[Programa de festes 1995, pp. 30 a 32]
1595-1995, IV centenari de l’adquisició d’Alfara per Joan de Ribera
Per José R. Molins i Cabo
Després de la conquesta de Jaume I, les terres alfarenses caigueren dins del terme municipal de València que comprenia «entre el terme de Murvedre que parteix ab Puçol, e entre el terme de Olocau, e de Chiva, e de Bunyol, e de Turis e entre a Montserrat; e entre ab terme de Algeriza, e de Cullera, e de la riba de la mar sia e dur lo terme per cent milles dintre la mar».
Poc a poc el Rei anà donant terres als cavallers, soldats i clergues que l’acompanyaren dotant-los d’un fur. En el cas d’Alfara la propietat territorial passà per les mans dels Consell i Jurats de Daroca, Eximen Pérez de Tarazona, Sadorni, Llosà, Guillem de Sent Joan, Pere Calvet i Guillem Jafer, fins arribar en 1388 a Bonifaci Ferrer.
Mentrestant la dualitat real de l’estructura jurírica del regne s’havia anat aclarant. Al principi les referències econòmiques dels nous pobladors havien passat del Fur de Terol al Fur de Saragossa i als Costums de Lleida. Però els repobladors no es conformaren amb aquell primer grau de llibertat o franquesa que representava el fur de Saragossa i n’exigien un grau major. I així naix el dret Valencià, que té l’origen en l’estatut jurídic de la ciutat de València, continua pel «Costum de la Ciutat de València» (1240) que s’espandix per les villes i llocs del Regne.
L’11 d’Abril de 1261, el rei Jaume I jurà els “Furs i Costums de València” disposà que les juraren els seus succesors en Corts generals, donant-los el caràcter paccionat que serà tradicional del dret valencià.
Per acabar amb els altres furs que encara perduraven es convocaren les Corts de 1329, on el rei Alfons el Benigne creà la “Jurisdicció Alfonsina” que es una concessió limitada de la jurisdicció civil i criminal per aquells “eclesiastics, rics homens, cavallers, persones generoses, ciutadans i homens de viles que tinguen llocs o alqueries per quinze casats o més de cristians”.
Quan el territori d’Alfara cumplí aquestes condicions el seu propietari Bonifaci Ferrer demanà la Jurisdicció Senyorial sobre els vasalls i territori d’Alfara. S’establí el juí contradictori entre els veïns d’Alfara que foren oïts i el Síndic de la ciutat de València amb l’aportació d’informació testifical.
Com a consequència l’Agost de 1394 Alfara es constituïa com a Senyoriu entre altres raons per les següents: “Atenent que coste per procés, que en lo dit loch de Alfara son mes de quince casars, atenent encara que es provat que lo dit loch de Alfara es limitat de certs termes e fites segons en lo segon Capitol de ferma de dret per part del honorable en Bonifaci Ferrer propasats, es limitat e contengut, e per conseguent al dit Bonifaci axi com a Sehor del dit loch, pot en lo dit loch e dins los limits exercir jurisdicció otorgada axi per furs nous del Señor rey N’Anfos, com per furs antics.”
El Senyor a més de la jurisdicció civil (anomenar oficis de govern, règim enfitèutic, etc.), la criminal (anomenar jutges i posar penes exceptuant la mort, la mutilació i l’exili del regne), podia tindre: monopolis o regalies sobre ingenis agrícoles (molins, forns, almàsseres, etc.), sobre serveis públics (tenda, carnisseria, posada, etc.). Així mateix la propietat podia ser absoluta, propietat lliure o franca i propietat compartida on el Senyor tenia el domini directe i l’usufructuari el domini útil.
Bonifaci Ferrer després de vàries desgràcies decidí ingressar en la Cartoixà de Portacoeli i vengué el Senyoriu a Bertomeu Cruilles el 17 de març de 1396. La familia Cruilles mantingué fins a finals del segle XVI quan vingué a València un jove bisbe anomenat Joan de Ribera.
Des de 1429 fins a 1568 el bisbat de València va ser un dels més abandonats per la desídia i l’absència sistemàtica dels seus pastors. Tan sols en aquesta tasca Alfons de Borja, el futur Caliste III, s’havia ocupat d’ella en 1429 i per pocs mesos. Després, durant setanta anys els seus nebots Rodric i César, i els Borja Llançol; Joan i Pere Lluis, havien acumulat les abundants rendes de la mitra valenciana sense dedicar atenció als assumptes espirituals. Després Alfons d’Aragó no arribà a xafar València i el seu succesor, el príncep-bisbe de Lieja, tampoc ocupà el bisbat. Jordi d’Àustria fou millor, pero no tingué caràcter reformador i es limità a l’essencial. Vindria l’agustí Tomàs de Villanueva 1544-1555 que fou un bisbe ideal i sant que inicià una restauració catòlica. Preocupat pel clericat creà el Col·legi de la Presentació de la Verge per a deu estudiants de condició humil amb vocació de sacerdoci (primer seminari del nostre arquebisbat).
