Títol «Cronologia (aproximada) del Grup 49», per M. Molins
Autors Text de Manolo Molins, fotos i documents Grup 49
Informants Josep Marí i Mollà, Enric Cunyat Sesé, Manuel Molins i Casaña
Temàtiques Grup 49, Manolo Molins, documents, cultura
Data de publicació en Alfarapèdia Dimecres 19 de juliol de 2023

Esborrany per al logotip del Club 49, obra d’Enric Cunyat Sesé.

Després de més de dos anys pegant-li voltes a este material preciós, finalment mamprenem la publicació de la Cronologia (aproximada) i les fotos i documentació del Grup 49 (1968-1982), redactada per Manuel Molins a petició del professor Ramon Rosselló Ivars (com s’explica al final del text). En este temps hem pogut mostrar les imatges i rebre els comentaris de Josep Marí, que formà part del Grup 49 en la seua etapa de major activitat; d’Enric Cunyat Sesé, que estigué en la primera fase, i finalment del propi autor, Manolo Molins. Als tres els hem d’agrair el seu temps i la seua generositat.

Acompanyem la cronologia de les imatges associades a cada esdeveniment: 268 entre fotos, dibuixos, gràfics i programes. [En una pròxima publicació compartirem l’interessantíssim text de l’autor sobre el TES (Teatro Estudio Seminario, 1966-1969) i les fotografies que es conserven].

El contingut que oferim es va reunir arrel de l’exposició sobre el teatre a Alfara que organitzà Josep Marí en els seus temps com a regidor de Cultura d’Alfara (una exposició extraviada que confiem que aparega en qualsevol moment). Els originals pertanyen a Manolo Molins, i en breu passaran a formar part del Centre de Documentació Teatral, accessibles a investigadors/es.

El Grup 49 és el grup teatral de l’Associació Cultural Club 49, fundada en Alfara en 1968. El grup de teatre va començar com una companyia local, com altres grups de teatre independent, i prompte va cridar l’atenció i s’hi van integrar persones de València. Amb ells van col·laborar grans noms de les arts, la música o la poesia d’aquells anys, com els artistes plàstics Enric Martínez Català, Manolo Boix o l’Equipo Crónica; compositors com el propi Molins, Llorenç Barber o Al Tall; poetes com Vicent Andrés Estellés; bailarines com Olga Poliakoff; i tot l’elenc que anomena l’autor en esta Cronologia (aproximada). I tants altres que treballaren en l’escenografia, la il·luminació, etc.

Sobre el teatre independent i el Grup 49 es pot llegir, per exemple, “El teatre independent a València: un relat”, del propi M. Molins.

Tant en l’Alfara dels anys 60 i 70 com en el temps precedent al Teatro Estudio Seminario, sobre el teatre de Manolo Molins i el grup de gent que treballava amb ell va pesar l’estigma del “comunisme” i les sospites sobre el nivell de transgressió permesa, tot i que comptaren amb la complicitat de capellans i ensenyants del Seminari (com es vorà en l’article dedicat al TES), del propi retor d’Alfara, Mn. Vicent Torres, o de l’alcalde, Lluis Granell. Se’n podrà saber més en un llibre sobre la censura que apareixerà pròximament i que inclou textos de Molins.

A partir de Dies irae (1971) i més encara de Dansa de vetlatori (1974) s’incorpora al grup molta gent de València, perquè “el 49” havia esdevingut referent d’un teatre nou, compromès èticament i estèticament. A partir de Dansa…, que es representà més de cent vegades, es veuen en la necessitat de convertir-se en professionals, perquè segons la llei Fraga Iribarne de “Càmera i assaig”, les produccions amateurs només podien presentar-se tres vegades. Les formes de professionalitzar-se eren tres: traient els cursos de l’Escola d’Art Dramàtic, associada al Conservatori, que era un espai especialment conservador; amb sis mesos de meritoriatge en una companyia professional, la qual cosa suposava anar-se’n a Madrid a fer un teatre que ja tenien superat, o bé fer l’examen del Sindicat Vertical, a l’Avinguda de l’Oest. Tant M. Molins com la major part del grup es van presentar a l’examen i tenien el carnet de professionals.

