Fa alguns anys, en la legislatura en què Josep Marí fou regidor de Cultura (2015-2019), es fiu una convocatòria demanant fotos antigues per digitalitzar-les i crear un arxiu fotogràfic d’Alfara. En total es reuniren catorze col·leccions d’altres tants donants. Ara anem a publicar tot este material, que inclou autèntiques joies de gran valor estètic i documental per al nostre poble. Comencem per la col·lecció del promotor, Josep Marí.

També hem de dir que sovint les fotos necessiten una interpretació, un comentari. Una foto convencional pot incloure un comentari de gran valor etnològic. En altres ocasions és un grup de fotografies el que conta una història d’interés públic, que ens permet descriure la quotidianitat d’Alfara de fa dècades.

Agraïm a Josep la seua iniciativa per aconseguir un patrimoni gràfic per Alfara, i també les hores que ens va dedicar per a explicar-nos pacientment cada imatge i les seues circumstàncies.

Les fotos tenen molta qualitat, les podeu veure més grans fent clic sobre elles.

La iaia materna de Josep Marí: Filomena Garriga Guillem, en foto d’estudi. Com era habitual, vestida de negre i amb poca ornamentació. Filomena era rossa amb els ulls blaus, com algunes de les seues filles i nets (és el cas del mateix Josep Marí).

*****

I el iaio de Josep: Pepe Mollà Palau, que era de Meliana, vestit a la manera tradicional, amb brusa negra passadeta fins al coll.

*****

Filomena i Pepe, als que acabem de veure, asseguts davant de la seua prole: sis filles i un fill. Els més menuts eren Pilar i Pepe (un a cada costat). Darrere, Conxa, Amparo, Fina (amb els ulls claríssims; Fina treballava a la jutera de Vinalesa); Carmen i Filomena, la major, mare de Josep. Quan es va fer esta foto encara no s’havia casat ningú i estaven tots en casa. Crida l’atenció que, excepte el xiquet, van tots vestits de negre, possiblement perquè hauria hagut algun difunt en la família. Estan al corral de la casa a on vivien en aquell moment, de lloguer, al carrer Major.

*****

Una altra foto que pareix feta en la mateixa temporada que l’anterior; ací estan les germanes i el germà sense els pares, a més pareix que vagen vestides igual, només veiem a Pilar, la més xicoteta, que porta unes altres calces (ací negres, dalt blanques). Començant per dalt i d’esquerra a dreta, reconeixem a Amparo, Fina i Conxa; davant Pepe, Filomena (sempre seriosa, com corresponia a una germana major amb responsabilitats), Pilar (la més xicoteta) amb una veïneta i Carmen. Joves i templades, però vestides de negre rigorós. Estan al corral de la casa del carrer Major; per a l’ocasió han col·locat plantes per adornar l’escena.

*****

Uns pocs anys després, la major part de la família es torna a retratar, ara ja amb vestits de mudar sense el negre rigorós. Segurament és encara abans de la guerra, la família materna de Josep posa per a un fotògraf prenent el solet. Els que estan asseguts són Filomena i Pepe, els pares, i d’esquerra a dreta Carmen, Fina, Filomena, un desconegut (provablement nóvio d’alguna de les xiques), una cosina, Pilar, Amparo i Conxa, que estava “en amo” cuidant el xiquet que du al braç. El xiquet amb el gos és Mariano, fill de Carmen i cosí de Josep Marí, donant d’estes fotografies. Josep pensa que estan al corral de la casa, però també podria ser un carrer del poble. Hi ha gent aguaitant per un balcó darrere del grup principal, i a la part inferior esquerra veiem l’ombra de dos persones més. Les germanes van totes molt ben vestides i calçades, amb les calces blanques que s’estilaven en aquell moment. Estos vestits potser foren obra de Filomena, que era modista de provat virtuosisme i ensenyava a cosir a moltes xiques del poble. En l’ofici de modista, que ja pràcticament és una artesania desapareguda, sorprén ara la diversitat de recursos que manejaven i l’originalitat de molts dels seus treballs.

*****

Carmen, tia de Josep, que morí en la postguerra molt joveneta, amb quaranta anys, d’una simple apendicitis. L’impacte per a la família va ser molt fort. Veurem a Carmen posar sempre de perfil, potser per dissimular un lleuger estrabisme.

