Bibliografia completa Enric Cuñat Sesé, «Ascens i final de la baronia de Sant Vicent». Programa de festes 2021, pàgina 28.
Etiquetes programes de festes, història,
Data de publicació Dimecres 30 de març de 2022

[Programa de festes 2021, pàgina 28]

Ascens i final de la baronia de Sant Vicent

Per Enric M. Cuñat Sesé.

En record de Bartolomé Pascual Chapa
que va jugar de xiquet a la casa del baró.

Encara hi ha qui recorda que va haver-hi en Alfara una baronessa de la qual es contaven algunes anècdotes. El padró del lloc d’Alfara de 1828 conservat en l’Arxiu del Col·legi del Patriarca, publicat per Enric Chiralt, ens permet identificar el Baró de Sant Vicent com a propietari de la casa que hui és el centre de salut i d’altres cases adjacents que va comprar a l’Hospital General, en són quatre cases situades en l’illa número 3. En el que segueix tractaré d’esbossar unes línies sobre aquesta família que va tindre propietats al nostre poble.

Tot comença en 1739 quan, amb la finalitat de proveir les places de regidor dels ajuntaments conforme amb el nou model borbònic, es dicta un Reial Decret pel qual aquestes places es podien adquirir mitjançant la compra. Vicente Giner i Ximeno, ciutadà de València, gran propietari de terres en l’Horta i familiar del Sant Ofici, adquireix una plaça de regidor en la classe de ciutadans per 30.000 reals i una media annata, un impost per ocupar el càrrec, de 750 reals. Una quantitat considerable però menys de la meitat del que es pagava a Barcelona per les mateixes dates. De la seua activitat com a regidor hem trobat que va assistir a actes protocol·laris com les solemnitats per l’accés al tron de Ferran VI en 1745. En 1745, poc després que es dubtara de la seua idoneïtat per a ocupar el càrrec per ser tan “modernamente labrador” institueix un mayorazgo en favor del fill major, hagut en el seu segon matrimoni amb Manuela Giner i Ramón, inclosa la plaça de regidor. Però quan mor el pare en 1759, Vicente Ventura és menor d’edat i mor abans de tindre els 20 anys. El segon fill, Manuel María nascut en 1745, també ha d’esperar a la majoria d’edat per a heretar el mayorazgo i amb això la regidoria. Mentrestant la regidoria és ocupada per un tinent anomenat Baptiste Falcó.

Manuel María Giner i Giner va entrar a l’ajuntament en 1765 i va formar part del patronat de la Universitat on va participar en les polèmiques eleccions a rector entre candidats tomistes i il·lustrats votant sempre pel candidat més conservador. Va pertànyer també a la Reial Acadèmia de Nobles Arts de Sant Carles com viceconsiliari en 1775 i més tard com consiliari. També va participar en l’elaboració d’informes sobre renovació urbana amb la supressió de cementeris i convents, igualment va formar part de la comissió municipal que va informar i avaluar els danys de la riuada de 1776, i de diferents comissions de festes o de les relacions amb l’església com ara l’organització de les rogatives després del terratrèmol de 1775, la celebració del nomenament de Joseph Climent com a bisbe de Barcelona en 1776 i del bisbe auxiliar de València Rafael Lasala i se’l cita en les dedicatòries de llibres del notari Carles Ros autor de gramàtiques i diccionaris tant del castellà com del valencià i en altres llibres dedicats a la ciutat.

Segurament va participar en l’organització de les festes per la beatificació de Juan de Ribera en 1796 i l’any següent és un dels firmants de la carta que va enviar la ciutat al papa Pius VI demanant que es reprenguera el procés de canonització. Durant la guerra en contra dels francesos participa en la resposta del municipi a la Consulta al País que va formular la Junta Suprema de cara a la convocatòria de les Corts i la nova constitució. Manuel Giner es casa en 1773 amb Vicenta Saboya i de Cañas, d’una rica família de Chinchilla amb la qual té un fill, Manuel María. Amb la hisenda ampliada, intenta millorar la seua posició social optant a un títol de noblesa i a ocupar plaça de regidor de la ciutat per la classe de nobles. En 1801 sol·licita el reconeixement al·legant el llinatge de la família Giner, els seus vincles amb els Saboya, l’antiguitat de la seua família en el càrrec de regidor per més de 60 anys i, sobretot, les substancioses rendes de què gaudia tant per les seues propietats agrícoles (650 fanecades) com per les seues propietats urbanes. De fet, estava entre els deu primers contribuents individuals de la ciutat. Així que en 1802 una Real Cédula el declara noble per “causa onerosa y servicios de su familia” a ell i als seus hereus, per una altra Real Cédula de 1804 se li atorga el títol de Baró de Sant Vicent i de Giner. Per dues vegades va intentar convertir la seua plaça de regidor de la classe ciutadans en una de la classe de nobles per juro de heredad però no ho va aconseguir malgrat l’oferta econòmica de 30.000 reals que va fer.

El gener de 1812 va formar part de la comitiva que va rebre al mariscal Suchet que acabava de guanyar València per a Napoleó. I encara que durant un temps va continuar com a regidor, en les reformes municipals del mariscal va ser apartat del seu càrrec, bé per la seua actuació durant la guerra o més probablement per les seues idees conservadores favorables a la monarquia absoluta dels partidaris del retorn de Ferran VII. Així i tot, a la seua casa del carrer de Nàquera es van reunir els acadèmics de Sant Carles que, seguint una iniciativa de Suchet, van establir les bases per a la creació d’un museu amb les obres de l’acadèmia i altres procedents d’esglésies i convents. En 1814, abolida la constitució de 1812, va tornar a l’ajuntament i als seus càrrecs fins a la seua mort que degué ocórrer entorn de 1823, any en el qual consta a les actes de l’ajuntament com a difunt i la seua plaça com a vacant. El seu fill, Manuel Giner i Saboya, malgrat ser requerit en diverses ocasions fins a 1833, no es fa càrrec de la plaça de regidor.

El II Baró de Sant Vicent es dedica als seus assumptes privats i a la gestió dels seus béns. Es converteix en Cavaller de l’Orde de Montesa i es casa amb Josefa Feliu i Grau. Durant l’epidèmia de còlera de 1834, que va coincidir amb la guerra carlista, el baró va formar part de la Junta de Caridad, en representació de la parròquia de sant Llorenç, dedicada al sosteniment d’hospitals i famílies necessitades. Com altres membres de la junta va resultar contagiat i es va retirar a la seua casa d’Alfara on va morir poc després.

La seua vídua, amb el temps es va casar amb un dels seus domèstics, Juan Lluesma que, al seu torn, en quedar vidu en 1868, es va casar amb Escolàstica Palau amb la qual va tindre quatre fills, José María que va morir molt jove, Juan Bautista que va morir novençà als 33 anys, Escolàstica que també va morir poc després de casar-se amb un ric propietari de Muro, Francisco Cortés i Desemparats que va ser l’última resident en Alfara fins a la seua mort en 1929. Quan la boda d’Escolàstica, els diaris dubten en dir baronessa a la mare que feia de padrina i és que, en realitat, no ho era. El mateix va ocórrer quan li dedicaren un carrer al Mestre Palau i donen notícia del refresc que es va servir en casa de la baronessa de Sant Vicent.

Escut Giner Saboya

La família Saboya va entaular un plet contra Escolàstica Palau i els seus fills a fi de recuperar els béns que segons el testament del segon Baró no formaven part de l’herència de la seua vídua sinó dels nebots per part de mare. El creixement de la ciutat de València a costa de l’horta, la desaparició del mayorazgo i la consegüent dispersió del patrimoni entre els germans Lluesma Palau va disminuir la riquesa dels antics barons. Desamparados tampoc tenia fills, així que la seua herència va anar a institucions religioses, la casa del carrer de Nàquera al veí convent de pares Camilos i la casa d’Alfara a un orde de monges que, després de mirar els pros i els contres i veient difícil convertir la casa en un col·legi 0 en una residència de malalts, va decidir vendre-la. Així la casa i jardí va passar a ser del metge del poble, don Emilio Ramón Llín i de la seua esposa, Consuelo Bigné. L’ajuntament la va adquirir als hereus a principis dels anys 1980. El títol de Baró de Sant Vicent i de Giner va quedar vacant i l’intent de Vicente Casanova Giner per rehabilitar-lo no va prosperar.

Bibliografia completa Enric Cuñat Sesé, «Ascens i final de la baronia de Sant Vicent». Programa de festes 2021, pàgina 28.
Etiquetes programes de festes, història,
Data de publicació Dimecres 30 de març de 2022

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.