En l’àmbit local, tindre una iniciativa del rigor i el nivell practicat pel Grup 49, en un poble de menys de 3000 habitants, és una fita històrica i cultural, un model que lamentablement no va tindre la continuïtat desitjada. Sens dubte influí la proximitat del Seminari i dels canvis que s’estaven produint tant en el si de l’Església (amb l’empenta del Concili Vaticà II, 1962-1965) com de les societats en general. Per Alfara, el Grup 49 s’hauria d’entendre com un patrimoni singular pel que sentir orgull.

Recomanem l’entrevista que Josep Marí li feu a Manolo Molins i que està publicada a la nostra web: Entrevista a Manuel Molins, a on a més hi ha altres referències al nostre dramaturg.

Sobre el material que trobareu a continuació, el text general pertany a M. Molins, i els peus de fotos són aportacions de Josep Marí, Enric Cunyat i el propi Molins. Recordeu que les imatges les podeu vore en gran fent clic sobre elles.

«Cronologia (aproximada) del Grup 49», per M. Molins

Com es podrà comprovar, entre el 1974 i el 1978 hi ha alguns dubtes en la cronologia deguts al fet A) que jo marxe a estudiar a Roma i B) les prohibicions de la censura que ens obliguen a començar projectes i no acabar-los. Per això en dic una cronologia “aproximada”. Els dubtes, però, quedaran perfectament esclarits i documentats consultant les velles carpetes on hi ha tota la documentació, dibuixos, etc. que caldrà investigar i ordenar. Amb tot, em sembla que no hi haurà grans diferències, sinó petits matisos.

  1. – FEBRER. Fundació del Club 49 com Associació Cultura dintre de la qual es va crear el Teatre – Club 49 que poc més tard seria conegut com a Grup – 49. El nom de Grup – 49 sobre el qual s’ha especulat una mica donada la coincidència homònima del grup avantguardista català anterior, respon a un fet molt simple: A l’assemblea del poble on es va decidir constituir el Club 49 van assistir 49 joves per la qual cosa un d’ells va proposar que, donat que hi havia 49 membres fundadors en presència, es digués Club – 49. La proposta va ser acceptada per unanimitat. I així va nàixer el nom i l’Associació Cultural.
  • AGOST. Primers muntatges i actuacions: MUERTE A UN PESCADOR sobre Els fusells de la Mare Carrar de B. Brecht, dirigit per M. Molins i precedit d’un petit collage del mateix M. Molins: INVESTIGACIÓN SOBRE LA VIOLENCIA. L’espectacle es va estrenar durant les festes d’Alfara del Patriarca al conegut pati del convent de les monges, avui seu de l’Ajuntament. Després es van fer diverses representacions entre les quals una de ben memorable al Barri de la Magdalena de Massamagrell, aleshores un barri molt marginal i amb molta immigració. Així mateix, amb el temps, la petita INVESTIGACIÓN SOBRE LA VIOLENCIA que obria l’espectacle acabà tenint vida pròpia i es va representar també durant 1969 per esdevenir, després de diverses transformacions, en l’espectacle DIES IRAE (1971). Com és lògic, l’espectacle era en castellà i així va ser encara en la resta de produccions durant uns anys, cosa que, a més, també passava amb la resta de grups com ara El Rotgle de R. Sirera, etc.
Títol «Cronologia (aproximada) del Grup 49», per M. Molins
Autors Text de Manolo Molins, fotos i documents Grup 49
Informants Josep Marí i Mollà, Enric Cunyat Sesé, Manuel Molins i Casaña
Temàtiques Grup 49, Manolo Molins, documents, cultura
Data de publicació en Alfarapèdia Dimecres 19 de juliol de 2023

Muerte de un pescador”. D’esquerra a dreta, Juanito Collado, en l’actualitat arquitecte; José Luis Núñez Sanfrancisco i Feli Molins.

