“La capella de la Comunió”, de Francesc Granell Sales (2014)

[Programa de festes 2014, pàgines 8 a 10]

La capella de la Comunió

Per Francesc Granell Sales. Estudiant d’Història de l’Art en la Universitat de València

La capella de la comunió de l’església de Sant Bertomeu d’Alfara del Patriarca conté un programa pictòric. L’objectiu del present article serà el d’esclarir el missatge que vol transmetre este programa, per tant, farem referència a la tradició literària i cultural que hi ha immersa en la imatge[1].

Havent -se reformat ja la capella de la comunió com un annex a l’església primitiva, a l’any 1948 Don Tomas Belda paga les pintures que havien de decorar-la. Manuel Diago Benlloch, il·lustrador, cartellista i professor de l’escola d’Arts i Oficis de València, és l’artista encarregat de pintar els dos llenços (figs. 1 i 2) i els frescs que envolten el sagrari (fig. 3). Observem representats doncs: la celebració de l’Eucaristia i l’última comunió de Sant Joan de Ribera, quatre bustos de sants, la Trinitat i els set sagraments en la zona superior.

Sant Joan de Ribera celebrant l’Eucaristia.

M. Diago era coneixedor de la pintura religiosa, ja que està documentada la seua presència en les pintures murals del Col·legi del Sagrat Cor de Jesús de València, així com en dos quadres del Convent de Sant Francesc de Terol. Tant la celebració de l’Eucaristia, com la comunió del Patriarca, són còpies de dos obres que estan al Col·legi del Corpus Christi: Sant Joan de Ribera celebrant l’Eucaristia de Lamberto Alonso, i, L’última comunió del Patriarca Ribera de José Súñer.

Sabent açò, ja establim una primera analogia: veiem evident que les pintures que copia M. Diago en la capella de la comunió siguen les d’un Col·legi-Seminari de rectors, del qual el Patriarca Ribera, senyor d’Alfara del Patriarca, fou principal assessor ideòleg en la seua construcció.

El codi de dret canònic permet el culte als beats locals, per això és possible la representació de Sant Joan de Ribera a la nostra població. El llenç de Sant Joan de Ribera celebrant l’eucaristia, en el qual advertim la presència de l’obra de Luis de Morales El judici de l’ànima de Sant Joan de Ribera, representa la visió que va tindre el Patriarca mentre celebrava missa: «Se halló dentro de otro templo, (…) que estaba en él aparejado para celebrarse la Misa; y que después habiéndola concluido con igual pausa, atención, devoción y reverencia, asistiéndole un Acólito que le llevava la falda, y otro incensando con un incensario en la mano mientras la decía, y en especial a la elevación de la sagrada Hostia». Fragment extret de La Vida del Beato Juan de Ribera escrita pel pare Juan Jiménez en 1798.

L’última comunió de Sant Joan de Ribera.

Cal destacar una incongruència iconogràfica, ja que la relació text i llenç de la capella de la comunió no és exacta. La imatge mostra l’arquebisbe elevant l’hòstia, a la vegada que mirant-la fixament, i ell mateix enlairat. Sembla que levita com si fóra fruit de la visió mística. El text, en canvi, no n’esclarix res d’esta acció. l per a més inri, citem el que diu el Pare Boronat en 1904: «Apenas vemos en su vida manifestaciones de sus deliquios de èxtasis, locuciones y arrobamientos místicos…». Plantegem doncs amb aquestes dades dues hipòtesis: la primera, que el fet que levite en l’aire dóna més emotivitat al fet místic, i així ho volgué pintar M. Diago; la segona, que realment hi haguera una confusió amb l’èxtasi de qualsevol sant celebrant missa, com és el cas de Sant Felip Neri, l’oratorià, quan en ocasions levitava. No obstant això, ambdós interpretacions no són contradictòries. El moment que representa Diago en el llenç de L’última comunió, no fou l’última comunió que va prendre el Patriarca, sensu stricto. Este episodi correspon al dijous abans de la seua mort, exactament una setmana abans de faltar. Tenint més de setanta anys, el Patriarca Ribera emmalaltí greument del pit produint-li una tos preocupant. Romania en el llit quan va demanar prendre la comunió, i va alçarse’n per agenollar-se en terra i rebre el cos de Nostre Senyor. «Pues salió de la cama, y se puso en el suelo de rodillas, como San Luis Obispo de Tolosa. y se prostró, y besó la tierra, y adoró al Señor, que se había dignado de venir a su casa (…).l Y porque no se hallaron entonces allí sino los de su casa, y algunes de los capellanes de su Colegio, por ser como era muy de mañana». Transcripció textual de la crònica escrita en 1612 del Pare Francisca Escrivà.

