“Heràldica republicana als documents de l’Arxiu Municipal d’Alfara del Patriarca”, de Josep Lluís Cebrián i Molina (2004)

[Programa de fiestas 2004, pp. 26-31]

Heràldica republicana als documents de l’Arxiu Municipal d’Alfara del Patriarca”

Per Josep Lluís Cebrián i Molina

L’heràldica és la ciència que estudia els escuts d’armes. També s’anomena ciència del blasó o armoria. Tracta de l’origen dels escuts, de la composició, de les lleis heràldiques i de la forma de blasonar. Això llegim al diccionari. En aquest article recolliren breument exemples d’heràldica estatal, d’heràldica municipal i d’emblemes polítics que hem trobat als llibres d’oficis de 1937, 1938 i 1939 mentre realitzàvem l’inventari de Arxiu històric municipal d’Alfara.

Els blasons, tan utilitzats per la noblesa, també foren usats per la burgesia i els llauradors de casa bona. Sovint es creu que els escuts són cosa de l’aristocràcia i les monarquies, però, a poc que garbellem una mica, trobem que l’allau de repúbliques que governen el món fan servir l’heràldica, el simbolisme de la qual és patrimoni del poble a través dc la història.

L’arxiu municipal d’Alfara custodia documentació diversa redactada durant la II República (1931-1939). Enric Cunyat ja assenyalà en un article l’interès que aquesta documentació pot tenir per als historiadors.[1] Molts documents estan redactats sobre paper timbrat o estan segellats amb encunys de tinta que contenen l’escut de la República. En realitat, l’escut espanyol republicà no és gaire diferent del monàrquic. Només es distingeix en la supressió de la corona reial tancada o moderna (també exclou les coronetes sobre les columnes d’Heracles) i l’eliminació de l’escudet central amb les tres flors de lis dc la dinastia Borbó. La resta és idèntic: les armes del regne de Castella, les del regne dc Lleó, les de la Corona catalano-aragonesa, les del regne de Navarra i finalment la magrana del regne de Granada. Es tracta doncs, d’un escut dc tradició monàrquica, això sí, sense corona reial. La corona del monarca fou substituïda per una corona mural, amb forma de muralla i merlets per tal de significar que la soberania era nacional, és a dir, que residia en els ciutadans.

Per situar el naixement de l’escut de la República espanyola hem de recular fins els anys 1869 i 1870. Després d’haver expulsat del tron la reina Isabel II de Borbó, la Fàbrica de la Moneda encunyà monedes emeses pel Govern Provisional amb un escut de corona mural i sense armes dinàstiques. En el revers trobem una al·legoria d’Espanya corn una matrona ajaguda amb els peus sobre Gibraltar i recolzada als Pirineus. Aquesta representació d’Hispània figurava ja en les monedes romanes dc l’emperador Adrià, natural de la ciutat d’Itàlica (Andalusia). La figura femenina, amb corona mural al cap, allargava la mà amb una branqueta d’olivera que simbolitzava la pau i la creació de riquesa que permet el bon govern. Des dels sectors monàrquics isabelins aquestes noves monedes s’anomenaren despectivament “de la mà al cul”. Tot seguit, l’any 1871, s’emeteren monedes amb l’escut reial d’Amadeu I, de regnat efímer. Tornava la corona reial tancada i l’escudet dinàstic central l’ocupà la creu de la dinastia de Saboia. En proclamar-se la I República es reprengué l’escut del Govern Provisional de 1869. Tanmateix, aquella república del segle XIX també fou brevíssima i un pronunciament militar instaurà novament la dinastia dels Borbons en la persona del rei Alfons XII, fill d’Isabel II.

Duro de plata de «la mà al cul» emes pel Govern Provisional de 1869.

L’ús de la corona mural en l’escut de l’estat s’inspirà en l’heràldica municipal d’alguns països europeus de tradició republicana:

La corona mural o torrejada és d’or i és emprada per a timbrar els escuts municipals. Cal distingir-ne quatre varietats: La corona de província o comarca té un llenç de muralla en forma circular realçat per dotze tomes (se’n veuen set) unides fins a la meitat de llur alçada per un mur sense merlets. La corona de ciutat té el mateix llenç de muralla però tancat amb deu portes (se’n veuen cinc), realçat per vuit torres (se’n veuen cinc) unides fins a la meitat de llur alçada per un mur sense merlets, d’argent, amb una garita al mig de la part superior. La corona de vila té el mateix llenç de muralla que la de ciutat, però tancat amb vuit portes (quatre es veuen), i també vuit torres (se’n veuen cinc) unides per un mur sense merlets i sense garites. La corona de poble o lloc és com la de vila, però només amb quatre portes i torres (se’n veuen tres d’ambdues).[2]

La Generalitat de Catalunya aplica en l’actualitat aquest sistema en els escuts municipals oficials del seu territori. L’origen d’aquestes corones emmurallades cal remuntar-lo a l’època romana. Una corona d’or torrejada s’oferia al primer que pujava a la muralla d’una ciutat o d’un castell assetjat i aconseguia enlairar victoriós l’estendard al cim.[3]

Una pesseta republicana de plata encunyada l’any 1933.

Quan el 14 d’abril de 1931 es proclamà la II República espanyola, el Govern Provisional decidí recuperar l’escut de 1869. La Gaceta de Madrid, nom que rebia aleshores el butlletí oficial de l’estat, recollia el 28 d’abril de 1931 el Decret del dia anterior que feia oficial l’ús de la nova bandera i l’escut de la II República:

1. Se adopta como bandera nacional para todos los fines oficiales de representación del Estado dentro y fuera del territorio español y en todos los servicios públicos, así civiles como militares, la bandera tricolor que se describe en el art. 2º de este Decreto.
2. Tanto las banderas y estandartes de los Cuerpos como las de servicios en fortalezas y edificios militares, serán de la misma forma y dimensiones que las usadas hasta ahora como reglamentarias. Unas y otras estarán formadas por tres bandas horizontales de igual ancho, siendo roja la superior, amarilla la central y morada oscura la inferior. En el centro de la banda amarilla figurará el escudo de España, adoptándose por tal el que figura en el reverso de las monedas de cinco pesetas acuñadas por el Gobierno provisional en 1869 y 1870.

