“Alfara del Patriarca segons Miguel Eugenio Muñoz”, de Josep Ramon Molins i Cabo (2001)

[Programa de festes 2001]

Alfara del Patriarca segons Miguel Eugenio Muñoz

Per Josep Ramon Molins i Cabo

El segle XVIII és el segle de la Il·lustració, és el segle del cultiu de la raó. L’Acadèmia de la Història, creada en esta centúria, davant de la proliferació d’històries fabuloses i ridícules, sense valor documental ni rigor científic, decidí incrementar els estudis d’història dels pobles evitant la ignorància, les supersticions que una pietat mal entesa havia introduït i estès per totes parts. Volia que la recta raó i el bon sentit tornaren per a sempre al país, publicar llibres que ens facilitaren coneixements útils a nostra restauració.

Per a corregir esta tendència hi havien dos camins: els viatges al llarg de les terres per a conèixer “in situ” la situació i després publicar-la o els interrogatoris o cartes enviades a les autoritats civils i religioses per que estos donaren la informació de cada poble sobre els fets reals, els documents que havien en els arxius, les descripcions geogràfiques de cada poble i els monuments arquitectònics més importants. En principi es tria el segon camí i a finals de la centúria començaren els viatgers a patejar-se el territori.

A tal fi es van dedicar entre altres: Tomàs López amb l’obra “Relaciones geográficas, topográficas e históricas del Reino de Valencia” (1777), més conegudes per Castañeda; José Joaquín Castelló amb la “Descripción del Reino de Valencia por Corregimientos” (1783); Bernardo Espinalt que escrigué “El Atlante Español” (1784-86); el comte de Floridablanca que convoca el millor cens i ha arribat als nostres dies amb el nom de ”Censo Español executado de Orden del Rey comunicado por el excelentísimo Señor conde de Floridablanca” (1787); Antonio Ponz amb el seu “Viaje a España en que se dan noticias de las cosas más apreciables, dignas de saberse que se han dado en ella” (1772-1794); l’insigne Antoni Josep Cavanilles amb l’obra més important del XVIII titolada “Observacions sobre la Història Natural, Geografia, Agricultura, Població i fruits del Reyno de València”(1795). Ja en el segle XIX està Vicente Ignacio Franco amb les “Notícies de l’actual població del Reyno de València….” (1804) i els germans Villanueva amb diverses obres.

Hui, a esta sèrie de treballs coneguts podem afegir el manuscrit titulat “Descripción de los pueblos, iglesias y parroquias del arzobispado de Valencia fuera de la capital, sacada de sus archivos de orden de Su Majestad” que està en la biblioteca de l’Acadèmia de la Història de Madrid. El redactor és el senyor Miguel Eugenio Muñoz y Lucientes, jurisconsult i escriptor aragonès, alcalde de crim i oïdor de l’Audiència de València. El manuscrit pertany a la segona meitat del segle XVIII: possiblement entre 1750 i 1758. En concret les notícies d’Alfara del Patriarca són de 1753 perquè en l’article de Montcada es diu “…arrendada enguany 1753…” i és molt probable que el comunicant fora l’ecònom Doctor Juan Bautista Burgos o algun vicari ajudant perquè també es diu: “i en les vacants és sa Il·lma. qui designa ecònom, com hui ho és el Dr. Juan Bautista Burgos”. El manuscrit està redactat en folis, en castellà del XVIII i amb una grafia molt peculiar.

La Carta del manuscrit titulada Moncada confirma l’estructura parroquial de la nostra comarca a l’afermar que “la Parròquia de Moncada compren el lloc de Moncada i el seu terme, el lloc d’Alfara del Patriarca i els de Benifaraig, Massarrojas i Rocafort. Abans també incloïa la parròquia de Godella però és va desmembrar l’any 1389”. Poc després tornava a insistir en la configuració parroquial al notificar: “El Curat està dotat de les Primícies de Moncada, Alfara, Benifaraig, Massarrojas, Rocafort i Godella”. Per que tingam una idea de la riquesa que suposava este benefici anyadix “arrendada (les Primícies) en este any 1753 en 715 lliures que amb el peu altar, el votiu i amortitzat produïx l’ofici al capellà més de mil pesos”. ”Els cinc Llibres Parroquials d’ Alfara i Benifaraig és conservaven a arxiu de Moncada”, com després es dirà en la carta d’Alfara del Patriarca.

La descripció d’Alfara del Patriarca s’ubica entre els folis 117 anvers i 121 anvers i comprèn dos instruments o cartes: una davall l’epígraf d’Alfara es referix al poble i l’altra davall l’epígraf de Convent de Sant Dídac es parla de dit Convent.

Alfara

Comença amb una xicoteta descripció geogràfica-econòmica que diu : ‘‘El lloc d’Alfara està tan contigu a Moncada, que pareix un raval o porció seua, i produïxen els mateixos fruits (forment, panís, oli, vi, cebes, garrofes, faves i altres productes d’estiu, tots de bona qualitat) i amb un terreny de gran qualitat. Hi ha cent cinc veïns contribuïents amb alguns terratinents amb bons patrimonis”.

Després passa a descriure’ns la jurisdicció senyorial de la localitat : “Amb data de 16 de Juny de 1571 era amo del lloc Mossén Cosme Maria de Cruilles, generós, després el va comprar el Patriarca, i el va incloure en la dotació fundacional del seu Col·legi del Corpus Christi. El Lloc d’Alfara s’anomena del Patriarca, per que pertany en el temporal al Col·legi que funda el venerable senyor Juan de Ribera, Patriarca d’Antioquia, arquebisbe, i virrei de València”.

Com l’informador es suposa que era clergue, la part eclesiàstica ocupa una major extensió per conéixer-la millor. Així ens conta que “L’Església costejada pel poble s’acaba l’any 1730, té per titular a Sant Bertomeu, amb un bon retaule daurat, i pintat al modern; set capelles, les dos del creuer iguals, quatre col·laterals, i una davall del cor.També té trasagrari reduït però decent”.

Sobre l’organització eclesiàstica ens relata: “No té capellà propi perquè depèn de la Parròquia de Moncada. Fa anys es crea un benefici fundat en l’altar i davall la invocació de Sant Vicent Ferrer a fi que el beneficiat fera de vicari”. La creació del benefici de Sant Vicent Ferrer era desconeguda fins este moment, sí que es coneixia la dobla i la confraria de Sant Vicent Ferrer. Era conegut, pels treballs de V. Vicent, que en l’estructura del clericat de Moncada s’incloïa el vicari d’Alfara.

Els intents de desmembrament de l’església d’Alfara de la Parroquial de Moncada es van produir documentalment en el segle XVII i en el XIX i possiblement un altre intent, sense documents de moment, del segle XVI. Lògicament esta carta, per la seua datació, només parla del pleit de 1642 del que per cert es conserva un ampli document en un arxiu valencià. El relator ens parla que: “El poble d’Alfara del Patriarca, recolzat pel Col·legi del Patriarca, el seu senyor temporal, volia el desmembrament de l’església parroquial de Moncada, però l’Orde de Montesa volia seguir mantenint els seus drets eclesiàstics sobre el lloc d’Alfara del Patriarca”. La negociació va ser dura i es va resoldre “per una concòrdia feta a Alfara a 18 de Desembre de 1642 davant de Joseph Ximenez de Cisneros, Notari Apostòlic i de València, atorgada pel Justícia, Jurats i Consell del dit lloc i el Sindic del Col·legi de Corpus Christi, com a senyor temporal d’ell”, acordant-se reservar el Santíssim en església d’Alfara del Patriarca i establir un vicari en la dita església.

EI raonament de la concòrdia és ric en detalls i sugerències i diu: “L’església d’Alfara era, en eixa època, annexa de la parròquia de Moncada, i no tenia reservat el Santíssim Sagrament de l’Eucaristia. Alfara que ja posseïa seixanta cases tenia un número de veïns, especialment vells, dones i malalts, que no podien concórrer a l’església matriu. Per a consol dels alfarers, i especialment per a l’assistència, i administració dels sagraments a malalts es va decidir reservar el Santíssim Sagrament i es va establir un vicari en la dita Església, amb obligació que el poble havia de donar-li per al seu manteniment cent pesos anuals a més de la celebració de misses i contratemps en una paga, el dia de Nadal, i mantindre la llum cremant, dia i nit. Esta concòrdia es va decretar pel Bisbe sense prejuí dels drets parroquials de ia matriu de Moncada, tant en l’espiritual com en el temporal, i que la Justícia i Jurats del lloc d’Alfara, hagueren d’assenyalar una casa adequada per ai vicari, al costat de església, per a la còmoda administració dels Sagraments a coneixement de l’ordinari, i de conservar-la. Es va elegir llavors per vicari de la dita església al senyor Josep Pastor Prevere, va tindre per instrument fet en el Palau Arquebisbal de València a 19 del mes de Desembre de l’any 1642 i estos dos instruments es troben registrats en la Cúria Eclesiàstica Arquebisbal en la mà judicaria de l’any 1685”.

Respecte als “Quinque libris” ens diu: “Els cinc llibres d’esta església estan en la parròquia de Moncada però el vicari d’Alfara els escriu i té el ministeri parroquial reconegut per l’Ordinari i només en casos d’interès, extraordinaris o per voluntat particular del rector, els escriu est”.

Com dades antigues de la nostra parròquia afirma que: “En les visites pastorals dels anys 1570 i 1574 es referix que hi havia en l’església d’Alfara un benefici fundat sota la invocació de la Mare de Déu per Margarita, dona de Guillem de Jafer, amb escriptura rebuda per Arnau de Casesbelles, notari, un dia abans de les calendes de Setembre de l’any 1341 amb renda de 16 lliures, una casa amb corral al costat de església, i altres 9 lliures de renda per a diferents càrrecs, i que el poble tenia llavors 33 cases de cristians vells, i en elles havien 130 persones de comunió i confessió”. Este benefici sí que era conegut però davall l’advocació de la Mare de Déu i Sant Bertomeu i va ser creat el 31 d’Agost de 1341.

Convent de Sant Dídac

L’article s’inicia amb una descripció de la situació del convent i el raonament de la seua toponímia. Diu així: “En l’horta del lloc d’Alfara i al costat d’est poble, està fundat un convent de l’orde del nostre Pare Sant Francesc, de l’antiga i regular observança, davall l’advocació de Sant Dídac d’Alcalà: el seu edifici fort, i vistós, el terreny fort, i fèrtil, i les seues vistes les millors”.

La descripció arquitectònica de l’església del Convent no era coneguda fins a la data, sí que era coneguda la descripció religiosa. La lectura del text ens diu: “L’Església té nou capelles, una en el presbiteri amb el nínxol en fons, i pròpies llums, sis col·laterals iguals fins a l’elevació del cor, i dos capelles xicotetes davall d’ell. L’obra encara que del temps de la fundació és molt aprimorada, per que és d’enfiles en fons encarnat amb relleu d’algeps mat, que ací anomenen alabastre. Cornisa que rodetja el temple, adornada de molta talla, i florons al mig dels arcs daurats de fi, té després de sagrari encara que xicotet, claustre alt i davall augmentat d’obra nova amb una divisió quasi angular”.

El convent es va constituir en: “casa d’estudis, i de les de reputació de la província, per la qual cosa s’han celebrat en ella dos capítols provincials, i encara que al temps de la seua fundació no tingué mes que setze religiosos, ara es mantenen quaranta-quatre conventuals”.

Les circumstàncies al voltant de la creació del convent de Sant Dídac ja es coneixien i vostès les tenen en el Programa de Festes de 1998 i 1999: “Es funda l’any 1595, sent Provincial Fra Esteban Giner amb la seua llicència, i la del Patriarca, com a Arquebisbe, i com a amo temporal del territori, per Gaspar Jaca ciutadà de València, i habitant d’Alfara, i fou el motiu per que anant moltes vegades a caça als monts immediats al Convent de Sant Esperit, distant dos llegües d’Alfara, i quedant-se en ell els dies tempestuosos, amb el tracte dels frares, va adquirir la compassió per les incomoditats que allí patien, i considerant també que en l’església d’Alfara només havia una missa els dies de festa que celebrava un religiós del Convent de Sant Onofre i que faltava si els temporals eren forts, va disposar, i ordenar la fundació del Convent de sant Dídac, donant per a això deu fanecades de terra, i una alqueria on hui esta el convent, que acceptada per l’orde es va prendre possessió d’ella el 7 de març del mateix any, i en l’entrada de la casa que va beneir el mateix provincial es va disposar l’església, i va dir la primera missa fra Bernardino Carrascosa el seu primer Guardià. El Santíssim es reservà el 23 d’abril del mateix any y va celebrar, la missa el Provincial, predica fra Cristobal Moreno amb gran concurrència de gents, i pareix que sant Francesc i Sant Dídac van vore amb gust la fundació, realitzant alguns miracles segons consta en una memòria d’aquell temps. El finançament de l’obra va ser a càrrec de la devoció dels fidels, que ha continuat, i el convent es manté amb l’abundància que permet la pietat dels pobladors dels dihuit llocs de l’horta de València que estan assenyalats a esta Guardiania”.

Era freqüent que una vegada construït un edifici o fundada una institució es creara una figura jurídica: patronat, benefici, etc. per al seu desenrotllament i manteniment. Per això se’ns relata que: “El fundador deix el patronat al senyor Isidro Coll que finançament el retaule major, a qui va succeir el senyor Francisco Coll, i ara el gaudix el senyor Joaquín Coll Martinez de la Raga baró de Ribesalbes. El convent té obligació de posar túmul pel patró, i responsar el dia de Tots Sants, i de les ànimes i fer dir una missa tots els anys en la capella de Sant Antoni, i la festa de Sant Dídac, i mantindre la llum de l’altar major que és de plata donada pel mateix Don Isidro, perquè encara que estos càrrecs eren de patronat, se subroga pagar cada any deu pesos, i donar cinc arroves d’oli, amb la qual cosa complix el seu actual patró”. Dades ja conegudes a través dels programes de festa d’Alfara del Patriarca.

I fins ací la comunicació que redactà el senyor Miguel Eugenio Muñoz tramitada per un prevere de la Clerecia de Moncada.

Josep Ramon Molins i Cabo
Cronista d’Alfara del Patriarca