Muerte de un pescador”. Els mateixos joves d’abans amb Nati Collado, germana de Juan.

1969.-  MATIAS CALVERO. Música i Dir. M. Molins. A partir de la base presentada en el collage INVESTIGACIÓN SOBRE LA VIOLENCIA. Una dada curiosa: gràcies a l’interés i els contactes de Manuel Aznar, actual catedràtic de literatura de la UAB que aleshores era un dels nostres seguidors més sòlids i fervents, vam actuar a un col·legi major de Madrid i se’ns va preguntar si érem de falange. Ens hi vam quedar prou espantats, però l’equívoc provenia del fet que hi havia hagut un falangista del mateix nom o semblant, contrari a Franco, i que havia mort, l’havien mort o l’havien deixat morir. Nosaltres no en sabíem res, de tot això; va ser una pura casualitat. I la veritat és que ara no recorde per què vam posar el nom de Matias Calvero al personatge assassinat amb què arrancava l’acció. Tampoc no podria precisar ara sobre si això va ser amb aquesta versió o ja en el DIES IRAE pròpiament. Ho hauria de consultar. Però l’anècdota és ben certa com també que durant les representacions del DIES IRAE a la sala Jai-Alai dels jesuïtes de València hi havia gent que se n’anava perquè “cardaven a escena”. Res més lluny. Però caldria parlar de l’espectacle i la seua concepció i ara no toca.

  • LA PEREZA de R. Talesnik. Espai escènic: Vicent Ros. Dir. M. Molins.

Consuelo Sanfrancisco.

Jesús Rodríguez i Feli Molins. En esta obra, el marit decideix no alçar-se del llit, i la dona l’amenaça dient-li que si no va a treballar no hi ha menjar. Aleshores el cap de l’empresa (Josep Marí) li du l’esmorzar, però per a donar-li’l li diu que ha de treballar; aleshores, el marit se’n va darrere del menjar.

  • ESPECTÁCULO ARRABAL format per Fernando y Lis i Los dos verdugos. Espai escènic: Vicent Ros. Dir. M. Molins.

Dos verdugos”. Amb el monyo simulat i la faixa de policia, el personatge de la mare, interpretat per Jesús Rodríguez. No hem conegut al segon.

Dos verdugos”. Jesús Rodríguez i Juan Collado.

Dos verdugos”.

Fando i Lis”. Enric Cunyat. A l’escenografia es veu el dibuix d’una mantis religiosa, insecte sobrat de simbolisme.

Fando i Lis”. Feli Molins i Enric Cunyat.

Fando i Lis”. Enric Cunyat i Feli Molins, encadenada a la cadira.

Fando i Lis”. Enric Cunyat en primer plànol, i el trio format per Juan Collado, María Robi i Gabriel Marí.

Fando i Lis”. María Robi, amb Feli Molins asseguda darrere.

Fando i Lis”. María i Juan Collado al fons a la dreta.

Fando i Lis”. María i Juan.

1970.- CICLO DE PASIÓN format per Auto de la Pasión de Lucas Fernández i Viacrucis de G. Diego. Vestuari: Rafa Gassent. Dir. M. Molins.

Auto de la Pasión”. Jesús Rodríguez, amb una faixa d’espart.

Auto de la Pasión”.

Auto de la Pasión”. Jesús i Enric Cunyat.

Auto de la Pasión”. L’estètica estava molt inspirada en imatges del Gòtic i el Romànic.

Auto de la Pasión”. Ens costa reconèixer als actors, però l’elenc d’homes era Jesús Rodríguez, Enric Cunyat, José-Tomás Mara i Pepe Igual.

Auto de la Pasión”.

Auto de la Pasión”. Jesús davant de Feli, María i Nati.

Auto de la Pasión”.

Auto de la Pasión”.

Auto de la Pasión”.

Auto de la Pasión”.