*****


Ací hem ajuntat dos fotografies per la seua similitud tècnica; ens permeten, a més, reunir als pares de Josep Marí en la seua joventut. A l’esquerra apareix Ricardo Marí, pare de Josep, als vint-i-un anys, retratat abans d’anar-se’n a la mili perquè tinguera una foto la nóvia. I a la dreta la mare de Josep, Filomena Mollá Garriga, nascuda en 1907; la foto pareix més tardana, de 1935 (segons data escrita darrere), als vint-i-tants anys, molt joveneta, molt guapa i arreglada, fotografiada en estudi. Si la data és correcta, la de Ricardo és molt anterior a la de la seua dona, però ens val per dir que de vegades es retrataven els dos nóvios per intercanviar fotografies. La mili podia durar fins a quatre anys.

*****

Dos xiquets desconeguts; Josep pensa que són de la família paterna, i que un d’ells podria ser son pare (possiblement el de l’esquerra, pel paregut amb la següent fotografia). Ens ha agradat molt la foto: el teló aparentment descuidat, els dos xiquets amb el cabell molt curt (potser per evitar paràsits), les llargues bates que porten, el bon calcer d’un i altre, les randes del més menut i el mocador al coll del major. Tot i que el sol es veu bast, es tracta d’una foto d’estudi molt reeixida tècnicament, amb bona il·luminació.

*****

Ricardo, el pare de Josep, fent la mili a Palma de Mallorca sobre l’any 1930. L’autor és Serafín Sastre, un fotògraf molt conegut a l’illa en el primer terç del segle XX (les seues fotos de militars es poden trobar fàcilment en webs especialitzades). Les fotos d’estudi es feien amb mobiliari a la moda davant de grans telons pintats amb “trompe l’œil”, que generalment incloïa arquitectures monumentals entre zones ajardinades. Per a fer les poses més naturals els solien donar algun objecte perquè tingueren les mans ocupades. La qualitat tècnica i estètica d’estes imatges d’estudi és incontestable.

*****

Filomena, mare de Josep, amb catorze o quinze anys retratada davant d’un teló de fotògraf. Es pot apreciar com d’agraït tenia el monyo Filomena, amb grans ones naturals i un replegat a la moda.

*****

De nou Filomena, molt joveneta, retratada en estudi. Conta Josep que li agradava molt retratar-se amb els vestits que feia ella mateixa. Coneixem cassos de modistes que feien açò mateix, entre altres coses potser per promocionar-se, a manera de publicitat. És una preciosa foto en què s’aprecia el fons entre arquitectònic i natural.

*****

Com s’ha dit, Filomena era modista en Alfara, tenia un taller a on ensenyava a xiques del poble -per això als fills els enviava a casa dels avis-, i cosia per a molta gent. Li agradava fer-se vestits i anar a retratar-se a València. Sobre el seu ofici, Josep la recorda sempre treballant: quan se n’anaven a dormir ella encara es quedava cosint, a la llum d’una bombeta molt pobra, castigant-se la vista. Per l’altra banda, son pare matinava molt per anar a València a treballar, era mecànic i lampista, arribava a casa a hora de sopar. Durant un temps també va estar treballant a la fàbrica del Manyo, desapareguda fa molt.

*****

Filomena amb els seus vestits i les seues calces blanques a la moda, asseguda davant d’un teló de fotògraf, al carrer, possiblement en Alfara. Hi havia fotògrafs que anaven itinerant pels pobles, buscant qui volguera retratar-se per una quantitat molt mòdica. Josep ens diu que no li consta que hi haguera cap fotògraf a Alfara.

*****

Anys 20-30; Filomena retratada amb mantó de Manila, una peça de luxe que des del segle XVIII no passava de moda. Pareix que en esta ocasió van anar totes les germanes a fotografiar-se amb el mantó; s’enrotllaven amb ell i es feren cada una la seua foto.

Ací la perícia del fotògraf falla lleugerament: la modelo està un poc desenfocada i el fons pareix ser una cortina o cobertor; a més, en compte de mobiliari a la moda té una planta per omplir el quadre; ens preguntem si estaria feta en casa o en algun lloc fora de l’estudi del fotògraf.

*****

Filomena retratada amb un dels seus vestits, amb obertures a les mànegues tal com estava de moda. Tenia un cabell natural molt agraït, molt onejat, i no necessitava la perruqueria per lluir-lo.

*****

Fem un pas endavant i ens plantem en l’any 41, acabada la guerra. Este és Ricardo Marí Mollà, primer fill de la parella i germà major de Josep, amb un anyet de vida. Ens conta que el van retratar perquè estava molt malet, per tindre un record si es moria. Les taxes de mortalitat infantil eren altíssimes, fins el punt de no comptabilitzar-les quan hi havia passera d’alguna malaltia.

