“Els àngels d’Alfara”, d’Enric Cuñat Sesé (2010)

[Programa de festes 2010, pàgina 26 a 28]

Els àngels d’Alfara

Text d’Enric M. Cuñat Sesé
Imatges de J. Ll. Cebrián

Durant molts anys he assistit a les processons amb la corporació municipal darrere de les imatges dels sants, cosa que em permetia veure certs detalls com els peus dels àngels que en formen part. Peus descalços, puix els àngels, missatgers entre el cel i la terra, no tenen necessitat d’anar calçats ja que no toquen el terra. Voldria en aquest article convidar tots els alfarers a fixar-se en aquestes obres d’art i en el seu significat.

Els àngels han passat a segon terme en els relats religiosos de les esglésies cristianes, almenys de les occidentals. A això han contribuït els moviments teològics, protestants i catòlics, que propugnen un retorn a l’essència, com aquelles escoles de pensament que tracten d’explicar l’escriptura i la tradició apostòlica reduint els elements folklòrics, i fins i tot filosòfics, estranys o afegits amb el temps, al missatge salvífic de l’evangeli.

Detall de la imatge de la Immaculada

És cert que els àngels no formen part de la confessió de fe o credo dels primers concilis, i no obstant això, els àngels apareixen en les escriptures, des del Gènesi fins a l’Apocalipsi; i en algun llibre no canònic com el d’Enoc. Estan presents en la vida de Jesús, anuncien el seu naixement i la seua resurrecció, el conforten al desert i a l’hort de les oliveres. Van ser objecte de reflexió per part de Pau, dels pares i els doctors de l’Església com Dionís, qui establí la jerarquia dels àngels i parlà d’un triple ordre, cadascun amb tres cors, en el qual es classificaven, segons la proximitat a Déu, els serafins, querubins i trons; les dominacions, virtuts i potestats; i els principats, arcàngels i àngels com els més propers als homes. O sant Tomàs d’Aquino, el doctor angèlic, que va tractar d’explicar la naturalesa d’aquestes criatures espirituals dins del motle de la filosofia d’Aristòtil.

Però, a més, els àngels estan presents en la litúrgia, en els sagraments i en els oficis de les hores. L’arcàngel Miquel s’esmenta en l’acte penitencial de l’inici de la missa i en la benedicció de l’encens; en la litúrgia de la paraula es canta l’himne angèlic del Glòria (Lluc, 2-14) i la pregària eucarística comença després del cant del trisagi, Sanctus, sanctus, sanctus, (lsaïes 6,1-4) l’himne de lloança a la majestat de Déu en el qual l’església uneix les seues veus a les dels cors celestials que en la missa tridentina o de ritu extraordinari encara s’enumeren com àngels, serafins, dominacions, potestats i virtuts. Els ritus exequials encomanen als àngels la missió de portar al paradís el difunt i als sants que el reben i el porten a la nova Jerusalem. Són nombrosos, per altra banda, els salms, himnes i antífones de la litúrgia de les hores en la qual es fa esment dels àngels. Com per exemple l’himne de la festa de Corpus Christi que fa referència al pa de la comunió com panis angelicus, el pa dels àngels, denominació que encara he pogut llegir enguany en les estampes de la primera comunió.

És veritat que una certa religiositat popular ha pogut abusar dels àngels i fer-ne interpretacions incorrectes i que es fa necessària, per tant, una nova reflexió sobre ells. Però el que ha ocorregut és que ara els àngels, i els dimonis, omplen de forma autònoma els llibres de moviments espirituals de nou encuny o certes pel·lícules benintencionades i es parla dels àngels com si es tractés de genis o donyets que administren el món i la vida dels homes sense cap relació amb el Déu u i tri cristià…

Detall de la imatge del Patriarca

Ha estat sobretot a través de les obres d’art que el nostre pensament i imaginació ha tingut coneixement dels àngels. Els artistes s’han vist obligats a donar imatge corporal al que són esperits purs, éssers sense matèria, i per això han recorregut al repertori d’imatges existents, fonamentalment la deessa grega Niké o Victòria, els amorets i altres representacions de divinitats de l’Orient Mitjà. Les primeres imatges dels àngels eren les de simples joves, fins i tot amb barba, sobretot si eren episodis evangèlics en els quals els àngels intervenen en moments d’aparent normalitat. És a partir del segle V, després dels llibres de Dionís l’Areopagita al qual ens hem referit al començament, quan apareix la iconografia que els dóna l’aparença de xiquets o molt joves, dotats de sis, quatre o dues ales amb colors determinats, vestits amb túniques lleugeres, dalmàtiques, o cuirasses per a assenyalar la seua condició de membres dels exèrcits celestials. Els arcàngels estan individualitzats, només hi ha set i es coneix el nom d’almenys tres d’ells Miquel, Rafael i Gabriel als quals diferents tradicions afegeixen altres quatre noms que varien segons els països.

En l’art s’han representat episodis de les escriptures en les quals els àngels tenen un paper protagonista: l’expulsió d’Adam del paradís terrenal, la visió de l’escala de Jacob, el sacrifici d’Isaac, el viatge de Tobies, l’Anunciació, el naixement de Jesús, les teofanies del baptisme de Jesús, la segona vinguda de Crist i el Judici Final, el combat entre àngels bons i rebels i tants altres passatges.

