Dissabte 6 de gener de 1940, a pocs mesos de la fi de la Guerra civil es procedia festivament a la instal·lació de les noves campanes. Sobre un camió veiem clarament tres campanes amb els tres grans jous de fusta. Les persones que van sobre la caixa del camió van vestides a la manera dels sants patrons, el beat Joan de Ribera i Sant Bartomeu. Hi ha a més dos xiquetes vestides de Santa Bàrbara: la de l’esquerra és Remedios Marqués Guillem; i també hi va un xiquet que no sembla pertànyer al grup. Darrere veiem a dos persones vestides probablement de falangistes. Ens crida molt l’atenció la quantitat de fang que va agafat a la roda, i que dóna idea de l’estat dels carrers.

El divendres 27 de juliol de 2018, l’historiador Pau Pérez va realitzar una entrevista a en Bartomeu Pascual Chapa dins d’un projecte de la Diputació de València per recollir la memòria històrica de la Guerra civil. Aquella entrevista es va convertir en una conversa molt productiva, dinàmica i per moments hilarant entre Bartomeu, Enric Cunyat i algun altre observador.

Bartomeu era fill del procurador de la Baronessa de Sant Vicent Giner i germà d’un soldat republicà. L’any 36 tenia ja catorze anys i era un treballador agrícola competent. Al fer-li l’entrevista en 2018, als noranta-sis anys, mantenia una bona memòria i un millor humor. Ara, al complir-se a més l’aniversari del seu naixement, ens ha paregut oportú publicar este material preciós.

Ací pengem l’entrevista en tres formats: d’una banda la gravació en àudio editada; de l’altra la transcripció completa tal com es va produir, amb els beneficis del format de la conversa, especialment l’humor, les al·lusions a costums de l’època alienes a la temàtica demanada, etc. I finalment aportem una versió organitzada de l’entrevista realitzada per l’autor, en què es pot accedir a la informació aportada de forma clara i completa, molt més comprensible. Tant en l’àudio com en el text s’han eliminat alguns fragments que no tenien interés públic, i a més algunes afirmacions s’han apuntat en la transcripció.


A continuació podeu accedir a la transcripció de l’àudio en format PDF, i baix el resum organitzat per l’autor.

Transcripció completa i literal de l’entrevista



Text normalitzat: Pau Pérez*, entrevista a Bartolomé Pascual Chapa

* Participa Enric Cuñat Sesé

Va néixer el 22 d’octubre de 1922

Fill del procurador de La Baronessa de Sant Vicent Giner i germà d’un soldat republicà

Entrevista realitzada el 27 de juliol de 2018

  1. Com es va adonar vostè del cop d’Estat i l’inici de la Guerra Civil? Estava a Alfara del Patriarca?

El dia que esclatà la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936, jo me n’havia anat al mas de Trènor a menjar un granet o dos de raïm de gateta, un cep específic de raïm que pinta a la segona setmana de juliol. Llavors, ens adonàrem que a la porta de l’església de Vinalesa hi havia una falla amb molt de foc, i de camí a casa vam veure a Agustinet el de Castelló (Santbartolomé) amb un pistolot del 9 a la faixa, la qual cosa em feia pressentir que alguna cosa grossa estava passant.

En arribar a casa el meu pare em va renyar, perquè no sabia on era i estava buscant-me feia molta estona a raó de la tensió que es vivia al carrer. El meu pare, bastant enfadat em va dir: «Tu què fas per ahí? No saps que s’ha esclatat el Moviment i hi ha rebombori pel carrer?».

  1. Algun membre de la seua família va participar en la defensa de la Segona República?

Sí, el meu germà major va haver d’anar a lluitar al front de Terol perquè el van cridar a files, i vam estar 13 mesos sense saber res d’ell. Ell tingué sort i no el van agafar els «moros», ja que tothom deia que si t’agafaven les Forces Indígenes Regulars, podien arrencar-te el cap si tenies alguna dent d’or o tallar-te les orelles per diversió.

  1. Tenim entès que a la localitat hi havia un gran pes dels anarquistes, que col·lectivitzaren fàbriques i terres, i al capdavant dels quals estava Rafael Esteban. Qui era aquest anarquista?

Efectivament, dels anarquistes de la localitat recorde que el més destacat era Rafael Esteban, de malnom El Xurro, que havia vingut a Alfara provinent d’un poble de Terol. Rafael va vindre a aquest poble abans de la guerra perquè el seu germà treballava per al jutge d’ací. Tanmateix, el germà de Rafael va morir el 1937 a casa Farretes a conseqüència del tiroteig entre La Guapa i els guàrdies d’assalt, que es va produir al municipi arran dels famosos «Successos de Vinalesa».

Els anarquistes que s’havien enfrontat a la guàrdia d’assalt a Vinalesa, van retirar-se cap a Alfara quan van veure que perdien l’enfrontament. Aleshores, es refugiaren al campanar per disparar quan arribaren els guàrdies d’assalt que entraren pel carrer major amb una tanqueta amb un canó. Així mateix, els guàrdies d’assalt dispararen contra el campanar trencant l’única campana que quedava, alhora que mataren al germà d’Esteban entre d’altres.

Alguns republicans gastaren totes les energies amb la suposada Revolució en lloc de deixar-se la pell al front de Terol, ja que, per exemple, al meu germà el van capturar els franquistes a Terol i el van empresonar a Villafranca de Navarra durant un any en què no vam saber res d’ell. Això fou un dels grans error de la defensa de la Segona República.

  1. De quina manera es va assabentar de la fi de la guerra? Alfara fou ocupada pels militars franquistes?

Em vaig adonar que la guerra s’havia acabat perquè estàvem llaurant el camp d’un terratinent, quan el meu amic Marian va vindre amb el seu matxo (a qui li deien Negrín de la força que tenia) i ens va explicar que al campanar de l’església havien penjat la bandera franquista i s’havia començat el règim de Franco.

Jo recorde que els militars franquistes entraren a Montcada, crec que ací no, i allà feren una desfilada on va anar gent d’aquesta localitat. Jo no vaig anar perquè a mi no m’ha agradat mai la política, i eixe dia estava treballant el camp com sempre he fet fins fa poc.

  1. Qui es va fer càrrec del govern municipal una vegada que es va acabar la guerra?

El primer alcalde franquista d’ací fou Francisco Català, un carlista de classe popular (no en tenia ni cinc) que es va amagar durant els tres anys de la guerra, perquè sabia que si l’enxampaven, l’hagueren afusellat pel fer que era un home significat de la dreta local i ideològicament convençut dels seus postulats polítics conservadors i religiosos. Amb tot, cal destacar que en Alfara hi havia dues dretes, la falangista i la tradicionalista, però es va imposar el vessant carlista amb l’arribada del franquisme.

Un altre membre destacat del primer govern franquista a Alfara va ser Francisco Palau Marqués (Cencerro), un home d’església que es dedicava al comerç i l’especulació de l’ametlla, que li va anar molt bé i es va enriquir durant els anys de postguerra.

També recorde al regidor José Beltrán Boluda (El Serrador), de qui sé que era un d’aquells que s’acostaven allà on més calenta va, i llavors es va fer franquista, però no el recorde com algú molt convençut de la causa dels militars insurgents.

En quart lloc, hi estava Ricardo Bailach Bailach (El Forner) que treballava en la fàbrica conservera d’ací, però al capdavall se’n va anar a un poble de Castelló (crec si Vilavella) i es va casar amb la propietària d’un balneari. També he de destacar que Ricardo Bailach arribà a ser diputat de la província de Castelló durant la transició, però pel partit democràtic de la UCD. Finalment, l’últim regidor d’escassa rellevància era José María Pascual Chapa (El Caudillo), de qui poc puc explicar més que anècdotes de poble.

  1. Saps si les autoritats franquistes van ser especialment repressores amb els republicans detinguts a l’inici de la dictadura franquista?

Jo crec que en aquest poble no es va donar massa repressió perquè durant la guerra els anarquistes i comunistes tampoc represaliaren excessivament als republicans. Ara bé, alguna vegada he sentit a dir que alguns membres de l’ajuntament franquista l’algutzir falangista Francisco Lloris o el falangista Bellver anaven de matinada a la presó de Sant Miquel dels Reis on estaven empresonats els republicans d’Alfara per apallissar-los.

  1. Per altre costat, recorda si alguna dona de la localitat fou empresonada o afusellada pels tribunals militars franquistes?

De les dones recorde, la més destacada era María Aguado, una miliciana de la CNT casada amb l’anarquista afusellat Bartolomé Chapa Bondia. Maria era molt treballadora i sempre va tindre molt bons lligams amb el veïnat d’Alfara. Quan arribà la dictadura fou empresonada al Convent de Santa Clara a la ciutat de València, però al cap de pocs mesos la deixaren eixir en llibertat.

  1. I dels exiliats, recorda algun veí que va marxar fugint de la repressió de la postguerra?

Dels exiliats vaig conèixer a Luis Claudio Casaña, que era el carter de la localitat i provenia d’una família benestant, ja que el seu pare treballava com a escrivent en el banc. Aquest se’n va anar exiliat a França i ja no va tornar mai més a la localitat. La seua dona, Adelaida, també era força republicana i va fugir amb ell cap a França.

  1. Un altre col·lectiu susceptible de ser represaliat eren els funcionaris i administratius, malgrat que a Alfara no en depuren a cap. De tots ells, podria parlar-nos del metge del poble, Emilio [Ramón Llin]?

És clar. El metge del poble, Emilio, va vindre d’Ontinyent amb 25 anys i es feia càrrec de tots els pobles del voltant fins a Borbotó. No sé perquè però va tenir un conflicte amb el governador civil, i durant els anys de la guerra alguns incontrolats volien represaliar-lo, cosa que no entenc, perquè el metge Emilio era més comunista que els comunistes soviètics. Llavors, van haver de posar-li un policia a la porta de sa casa per garantir la seua seguretat.

Amb tot, quan va acabar la guerra no va ser purgat i continuà exercint el seu ofici de metge titular a la nostra localitat amb gran esforç, ja que com he dit, també s’ocupava d’altres pobles xicotets del voltant com Carpesa, Benifaraig o Borbotó, juntament amb la matrona.

  1. Per acabar, ens agradaria preguntar-li pel capellà del poble i el seu paper durant els primers anys de la dictadura. Què ens podria explicar?

El capellà del poble durant els anys de la postguerra era Francisco Muñoz, un religiós amb prou afinitat d’allò que s’anomena el cristianisme social que es mesclava sovint amb el veïnat per anar de paella o altres esdeveniments d’oci no religiosos de la localitat. Aquell capellà no va fer mal al poble, més aviat al contrari, atès que va ajudar molts republicans represaliats a eixir de la presó.

4 respostes
  1. Isabela Ponsetti
    Isabela Ponsetti says:

    La entrevista no está mal, pero en ella hay hechos ciertos y tben imprecisiones. Dos imprecisiones contrastadas son: Sobre el “churro”, Rafael Esteban, fallecido en Almenara (Castellón) en 1989, un anarquista nacido en Villarquemado (Teruel). El “churro”, nació en 1905 y sus padres se llamaban León y Francisca y tuvieron 5 hijos y una hija. El “churro” fue miembro de la Fed. Regional de Campesinos de Levante, de la CNT. El hermano del “churro” que trabajó para un juez de Alfara, se llamaba Francisco, y murió en la plaza de la iglesia, en el tiroteo de retaguardia entre los anarquistas que había por Alfara y la guardia republicana, en marzo de 1937. Efectivamente (en la charla alguien lo refiere), hubo otro hermano del “churro” que estuvo por Alfara, se llamaba Bernabé y ocupó cargos en colectividades anarquistas de Teruel, Valencia y Alicante. Bernabé, nació en 1908 en Villarquemado, como sus herman@s; desde Alfara, se trasladó a Alicante y huyó con el “Stanbrook” desde el puerto de Alicante a Orán, al terminar la guerra civil en 1939; Bernabé, falleció exiliado en Montreal (Canadá) en 2006, en casa de una hija. (Hay unas entrevistas escritas en francés de Rafael y Bernabé).
    Sobre el Tigre de Alfara, hay otra imprecisión en la entrevista que está contrastada por su familia argentina y madrileña, en una biografía documentada que tben leí en una biblioteca. José Martínez Valero -el Tigre de Alfara – tenía madre, una mujer soltera que se llamaba María Valero Navarro, y trabajaba de guarda-barrera del “trenet” cuando nació el futuro boxeador. Al fallecer muy joven, se encargó de la crianza del Tigre una amiga suya de Alfara que se llamaba Dolores Chapa Montesinos, de apodo la “putana”, y vivía con otros hermanos en una casa del pueblo. El Tigre de Alfara, no ganó un campeonato, gano y perdió varios (está en su biografía y en Wikipedia). El que se refiere el entrevistado que perdió, fue el segundo intento por conquistar el título europeo en Valencia, en 1932 ante el alemán Adolf Heuser, y no fue porque se preparó mal al tener un lio con una alemana (se mezcla todo con el boca a boca). Se publicó entonces (está documentado), que además de sus problemas con su mánager, perdió el europeo por su noviazgo con la cupletista almeriense “Bella Dorita”, afincada en Catalunya y que actuaba entonces en un cabaret de Valencia. “Bella Dorita” tben lo contó en una entrevista televisiva hace años. Hay por internet una fotografía del boxeador con su coche, en Alfara, donde aparece la cupletista con su perro y junto a Martínez de Alfara y otras personas. El Tigre, todavía no estaba casado. Un saludo.

    Respon
    • EtnoAlfara
      EtnoAlfara says:

      Hola Isabel, moltíssimes gràcies per la teua aportació. Si no et pareix malament deixarem el teu text en Comentaris com una contribució important.
      Estem molt d’acord amb tu, l’entrevista ens va parèixer molt interessant però sabem que mereix un treball d’anàlisi. De moment ens va parèixer bona idea fer-la accessible per a que gent més preparada que nosaltres puga fer eixe treball.
      Aprofitem per dir-te que ací tens un espai per publicar qualsevol material sobre el nostre poble. Salutacions molt cordials!

      Respon
    • Isabela Ponsetti
      Isabela Ponsetti says:

      Hola de nuevo. La almeriense afincada en Barcelona, María Yañez, fue una conocida cupletista del Paralelo barcelonés y del Ba-ta-clán valenciano de los años 30, que se anunciaba como – “Bella Dorita”, y fue novia de José Martínez Valero – El Tigre de Alfara, cuando éste empezaba a destacar en el boxeo (principios de los años 30 del siglo XX). “Bella Dorita” actuaba en Valencia, aquellos años, en las noches del desaparecido cabaret valenciano Ba-ta-clán (después fue el cine Lys). Su canción mas popular en aquellos años se titulaba “La Vaselina”. José Martínez Valero – El Tigre de Alfara-, conoció a su futura esposa, la madrileña Elvira Villena, posteriormente, en el año 1933, cuando el boxeador se desplazó a Madrid, junto a su mánager Juan Tomás, para entrenar y recuperar el prestigio perdido tras su derrota por el título europeo de los semipesados, contra el alemán Adolf Heuser (en la plaza de toros de Valencia, año 1932). El Tigre de Alfara fue elegido de nuevo challenger al título europeo por la IBU (tercera vez), pues estaba considerado como uno de los mejores boxeadores europeos de entonces, en los pesos semipesados. El embajador de su pueblo, fue campeón de Europa de los semipesados en 1934, al superar al campeón belga Stellaert, en el Olympia de Barcelona. Enlace de youtube donde Bella Dorita canta “La Vaselina”, canción muy popular en los cabarets de aquellos años de preguerra, https://www.youtube.com/watch?v=bt2IRPxJerE

      Respon
      • Isabela Ponsetti
        Isabela Ponsetti says:

        Muchas gracias. Buscaré, sin ningún problema, en lo que tengo guardado (como lo que les puse de “Bella Dorita” y de su boxeador embajador), de la guerra civil, de Alfara, y también tengo de Argentina, del boxeador y de Europa. Pero ustedes igual lo tienen más fácil, me explico: Hace años, antes de empezar la Pandemia, coincidí en París, en la BNF, con un vecino suyo que estaba investigando (no sé si continuará) sobre Alfara, sus personajes históricos, la guerra, y sobre hechos ocurridos en diferentes épocas. De esta persona, recuerdo que me dijo que era de Alfara, pero se me olvidó su nombre, solo recuerdo que era alto, atractivo, educado, de unos 60 años, y un gran aficionado a recopilar. Nos intercambiamos algunas fotocopias, y recuerdo también que, de la guerra, historia nacional, valenciana, alfarense y del boxeador, dijo que tenía mucha documentación conseguida. Desde aquellos encuentros en Francia, le envié mails (igual lo escribí mal) y le envié mensajes a un móvil alguna vez, pero nunca contestó, y perdí el contacto. No sé si la Pandemia le habrá afectado. Espero que no y ojalá esté bien este Sr. Yo, por la Pandemia, desgraciadamente he perdido amig@s y colaboradores. Espero que ustedes tengan más suerte y puedan localizar a esta persona que creo les podrá aportar mucho. De paso, si así fuera, mándenle un saludo de mi parte. Pido disculpas por no recordar su nombre. Les seguiré por internet. Un abrazo. Isabela.

        Respon

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.