*****

Ricardo de nou, recuperada la salut i en foto d’estudi. Com era habitual en els xiquets d’aquella època, va molt abrigat per dalt però amb les cames crues. En els anys 40, quan es va fer esta foto, ja havia canviat la moda, de l’excés ornamental del modernisme a un model modern, senzill i geomètric. Quant als llibres que es veuen, l’únic títol que podem llegir és A través de las brumas. Inglaterra juzgada por un americano, d’Andrés Carnegie , publicat per l’editorial Bauzá, de Barcelona, segurament abans de la guerra.

*****

De nou Ricardo a l’estudi del fotògraf. Josep recorda que sa mare contava que el xiquet no va voler per cap concepte llevar-se l’abric, i al final el van retratar amb ell. També es va enamorar del gosset de peluix i se’l volia emportar; no el va amollar fins que li ensenyaren que estava esgarrat per la panxa.

*****

Ací ja fa aparició Josep, guapo com un nino, en una bona foto d’estudi. Ens conta que el monyo és “mentira”, que ell el tenia llis però que les seues ties, a les que hem vist més amunt i de qui diu que eren unes manifesseres, li l’enrotllaven per a que li isqueren caragols en la foto. Suposem que la roba, extremadament elegant, era obra de sa mare, que com s’ha dit era una modista molt competent. Porta a més una medalleta al coll i un detallet penjant a la dreta de l’armilla . La foto es faria a València, en un estudi professional.

*****

Josep Marí vestit del “Niño Jesús de la Bola o Niño Jesús de Praga”, amb el nimbe en creu en el cap. Ens conta Josep que la vestimenta no era seua, era de la veïna d’enfront, Fina, que havia vestit al seu fill així per anar a la processó. Aleshores les seues ties “manifesseres” el van demanar per a Josep. Està sobre una taula en el corral, davant d’un racó florit. La bola és una pilota i el cinturó la corbata de son tio Pepe, que encara no s’havia casat i vivia en la casa paterna.

A qualsevol processó vestien als xiquets de Jesuset, d’angelet…, i els traïen de la mà de la mare. En esta foto Josep no té ni quatre anys, seria cap a l’any 1950.

*****

Els dos germans, Ricardo i Josep, retratats a l’escola a principis dels anys 50. El major tindria uns 13 anys i el menor sis menys. Posaren un pupitre davant d’un gesmiler del pati i anaven fotografiant. Generalment el dia d’abans els avisaven que anaren arreglats per a retratar-se —ací es veuen molt ben pentinats—. Els fotògrafs havien de retratar quasi a destall, i després encara havien de revelar, ampliar moltes desenes de fotos i pintar les còpies a mà, amb anilines de colors molt aiguades.

*****

Josep, ja més major, retratat de nou a l’escola. En este cas l’escenografia inclou el timbre (que es tocava per fer-los callar; “després del timbre venien les bufetades”, ens diu) i el tinter del mestre. El llibre pensa que és anterior a l’Enciclopedia Álvarez -que es va utilitzar a les escoles entre 1954 i 1966, aproximadament-. La lliçó que simula estudiar és “Fuerza motriz y trabajo manual”. Darrere d’ell quadrets amb flors i una Mare de Déu amb el Jesuset.

En aquells temps els mestres posaven als alumnes en rogle i anaven preguntant: quan algú no sabia contestar, el següent li passava. Hi havia qui plorava si no estava el primer, i segurament hi hauria altres que no eixirien de darrere. El valencià a l’escola estava prohibit.

*****

Foto datada el 12 d’octubre de 1948. Són les festes que se celebraren per la donació de la imatge de Sant Joan de Ribera, el Patriarca. La imatge del beat (no va ser santificat fins a 1960) es troba al mig del preciós arquet vegetal, que a la base pareix tindre alfàbegues. Es troben al carrer de Cavallers, a on vivia la iaia de Josep; a ell el portaven allí perquè sa mare cosia en casa i anaven xiques a aprendre. Ell és el xiquet rosset al braç de sa tia: el tercer per la dreta. Reconeix a sa tia Amparo, vestida de negre dos llocs més a l’esquerra (davant d’un home amb camisa blanca). Entre la gent es troba Honorat Palanca Marí, l’empresari que va crear HOPAMA, l’empresa de tacos i components de plàstic; Fina “la Leonísia”; Baltasar; el seu iaio (a la punta de l’esquerra) i el pare d’Honorat (els deien “Honorat” perquè venien de Vinalesa, on Sant Honorat és patró del municipi) i la dona, la tia Carmen. Fina, germana fadrina d’Amparo, la tia Concha…

*****

Anant a la fira de Santa Bàrbara de Montcada, un 4 de desembre dels anys 50, Josep i la seua iaia Filomena, a qui hem conegut més amunt. El porrat de Santa Bàrbara era un ritual anual per a tota la comarca, més encara per als menuts, que havien d’anar acompanyats.

*****

De nou anant a la fira de Santa Bàrbara de Montcada. Veiem homes en bicicleta i, darrere a l’esquerra, una castanyera. Josep va agarrat de sa tia Pilar, la germana menuda de sa mare, que vivia a València i venia amb els seus fills, Pilar i Pepe.

*****

La família ja s’ha fet major, estan a València, a on anirien a comprar o a passejar: Carmen, Filomena i Ricardo (el pares de Josep), son tio Pepe i Gloria (la seua dona), i Conxa, que encara no s’havia casat. Els xiquets són Ricardo (germà de Josep) i els seus cosins Manolo i Mariano, als que hem vist abans, fills de Carmen. Els quatre germans continuen vestits de negre.

*****

Ens n’anem d’excursió: la família Marí i Mollá estan a Segart, a la casa dels besavis, a trenta quilòmetres per carretera; és l’última casa que n’hi ha pujant al calvari. Anaven en estiu, la caseta era molt menuda i estaven amuntonats. En aquells temps no hi havia la mobilitat actual, i quan s’eixia del poble era per a uns quants dies. Ricardo, son pare, a qui veiem davant assegut i amb peto, anava només els caps de setmana perquè havia de treballar. En esta foto reconeixem a Filomena i vestida de negre a sa tia Adela, també apareix gent nova que seguirem veient en les fotos successives.

Veja’m com eren aquells viatges de fa aproximadament setanta anys.

*****

Pujant al calvari de Segart, amb els xiprers i una capelleta del viacrucis darrere. La segona per l’esquerra és la tia Adela, germana de la iaia Filomena, i les tres xiques que hi ha assegudes en terra són les dos filles (de blanc) i una cosina d’estes que té davant al seu fill. L’home de l’esquerra és el marit d’una de les dos filles d’Adela (que també es deia Adela), amb la filla al braç. Els xiquets de davant a la dreta són Josep (molt ros), el seu germà Ricardo i un veïnet. Sense camisa “el tio Andrés”, futbolista de València, marit de l’altra filla d’Adela. També reconeixem al pare i a la mare de Josep, ella vestida de negre i molt afectada encara per la desaparició de la seua germana Carmen; ens conta Josep que ella no anava a res, a penes va acceptar eixir en estes primeres fotografies.

*****

Altra vegada la mateixa colla: Adela i el seu marit; Adela la mare de l’anterior; la cosina; Filomena i Ricardo amb Josep al braç, i una veïna. Davant, l’altra filla d’Adela amb el seu marit futbolista descamisat, i Ricardo jr. i xiquetes i xiquets. Pensa Josep que potser seria diumenge, perquè van tots mudats (excepte Andrés el futbolista). Darrere garroferals i les impressionants muntanyes de la Serra Calderona.

*****

A les muntanyes de Segart. Josep no està perquè era massa menut per a estes excursions. Són Andrés -el futbolista-, marit des de feia poc de la xica de negre; la cosina de la bata a lunars, i Ricardo pare i fill. Darrere es pot veure el calvari o ermita de la Santa Creu, i a la dreta el poblet.

*****

D’excursió pel Garbí, reconeixem als mateixos en una casa abandonada. Porten botija i una garrafa, potser per fer-se una paella. Filomena, la mare de Josep, es manté en segon plànol amb cara de pocs romanços. La xica del vestit de lunars posa agafada del seu marit, també descamisat.

*****

Els mateixos d’excursió pel terme de Segart. Possiblement alguna persona del grup tenia una càmera de fotos i va documentar totes les excursions de la família.

*****

Excursió fins a la Mola de Segart.

*****

La font de Sant Josep, amb el santet en la fornícula. La porteta de baix, hui desapareguda, diu “Fonteta de San Chusep”. El retaule ceràmic del santet es va canviar per un més menut, però el paratge és igualment bonic i visitable en l’actualitat.