Viacrucis”. Esbossos de moviment per a l’obra Viacrucis. En aquell moment, Manolo Molins treballava molt amb storyboard i croquis de moviment. Eren eines molt útils, que donaven molta seguretat a actors que no eren professionals.

 

Estes obres es van representar en diferents pobles, de vegades en les esglésies, la qual cosa creava ambients molt intensos.

 

 

Viacrucis”. En esta obra es treballava a partir de quadres de passatges religiosos que estaven projectats darrere. Un d’ells recitava l’estació del viacrucis que corresponia.

Viacrucis”. María Robí feia de Mare de Déu, rebent els Dolors de la passió. Un simple llençol blanc feia de Jesucrist.

Viacrucis”.

Viacrucis”.

Viacrucis”.

Viacrucis”.

Viacrucis”.

Viacrucis”.

Viacrucis”.

1971.- DIES IRAE. Collage de M. Molins que havia tingut la seua primera configuració en INVESTIGACIÓN SOBRE LA VIOLENCIA passant després a ser MATIAS CALVERO i finalment DIES IRAE. Espai escènic: Vicent Ros. Música i Dir. M. Molins. Aquesta obra, que era producte dels successius replantejaments es va representar molt també durant el 1972 amb diferents noms degut a la prohibició de la censura i en llocs al marge dels tristos circuits oficials. Parlar de circuits és més que una exageració, però d’alguna manera ens hem d’entendre. Un dels noms amb què ens van presentar a diversos llocs va ser el de BALADA PARA UN HOMBRE SOLO que imitava els títols dels spaghetti western tan abundosos a l’època. Així vam aconseguir despistar la censura.

Exercicis per a Dies irae. Es pot apreciar la calor que feia en aquell local.

Juan, Pedro i Cristina Piris, una xica que venia de València. Ací ja havien eixir Feli Molins o Enric Cunyat, ja era un altre grup de gent que, a més, ja podien treballar en valencià.

Josep Marí, Juan i Pedro.

Juan, Nati, Josep i Cristina Piris.

El xic de davant al mig és Toni Peix, que encara no havia eixit en estes fotos.

Són deu persones fent exercicis per a Dies irae.

Ella és Enri, una xica de Moncada, i ell un xic de València.

Juan Collado i cinc persones més.

Josep Marí amb barba, Toni Peix a l’altra punta.

El director, Manuel Molins, fent-li el gest del “garrot” a Juan Collado (primera foto) i a un desconegut que va participar només en el moment de preparació de l’obra, com el jove de la segona imatge, de qui no hem aconseguit el nom.

Pareixen ser Manolo i Nati Collado. Ell explicava que per a donar sensació d’erotisme no calia tocar-se, perquè l’espectador sí que percep contacte.

Dos fotos de l’elenc: onze persones, cinc d’elles xiques.

“Dies irae”.

 

“Dies irae”.

“Dies irae”.

“Dies irae”.

“Balada por un hombre solo”.

Durant aquests anys, també ens vam plantejar el muntatge de LA NOCHE DE LOS ASESINOS del dramaturg cubà José Triana. La història passa a la Habana entre tres germans. Jo estava molt interessat a treballar sobre la coralitat discreta i la musicalitat com es recull en alguns estudis i declaracions. Per això, la nostra proposta partia de nou actors els quals narraven la història de formes ben diferents, des d’espais distints i amb tècniques diverses com ara la gestualitat: una parella al centre actuava la història com la presenta Triana en el seu text, una altra parella en un altre espai començava pel final i una tercera ho feia per la meitat, etc. És una tècnica que també vam aplicar al muntatge de les èglogues estellesianes de VAIXELL DE BOIRA i que encara he recuperat d’alguna manera en la meua metrofarsa sobre l’amor, El Ball dels Llenguados. No vam poder fer ni l’obra de J. Triana ni el treball sobre els textos d’Estellés perquè la censura ens ho va prohibir.

Si fins ara hem vist al grup inicial; en un determinat moment s’escometen projectes més grans en els que continua el nucli dur però on també participa gent de fora i que canvia en cada espectacle.

1972.- AUTO DE LOS CANTARES de Lope de Vega. Espai escènic: Vicent Ros a partir d’una idea de M. Molins basada en el quadre El jardí de les delícies del Bosco. Música: Matilde Salvador. Dir. M. Molins.

Auto de los Cantares”, representat a València en el Congrés Eucarístic de 1972 i pagat per la Caixa d’Estalvis.

Auto de los Cantares”.

Auto de los Cantares”. Es va representar a la plaça de l’Almoina, davant de la porta romànica de la Seu -per a on passava abundant trànsit, com es pot veure-. I més avant també dins de l’església de Santa Catalina. No existeixen fotos d’esta obra. D’ací es treien diners per muntar peces que els interessaven més. Tot i això, al mateix temps es treballava: este muntatge va ser molt interessant, a partir del Jardí de les Delícies de El Bosco. Eren unes boles de plàstic de colors i s’obrien i eixia el dimoni i nombrosos personatges.

  • LA ROSA DE PAPEL de Valle-Inclán. Espai escènic: Vicent Ros. Dir. M. Molins. Aquest espectacle es va fer durant una part del 1972, el 1973 i part del 1974 quan vam començar a treballar amb DANSA DE VETLATORI. La seua exhibició va coincidir en el temps en què jo era a Roma.

“La rosa de papel”, era un muntatge expressionista en què els actors actuaven dins d’una malla.

“La rosa de papel”.

“La rosa de papel”. María José Villanueva, una excel·lent actriu.

“La rosa de papel”. Amb Nati Collado.

“La rosa de papel”.

“La rosa de papel”. Josep Marí va substituir a l’actor que feia el paper, que havia tingut un accident.

“La rosa de papel”. Les fotos les feien amics o amigues espontàniament, poques vegades comptaven amb un fotògraf professional. Cal destacar la qualitat d’estes imatges, fetes en condicions d’il·luminació especialment difícils.

“La rosa de papel”.

“La rosa de papel”. En algunes de les imatges d’assajos i escenografia reconeixem al director, Manuel Molins.

“La rosa de papel”. Vicent Ros, l’escenògraf habitual, ací en una cova de l’escenografia.

“La rosa de papel”.

“La rosa de papel”. Actors treballant a l’escenari i agranant l’espai escènic.

“La rosa de papel”. Fotografies de la representació.

1974-78.- DANSA DE VETLATORI de M. Molins. Espai escènic: Vicent Ros. Vestuari: Valdés i Solbes (Equipo Crónica). Música i Dir. M. Molins.

Assaig “Dansa…”.

Dansa de Vetlatori”. Rafa Ibón, una desconeguda i Toni Peix. Portaven els emblemes de Sant Vicent Ferrer i de la Mare de Déu del Remei, antiga patrona de València. Es parlava de la Guerra de Germanies.

Dansa de Vetlatori”. Els vestits estaven pintats a mà per l’Equipo Crónica, sobre teles comprades pel grup. Este vestuari està perdut, lamentablement.

Dansa de vetlatori”. Entre altres, Lola Comes, Amparo Puig i Nati Collado, recitant i cantant.

Dansa de Vetlatori”.

Dansa de Vetlatori”. En les següents imatges veiem al director, Manolo Molins, en diferents papers, suplint a actors que no podien estar a totes les funcions.

Dansa de Vetlatori”. Dibuixos de l’artista d’Alfara Enric Martínez Català, que va fer un gran treball per a esta obra. Els models es van prendre del Museu d’Història de València, copiant imatges de taulellets i materials de l’època.

Dansa de Vetlatori”. L’obra acabava amb personatges del “Ball de Torrent”, una coneguda festa popular contra els representants de la monarquia.

Dansa de Vetlatori”. Storyboard.

1976-78.- Intents frustrats de muntar CRÒNICA ESPECIAL de M. Molins sobre textos de V.A. Estellés. Música: Llorenç Barber. Espai escènic i direcció. M. Molins. La censura ens ho va prohibir.

–  VAIXELL DE BOIRA sobre l’Oratori per la mort de Víctor Jara i algunes Èglogues de V. A. Estellés amb espai escènic d’uns joves arquitectes el nom dels quals ara no recorde (guarde el dibuix en alguna carpeta i crec que es va publicar en l’edició de Tres i Quatre), música i direcció de M. Molins. La censura també el va prohibir. Amb tot, encara vam fer una representació de l’Oratori a la Universitat d’Alacant ja que ens van trucar per fer DANSA, el camió es va espatllar a meitat de camí i vam improvisar una representació de l’Oratori que va resultar molt emotiva i exitosa.

1978.- LA NINETA. Cabaret polític de M. Molins. Música i dir. M. Molins. Per a les primeres eleccions generals, el PSPV, abans d’esdevenir PSPV-PSOE, ens va demanar de participar en un míting – aplec que es feia a la platja de Les Arenes. Per això, vam pensar en un espectacle de petit format (tres actors: Josep Marí, Nati Collado i Pep Rigoberto) i amb un caràcter de petit cabaret polític. L’obra es va representar també a l’escola d’estiu d’aquell any celebrada al Col·legi dels Salesians del Carrer Sagunt de València i a altres llocs.

  1. JOAN JOAN de M. Molins. Espai escènic: Grup 49 sobre una idea de M. Molins. Vestuari: Enric Garcia. Música i Dir. M. Molins.

Joan Joan”. Una obra ambientada en els anys 30, amb una part dramàtica i nombroses cançons.

Joan Joan”. Albert Forner.

Joan Joan”. Maica.

Joan Joan”. Empar Giménez, Nati Collado i Albert Forner.

Joan Joan”. Pep Rigoberto.

Joan Joan”.

1979 – 1981.- CALIDOSCOPI sobre textos de M. Molins i poemes de V.A. Estellés. Música: Enric Murillo. Espai escènic i vestuari: Grup 49 sobre una idea de M. Molins. Dir. M. Molins.

Foto d’assaig.

Calidoscopi”.

1981.- QUATRE HISTÒRIES D’AMOR PER A LA REINA GERMANA de M. Molins. Espai escènic i vestuari. Manuel Boix en col·laboració amb Vicent Ros i Joan Collado. Música. Al Tall. Dir. M. Molins.

Quatre històries d’amor per a la reina Germana”. Esbossos per a vestuari i escenografia de Manolo Boix.

Quatre històries d’amor per a la reina Germana”.

Quatre històries d’amor per a la reina Germana”. L’actriu és Champagne, una de les transformistes més conegudes de València.

Quatre històries d’amor per a la reina Germana”.

Quatre històries d’amor per a la reina Germana”. Olga Poliakoff Llopis, una de les ballarines, coreògrafa i mestra de ballarines més importants de València. L’obra es feu al Teatre Escalante, i baix de l’escenari el grup Al Tall feia la música en directe.

Quatre històries d’amor per a la reina Germana”. Esta fou una de les primeres vegades en què s’empraven nus en escena en directe.

Quatre històries d’amor per a la reina Germana”.

Pel Grup 49 van passar molts actors, actrius i col·laboradors alguns dels quals són: Nati Collado, Josep Marí, Joan Collado, Josep Igual, Pau Elvira, Empar Puig, Lola Comes, Toni Peix, Manuel Chaqués, Pep Rigoberto, Albert Forner, Cristina Piris, Mª Josep Villanueva, Enric Cunyat, Empar Mayor, Josep Català, Joana Gago, Josep Gómez, Marina Navarro, Juli Leal, Alfred Mayordomo, Vicent Ros, Llorens Barber, Enric M. Català, Manolo Boix, Solbes i Valdés (Equipo Crónica), etc., etc.

NOTA. Aquesta “cronologia aproximada” va ser elaborada per respondre a una demanda d’en Ramon Rosselló. D’aquí el to col·loquial i quasi íntim del paper.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *