“Verge, rosa celestial de fragantíssima olor…”, per Josep Marí i Mollà (2010)

[Programa de festes 2010, pàgina 31]

Verge, rosa celestial de fragantíssima olor…

Per Josep Marí i Mollà

Aquest any que al no haver clavaris, la festa del Roser toma a tindre un caràcter familiar, em ve a la memòria tot aquell moviment festiu religiós dels anys 50 del segle passat.

No és que en aquell temps es portara la festa endavant per una família parental, sinó, que per haver una forta Confraria del Rosari amb sentiment corporatiu, tenia una forma d’actuar quasi familiar.

S’ha parlat de les Salves de les vesprades de Diumenge per arreplegar diners per a la festa, s’ha parlat i encara es commemora el Cant de l’Aurora, però pocs recorden i molt menys ho fan, el Rosari de l’Aurora.

El cant de l’Aurora es feia durant els mesos de maig i d’octubre i el rosari, amb la imatge de la Mare de Déu o el guió de la Confraria amb els fanals que hi havien per al cas, tots els diumenges d’octubre abans de la missa de les 6 del matí.

Sí, en aquell temps es matinejava molt. (Podeu imaginar-vos a quina hora es feia l’Aurora si s’acabava abans del rosari).

Amb tot, jo recorde especialment, l’exercici que es feia un diumenge cada més de l’any, després de la missa d’onze: “l’Exercici del Roser”. En acabar la missa no es quedava molta gent, i jo ho feia perquè era molt curiós, és clar. Es feia una processoneta pels voltants dels bancs de l’església que aleshores estaven al centre, amb un ostensori que mostrava una imatge de la Mare de Déu del Rosari de Pompeia i finalitzava a la capella de la Mare de Déu del Rosari d’Alfara. Tots portaven ciris molt menuts i escarransits o al menys això em semblava a mi, i mentre, cantaven: “Ave maris stella”. Després, ja amb l’ostensori a l’altar cantàvem els gojos:

Vos sou la rosa millor
Que desterra el nostre mal.

Aquell ostensori va estar a la còmoda de l’habitació de la meua iaia durant tota la Guerra d’Espanya amb la imatge coberta per una fotografia familiar. Potser per haver-me contat allò la iaia, jo li tenia tanta fixació.

Amb tot; allò que més m’impressionava en aquells temps, eren els rosaris als difunts el dia de la seua defunció.

Per aquells anys es reunien els veïns durant tres dies a la casa del finat per resar-li un rosari. No mai cantat, sempre resat i sense “glòria patris”, sempre “requiescat in pace”.

El primer dia sols el resaven els homes i el segon i el tercer, les dones i els xiquets.

No cal dir que el primer dia el feien el confrares del rosari.

Allà anaven ells des de l’església on es reunien amb creu i fanals (per cert al Crist que duien li faltava una mà) i resant ja pel carrer, anaven a la casa del mort. No feien por, però causaven respecte. En aquell temps de fam, fred i apagament de llum quasi diària, la mort formava part de la nostra quotidianitat. Majors i joves, vells i xiquets, de mort natural i per suïcidi. En els anys 50 la vida i la mort anaven de la mà. l aquells homes del rosari s’ho prenien molt seriosament i no saludaven ningú fins que tot el ritual s’havia acabat.

Clar que sempre ens quedava l’esperança:

De gojos, penes i glòria
Oh, Verge vos coroneu
l als vostres confrares doneu
La llum, consol i victòria.
Sempre es troba el favor
En el vostre amor maternal.