Títol Sobre el poeta Ricardo Valero Muñoz
Informant Chelo Valero Cervera
Temàtiques cultura, falles, festes, literatura, poesia
Data de publicació en Alfarapèdia Dilluns 13 de juny de 2022

Vam estar a la casa de Consuelo Valero Cervera (“Valero” de Carlet i “Cervera” dels Serrans), per acostar-nos a la història de Ricardo Valero Muñoz, poeta i Fill adoptiu d’Alfara, a on té un carrer dedicat. Chelo ens va fer un relat afectuós de la seua família política que hem lligat ací amb altres notícies rebudes de diferents fonts.

Vam tindre a més el privilegi de conèixer un dels tresorets de la casa, que deixem per al final d’este text.

Contingut

La família Valero-Muñoz
Ricardo Valero Muñoz
Poesia i política
De nou a la casa de la torre
Alguns poemes de Ricardo Valero

La família Valero-Muñoz

La casa del Forn del Puig” o “la casa de la torreta”.

La casa dels Valero-Muñoz (sa mare, Joaquina Muñoz, era d’Alfara, professora de piano retirada pel seu home) es conegué durant molt de temps per “la casa del Forn del Puig”, o també per “la casa de la torreta”. És un edifici excepcional al carrer de Sant Bartomeu, en front del Teatret, que llueix una façana espectacular d’estil historicista amb rajola vista i una torre miramar que acaba de donar-li la seua singularitat. Allí es troba el despatx d’arquitectura i enginyeria de Marco Valero.

La casa es va acabar de construir en 1893, data que consta també en el cadastre.

La família Valero regentava el Forn del Puig, al centre de València; era una família amb bon estatus, i excepte dos, tots els germans tenien estudis. Un germà de Ricardo Valero va ser tinent d’alcalde de València i empresari de la plaça de bous. Possiblement per influència d’este germà, Ricardo va ser cap de consum, i controlava les “casetes de consumos”, en què es fiscalitzaven totes les mercaderies que entraven a la ciutat. Va ser ordenat Cavaller de Santa Maria del Puig i nomenat “caballero cubierto ante el rey”.

Ricardo es mantingué sempre proper a Alfara, i a l’homenatge al Mestre Manuel Palau en 1928 veiem que es lligen poemes seus i que ell mateix recita públicament en honor al mestre. Al programa de festes d’Alfara de 1987 podem llegir “Una fecha memorable” (homenatge de diversos autors a M. Palau), a on trobem un poema homenatge de Valero a M. Palau i diferents notes de premsa, en una de les quals es diu: «Asimismo, Palmira Sorní, de labradora, con mucha elegancia dijo un soneto del poeta Ricardo Valero. (…) Fue aplaudidísima esta manifestación como unas poesías de Montalt y Ricardo Valero, y algunas más que se declamaron».

La documentació familiar sobre Ricardo Valero se la va endur “l’ajuntament” entre l’any 69 i el 71, sent alcalde Luis Granell. Si s’ha conservat d’alguna manera seria molt interessant recuperar-la. Cal més informació per fer-nos una idea precisa de la figura d’este poeta, que tantes preguntes ens suscita.

D. Ricardo Valero Muñoz

Ricardo Valero al ‘Diario de Valencia’ en 1917.

De Ricardo Valero no coneixem una biografia extensa, però els indicis que trobem ací i allà mostren una personalitat més atractiva i complexa de la que s’espera d’un poeta popular. En 1973, Rafael Valero Vicente va escriure al programa de festes d’Alfara “D. Ricardo Valero Muñoz”; no sabem la data de naixement, només que va nàixer a finals del segle XIX i que va ser el darrer de set fills, dels que van morir joves un germà i una germana. Rafael Valero contava que els germans van rebre una educació severa i que Ricardo, en acabar els seus estudis, oposità a administratiu de l’ajuntament de València, a on va estar fins a la seua jubilació.

Va enviudar molt prompte de la seua dona, i, potser per això, va dedicar la seua passió a la literatura, que havia practicat des de menut.