L’escut i la bandera eren presents en els edificis institucionals i s’utilitzaven en les cerimònies oficials de la República, la qual tenia un protocol magnífic, inspirat en el de la República francesa, amb la solemnitat de qualsevol monarquia amb solatge secular. Reproduïm, per exemple, l’acte de promesa del segon president de la República, Manuel Azaña:

Las tribunas diplomática y de jerarquías del Ejército y Marina están abarrotadas. Azaña cruza en automóvil, las calles cubiertas por las tropas. Le escolta el escuadrón presidencial y le acompañan los diputados designados para recogerlo en su domicilio. Precedido de maceros, penetra en el salón y diputados e invitados le aclaman. La emoción empalidece el rostro del Presidente. Saluda con inclinaciones de cabeza a uno y otro lado y ocupa un sillón dorado forrado de rojo. El Gobierno, en pie, se sitúa a su espalda. El Presidente de las Cortes exclama: “El Presidente de la República va a prestar la promesa que prescribe el articulo 72 de la Constitución”. Azaña pronuncia con voz lenta y apagada las siguientes palabras: “Prometo solemnemente por mi honor ante las Cortes, como órgano de la soberanía nacional, servir fielmente a la República, guardar y hacer cumplir la Constitución, observar las leyes y consagrar mi actividad de jefe del Estado al servicio de la Justicia y de España”. El presidente de las Cortes le contesta: “En nombre de las Cortes que ahora os invisten, yo os digo: si así lo hicieseis, la Nación os lo premie; y si no, os lo demande”. Suenan aplausos y vítores a la República, y el nuevo Presidente sale en dirección al palacio de El Pardo, donde se instalará en tanto se realizan obrar en las habitaciones que fueron de la Reina Cristina, que ha de ocupar en el Palacio de Oriente…[4]

La documentació de l’arxiu d’Alfara recull molts escuts de la República que pertanyien a ministeris, l’exèrcit, les institucions oficials o els municipis. Podem trobar alguns dissenys diferents que criden l’atenció. Al Consell Municipal d’Alfara arribaren multitud de documents d’altres Consells Municipals on trobem llurs escuts. La majoria contenen les armes de la República com en els casos de Vinalesa, Montcada, Museros, Puçol, Massamagrell, Albalat dels Tarongers, Xàtiva… Uns altres conservaven les armes pròpies com Albalat dels Sorells, Meliana, Llíria, València o Villar de la Libertad (Vilar de l’Arquebisbe). Fins i tot en els cas de Meliana i València es conservà durant la guerra la corona reial antiga (oberta) de tradició medieval, la qual no fou suprimida.

No hem trobat de moment cap document timbrat o segellat amb la denominació “Alfara de la Llibertat”, ben al contrari del cas de “Villar de la Libertad”, ara i abans Villar del Arzobispo, poble del qual hem trobat paper timbrat a l’arxiu. Sembla que en el cas d’Alfara la denominació “Alfara de la Llibertat” la utilitzaren a nivell local els anarquistes, perquè la recollí la publicació Fragua Social.[5]

Bitllet republicà de 10 pessetes. Any 1935.

Finalment, us oferim també alguns segells de tinta de diverses organitzacions locals sindicals i polítiques: la CNT-AIT, la UGT i Izquierda Republicana. Per primera vegada, tenim notícia de la creació d’una emissora de ràdio a Alfara en l’any 1937. Aquesta emissora l’administraven les Joventuts Socialistes Unificades, és a dir, les joventuts del PCE i el PSOE. Tanmateix, la iniciativa degué nàixer dels comunistes, més preocupats en aquells moments per controlar els mitjans de propaganda. Potser per això trobem dos segells: el de RADIO COMUNISTA d’Alfara del Patriarca i un altre de RÀDIO ALFARA DEL PATRIARCA, ja amb l’adscripció a les Joventuts Socialistes Unificades. Com s’hi pot comprovar en tots aquests segells estampats durant la Guerra d’Espanya, la UGT, Izquierda Republicana, el PCE i la CNT-AIT mantingueren la denominació de la localitat: Alfara “del Patriarca”, sense arribar a fer ús oficial del topònim Alfara “de la Llibertat”.

A darreries de març de 1939 l’Estat Espanyol substituí completament la II República. L’heràldica i la simbologia del règim de Franco fou molt distinta, però en l’escut estatal romangueren immutables les armes de Castella, de Lleó, d’Aragó, de Navarra i de Granada.

[1] CUÑAT SESÉ, Enric M.: “Que conste en acta: Alfara 1937-1938”. Festes Patronals 2001. Alfara del Patriarca, Ajuntament, 2001. P.p. 24-26.

[2] FLUVIÀ, Armand de: Diccionari general d’heràldica. Barcelona, Edhasa, 1982. P. 73.

[3] COSTA Y BURREL, Modesto: Tratado completo de la ciencia de blasón… Barcelona, 1856, P. 95.

[4] ARRARÁS, Joaquín: Historia de la Segunda República española. Tom quart. Madrid, Editora Nacional, 1968. P. 182.

[5] MOLINS I CABO, Josep R: “El topònim Alfara del Patriarca”. Alfar. Alfara del Patriarca, Ajuntament, 1991. P. 33.