Bibliografia completa | Enric M. Cuñat, «Tres fotos antigues» (2008). Programa de festes 2008, pàgina 17. |
Etiquetes | programes de festes, història, documents, patrimoni, |
Data de publicació | Dimecres 23 de març de 2022 |
[Programa de festes 2008, pàgina 17]
Tres fotos antigues
Per Enric M. Cuñat.
La fotografia aèria, i modernament el programa Google Earth, que subministra fotografies realitzades des de satèl·lits, són instruments que permeten una visió peculiar de la terra i estudiar el territori, tant des del punt de vista de la geografia com de la història. És possible que, com en tants altres casos, la seua primera aplicació fóra militar i una contribució a les tàctiques de la guerra. Però en els nostres dies, gràcies a estes ferramentes, els arqueòlegs han pogut localitzar restes d’assentaments humans com a poblats, muralles, castells que no eren visibles ni podien ser detectats arran de terra. Els geògrafs poden interpretar les variacions en el curs d’un riu, els ports naturals de les cadenes muntanyoses o les modificacions del territori per diversos factors naturals o humans. I no cal ressaltar l’ampli ús que es fa de estes imatges per a la planificació de l’urbanisme i l’ordenació del territori per part dels tècnics i de les autoritats que utilitzen igualment estes imatges per al control de la legalitat.
El present treball, més modest i sense pretensions de descobrir res, vol mostrar tres fotografies d’Alfara del Patriarca, de diverses èpoques, i esbossar uns comentaris que podrien servir d’estímul perquè persones més competents per la seua formació especialitzada i amb millors accessos a la documentació puguen fer en el seu dia un estudi més desenvolupat i complet.
La primera fotografia, presa des d’un avió a mitjan segle passat, mostra una visió zenital de Moncada i Alfara del Patriarca i del Barranc del Carraixet. Aigües amunt, el llit traça uns meandres molt pronunciats en els sins dels quals s’han fet modernament plantacions.
Després el barranc discorre en paral·lel al nucli urbà i, de no ser pel Paretó, que les desvia, les aigües torrencials arrasarien el Molí i les terres circumdants.
El Dr. Enric Chiralt ha exhumat en els arxius del Reial Col·legi de Corpus Christi, propietari del Molí i de les seues terres i titular del senyoriu d’Alfara, una sèrie de documents gràcies als quals ha pogut establir el procés de la construcció del Paretó, a finals del segle XVIII, després de diversos intents de resoldre el problema de les inundacions amb rases i motes de terra.
El Paretó protegix, en efecte, les terres d’Alfara però produïx importants erosions en els termes de Vinalesa i de Foios. La protesta de les autoritats i veïns d’estos pobles contra la construcció del mur, va fer que al setembre de 1794 el Col·legi renunciara a la continuació de les obres el projecte original de les quals acabava en el canó de la Séquia de Moncada.
Altres fotos ajuden a comprendre també l’ocupació del territori per les vies de comunicació, camins i carreteres. En la segona fotografia que datem en els anys trenta del segle passat, basant-nos que el xalet de Sesé en el carrer Sant Bartomeu es troba encara en construcció, es pot comprovar el relatiu aïllament d’Alfara pel que fa a carreteres i camins. No existixen ni la carretera de Vinalesa, ni la de Nàquera. I tampoc hi ha l’avinguda de 1er de Maig, perquè, com pot veure’s, no existix encara el Seminari Metropolità. S’endevina, no obstant, el camí de Rafelbunyol, de Massamagrell o de Morvedre que tanca el nostre municipi pel nord. Abans de l’obertura del carrer Bartolomé Caballer, la frontera entre Moncada i Alfara, era menys precisa que en l’actualitat, i anava trencant-se conforme als límits de les propietats. A part i part dels senders estaven els mollons del terme entre les dos poblacions. S’ha convingut que els límits entre els dos municipis els constituix l’eix de la carretera.
L’actual avinguda 1er de Maig es condiciona com a accés al Seminari en els anys quaranta i se la denominava Pista del Seminari. En les actes del ple de la corporació municipal reflectixen l’acord d’executar esta avinguda adoptat en la sessió de 24 de febrer de 1944. Reproduïm en la seua integritat este acord no sols per a donar-ne constància sinó també perquè servisquen de testimoni d’una forma de pensar i d’expressar-se característica d’aquells anys.
“El Señor Presidente hizo una exposición de los trabajos realizados de común acuerdo con el ayuntamiento de Moncada al objeto de conseguir que el nuevo Seminario se construya en la partida del “Bordellet” en término de Moncada lindante con el casco de edificación de Alfara del Patriarca, haciendo resaltar que al beneficio material cual representa la construcción de edificios como el proyectado que resuelve el paro por una década y otros de tipo material resulta el de tipo moral y religioso al tener la cantera de nuevos sacerdotes entre nosotros para que la juventud actual y de nuevas generaciones se estimule con el ejemplo y sabiduría de los futuros Rectores de la Iglesia aumentando la catolicidad del Alfara del Patriarca (h)allanando el camino hacia Dios que es el engrandecimiento de la Patria. La Gestora que se halla reunida en pleno aprueba estas gestiones haciéndose eco del sentir general de la población y las estimula con el acuerdo en la construcción de una pista que enlace la carretera de Moncada en su punto de unión con la de entrada a este pueblo a la de Moncada- Masamagrell por detrás de la fábrica de tejidos de yute siendo la calle Bartolomé Caballer. Los gastos que origine serán a cargo del Presupuesto Municipal y además se estima la oferta del Jefe Local del Movimiento que pone a disposición de esta obra los medios de la Junta Local del Paro y los que a su alcance pueda disponer en ayuda de fines como el que esta Gestora persigue que son la emanación de sus postulados en cuanto a aumentar la catolicidad del pueblo Español que con su unidad de destino eleve hacia Dios y muy arriba España“. El President de la Gestora i Jefe Local del Movimiento era llavors Santiago Santarrufina.
En 1954, amb ocasió de la visita del Cap de l’Estat a les obres del Seminari, molt avançades, la pista o avinguda va ser guarnida amb garlandes i pals amb les tres banderes oficials del règim i pancartes de benvinguda amb les consignes habituals de l’època. La gent, que per motius de seguretat s’amuntonava en espais limitats, va tornar a les seues cases amb la desil·lusió de no haver vist cap alt personatge ja que viatjaven en automòbils de vidres foscos. L’escriptor Julio Llamazares relata en una de les seues novelles un episodi semblant quan es van inaugurar unes obres públiques en la província de Lleó.
L’entrada a la nostra població des del camí de Moncada s’iniciava on està el pas a nivell junt amb la fàbrica de sacs fins a l’escorxador municipal del carrer Sant Bartomeu, sobre la sèquia del Puntarró. Resultava ser un camí principal entre cultius que va anar urbanitzant-se amb voreres, bancs i arbratge i es va conéixer com Paseito de l’Amor, que en la foto no apareix ni complet ni urbanitzat. A mitjan anys seixanta, s’obri la carretera a Nàquera entre el Seminari i la via del tren a Bétera, i per unir esta nova carretera amb l’antic Camí de Moncada la pista o avinguda passa a tindre la consideració de travessia de la carretera provincial de València a Nàquera. Que esta nova carretera va ser un projecte d’ingenyers es pot comprovar si ens fixem en que el seu traçat inicial, pel baixador del Seminari, no s’acomoda als límits dels camps sino que els va partir en dos.
La Carretera de Vinalesa es fa en els anys finals de la guerra civil i en la primera postguerra per treballadors de fatiga, soldats de la recuperació i castigats. En la fotografia es veu perfectament l’actual plaça del 9 d’Octubre i una senda àmplia fins a l’altura de les Escoles Municipals a la que popularment es referien com a darrere de l’obra i en algun document municipal és anomenada Calle de la Construcción, en una traducció curiosa al castellà. El camí al Molí s’iniciava realment en l’actual carrer de la Noria on encara hi ha un rètol en ceràmica que indica Calle del Molino.
Esta foto permet documentar com era l’edifici històric del convent de San Diego. S’hi pot comprovar la torre del cantó sud que ha fet pensar a algun investigador que el convent es va fundar en una alqueria preexistent amb una torre miramar com la de la Casa de la Serena o la del Palau de la Senyoria.
Igualment s’obté informació sobre els cultius de l’horta abans de la conversió en explotacions de cítrics. És molt curiós l’accés a la Séquia de Moncada, junt al pont on comença el camí de Carpesa, perquè hui encara és utilitzat pels llauradors per a abastir-se d’aigua per a polvoritzar els cultius amb els tractaments contra les plagues o per a dissoldre els adobs. Ací pot veure’s un accés perfectament delimitat que permetria la maniobra dels carros.
La foto proporciona altres informacions sobre l’estructura urbana d’Alfara en eixos anys o els equipaments públics. S’hi veuen el mencionat escorxador o les escoles en el carrer Mestre Palau que encara no tenen edificis adossats ni les aules amb què es van ampliar amb la reforma del sistema escolar. Cal destacar el carrer de Cavallers que està tancat per unes cases que, en part, es derroquen al construir-se les vivendes del Grupo de la Paz.
La tercera fotografia és la més antiga i pot datar-se abans de 1917, any de construcció de la casa del Dr. Navarro, actual seu de l’ajuntament, que encara no hi es. La foto esta presa des del campanar de San Diego possiblement per algun dels propietaris o gerents de la fosforera. Actualment pertany a l’arxiu d’un particular que amablement ens l’ha facilitat.
Comparant-la amb la fotografia anterior es poden evidenciar els canvis que es produïxen en a penes vint o trenta anys. Voldria referir-me principalment a l’edifici que es veu en primer terme. Per la seua aparença, molts han coincidit a identificar-lo amb un edifici destinat al cultiu dels cucs de seda per a abastir a la fabrica de Vinalesa, ja que s’assembla a alguna de les naus d’aquesta. Efectivament, a la porta de l’edifici hi ha uns muntons que podrien ser de fulles posades a assecar o de restes després de netejar la nau. Els arbres que es veuen son moreres però en quantitat insuficient com per a pensar que es tracta d’una gran producció com la que es feia en segles anteriors.
Tal vegada es tracte del celler o fabrica de destil·lats que tenien els Lassala, propietaris dels terrenys d’eixa zona. De fet, en un conegut plànol del padró de 1828 el carrer de San Diego esta rotulat com Calle de la Fàbrica i són moltes les persones majors que a aquella industria l’anomenaven simplement com la fàbrica. Ni ha una altra solució: que l’edifici fora originalment una industria sedera anomenada la fàbrica i en temps més recents es transformara en destileria i tenda conservant l’apelatiu de la fàbrica.
L’edifici ja no existix i en el seu lloc, potser aprofitant part dels seus murs, es va edificar un conjunt de vivendes d’una sola planta, alguna de les quals subsistix. Un altre edifici, que pensàvem molt antic donada la seua aparença, i que ha estat recentment enderrocat, no existia en el temps en què es feu la fotografía.
L’altra curiositat d’esta fotografia sobre la qual voldria cridar l’atenció és l’edifici de la casa de la baronessa, conegut més com a Casa de Don Emilio. Pot observar-se com la coberta tènia una balustrada ben decorada amb pinacles i, sobretot, una torre en el centre. En l’andana de la casa, una vegada adquirida per l’ajuntament, jo mateix vaig poder observar les empremtes d’una xicoteta escala que ja no duia enlloc però que en un altre temps pujaria a la torre. De l’antiguitat dels pins del jardí, la foto és una prova evident, i és una llàstima que el seu enquadrament no permeta comprovar els pins del jardí de l’ajuntament tan antics com estos o més. Tant uns pins com l’altre estan inclosos al catàleg d’arbres monumentals valencians.
Un ull entrenat i una major curiositat podran descobrir més coses en estes fotografies. La meua pretensió, com he dit al principi, era només donar-les a conéixer amb l’esperança que altres vegen més del que jo he vist.
Enric M. Cuñat.
Bibliografia completa | Enric M. Cuñat, «Tres fotos antigues» (2008). Programa de festes 2008, pàgina 17. |
Etiquetes | programes de festes, història, documents, patrimoni |
Data de publicació | Dimecres 23 de març de 2022 |
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!