Bibliografia completa Josep Lluís Cebriá i Molina, «L’ex-convent de Sant Dídac d’Alfara» (2005). Programa de festes 2005, pàgina 21.
Etiquetes programes de festes, història, religió, patrimoni, san diego
Data de publicació Dilluns 28 de febrer de 2022

[Programa de fiestas 2005, pàgina 21]

L’ex-convent de Sant Dídac d’Alfara

Per Josep Lluís Cebriá i Molina

Tiene una hermosa y capaz iglesia al oriente,
claustros muy graciosos y tres lindos dormitorios
donde habitan veynte religiosos observantes…

(Arxiu del Regne de València)

Gaspar Jaca, un llaurador ric de València que vivia a Alfara, tenia per costum anar de cacera a les muntanyes que envolten el convent del Sant Esperit de Gilet. Un dia el sorprengué la tempesta i el caçador hagué de refugiar-se en aquell convent franciscà, on va fer amistat. Llavors tingué la idea de proposar als frares de Gilet la construcció d’un convent a Alfara, en una alqueria i deu fanecades d’horta que tenia vora la séquia i camí de Moncada. Més tard se n’afegiren quatre fanecades més. Es possible que aquesta alqueria de Gaspar Jaca siga la mateixa que en el capbreu de l’any 1505 és propietat d’Eiximenus de Porto, llaurador d’Alfara: “una alqueria amb 7 fanecades de terra campa, quasi prop de la cèquia Major de Moncada, afronta ab cèquia maior de Muncada, ab camí public que va a València e ab alqueria d’en Francès Rodella”.

L’arquebisbe de València, Juan de Ribera, atorgà llicència el 1595 com a prelat i senyor feudal del lloc d’Alfara. Els frares prengueren possessió de la donació i amb les almoines que recolliren començaren en 1599 la construcció del nou edifici conventual. Les obres degueren ajornar-se en més d’una ocasió per motius econòmics. Les càrregues del patronatge que havia de suportar el benefactor, Gaspar Jaca, consistien en fer-se carrer del manteniment del presbiteri i l’altar major, proporcionar l’oli necessari per a les llànties, celebrar la festa de sant Dídac… Però Melcior Jaca, fill del fundador, hagué de renunciar al patronat en 1663 per problemes econòmics i ho va fer en favor d’Isidre Coll, el qual sí que es trobava en condicions de poder sufragar el retaule major, retaule que seria immediatament posterior a aquesta data, en la qual l’església estaria acabada. Un descendent d’aquest senyor, Josep Durà i Coll renuncià també al patronat en favor de la comunitat l’any 1725.

El convent observant de Sant Dídac fou Casa d’Estudis de la Província Franciscana de València i s’arribaren a celebrar almenys set Capítols provincials. No anem a cansar els lectors amb la reiteració de més dades històriques del convent. Estudiem l’edifici només des del punt de vista de la Història de l’Art i a més, Josep Ramon Molins ja li dedicà dos articles en els llibres de festes de 1998 i 1999, on podreu ampliar dades fàcilment.

L’edifici religiós i l’hort clos que l’envoltava han allotjat durant 150 anys una fàbrica de fòsfors. Això s’ha acabat ara mateix i esperem que en un futur pròxim s’enderroquen els afegitons que incorporà l’ús industrial; i l’església i el claustre de Sant Dídac puguen assolir la dignitat monumental que mereixen i que no ha estat possible des de la desamortització del segle XIX.

El convent pertany al Patrimoni Artístic d’Alfara i l’enriqueix fins a tal punt, que si els nous propietaris tenen imaginació i inverteixen en la restauració del monument per a qualsevol ús modern, com per exemple l’hosteler, el monument els agrairà els esforços aportant les qualitats estètiques i artístiques que amaga. Perquè el convent d’Alfara és el gran desconegut entre els monuments de l’Horta Nord. Poca gent del poble i la comarca ha entrat en l’interior, només els treballadors.

Les característiques de la indústria que allotjava, el perill d’incendi i la seguretat necessària desaconsellaven les visites indiscriminades. He d’agrair públicament les gestions de Jaume Portet, gràcies al qual poguí entrar l’estiu de l’any 2004 i fer les fotografies que us oferim.

Els terrenys del convent estaven delimitats pel camí de Moncada a València, la séquia de Montcada, el camí d’Alfara a Carpesa (camí de St. Dídac) i el camí de Montcada a Vinalesa. L’edifici i l’hort ocupaven doncs el solar de la Fosforera i suposem que també la gasolinera actual, el supermercat i les finques de pisos que hi ha prop.

Si fem un passeig fins el convent el primer que ens cridarà l’atenció és el campanar de rajola. Tot l’edifici està construït en rajola, llevat de la base de carreus de pedra del campanar, segurament per donar-li estabilitat als fonaments. Es possible que la coberta orginal del campanar fos una teulada a quatre aigües posteriorment s’hi fes l’ampit de rajola i la terrasseta que té. L’escala es conserva en bon estat i l’accés és còmode.

Caminant des de l’Almàssera fins el convent, en el mur del campanar que mira sobre la teulada de la nau s’aprecien les restes d’un rellotge solar pintat. La vareta metàl·lica desapareguda sortia d’un sol esfèric i els números eren de grafia àrab. En la banda superior hi havia una inscripció de la qual encara s’endevina alguna lletra a la banda esquerra. Aquest rellotge s’albirava perfectament des del claustre, com era costum en els convents, de manera que els frares podien saber l’hora còmodament. I també es veu perfectament des de l’exterior. És possible que tant el campanar com la façana tingueren alguna mena de policromia, a l’estil de l’església parroquial de Borbotó, però per determinar-ho caldria fer una inspecció exhaustiva en alguns racons inaccesibles.

La porta de l’església, avui tapiada, és un arc de mig punt fet de rajola, a l’estil dels arcs de triomf, però molt senzill i elegant. Tenim la impressió que a sobre hi ha una fornícula tapiada que degué allotjar l’estàtua del titular: sant Dídac d’Alcalà. Més amunt encara, hi ha el finestral del cor elevat, desaparegut en un dels incendis de l’edifici. Si ens fixem en la porta del temple, fa la sensació que el nivell del camí està per damunt de l’original un metre, aproximadament, perquè la llum de l’arc tal i com podem amidar l’altura actualment no respecta les proporcions.

A l’esquerra de la façana del temple trobem encara la frontera del convent. La porta que accedia també està tapiada. Les finestres de la planta baixa comuniquen amb la volta de l’estança interior mitjançant llunetes. Els balcons superiors pertanyen a unes habitacions que per l’aspecte suposàrem, durant la visita, que eren les cel·les del frares, malgrat que la documentació parla de tres dormitoris comuns. Per una fotografia antiga que ha aparegut en diverses publicacions locals i que podeu veure a la web PATRIALFARA http://www.uv.es/befrana sabem que a començaments del segle XX hi havia una segona planta i una torre en l’extrem esquerre que foren suprimits. de la segona planta d’aquesta ala de l’edifici s’aprecia molt bé des de les finestres del claustre superior i caminant davall la teulada actual, com vam poder comprovar. Pel que fa a la torre arrasada fins els fonaments, també s’aprecia en una vista aèria de la fàbrica de mistos El Globo que conté un cartell publicitari antic. Ens hem plantejat si la torre no formaria part de l’antiga alqueria, però amb les dades que tenim a hores d’ara no podem respondre afirmativament a aquesta hipòtesi.

Anem a entrar en l’interior de la forma més estranya, per la porta del temple, cosa que actualment és impossible. Per a qualsevol que entre per primera vegada en l’església de Sant Dídac, el conjunt de sensacions és difícil de sintetitzar. Josep Martínez Aloy deia vers 1924 que l’edifici havia patit cinc incendis. L’edifici aleshores era sobretot el convent. A meitat del segle XX hi hagué un incendi que afectà més encara la decoració. El resultat d’aquestes destrosses és que tota la decoració d’escaiola del temple desaparegué. Només se’n salvaren alguns esgrafiats de la capella de la comunió, tanmateix bastant erosionats. Les motlures d’escaiola són molt sensibles a la humitat i al foc. Qualsevol d’aquests dos elements pot acabar ràpidament amb la decoració barroca d’una església. El foc també afectà la coberta de la nau formada per cinc trams de voltes bufades. La volta del primer tram, pròxima a la porta del temple, es desplomà sobre el cor elevat de manera que també l’ensorrà i a hores d’ara ja no existeix. Aquest tram es reconstruí amb bigues de ferro i motlades, i es recobrí amb teula de manera que des de l’exterior no és perceptible el canvi.

L’inventari de Desamortització de 1835 cita la quantitat de seixanta-quatre llibres que aleshores hi havia al convent. Potser un d’ells és el llibre de cor il·luminat per fra Francesc Juan a començaments del segle XIX i conservat a la biblioteca del Connecticut College (Estats Units de Nord Amèrica). En aquest llibre de festes teniu un article d’Enric Cuñat que estudia l’obra, fins ara desconeguda.

La fàbrica feia servir l’església com a magatzem de la producció perquè per les característiques dels murs antics, la temperatura sempre és uns graus inferior. La destrossa del foc permet apreciar perfectament la tècnica de construcció de rajola i per una altra banda, com no s’ha conservat la decoració, permetrà que l’arquitecte que s’encarregue de la restauració del temple tinga les mans més lliures i puga ser més creatiu en fer una proposta arquitectònica. Fins i tot desaparegué la cornisa interna que sol recórrer les esglésies barroques entre les voltes i els arcs laterals, mitjançant un balconet, del qual només queden indicis.

Tenim una església d’una nau, amb quatre capelles a cada banda, entre contraforts, més la capella de la comunió, pràcticament adherida al presbiteri. Estan cobertes amb voltes bufades i dues tenen trompes en el angles de la testera, potser amb resultat estètic similar al que es pot veure a la nau de l’església de Sant Miquel de Castelló de la Plana.

Les capelles laterals s’obren a la nau mitjançant un arc de rajola de mig punt. Cal tenir en compte que el primer tram, immediat a la façana, és més profund. Això és per causa de la base del campanar que s’integra en la planta i calia deixar espai per a una capella, encara que fos més menuda. Recordem que a sobre hi havia el cor elevat i per tant, les capelles més pròximes a la porta del carrer tenien l’arc més baix.

Les capelles estigueren sota el patronat de diverses famílies. Les advocacions es mantigueren bastant estables, malgrat que sembla que les dues capelles més pròximes al carrer canviaren d’advocació en alguna època. Es possible també que en realitat s’hi mencione una advocació del mur lateral de la capella i d’aquí la confusió.

A l’esquerra, entrant per la porta principal, trobem citades les capelles de sant Joan Baptista, sant Pasqual Baylon, sant Benet de Palerm, sant Antoni de Pàdua i la Puríssima Concepció. És possible que la capella de sant Joan Baptista.

Les capelles laterals s’obren a la nau mitjançant un arc de rajola de mig punt. Cal tenir en compte que el primer tram, immediat a la façana, és més profund. Això és per causa de la base del campanar que s’integra en la planta i calia deixar espai per a una capella, encara que fos més menuda. Recordem que a sobre hi havia el cor elevat i per tant, les capelles més pròximes a la porta del carrer tenien l’arc més baix.

Entrant a mà dreta, l’advocació de les capelles era el beat Nicolau Factor i sant Judes Tadeu, la Mare de Déu dels Àngels, l’Àngel Custodi o sant Miquel i sant Francesc.

Aquesta capella de sant Francesc, veïna de la de la comunió, pertanyia a la Confraria del Cordó, és a dir, el Tercer Orde de Sant Francesc, en aquest cas, la branca masculina. S’hi deia del cordó perquè l’hàbit marró amb el qual s’amortallaven i que també vestien sovint en vida (especialment les dones) es cenyia la cintura amb el cordó franciscà de tres nucs, cadascun dels quals representava la pobresa, l’obediència i la castedat.

La situació “geogràfica” de les advocacions de les capelles en l’interior del temple no era casual. Si deixem de banda la de la comunió, immediata al presbiteri, les dues capelles laterals més properes a l’altar major eren la de sant Francesc i la de la Puríssima Concepció, les dues advocacions més importants per als Franciscans. La resta d’advocacions pertanyen al santoral franciscà, mentre que sant Miquel i la Mare de Déu dels Àngels potser eren advocacions d’origen local. Les capelles de les confraries i les de patronat familiar tenien un vas o sepulcre al peu de la capella o de l’altar, on es sepultaven els devots. El subsòl de l’interior de les esglésies era un veritable cementeri i és possible que generacions d’alfarers encara descansen sota el paviment de l’església conventual. L’església d’Alfara no era parròquia i depenia de l’església de Moncada on els obligaven a soterrar-se a no ser què en testar digueren clarament que volien ser soterrats al convent, si tenien dret o els patrons de les capelles els ho permetien. Aquesta situació canvià a partir de l’any 1667, moment que s’autoritzà la fundació d’una confraria de sant Vicent Ferrer a l’església d’Alfara i ja es permeté soterrar-hi.

La capella de la comunió s’afegí posteriorment, l’any 1665, sota el patronat de Pere Trenc, moliner d’Alfara. Per aquell temps s’havia fent també el retaule major. La nova capella s’adossà al presbiteri, a la banda de l’epístola. Tenia una escultura gran de Crist coberta amb dosser i s’havia de decorar amb “rajoletes de Manises i trepes”, és a dir, un sòcol de manisetes avui desaparegut i més amunt esgrafiats, dels quals encara resten indicis en la cúpula i un mur, on entre motius vegetals dos xiquets nus sostenen un emblema circular amb una aspa en l’interior que potser representaria una roda de molí hidràulic, en referència a l’ofici dels patrons de la capella. I diem açò amb molta prevenció, perquè caldria accedir amb una escala i il·luminació adequada per comprovar-ho, si és que ho permet l’estat de deteriorament.

L’església sembla fosca en l’actualitat perquè totes les finestres que hi ha sobre les capelles estan tapiades. Si es reobriren canviaria molt l’interior amb la il·luminació natural.

Els incendis de l’església no afectaren el claustre ni les dues escales; s’hi conserven perfectament els esgrafiats dels arcs davall un munt de repintades. També trobem esgrafiats repintats en les dues escales que intercomuniquen les plantes del claustre, els quals són de disseny diferent. Les naus de la planta baixa del claustre estan cobertes per trams de voltes bufades, en harmonia amb l’estil de l’església.

És per això que en netejar els murs del claustre ens podrem fer una idea més exacta de com era la decoració desapareguda del temple. No s’hauria de descartar l’aparició de pintures murals en les llunetes del claustre, com s’esdevé en alguns convents franciscans, on veiem escenes de la vida de sant Francesc. La galeria superior del claustre està coberta per bigues i teulada a una vessant. S’il·lumina amb tres parells d’arquets de mig punt de rajola, de manera que s’aconsegueix una articulació rítmica ternària, en contraposició als quatre arcs a cada banda en la planta baixa. Sobre les habitacions de la segona galeria hi havia un tercer pis, desaparegut com ja esmentàvem adés, però del qual queden fragments de mur i indicis de les finestres interiors que l’il·luminaven.

Detall d’un esgrafiat del claustre. Dibuix de Beatriu Navarro

L’any 1835 es suprimí la comunitat franciscana d’Alfara mitjançant el Decret de Desamortització del govern de sa Majestat. Era impossible modernitzar l’economia del país amb la meitat de la terra agrícola a mans dels ordes religiosos, i sense les terres, les comunitats religioses no podien sobreviure.

L’industrial Josep Bigné adquirí l’any 1854 l’edifici desocupat per a establir una fàbrica de mistos. El 1856 s’associà amb els germans Josep i Vicent Moroder i en retirar-se la indústria fosforera quedà a mans dels empresaris Moroder.

Aquest estiu, en tancar la fàbrica, s’ha traslladat a la Casa de la Vila la campana que serví per marcar la jornada laboral dels treballadors. La data indica que no pertanyé al convent, ja que és posterior a l’ex-claustració: JESÚS MARÍA Y JOSÉ ME HIZO JAIME ROSAS 1884. Recordem que els frares marxaren en 1836. Sospitem que quan l’empresari Bigné comprà Sant Dídac en 1854 ja no hi eren les campanes. A més, degueren desmuntar-se de la torre de mala manera, possiblement les deixaren caure a terra, perquè si parem esment, veurem que la cornisa inferior de la sala de campanes està desmorrellada a l’altura de les dues obertures per on les llançaren.

La campana de la fàbrica regulava el ritme de treball de les obreres i els obrers. A començaments del segle XX la jornada s’iniciava a les 6 del matí. A les 8 tocava per a l’esmorzar. A les 8,30 tornava a tocar. A les 12 avisava de l’hora de dinar. A la una cridava novament al treball i a les set anunciava la sortida del treball. De la Història de l’Art hem anat a la Història Contemporània, i ací acaba doncs, el nostre treball.

Josep Lluís Cebrián i Molina

http://www.uv.es/joceimo

BIBLIOGRAFIA

– Cebrián i Molina, Josep Lluís: “La Penya de Sant Dídac”. Festes’90 Novetlè.

– Chiralt Bailach, Enric: Agricultura, vida i alimentació en l’Horta de Valencia durant la Baixa Edat Mitja i l’Edat Moderna: el senyoriu d’Alfara del Patriarca. València, Acció Bibliogràfica Valenciana, 2002.

– Cuñat Sesé, Enric M.: “Sobre el llibre de cor del convent de Sant Dídac d’Alfara del Patriarca”. Llibre de Festes. Alfara del Patriarca, Ajuntament, 2005.

– Ferrer Orts, Albert: L’esplendor de la decoració esgrafíada valenciana (1642-1710). La seua presència en l’arquitectura religiosa de Xirivella. Xirivella, Ajuntament, 2003.

– Gayano Abad, Rafael: “El folclore en las cajas valencianas de cerillas”. Feriario, 1954. Publicat en Materiales de Historia 1989 (Historiografia). Alfara del Patriarca, Ajuntament, 1989. Pp. 49-51.

– Molins Cabo, José Ramón: “El convento de San Diego de Alfara del Patriarca”. Crónica de la XXI asamblea de cronistas oficiales del reino de Valencia. València, Associació de cronistes oficials del regne de València, 1998. Pp. 375-394.

– Molins Cabo, Josep Ramon: “400 Aniversari de la fundació del convent de San Diego d’Alcalà d’Alfara del Patriarca”. Festes patronals, Alfara del Patriarca 1998. Pp 26-29.

– Molins Cabo, Josep Ramon: “400 Aniversari de la fundació del convent de Sant Dídac d’Alcalà d’Alfara del Patriarca”. Festes patronals, Alfara del Patriarca 1999. Pp 23-25.

– Serra, José Mª, prevere: “Alfara a principios de siglo”. Alfar. Festes patronals. Alfara del Patriarca, Ajuntament, 1985.

– Serra, José Mª, prevere: “San Diego”. Alfara del Patriarca. Homenaje a José Mc Serra Carsí. Materials d’Història 1987. [Publicat també al llibre de festes de 1976]

– Sucías Aparicio, Pedro: Los conventos del Reino de Valencia. Manuscrit de la Biblioteca Municipal de València. València, 1906. pp. 420-422. Publicat en Materiales de Historia 1989 (Historiografia). Alfara del Patriarca, Ajuntament, 1989. Pp. 18-19.

– Sucías Aparicio, Pedro: “Alfara del Patriarca — Alfara de la Huerta”. Notas útiles para la historia del Reino de Valencia. Manuscrit de la Biblioteca Municipal de València. València, 1911. Publicat en Materiales de Historia 1989 (Historiografia). Alfara del Patriarca, Ajuntament, 1989. Pp. 22-24.

PATRIALFARA

http://www.uv.es/befrana

Bibliografia completa Josep Lluís Cebriá i Molina, «L’ex-convent de Sant Dídac d’Alfara» (2005). Programa de festes 2005, pàgina 21.
Etiquetes programes de festes, història, religió, patrimoni, san diego
Data de publicació Dilluns 28 de febrer de 2022

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.