Bibliografia completa Enric Cuñat Sesé, «Als cent anys dels fets de Sant Diego». Programa de festes 2020, pàgina 26.
Etiquetes programes de festes, història, associacionisme, dona, fosforera
Data de publicació Dimecres 30 de març de 2022

[Programa de festes 2020, pàgina 26]

Als cent anys dels fets de Sant Diego

Per Enric Cuñat Sesé

Enguany s’han complit els cent anys de la vaga de la fàbrica de mistos d’Alfara del Patriarca. La vaga va durar des del 26 de novembre de 1919 fins al 2 de febrer de 1920 i en ella va participar la totalitat de la plantilla, 729 obrers, dels quals 625 eren dones i, en conseqüència, el nombre de jornades perdudes va ascendir a 42.282. Va ser una acció obrera molt important de la qual es va fer ressò la premsa de l’època, tant la valenciana, especialment el diari El Poble, com la nacional.

Encara que la fabricació i comercialització de mistos era un monopoli de l’estat, la gestió del dia a dia de la fàbrica de sant Diego continuava depenent dels propietaris, Moróder Hermanos y Cia. Aquesta família tenia diversos interessos al nostre poble: un rajolar, el molí, un centre de producció d’electricitat i el complex de sant Diego per a la fabricació de mistos, sabons i paper, a més de propietats ramaderes i agrícoles amb la posada en regadiu del Minat de Bufilla. Tenien una concepció, diguem, paternalista de l’empresa i, per exemple, per a fomentar la instrucció durant un temps, s’incrementava el salari dels qui sabien llegir i escriure. També van crear la Caixa d’Estalvis i Socors “La Fàbrica” per a atendre els seus empleats en cas de necessitat.

Però el clima social en 1919 era ja molt diferent, la Gran Guerra estava trastocant l’economia i va significar un creixement de les associacions obreres i sindicats que eixe any van aconseguir, després de la vaga de la Canadenca, la jornada de 8 hores, sis dies a la setmana, aprovada pel govern al mes d’abril. No és d’estranyar que els obrers i obreres de la fàbrica iniciaren la constitució i legalització de la Sociedad Obrera Mutualista “La Unión”. El 26 de juny el catedràtic Antonio Merino Conde va pronunciar una conferència en els locals de l’associació, el contingut de la qual es va publicar amb la seua signatura en un article en el diari El Pueblo titulat “La explotación de los fosforeros”, on descrivia amb tints dramàtics les condicions de treball en una indústria tan perillosa i mal pagada (els salaris eren quasi els mateixos que en 1907), que, no obstant això, era extraordinàriament rendible per al propietari.

Al novembre els empleats presenten un conjunt de peticions. El reconeixement de la societat obrera i la seua participació en les decisions de gestió de la fàbrica, l’acomiadament d’uns treballadors o la seua separació del lloc de treball, les millores de les condicions de treball i equiparació dels salaris als d’altres fàbriques similars espanyoles. L’oposició de Moróder va ser rotunda: ell era l’amo i no anava a consentir que els obrers tingueren cap participació; l’assumpte dels obrers molestos era una qüestió privada i íntima, dels salaris estava disposat a tractar-ho però no amb els representants de l’associació. Les relacions eren tibants i el dia 17 procedeix a l’acomiadament de tots els treballadors que es declaren en vaga, des del dia 26 oficialment. El governador civil, el senyor Durán, tracta inútilment de mediar i nomena dos delegats seus perquè duguen a terme negociacions amb la patronal i amb els treballadors. Es tracta del catedràtic Antonio Merino Conde, blasquista, i de José Feo Cremades, regidor jaimista de l’ajuntament de València. Les converses s’allarguen durant setmanes ja que tot el que s’acordava depenia del fet que Moróder donara la seua aprovació. El governador es reunia de manera separada amb uns i amb altres però l’assumpte estava estancat: Moróder estava disposat a tancar la fàbrica i, mentrestant, va contractar nous obrers i obreres. Al cap d’un temps es va produir un desproveïment de mistos i va caldre portar-ne de Tarassona i altres llocs. Les converses es van reprendre sota la direcció de l’alcalde de València, el republicà Juan Bort Olmos, i a la fi de gener es va arribar a un principi d’acord que l’empresa només signaria si els obrers tornaven a treballar. Però estos volien tindre la seguretat que no hi hauria represàlies i que no s’acomiadaria a cap associat com havia insinuat la direcció de la fàbrica.

Així, el dia 29 de gener es va arribar a la signatura de l’acord en el despatx de l’alcalde de València que va posar fi a la vaga. S’acorda l’augment dels salaris, la jornada de huit hores i el trasllat d’un encarregat a una secció on no treballen dones. Igualment, es comprometen al fet que no hi haurà represàlies ni acomiadaments i els treballadors renuncien a la participació en l’administració de la fàbrica. Per l’empresa va signar Luis Moróder, pels treballadors signen Juan Moreno, Elías Ferrando, José Palanca, Ignacio Fenollosa, Salvador Ferrandis, Juan Zea, Francisco Camps, Carmen Lluesma, Pilar Robi, Encarna Llorens, Concha Soriano, Amparo Mase, Pilar Picher, Amparo Albiach i Isabel Navarro. Signen també els mediadors, els senyors Merino i Feo, i l’alcalde Juan Bort. Al cap de pocs dies es reprén l’activitat a la fàbrica encara que el governador manté clausurada la seu de l’associació.

Encara que durant la vaga va haver-hi presència de la força pública no es ressenyen incidents de violència excepte, una vegada s’havia tornat al treball, unes rinyes entre les treballadores antigues i les recentment contractades que va acabar amb la detenció de cinc obreres que van ser posades en llibertat per la mediació davant el governador de Feo Cremades i una representació de les obreres. Els esquirols que van acceptar treballar durant la vaga van aparéixer representats com a patets obedients en la falla d’Alfara de 1923.

A l’abril, a la Casa de la Democràcia de Moncada, seu dels republicans, els treballadors i treballadores van rendir un homenatge a Antonio Merino Conde i van celebrar aquesta victòria republicana i, més concretament, del Partit Unió Republicana Autonomista que amb José Torres havia guanyat les eleccions municipals a Moncada. Merino va publicar una crònica de la seua visita a la fàbrica, aquesta volta en un to líric i elogiós a les treballadores i al senyor Bigné, un dels directius.

L’associació obrera, independent dels sindicats, va continuar la seua labor i va tindre un paper actiu quan la indústria de mistos va entrar en crisis en 1921, entrevistant-se amb delegats del govern i amb diputats del congrés com Félix Azzati. Amb el temps, es va integrar en la Federación Nacional de Obreros y Obreras Cerilleros, adherida a UGT durant uns anys, de la Junta Nacional de la qual van arribar a formar part dos treballadors de Sant Diego.

Els rectors de Moncada i Alfara, des de la trona i des del confessionari, van desacreditar a l’associació obrera i tractaren de dissuadir a les dones perquè l’abandonaren. Aquests fets van ser criticats en un pamflet editat per l’associació el març de 1919. Aquesta actitud contrasta amb la del capellà de Vinalesa, Rd. Sapiña, que va aprofitar el descontentament social per a promoure un sindicat catòlic i afavorir el cooperativisme. Es podria haver fet una cosa així en Alfara? Per a respondre a això tal vegada és bo recordar que el maig de 1920 es va produir l’entronització d’una imatge del Sagrat Cor de Jesús en el recinte de la fàbrica i que durant anys les treballadores commemoraven aquest fet amb grans festes religioses i culturals.

Bibliografia completa Enric Cuñat Sesé, «Als cent anys dels fets de Sant Diego». Programa de festes 2020, pàgina 26.
Etiquetes programes de festes, història, associacionisme, dona, fosforera
Data de publicació Dimecres 30 de març de 2022

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.