“Un poc d’història, sobre l’església d’Alfara del Patriarca” (2012)

[Programa de festes 2012, pàgina 6]

Un poc d’història, sobre l’església d’Alfara del Patriarca

Sense menció d’autoria

El nostre poble d’Alfara del Patriarca sempre ha lluitat pels seus drets, principis i creences. A l’Edat Moderna es remunta un exemple de com els veïns d’Alfara han menejat cel i terra per a aconseguir, en este cas, que Alfara tinguera una Església pròpia.

Al segle XVII l’activitat eclesiàstica d’Alfara del Patriarca tenia la seua adscripció en la parròquia de Moncada, fet que ha sigut una important font de conflictes entre estos dos pobles veïns, ja que s’imposava l’obligació de que tots els veïns d’Alfara que no posseïen sepultura pròpia serien soterrats en l’Església de Moncada. Hi havia excepcions: en el Convent de San Diego, situat en terme d’Alfara, hi havia algunes capelles que eren sufragades per algunes famílies del poble, en este cas, els seus membres podien rebre sepultura en els “vasos”, situats baix d’estos altars. També este Convent contava amb algunes confraries i els que eren membres d’estes podien ser soterrats en el vas de la capella pròpia de cadascuna d’estes confraries. Els demés serien soterrats en l’Església de Moncada perquè la d’Alfara no era parròquia, sinó un annex de la de Moncada.

Este fet suposava una important font d’ingressos degut a que els familiars del difunt havien de pagar les corresponents despeses i taxes per a fer front a les necessitats de la mateixa, per la qual cosa es va fixar un nou impost, una contribució per part de tots els parroquians. Esglésies com la de Benifaraig, Massarrojos i Rocafort, a més de la d’Alfara, formaven part de la parròquia de Moncada.

Una cosa “xocant” és que en una reunió a l’any 1613 estes esglésies pertanyents a la de Moncada acordaren que, en un període de vint anys, per cada persona que morira en el territori de dita parròquia els seus hereus haurien de pagar a l’Església de Moncada un sou per cada lliura que hagueren deixat en el seu testament, per a despeses del soterrar i altres obres que foren necessàries.

Passaven els anys i entre els veïns d’Alfara anava augmentant el descontent de pagar nous impostos i cada vegada més alts per fer front a les necessitats de la parròquia de Moncada. Cada volta eren majors els desitjos de construir una parròquia independent a la de Moncada. I per a fer realitat este desig era necessari anomenar a un vicari per a què administrara els sacraments als veïns, cosa que tenien que demanar a l’Arquebisbe de València. Una vegada entregades per escrit les raons de per què l’Església d’Alfara tenia que ser independent de la de Moncada, el arquebisbe de València firmà un decret en el que s’anomenava a Josep Pastor vicari d’Alfara.

Este fet va significar l’existència d’una sèrie de conflictes entre Alfara i Moncada. Ningú dels dos es rendirien.

Fins al punt de que els veïns d’Alfara sol·licitaren al Papa Urbà VIII que l’Església d’Alfara es convertira en parròquia.

En 1644 el Papa Urbà VIII ordenava a l’arquebisbe de València que l’Església d’Alfara fora convertida en parròquia independent de la de Moncada. Però, desgraciadament per als veïns d’Alfara, no anava a ser tan fàcil. Este fet no arribaria a dur-se a terme ja que l’arquebisbe de València moria al poc de temps. Moncada utilitzaria este fet al seu favor per a què els veïns d’Alfara depengueren de la parròquia de Moncada.

El poble d’Alfara va seguir reclamant a Roma allò pactat amb el Papa Urbà VIII. De manera que el nou Papa, Inocenci X, firmava a Roma en 1649 una Bula en la que manava al bisbe de Segorbe que es fera càrrec de l’assumpte sempre quan els motius al·legats pel poble d’Alfara s’ajustaren a les disposicions del Concili de Trento. Encara que s’haguera publicat esta Bula, el poble d’Alfara tardaria molts anys en aconseguir independitzar-se de la parròquia de Moncada.

A partir de 1667, any en que es fundà la Confraria de Sant Vicent Ferrer en l’església d’Alfara, els veïns de la localitat ja poden ser soterrats en la seua Església. Encara en el segle XVIII el poble d’Alfara es veia obligat a contribuir a les despeses de la Parròquia de Moncada, per formar part d’ella.

En 1743 Fr. Juan Ximénez informava als superior del Colege del Patriarca que s’havia trobat en l’Arxiu del Vaticà la Bula firmada en 1644 per Urbà VIII, en la que se confirmava la separació de l’Església d’Alfara de la de Moncada, però per a extraure una còpia els arxivers exigien el pagament d’una quantitat de diners molt elevada.

Finalment, a principis del segle XIX el procés arribava al seu punt culminant i l’Ajuntament d’Alfara en 1806 sol·licità davant la “Real Cámara” la segregació, per fi, de l’Església.