El tret més important de la personalitat de Don Ricardo és, per al seu nebot, el seu caràcter seriós i inclús esquerp, tot i que les notícies i els documents que ens arriben d’ell són diametralment oposades: els testimonis el pinten com una persona amable, planera, xarraira, a qui li agradaven les reunions, les estades al casino i les paelles en sa casa d’Alfara, i que tenia a més una intensa vida pública. Els seus textos mostren molt de sentit de l’humor, també més enllà del gènere satíric o dels llibrets de falla: per exemple en l’anècdota de la petició d’augment de sou en vers, que es va fer popular més enllà del seu treball.

Al poble era una persona molt volguda que es feia amb tothom i que per això va poder mostrar-se conciliador després de guerra. També es relacionava amb la bona societat valenciana i alfarenca, per exemple en les reunions que es feien a la casa de la família Navarro (l’actual casa consistorial). En un text escrit per al programa de festes d’Alfara de 1985, titulat “Recuerdos”, M.ª Desamparados Navarro Hernández parlava de les reunions que es feien en la casa del seu avi:

Algunas veces se reunían varios amigos de mis padres. Recuerdo gratamente al matrimonio Ramón Llin Bigné con las interpretaciones pianísticas de Don Emilio. Los dúos de zarzuela del matrimonio Urbano-Casaña, a los Gómez-Pantoja, a las interesantes charlas de Don Pedro Tortajada, el maestro de Alfara, la palabra culta y erudita de don Manuel Palau, a Don Ricardo Valero, etc.

Poesia i política

Sonet satíric al número 164 de La Traca.

Com a poeta el seu treball és popular (o populista), humorístic, sovint satíric, i així es pot comprovar en els nombrosos llibrets de falla o en les seues col·laboracions en premsa i revistes. Des de 1912 té relació amb Vicent Miguel Carceller, periodista i editor de La Traca, home d’ideologia valencianista, republicana i anticlerical, que porta al màxim nivell les publicacions satíriques. Vicent Miguel Carceller va ser salvatgement torturat i afusellat després de la guerra civil, i potser si Ricardo Valero es va salvar seria per l’ambivalència que acompanyava la poesia popular valenciana, entre el conservadorisme dels sainets i la sàtira i el republicanisme blasquista. Si més no, el seu valencià no es va lligar a les Normes de Castelló, i després de guerra i fins a la seua mort continuà escrivint en valencià.

Prompte es va fer un lloc entre els poetes valencians: per exemple, diumenge 17 de juny de 1917, podem llegir un poema seu al Diario de Valencia, a la secció “Pàgina valenciana”.

També va ser col·laborador de Regino Mas i Marí, un dels artistes fallers més importants de la història, home molt compromés amb la sàtira social i política —la qual cosa li va costar també una forta repressió després de guerra—. Sabem que Ricardo Valero li escrigué els llibrets de falla ens els moments més reivindicatius i compromesos de la seua obra, per exemple a la falla del Comerç de 1944 en què es denuncia l’estraperlo i la impunitat.

Les multes son, confitura,
ferides de esparadrapos
per els benemerits guapos
que gochen d’impunitat
i qu’en cara de bondad,
s’hunflen lo mateix qu’els sapos.

També va escriure el Llibret de la Falla del Foc en 1958, en un moment convuls a València perquè es vivien les conseqüències de la riuada de mesos abans.

Políticament va resistir les purgues de postguerra, fins al punt que l’any 1943 guanya la Flor Natural en l’edició dels LX Jocs Florals de València que organitzava la societat Lo Rat Penat (entitat de la que arribà a ser secretari). La mateixa Carmen Franco Polo, filla del dictador, li va imposar la distinció de «Mestre en Gay Saber». El dilluns 4 d’octubre de 1943 és declarat “Fill adoptiu” d’Alfara, probablement en l’estela d’honors que comportava la recepció del premi.

A més a més, Lo Rat Penat va premiar els seus llibrets de la falla de la Plaça del Mercat en 1943 i 1944, en 1946 a la falla M. Perelló-Dr. Sumsi, i en 1948 a la plaça del Caudillo.

En els primers anys 40, en temps de fam una vegada acabada la guerra, els caps de setmana la família Valero-Núñez duia paneres de pa del Forn del Puig, que repartia entre el veïnat. Però tot i els honors, Ricardo no es va alinear clarament amb el Movimiento, i contava Bartomeu Pascual Chapa que «el poeta, Ricardo (…) pagava una caixa de botelles de conyac pa riure’s i emborratxar-los i que es divertiren [els feixistes més radicals, per evitar accions lesives a persones d’esquerres]».