Que el Patriarca Ribera tenia una devoció personal al Santíssim Sagrament ja ho diu Escrivà quan afirma que estant malalt Ribera romangué durant tres hores seguides postrat i orant en l’església major davant l’Eucaristia. És clar, l’exaltació i importància de l’Eucaristia, plasmada en els dos llenços, prové de l’afany personal del Patriarca Ribera. Prova verídica d’això són: que el temple del Col·legi del Patriarca fou dedicat al cos de Nostre Senyor, i construït com a agraïment del benefici de donar-nos-el de menjar, cosa singular; i que es canviara l’escut heràldic de la seua família per un emblema amb el calze, l’hòstia, dos flamers encesos i la inscripció llatina Tibi post haec, fili mi, ultra quid faciam.

SÍNTESI DEL DISCURS VISUAL

Amb tot, hem establert una relació entre la història dels dos llenços i la societat d’un precís moment donat. També hem vinculat estes representacions amb els textos adients. Ara sintetitzem el darrer missatge del conjunt del programa pictòric de la capella de la comunió, ometent totes aquelles característiques formals o merament descriptivistes.

La devoció que sentia Ribera pel Santíssim Sagrament era gran. Però no podríem acabar d’entendre el programa pictòric sense fer referència a l’àmbit psicològic de la societat en què visqué l’arquebisbe. Les sessions del Concili de Trento van terminar de celebrar-se quan Ribera ja aplegava a la trentena d’anys. Ell mateix fou partidari de les idees que propugnava la Contrareforma. Per això cert caràcter contrareformista es manifesta en els dos llenços que còpia M. Diago en la capella de la comunió d’Alfara.

Com sabem. el Concili de Trento va dur endavant una sèrie de premisses que redefiniren alguns dels postulats de l’església catòlica per evitar una major divisió i enfrontament dels fidels cristians. L’Eucaristia, un dels punts tractats en aquelles sessions, es va definir dogmàticament: la consagració del pa i el vi signifiquen el cos i la sang de Jesucrist -el que anomenem com a transsubstanciació. No són pocs els programes visuals que exalten el Santíssim Sagrament després d’haver-se celebrat el Concili: l’art és el testimoni fidedigne d’una civilització i una gran eina d’adoctrinament de l’església. Quina millor elecció de representació que una missa i l’última comunió de l’arquebisbe Ribera per definir la seua ideologia, la qual concorda plenament amb els dictats de la Contrareforma? La transsubstanciació ha de ser realment una experiència mística, doncs, mitjançant el ritus eucarístic rebem al Senyor i rememorem la seua passió i posterior crucifixió en la creu. La consagració del pa i el vi suposa la visió de Crist crucificat. D’aquesta manera entenem algunes de les tradicions quan presenciem la part essencial de la missa, una d’estes tradicions és el fet de desviar la mirada cap al terra quan el retor va a consagrar l’hòstia.

Sant Joan de Ribera celebrant l’Eucaristia.

La visió que va tenir Sant Joan de Ribera mentre celebrava missa recolza la importància d’esta, a banda de reafirmar la seua devoció fervorosa. El fet místic no fou mera casualitat, fou producte de la divina providència. En este sentit. com dèiem. legitima el culte de l’eucaristia.

En quant als símbols dels set sagraments, la Trinitat amb àngels adoradors i el propi Ribera, i els quatre bustos de sants juguen un paper cabdal en el conjunt del programa visual de la capella de comunió. Les Sagrades Espècies, el pa i el vi, formen part d’un dels set sagraments que propugna l’església catòlica -la comunió-, advertim, per tant una correlació. A més. els quatre sants, difícils d’identificar per la falta d’atributs, raonem que suposadament són: Francesc de Borja, jesuïta nascut a Gandia que com a tal reforçà la causa catòlica de la Contrareforma; Pascual Baylón, frare franciscà, patró dels congressos eucarístics, va tenir una visió de Jesucrist durant el ritus de l’Eucaristia; Maria Micaela del Santíssim Sagrament que dedicà la seua vida a la congregació d’Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament; i Nicolau Factor, altre sant valencià que promogué la restauració catòlica basada en el Concili de Trento. Per últim, a la Trinitat es concentra el clímax del discurs teològic. Connecta amb dos llenços, ja que la missa suposa el sacrifici d’intercessió salvadora – Jesús morí per salvar la humanitat-, i, la comunió «El que come mi carne y bebe mi sangre tiene vida eterna y yo le resucitaré en el último día» (Jn 6, 54). Per ta nt. la presència del Patriarca lloant la Trinitat ve a significar el seu propi pas a la vida eterna.

Possiblement el programa pictòric el dictaminaria Don Tomàs Belda, el comitent. No obstant, del que difícilment podem dubtar és de que tot el programa pictòric està relacionat entre si per transmetre un missatge determinat dirigit principalment al fidel.

[1] Agraïm la participació en l’elaboració d’este article del professor R. García Mahíques de la Universitat de València per les puntualitzacions metodològiques, així com del destre en patrimoni artístic valencià Enric M. Cuñat Sesé per les seues observacions.