Bibliografia completa Enric M. Cuñat Sesé, «Geografia i història». Programa de festes 2016, pàgina 30.
Etiquetes programes de festes, història, agricultura, cultura, festes, posguerra, documents
Data de publicació Dimarts 30 de març de 2022

[Programa de festes 2016, pàgina 30]

Geografia i història

Per Enric M. Cuñat Sesé

Fa anys quan un foraster intentava fer una burleta del nostre poble deia: “Alfara no està ni en el mapa”. Les persones més majors responien a la provocació: “Però està en l’últim comunicat de guerra de Franco”. Bé, en l’últim, el de “cautivo y desarmado”, no; però sí en el del 29 de març quan s’informa dels avanços des de terres de Terol, per Sagunt i l’arribada a Albuixec i Alfara del Patriarca. Alguns recorden als soldats que es van establir en uns descampats i fàbriques del que avui és Ricardo Valero, les seues desfilades en formació per a anar a missa o el repartiment del ranxo al qual s’acostava algun que un altre veí. Al poble hi havia un centre de recuperació dels soldats que tornaven del front, per això tenia una importància estratègica l’ocupació d’Alfara. El part parla de presoners i confiscacions de material bèl·lic però no especifica si foren del poble.

El pilot Calvo Muedra, el jove ajocat

Era, si voleu, una reivindicació de la història sobre la geografia. La història s’escriu a partir de documents i testimoniatges, però aquells, si existeixen, estan dispersos i els testimoniatges han caigut en el silenci o en el rumor en veu baixa. Què va passar en la immediata postguerra? Cal imaginar un tràfec de gents: els que tornaven del front, els refugiats d’Irun i Carabanchel, treballadors de la fosforera, que tornarien a les seues ciutats d’origen, els que es van amagar, els que van anar a la presó, o a exili. Dos alfarers de l’època han merescut especial atenció i s’ha escrit recentment sobre ells: Calvo Muedra, el pilot de la República, i Martínez Valero, el campió de boxa. Però hi ha uns altres que només són recordats pels seus familiars, com José Herrero Sanz que va estar en el camp de concentració de Mauthausen i es va quedar a França després del seu alliberament; o Rafael Esteban Martínez, del comité revolucionari d’Alfara que es va exiliar a França després de ser-li commutada la pena de mort i indultat, i que ha sigut una font d’informació per a molts estudiosos de la guerra i revolució a Espanya que li consultaven en les seues oficines de París. Silvino Palau i jo tractarem de conéixer-lo al seu retorn a Almenara a la fi dels anys setanta, però no va ser possible. Ell va tindre més sort que els afusellats a Paterna o els que van morir a la presó a Borriana, El Puig o Sant Miquel dels Reis. Dedicaré aquestes pàgines a donar unes notes de l’activitat municipal tal com es desprén de les actes dels plens de la corporació.

El 25 d’abril de 1939 es constitueix la gestora municipal amb caràcter provisional, als membres del qual dóna possessió un alferes del cos de l’exèrcit de Galícia. Eren Francisco Catal, com a president i Francisco Palau, José Bertrán, Ricardo Bailach, Vicente Alós i Jose Mª Pascual. No es diu res de la procedència ideològica dels gestors que sens dubte vindrien del carlisme, de la dreta regional valenciana i, en algun cas, de la falange com un membre de la junta de reclutament. Les actes es refereixen a ells com a senyors, gestors, regidors i alguna vegada com a camarades. El llenguatge de les actes és fonamentalment administratiu però de vegades recorrien a formes ideològiques com “les hordes”, la dominació roja o frases d’exaltació al nou règim.

Organització del govern municipal. Es constitueixen tres comissions, la de governació, la d’hisenda i la de sanitat i educació i es designen representants en altres organismes municipals com a proveïments o reclutament. Cap a finals d’any alguns dels nous regidors ja tenen noves denominacions i càrrecs com tinent d’alcalde o síndic. Les sessions es fixen amb una periodicitat setmanal i normalment es compleix.

L’administració local. Es manté en els seus llocs de treball als empleats que van obtenir plaça abans del 18 de juliol del 36, no als contractats amb posterioritat. Ho fan de forma provisional fins que es depuren possibles responsabilitats polítiques i, a aquest efecte es nomena un tribunal que, en juliol, els reconeix aptes i addictes al “glorioso movimiento nacional de nuestra querida España”. Entre aquests empleats s’inclouen els professionals de la sanitat, com el metge, el practicant o la matrona. Finalment tots van ser acceptats sense sanció. L’expedient informatiu obert als mestres nacionals va ser incoat per l’administració educativa i va concloure amb la depuració d’En Pedro Tortajada, Na Marina Torrejón i Na Elvira Veres que van ser separats del cos d’ensenyament. S’incorpora de forma immediata el que havia sigut interventor municipal que es va passar a zona nacional com a tinent ajudant d’un general en Burgos. Igualment es contracten els serveis d’un advocat assessor, d’un apoderat encarregat de tràmits davant la diputació o la delegació d’hisenda i altres. A poc a poc entren nous empleats com el guarda rural d’abans de la república, un nou agutzil, un recaptador de certes taxes o l’encarregat del Registre Local de Col·locació Obrera.

La documentació era molt minsa, no hi havia padró d’habitants, ni censos de vivendes o propietats, ni plànols. Tot això va anar refent-se a mesura que calia dispondre d’ells.

Hisenda. Es decideix donar per vàlid el pressupost municipal de 1936 que, per al segon semestre, es xifrava en 32.450 pessetes i per a l’any 1940 arribava a les 60.000. Però com que les arques municipals estaven buides s’acorda en una de les primeres sessions la formalització d’un crèdit bancari, amb el BCL, de 20.000 pessetes a amortitzar en deu anys. Els ingressos procedien de la contribució personal, les cèdules antecedent del DNI, que eren gestionades per la diputació, el repartiment general que ascendia a 10.000 pessetes, la guarderia rural i camins pels quals es recapten 3.743 (una pesseta per fanecada), les taxes per serveis municipals que s’administraven per particulars com el servei de pesos i mesures que ix a subhasta per 5.000 pessetes, el de consum de begudes espirituoses subhastat per 4.972, consum de carns i drets de degollament en l’escorxador, per 6.798 i 1.971 respectivament. En un principi eixes subhastes varen quedar sense postors. Per l’abastiment d’aigua potable a domicili es cobraven 3 pessetes mensuals. Les penúries econòmiques van obligar a suspendre les amortitzacions del deute públic municipal per a la construcció del pou de l’aigua que estaven en mans de particulars. A poc a poc l’ajuntament va anar obtenint nous recursos com els arbitris sobre el producte de les companyies anònimes no gravades per l’impost industrial i altres taxes i impostos com el d’herba i pastura. També es preocupen de reclamar d’Hisenda les amortitzacions i interessos d’una subscripció de deute perpetu realitzat per l’ajuntament per import de 1.044,45 pessetes. Si tenim en compte que el jornal diari d’un bracer estava establert en 10 pessetes resulta evident que els pressupostos municipals eren realment minsos fins i tot per a l’època.

Agricultura. L’ajuntament exerceix un paper no menor en l’agricultura. Nomena puntualment al síndic de la séquia de Montcada, ordena la neteja de les séquies i inspecciona el compliment de l’escura. Proposa a la Reial Sèquia la modificació de la presa d’aigua per a la recent séquia del Puntarró que haurà de fer-se des d’un punt proper al molí de Montcada al costat de la via del tren. Igualment porta un registre de la producció de forment explicable per la situació de desproveïment i l’organització del racionament.

Obres. Les primeres obres de manteniment i reparació d’edificis i carrers es fan pel sistema de prestació personal pels veïns havien de treballar gratis en les faenes que se’ls assignara i els que no anaven se’ls donava faena com a vigilants fent rondes pel poble. Després ja s’enceten obres de millora dels camins rurals o de les voreres dels carrers més xicotets del poble. A la fi d’any es proposa el pavimentat de determinats carrers amb Hormhierro, patent nacional, per al qual es redacta projecte i se sol·licita un crèdit de 150.000 pessetes a retornar en 30 anys. No estic segur del fet que arribara a rams de beneir en qualsevol cas de manera immediata. Les llicències d’obres escassegen, només un habitatge i l’obertura del forn de José Bernabé. A l’abril de 1940 es concedeixen ja fins a cinc llicències urbanístiques. És curiós que ja en eixe moment s’acorde adquirir una casa del carrer de Cavallers per a poder perllongar el carrer de don Emilio fins a unir-lo amb el de sant Vicent tal com estava previst en el plànol d’eixample i d’alineacions de Rieta, cosa que no es va fer fins a mitjan anys seixanta. D’acord amb aquest plànol s’autoritza al dr. Navarro a tancar l’hort de la seua casa (actual Ajuntament), en línia amb les edificacions del carrer de Sant Bertomeu incorporant a l’hort un sobrant de via pública. Això explica el terraplenat que hi ha a l’entrada dels jardins municipals.

Educació, Sanitat i Serveis Socials. Les quantitats que es destinen a aquests serveis en 1940 són proporcionalment altes encara que ja hi ha alguna retallada respecte de l’any anterior: salubritat i higiene, 3.600 pessetes; beneficència 1.400; assistència social 7.000; instrucció pública, 1.500. Es confeccionava un padró de beneficència per a obtenir assistència mèdica gratuïta i altres ajudes. Es destinaven ajudes a presos i familiars, es varen expedir uns segells d’auxili social que gravava totes les vendes de productes que no foren de primera necessitat i se subvencionava l’Auxili Social provincial. Es crea una escola de pàrvuls que era ja una aspiració dels governs locals anteriors, en un local de lloguer en el carrer major amb entrada pel carrer de don Emilio i s’autoritza una guarderia laboral privada donat que hi havia moltes dones que treballaven. Es dicten bans sobre neteja i salubritat de vivendes, corrals, pous cecs i carrers, i especialment es prohibeix treure el fem dels corrals i estables i dur-lo al camp després de les huit del matí.

Cultura i Festes. Potser és l’aspecte més ideològic de la gestió municipal. No hi ha notícies que es referisquen a la cultura, més enllà d’una inspecció dels llibres de la biblioteca escolar que quedarà sota la supervisió de FET i de les JONS. I les festes són sobretot de caràcter religiós o patriòtic: festa de la Victòria, dia del Caudillo, combregar d’impedits, festa del Corpus Christi o les festes d’agost, que es limitaven als dos patrons, Sant Bertomeu i Santa Bàrbara, totes elles sufragades amb el pressupost municipal. Es recordava mitjançant un ofici dirigit a la fàbrica de mistos l’obligació de

Multitudinària festa per la col·locació de les campanes en 1940

guardar les festes de sant Jaume, patró d’Espanya, i la de Sant Bertomeu, patró del poble. Un altre acte propi del moment va ser la col·locació del crucifix en les escoles i possiblement d’aquest temps va ser també la col·locació de la imatge del Sagrat Cor en les oficines municipals i saló de plens de l’Ajuntament. Però sens dubte la principal festa d’aquell any va ser la benedicció i instal·lació de les noves campanes de l’església parroquial que es va fer el 6 de gener de 1940 amb una cavalcada-processó amb xiquets vestits dels sants titulars i els camions de la Conserva adornats convenientment.

La Junta Gestora nomenada a l’abril es va convertir en definitiva al desembre, amb la inclusió d’un nou gestor, Benito Lluesma, i es va constituir el 6 de gener de 1940. Amb aquestes notes soltament he intentat recuperar, a partir d’uns documents, un poc d’història local i recordar aquella gent nostra que va viure més mal que bé en els temps de guerra i postguerra.

Enric M. Cuñat Sesé

Bibliografia completa Enric M. Cuñat Sesé, «Geografia i història». Programa de festes 2016, pàgina 30.
Etiquetes programes de festes, història, agricultura, cultura, festes, posguerra, documents
Data de publicació Dimarts 30 de març de 2022

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.