En l’art gòtic i renaixentista els àngels apareixen en grups ordenats en totes les representacions de Crist en la glòria, moltes vegades com àngels músics tocant diversos instruments. Un exemple esplèndid d’això, ja en el Renaixement, són els àngels músics del presbiteri de la catedral de València recentment descoberts i restaurats.

És en el barroc quan les representacions de la glòria s’omplen de més i més àngels, ja que al cel hi ha miríades d’ells, que es veuen reduïts a un simple cabet infantil del qual sorgeixen dues ales, anomenats popularment querubins. Aquest és al meu entendre el seu major valor simbòlic: representar la presència i la majestat de Déu. Una altra qüestió és que cada vegada fou més freqüent un ús purament decoratiu o ornamental dels àngels com suports a les cornises o altres elements arquitectònics, o portadors de llums o altres objectes relacionats amb el culte. Fora de l’Església, els àngels són portadors de l’escut del Regne, com pot veure’s a la Llotja o a les Portes de Serrans ja que les Corts Valencianes tenen entre els seus patrons a l’Àngel Custodi. Les Corts actuals encara el tenen entre els seus símbols.

Sant Miquel

A l’església parroquial d’Alfara del Patriarca podem veure nombrosos àngels de tot tipus tant a les pintures murals com als retaules dels altars i a les imatges processionals. L’absis del presbiteri està presidit per una manifestació de la Trinitat en la Glòria, i pareixen els tres tipus de representació angèlica: els cabets alats, els infants mig nus i els joves vestits amb túnica amb les ales desplegades. La representació d’una Glòria en l’altar major respon a un tema habitual als temples, però jo voldria assenyalar la peculiar relació que pot tenir amb sant Bertomeu si tenim en compte el versicle evangèlic Joan 1, 51 en què Jesús després de la confessió de Bertomeu o Natanael, com se l’anomena, li diu “us assegure que veureu el cel obert i els àngels de Déu pujar i baixar sobre el Fill de l’Home”. No sé si don Vicente Aranda, el rector comitent, l’indicà aquest passatge al pintor Cardells, però si ho tenim en compte certament s’hi dóna una raó ajustada d’aquesta visió de la glòria. La volta del creuer té també una representació de la Verge Immaculada assumpta al Cel i per tant hi ha una nombrosa presència d’àngels de tot tipus al voltant.

L’altar de la Immaculada es remata amb dos àngels xiquets, en escultura platejada amb el llenç de puresa daurat, que mostren l’anagrama de Maria. L’altar de la Mare de Déu dels Desemparats es remata amb l’escut de València sostingut per dos àngels i el de sant Vicent amb l’escut de la família Ferrer presentat, també, per dos àngels pintats. No he vist àngels purament decoratius en cap columna o cornisa de l’església, excepte l’orla de la fornícula del retaule de fusta de la capella de la comunió.

Detall de la imatge de Sant Vicent

Quasi totes les imatges processionals, especialment les de les Verges, tenen angelets a la peanya que representa el cel en forma d’un núvol cotonós o sobre el globus de la Terra en el cas de la Puríssima. La Mare de Déu dels Desemparats està presentada entre dos àngels que al·ludeixen potser a una pietosa tradició que diu que la imatge de la verge no va ser obra dels homes sinó que va ser esculpida pels àngels. La imatge de la Immaculada, obra de J. M. Ponsoda (1939), té als peus dos bells àngels xiquets, un sosté una cinta amb la inscripció Tota pulcra, sembla que a la mà tingué un lliri o assutzena que s’ha perdut, i l’altre porta un espill com a símbol de la concepció immaculada de Maria, espill sense taca, en el qual es reflecteix la saviesa i justícia divina. El sant Vicent, realitzat als tallers de Rausell i Llorens (1945) té també dos àngels joves vestits amb túnica. Un sosté el llibre de les escriptures i l’altre, la trompeta de l’Apocalipsi, llevat que es tracte de l’àngel que apareix en molts púlpits com en el desaparegut de l’ermita de Santa Bàrbara de Vinalesa, que fa referència a la condició de predicador de sant Vicent. Sant Joan de Ribera, obra de José Justo (1948), apareix agenollat davant una custòdia sostinguda per dos àngels xiquets nus, sense el llenç de puresa, que conviden a l’adoració del sagrament. Curiosament, sant Francesc, doctor seràfic, no està representat sobre núvols i la imatge no té cap àngel, encara que en la iconografia del sant és freqüent que es representen els àngels portant el crucifix des del qual se li transmeten les nafres. Finalment, en la processó de la Mare de Déu d’Agost, un àngel sosté en la capçalera del llit de la Dormició un llum encés.

A la parròquia hi ha una altra imatge que no té altar propi i que no ix en processó i és la de sant Miquel Arcàngel que va pertànyer a la fàbrica de rajoles de V. Bonet Trenco i de la festa del qual s’encarregaven els treballadors en els anys cinquanta del segle passat. Aquesta imatge va ser dipositada en l’església pels familiars de l’últim encarregat de la fàbrica que la conservava al seu domicili.