Don Ricardo Valero Muñoz va morir el dijous 5 de juliol de 1962.

De nou a la casa de la torre

Don Ricardo Valero vivia al carrer de les Ànimes, molt a prop de la plaça Major de València, però el que més estimava era vindre a la casa dels pares. A Alfara es feia molt amb la gent del poble, portava companys de treball, feia paelles… Després de la paella pujaven a la torreta i a la calor i l’eufòria de l’amistat i els bons aliments, entre espectaculars vistes de l’horta, escrivien versets i dedicatòries que romanen al seu lloc. Els primers grafits que trobem estan datats en 1919, i a partir d’ahí en trobem de totes les dècades fins a 2005, perquè la família va saber mantindre la tradició. De dedicatòries n’hi ha de més i de menys enginyoses, i moltes mereixen seguir amb el seu caràcter privat. Entre moltes altres n’hem seleccionat només una que diu així:

Un comentari.
Vaja paella, bon mos,
vostre esperit generós
ha deixat en ella rastre
en cada tros de pollastre
i en cada granet d’arròs.
Josep XXXXXX Gómez [Diumenge] 1-9-1940

Alguns poemes de Ricardo Valero

Quatre poemes del nostre autor en diferents moments de la seua vida: 1914, 1917, 1928 i 1958. La constant és l’humor i la voluntat de mantindre’s en el gènere més popular.

La Traca 1914

En fí; no puc aguantar
tanta y tanta fechoria
-interseda con su tia-
pa que me deixe puchar;
qu’encara que soc sufrit,
y més en cuestió d’amor,
en un dia de chelor
me trobarán arropit

Cosquerelles
(Diario de Valencia 17 de juny de 1917
).

Llitj un resibo Montal,
y exclama tot indignat:
-¡Trenta duros m’han contat,
y encara pose: “Total”?

Conec a un pincho de barrio
qu’àhon va sempre arma roído
y li diuen, sin embargo,
¡Bienvenido!

Está orgullosa Asunsió
perqu’es dueña del voler
d’un chic d’alta posisió:
¡Pues ya heu crec: es campaner!

Está mellat per complet,
Tomaset el Torisá,
y disputá l’atra esprá
en un gomós señoret
-¿Com quedares, Tomaset?
(li preguntá ahir Taléns).
-No gastí en ell cumpliments;
asoles, el agafí,
y a la vora del camí,
li vaig enseñar les dents.

-Escolte, señor de Laña;
he despachat a Ballés:
es molt gos, no’m fea res.
-Pos mire vosté, m’extraña,
perqu’eixe chic, es de Fes.

En lo chamelo agarrat
se pasa el día Rafelo,
y encara el critica Nelo
perque no chúa asentat.

¿Per qué t’haurán posat Clara,
si eres la més embustera
que m’he tirat a la cara?

Qu’es molt mañós el Ortega,
el seu tío Chil abona,
afirmant que a tot li pega:
qu’es veritat ningú ho nega,
pues li pega hasta a la dona.

En Correus está empleat
y en los trens presta servisi,
un fulano qu’es novisi,
y se troba marechat.
-¡Calle, calle! ¿vosté sap?
(li contaba ahir a Rita),
que p’asó se nesesita
dur els ramals en lo cap.

Al notable compositor y bon amic, Manuel Palau Boix
(en l’Homenatge al Mestre Manuel Palau el 27 de maig de 1928)

Yo també m’adherixc a este homenache
que chustament el poble te dedica,
y encá que no tinc res de personache
l’entusiasme que senc, me chustifica.
En bona voluntad per tot bagache
y en conseptes modets, mon señ s’esplica;
mes espere, de tú benevolencia
y del cult auditori mes pasensia.

Que si no tinc ninguna eixecutória,
ni tinc valor algú, ni autoritat,
pa pregonar ton exit y ta gloria
me basta en el motiu de l’amistad;
amistad que yo tinc a vanagloria
per naixer al caliu del temps pasat.
Sigam pues permitida la paraula
en estes expansions de sobretaula.

Be volguera d’Amfió pulsar la llira
y cantar del teu triunfo les primisies,
mes carint d’eixe cheni que t’inspira,
solsment puc exclamar: bon poble albrisies,
repara en un fill teu qu’España admira
perqu’en el art diví, li son propicies
les muses, les ondines y les fades
que son dels elechits les abogades.

Si expresarme puguera, te diría
qu’el exit qu’has lograt, te doble aspecte;
no triunfá solaments ta fantasía
que també has conseguit de tots l’afecte,
y saps qu’es un axioma de valía
al cual me remitixe per ser perfecte,
“Qu’en la terra de ú, may s’es profeta
pero tu hu has segut, y a mi peta.

Oh bon amic Palau: mes qu’el llorer
que guañarse a pols y en franca lid,
se qu’estimes de cór, per lo sinser
el acte selebrat, tan concurrit,
en qu’el poble, consient del teu valer,
un tribut expontani t’ha rendit;
y el poble que l’ha honrat desta manera,
es un poble potent qu’es rechenera.

Yo’m declare incapas pera chusgarte
en t’obra afortuná de “Gongorianes”;
pero se, y ya es prou pera lloarte,
qu’el churat, no fent cas de presións vanes
unánim combingué’n adchudicarte
el premit, galardó en que mos ufanes.
Ben mereixcut el tens per ta constancia
y perqu’eres artiste en consonancia.

Y qu’he de dir yo mes, llorechat mestre
si ma musa, ya cansa’l auditori?
Si te dic que vals molt, y qu’eres destre
no te dic res de nóu, perqu’es notóri.
Natura fon molt pródiga’l teu estre
y huelga el meu esfors declamatori.
Esta’n la ment de tots y en la consensia
en qu’eres una gloria de Valencia.

Dignes autoritals que sou la guia
d’un poble llaboriós y sircunspecte;
vos han acreditat, y mes hui en dia
declarant a Palau fill predilecte,
que la vostra flamant soberanía
no sols te la materia per obchecte,
pues fomentant el art y la cultura
posen els vostres fets, a mes altura.

Y en antes d’acabar estos mals versos
tan plens d’incorrecsións com falts d’idea
als elements valiosos y diversos
qu’han donat esplendor a esta asamblea,
yo salude inclinat hasta els reversos
corresponent a tal delicadea,
perque mon ser, d’Alfara’s considera
encá qu’asi no viu la llum primera.

PICOTADES DE TITOL (fragment)
(Llibret de la Falla del Foc. Ricardo Valero Muñoz, 1958 -extracte)

Presenta’l espectador
esta falla de riuada.
després que fon desolada
per el turbió arrollador
al sempre actíu llaurador
que sembra ab tots els afectes
millores en tants aspectes
perque València recobre
lo seu vól i no sotsobre
com sempre entre mil proyectes.
La normal circulació
ha imposat el guardia urbá
que ordena’l riu ciutadá
una urgent desviació,
El Turia obedix, ¿con no?
tement eixe gest sever
del aparent soliguer;
i educat i comprensiu
dixant son aire impulsiu,
discurrix… per el Saler.
Reparen en atra escena,
Que ademés de compassió
produix indignació
per la terrible condena,
Somesos a la cadena
del aigua, element traidor,
hem comprobat en dolor
que sòls mos deixá el tarquim
la excòria, lo més roïn
i s’emportá lo millor.
No, no adelantarem res;
perque, ben averiguat,
a tanta calamitat,
amargor, dòl i revés,
mos compensen, tot exprés
en amenaces a dolls,
fins els rabos i corfolls
entre química i Sputniks
i on els locos, son els únics
a qui no se pot dir folls.
Tambe a la Industria i Comerç
el cataclisme ha abatut,
pese a que heróic i mut
se sobrepossa´l mal terç.
Poc propici fon l’almers
de tan trágic abatoll;
el fang i el liquit, a dolls
en soterranis i baixos
no precisa de relaixos
puix se veren aigua’l coll.

Títol Sobre el poeta Ricardo Valero Muñoz
Informant Chelo Valero Cervera
Temàtiques cultura, falles, festes, literatura, poesia
Data de publicació en Alfarapèdia Dilluns 13 de juny de 2022

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *