“Patrimoni històric: Cases Senyorials”, de Josep R. Molins i Cabo (1996)

[Programa de fiestas 1996, pp. 26 a 29]

Patrimoni històric: Cases senyorials

Per Josep R. Molins i Cabo

Tenim dos monuments, entre altres, en el terme municipal del nostre poble, dels quals els alfarers hem d’estar molt orgullosos. Són dos cases senyorials amb pretensions de Palaus de Ciutat, més bé podríem dir Palaus Rurals. Són: el Castell o Casa de la Senyoria i la Casa de la Serena o Sirena.

EL CASTELL O CASA DE LA SENYORIA

L’edifici és una construcció amb l’estructura tradicional arquitectònica en el gòtic civil valencià. No arriba a la sumptuositat dels palaus de la València antiga però lluiten per a no quedar-se enrere.

És un edifici amb estructura clàssica però amb pocs elements nobles. Potser perquè s’han perdut, potser perquè els propietaris vingueren a menys o potser que els senyors no volgueren més enllà d’una alqueria ennoblida.

Exteriorment la casa és una mola impressionant de bones proporcions, d’una serena elegància i equilibri i d’una claredat compositiva.

La façana de l’únic volum s’organitza en diferents altures jerarquitzades, lluitant amb les cases que la rodegen.

La planta baixa, amb el portaló de mig punt en el nostre cas, és de taulells (l’original estava un poc més a l’esquerra). Amb ell jugaven les finestretes per a la ventilació i finestres desprovistes d’adornaments i que la restauració dels vuitanta les transformà en finestres quadrades amb imagineria gòtica.

A l’anterior, al voltant del pati central hi ha a mode d’un corredor-claustre de bòvedes de creueria.

La planta noble, amb les finestres (dues són les autèntiques, la tercera, la més pròxima a l’església, és de la dècada dels vuitanta), es la joia de l’edifici. Tècnicament es diuen finestres coronelles, generalment trilobades, i permeten vore el carrer amb comoditat. Dos bancs de pedra, un poc destruïts, aprofitaven la grossària dels murs. Se’ls coneixien per «festejadors» perquè eren bancs per a festejar. Allí també filaven les dones i tanc sols es deixaven vore a voluntat pròpia. Eren també punts per a parlar de tot, bo o dolent.

A la sala situada baix de la torre apareix un sostre amb decoració renaixentista recentment restaurat.

Una torre amb els murs en el mateix pla que la façana es destaca amb volum quadrat. És una expressió de poder i un lloc per a gaudir de bones vistes sobre la verdor de l’horta i el mar allà lluny.

Es tracta d’un edifici gran, amb ampla façana. És de construcció molt pràctica, a base de grans naus més o menys tabicades. S’organitza entorn a un pati central, al qual s’accedeix a través d’un xicotet vestíbul. A tots dos costats, un arc carpanell (ara hi ha un cegat incomprensiblement). Al fons, una sala allargada dóna accés a l’hort.

A un costat del pati central hi havia una entreplanta, hui en dia desapareguda. Al fons, per mig d’una graciosa escala de pedra, s’arriba a la planta principal o noble on tenia lloc la vida. Allí, s’obri una porta fantasiosa d’arc conopial que la porta exterior no haguera permés. Al llarg de la façana s’ubica el gran saló. Totes les dependències estan intercomunicades.

José Teixidor refereix que «a aquesta casa es retirava Sant Vicent germà de Bonifaci Ferrer, quant eixia a predicar pels llocs de l’horta i hui encara es conserva en dita casa l’habitació on es recollia». Açò es deia en 1735.

En 1919, el Baró de San Petrillo diu: «hi ha rajoletes de dibuixos coneguts, que es repeteixen freqüentment en el pis d’aquelles espacioses sales, altra més estranya que representa la fosca figura d’un bufó en actitud de ballar i en una estància, que no tenia més llum que la del pati interior, en la més fosca de l’edifici, pogueren reconèixer la rajoleta característica de la casa, és a dir, la que porta el blasó amb les armes del Senyor del lloc. És un escut, adornat molt senzillament amb fulles de card que ostenta sobre camp atzur les creuetes blanques, emblema dels Cruilles». El mateix blasó es troba esculpit en pedra en la clau d’una de les habitacions embadocades que demostra que almenys la casa fou reedificada en temps dels Cruilles.

Què opinions ha merescut esta Casona: el Baró de San Petrillo diu: «L’antiga mansió del patriarca a Alfara conserva el seu clàssic pati d’on arranca l’escala, les seues parets de pedra d’estil gòtic florit i els seus arcs trilobats, característics de l’ogival valencià, sostinguts, per fines i esveltes columnetes de marbre, conserva gran sabor d’època i infundix en l’ànim la mescla de curiositat i respecte que produïx tot el que està ennoblit amb la pols dels segles».

Per a Lluís Guarner «el palau del senyoriu, que conserva vestigis del temps i que fou mansió de don Bonifaci Ferrer —Segle XIV— es modifica pel nou senyor, que renova la façana. Hui presenta un aspecte de caseró del XVII, en el que predominen algunes finestres coronelles de la primitiva fàbrica.

«Un motiu de foscor el proporciona la façana amb les seues línies ondulants. És com si el primitiu edifici s’haguera engolit la casa veïna. O simplement és que la façana torna a jugar amb les asimetries. ¡Qui sap!».

Els arguments que ens fan considerar que no era un palau molt enriquit són:

La presència d’un sol arc conopial.

L’absència de finestres en la part baixa amb imagineria gòtica.

La falta de llotja que servia per a comunicar les dependències de la planta noble.

L’existència d’una torre (en Albalat n’hi ha quatre).

Les cases senyorials no tenen una data concreta de construcció. Hi ha una data d’inici però la construcció es fa poc a poc segons la riquesa dels propietaris i amb moltes modificacions i incorporacions d’elements d’altres estils. Per al Castell es pot pensar en el segle XIV.

CASA DE LA SERENA O SIRENA O LA TORRE O ALQUERIA DE FERRAGUT

La Casa de la Serena o Sirena, tant es val l’un com l’altre, és el nom en valencià antic i en castellà, de la figura que rodeja l’escut (realment no és una serena, més bé és un serp amb cap de dona i el símbol del mostre de l’Eternitat).

La casa està edificada sobre una anterior. Açò s’observa en l’interior de la part nord i en l’exterior de la part sud. Hi ha un document de 1414 que parla d’una casa situada en el terme d’Alfara junt al lloc de Benifaraig, d’un tal Andrés Castellano.

Trobem un edifici senyorial, junt al que hi ha uns edificis de vivendes adossades a la façana Nord, amb accés independent des de l’exterior. Atravessant els dos cossos del palau, per la porta principal arribem a un pati ample, rectangular, on obrin els cossos d’una crugia, a través d’un dels quals podem accedir a un hort obert a la façana Sud, hort que encara allotja cert esplendor. El pati no és sols l’excusa per a poder articular cossos elementals com en el pati gòtic de la Casa de la Senyoria.

Al conjunt destaquen les fàbriques de taulells amb morter enrasat de d’edifici principal i dels cossos que definirien l’estructura planimètrica bàsica al voltant del pati.

Ens trobem front a un exemple extraordinari de palau renaixentista, on s’han abandonat les antigues formes i apareixen, potents, uns esquemes nous en planta, uns temes nous de composició i unes fàbriques rejovenides pel manierisme i les tècniques depurades de la seua construcció; junt a tot açò, elements classicistes molt purs que utilitzen la pedra com a vehicle i s’inserten sobre un llenç potent i llis d’atovons.

Les finestres presenten una conformació excessivament manierista per a l’època, així com una perfecta distribució sobre el llenç de la paret. Solució dubtosa per la seua excessiva voluntat de composició i pel fet d’existir, tapats, uns antics forats, més autònoms respecte a la composició, més reduïts de tamany i de tècnica i més acord amb aquestes fàbriques i aquest temps. Són forats, estos antics, construïts amb arcs plans de gran tamany com els que veem en tota l’arquitectura del XVII. Estos graciosos i lleugers forats d’arc rebaixat i cornisa superior que remata l’arc amb brancals abotzinats podrien ser, tal vegada, una aportació setcentista que intenta regularitzar la relació massís-forat a les façanes.

Una galeria remata les fàbriques llises i servix de suport a un aleró potent que limita el volum. Un coberta exòtica, encara molt de l’època i amb influència flamenca, remata la torre i la prolonga verticalment, insistint en la seua esveltesa.

La solució de la torre la diferencia clarament dels campanars del seu temps.

En la torre, la galeria s’eleva fins aconseguir obrir els forats en totes les façanes presentant una solució espacial molt atractiva i contraposa la verticalitat front a la horitzontalitat que proporciona la resta de la façana.

La galeria renaixentista està dins del més pur estil d’arcades que seguix la gran tradició de l’arquitectura valenciana a partir del XVI.

Per a Martínez Aloy “l’aspecte, desprovist de tota fortificació i de tota reminiscència gòtica, la teulada a quatre aigües que cubrix la torre, l’arqueria, les irreprotxables masses d’atovons i les rectilínies llums de la façana, la massa correcta portada de pedra i l’abstenció de tot impuls barroc ens fa pensar si els blasons de marbre datats en 1553 serien esculpits per a una més antiga que l’existent”.

Sí es pot avançar que l’escut datat en 1553 no pot ser verídic. En aquesta època, Perelló, Pallarés i Ferraguds encara no eren propietaris de la casa. Els Perelló i Pallarés són els amos del XVII i els Ferraguds, els del segle XVIII. Com podien saber en 1553 que serien els senyors dos-cents anys després? És més fàcil que fóra esculpit en el XVIII i agregat a la mansió.

Per a aquest treball s’han tingut en compte opinions de diferents especialistes, essent decisives les de M. Rey.

JOSEP R. MOLINS i CABO
Cronista Oficial