Les reformes de Sant Tomàs varen ser continuades per un grup de quatre bisbes (1556-1568) de pontificats tant breus que no tingueren una acció eficaç i duradora.
Amb l’arribada de Joan de Ribera la dedicació als retors fou primordial procurant-los formació precisa i celebrant set sínodes de caràcter eminentment sacerdotal. Les iniciatives no pararen-hi. Per afiançar les posicions s’entregà amb tot el talent i possibilitats econòmiques a l’execució d’un projecte: alçar una església i un seminari on la reforma fora persistent. I així surgí el Real Col·legi i Seminari del Corpus Christi.
Els objectius de l’obra apareixen clarament delimitats en l’acta de fundació: “en esta diocesis de Valencia al presente se conoce notable falta de personas eclesiasticas en que dignamente puedan ser provehidas todas las rectorias y beneficios que en ella hay.”
El patrimoni fundacional del Real Col·legi es nutrí principalment de la fortuna personal del fundador, qui s’ocupà en un primer moment de desprendre’s de la seua hisenda sevillana i radicar-la a València per obvis motius de proximitat i consegüent accessibilitat. El Patriarca buscant instruments capaços de garantir rendes indefinidament es dirigí al crèdit i a l’accés a la titularitat dels senyorius.
Per a convertir-se en senyor de vassalls, el Patriarca comprà a Cosme Mathias de Cruylles, antic amo, el Senyorio d’Alfara el 7 de juliol de 1595 segons consta en auto proveït per la Real Audiència de València i ratificat pel Consell d’Aragó. El preu pactat va ser de 10.700 lliures, a pagar en moneda valenciana, i el contracte inclou la figura jurídica de la carta de gràcia, per la qual el venedor podia recuperar el senyoriu, transcurrit fins a sis anys des de la data de la venda, abonant el mateix import que havia rebut per la primera operació. No obstant s’entén perfectament que aquesta possibilitat és purament formal; la causa de l’alienació del senyoriu és, sense dubte, l’endeutament de Cosme Mathias i a més a més la carta de gràcia serà prompte adquirida pel fundador, el 24 de febrer de 1596 a instància del Síndic d’Alfara i d’altres creditors de Don Cosme pel preu de 500 lliures.
Amb la compra d’Alfara s’adquireix:
1) propietats plenes Castell i casa de la Senyoria, amb el corresponent hort, l’església d’Alfara, la casa hospital, 157 fanecades de terra horta a Alfara, 23 fanecades de terra de secà a Alfara i 540 fanecades de terra de secà del terme de Moncada.
2) Drets sobre les propietats compartides “los censos con derecho de loysmo y fadiga que las casas del dicho lugar y las tierras del termino de aquel hazen y responden cad un año a la señoria del dicho lugar”.
3) Drets exclusius (millor dit monopolis): Tenda, almàssera d’oli, rajolar.
4) Drets jurisdiccionals.
Jurisdicció civil i criminal conforme als furs del Regne.
A més de la relació d’aquests béns hi ha que afegir les inversions efectuades com adequació del senyoriu. Com no hi havia forn, se’n construí un amb 1.000 lliures de despeses, es recomprà el molí del lloc, alienat per l’anterior propietari, pel preu de 6.963 lliures, s’edificaren tretze cases per valor de 3.500 lliures i s’adquiriren 10 fanecades en el regadiu pel preu de 181 lliures i 60 fanecades de secà per 132 lliures. També es realitzaren obres en les possessions de Moncada per valor de 500 lliures i consistien principalment en la construcció d’un mur contenidor de possibles inundacions i en la plantació de vinyes.
També en 1598 s’establí un censal de 2.750 lliures de capital i pensió de 137 lliures.
En resum la compra del senyoriu suposà 11.200 lliures i les millores sumen 15.026, en total una inversió de 26.226 lliures. És clar que les inversions s’han fet per augmentar la reduïda base rendista dotant al senyoriu de dos monopolis dels que mancava.
Les terres en règim de propietat plena era de 167 fanecades d’horta i 83 de secà, ademés de les 540 en el secà de Moncada. Estes xifres són excepcionals en el conjunt dels senyorius de l’època atorgant cert atipisme.
Ens encontrem front a un Senyor preocupat per les seues possessions, cosa no excessivament comú entre l’aristocràcia senyorial valenciana dels segles XVI i XVII.
La unitat territorial i econòmica del senyoriu d’Alfara quedava trencada per les possessions del senyor de Cruylles en el veí terme, baix la senyoria directa, lògicament, del batlle de Moncada, procurador de l’Ordre de Montesa a qui es rendien censos. En el contracte de venda, l’antic senyor d’Alfara les feu figurar com a franques, pel que al demostrar-se la seua subjecció, els procuradors del Patriarca retenen en el seu poder part del preu del senyoriu per a redimir els censos. La reducció és autoritzada per Montesa i costarà al Col·legi 210 lliures. Amb açò queda incorporat amb tots els drets al patrimoni d’Alfara.
L’escriptura original de la venda d’Alfara està formada per un roll de pergamí compost de trenta pells de moltó unides unes a altres, els quals esteses ocupen vint-i-sis metres i mig de llarg per sixanta centímetres d’ample».
Segons l’escriptura de compra-venda «lo dit lloch de Alfara, esta posat, situat e instituit en lo present regne de Valencia, lo qual afronta de una part ab lo terme del lloch de Montcada y de altra ab lo terme y lloch de Foyos, rambla en migch y de altra ab lo terme del lloch de Binalesa, rambla en migch y de altra ab terme de Benifaraig y de altra ab terme del lloch de Carpesa».
Alfara «no te portal ni muralla ni esta tancat». Existia el «castell y casa del Señor». En ell havia «un saló» on es reunien «vehins e habitadors e singulars persones» que s’encarregaven «de tratar y comunicar coses concernents al servei de sa magestat y bona administració de la justicia y comoditat del dit lloch de Alfara» Hi havia una església que no era l’actual perquè aquesta fou edificada a finals del segle XVII. La carnisseria estava junt al castell. El forn estava a cura de Diego de Muro. «La tenda, hostal y taverna» no tenia lloc propi.
Els cultius eren els típics de la Mediterrània amb «vinya, garroferes, moreres, olives i terra campa». Hi havien eres i «terra herma». També havien tarongers en l’hort del Castell i en l’hort de la Senyoria.
Les protoindústries eren el moli fariner, l’almàssera i el rajolar.
En 1510 es confecciona un cens per a satisfer el donatiu que les Corts de Montçó havia promés a Ferran el Catòlic. El veïnat dona 39 veïns subjecte del dit pago i tenia 51 caps de «bestiar». Segons la Visita Pastoral de 1546 «el feudo d’Alfara» es componia de 40 cases de cristians vells». El manuscrit de Jerònim Muñoç dona 80 cases i el Cens de Caracena de 1609 dona 50 cases.
Com complement els noms dels alfarers que constituïen l’asemblea eren: «ferrando molto, joan domenech, bertomeu gresses, hyeroni bignes, baptiste carbonell, gaspar jaca, jaume capilla, joan garcia, gaspar olletes, domingo navarro, miguel fort, antoni marques, domingo alberola, frances borja, frances solanes, joan domenech maior, frances montagud, lluch carot, joan catala, garcia curtiago, miquel diego, gabriel dura, hieroni periz, pere luesma, joan gallart, antoni prats maior, joan sacasa, gabriel madera, frances solanes maior, diego de muro, pere prats, miquel bogorra, frances garrido».
Per evitar rinyes entre els veïns estava dictat «que ninguna persona en lo dit lloch y terme de aquell sia gosat de jugar a daus, naips, ni altres maneres de jochs ni portar armes algunes ni tenyr uns ab altres sota pena de seixanta sous y de estar en la preso a beneplacit del Señor».
La presa de possessió de la Senyoria i el jurament de fidelitat es celebrà el 25 de Setembre de 1595.
L’il·lustríssim Senyor en Joan de Ribera Patriarca d’Antioquia i arquebisbe de València, en la tercera donació que feu al Real Seminari Col·legi donà el lloc d’Alfara a la seua institució el 14 de Setembre de 1601. Així les rendes dels alfarers contribuïren a mantindre la dita fundació. Des d’aquesta data els rectors del Col·legi foren els qui exerciren la jurisdicció, essent els autèntics Senyors d’Alfara i per això, seguien nomenant els oficis municipals de Jurat en cap, jurats i justícia del lloc. Fins l’abolició dels senyorius Alfara estigué unida al Col·legi del Patriarca i arribà a completar el seu topònim primitiu diguent-se «ALFARA DEL PATRIARCA».
JOSEP R. MOLINS I CABO
Croniste d’Alfara del Patriarca.
Bibliografia completa | Josep R. Molíns i Cabo, «1595-1995 IV centenari de l’adquisició d’Alfara per Joan de Ribera» (1995). Programa de festes 1995, pp. 30 a 32. |
Etiquetes | programes de festes, història, medieval |
Data de publicació | Divendres 14 gener de 2022 |
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!