*****

Més excursions per la Serra Calderona, només canvia la roba de la xica del mig, filla de la tia-àvia Adela.

*****

Un altre estiu, més avant, els xiquets retratats a Segart; Ricardo (ja amb pantaló llarg d’adult) i Josep amb unes cosinetes. Com veiem, les espardenyes de veta o de careta eren el calcer habitual en estiu (i sovint també en hivern). En esta ocasió ja anaren només els xiquets amb son tio Pepe i Gloria. Les xiquetes són Carmen, la menuda, i Gloria.

*****

Pilar en vestit de combregar, sobre l’any 58, en foto d’estudi i per tant equipada amb tots els “gadgets” habituals: guants, rosari, missal, medalleta, vel, etc. El vestit era obra de Filomena, mare de Josep; es pot veure la quantitat de detalls i el virtuosisme de què feia gala.

*****

Gloria, que va combregar el mateix dia que Pilar, amb un ramell com una nóvia i un vestit fet també per Filomena; observeu la diferència entre este i l’anterior: els recursos de la modista queden sobradament demostrats, hi ha poques repeticions i molts detalls singulars.

Esta ja no és foto d’estudi: estan a la porta de casa, al carrer Sant Bartomeu, reconeixem a Pepe amb la seua filla Carmen i al costat dels seus pares Filomena i Pepe, i a l’altra punta la seua dona, Gloria, amb els seus pares. Tot i ser un dia tan senyalat, els avis de la combreganta van vestits de forma modesta, un d’ells amb brusa i l’altre amb la faixa i les espardenyes de careta. Totes les dones van de negre rigorós. A l’entrada de casa tenen estesa la bellíssima cortina de punt de malla, que es posava per a les grans ocasions i que demostrava la distinció de la família; en aquell moment era molt habitual tindre este tipus de cortina. Quan passava la processó obrien les portes, encenien les llums de dins de casa i tiraven les cortines. En altres ocasions es penjaven cobertors dels balcons, que és un costum que encara es pot veure.

La família materna eren llauradors ben situats. La voreta té dos filades de lloses per a l’entrada del carro, i a l’entrada pareix que hi haja taulellets hidropònics, segurament mosaic de Nolla.

*****

Conchín, filla de la tia Concha, cap a 1960. La família vivia en Alberic però vingué a Alfara a combregar perquè dien que ací ho feien més bonic -potser perquè Alfara és molt més menut que Alberic-. Als detalls habituals en estos cassos, que ja hem vist en la foto anterior, hem de destacar el canvi del rosari i els guants blancs per un ventallet. El vestit és molt diferent a l’anterior; les modistes feien un treball artesà molt minuciós i intentaven fer cada vestit singular, sense repeticions.

*****

En el dinar d’alguna comunió: Josep Marí, segon per l’esquerra, i sa mare entre joves de la família, cosins per part de pare: Miguel a una punta i Vicente “el Gallo” a l’altra, i al mig Pepe, fills de diferents germans de Ricardo, el pare de Josep. Sobre la taula vi i llimonades buides de La Moncadense. Pareix que ja han acabat de dinar.

*****

Filomena, mare de Josep, amb teja i mantellina, un vestit molt elegant i un subtil maquillatge. Josep ens diu que en esta ocasió no era clavariessa sinó padrina de la boda d’una cosina germana. Encara que ací ja era més major i havia reduït la seua activitat, el seu vestit també estava fet per ella: ens hem fixat en els plecs i el detall botonat del pit, o en la randa del coll, molt fina i elegant. Una estètica molt definida i molt acurada.

*****

Josep Rafael Marí i Mollà, el nostre informant amb qui va ser un plaer treballar i a qui estem molt agraïts, amb una corbata molt de l’època.

*****

Josep clavari de Santa Bàrbara en 1971, tal com es pot llegir a la banda de la festera -on també diu “Cort d’honor”-. La festa la feien els que venien de la mili -que és quan ell es va deixar la barba-. Ella és Gloria i estan a la porta de l’església. La “teja” és molt espectacular, provablement faria des de la pinta uns quaranta centímetres. Teja i mantellina eren complements necessaris en estes festes.

*****

Un temps després (la banda de la festera diu 1973; Josep porta la mateixa corbata cridanera), Carmen, regina de les festes, acompanyada per dos joves. És el dia de Pasqua i van a l’Encuentro, la festa en què es troben en processó el Crist en la creu i sa mare. Els xics acompanyants de les clavariesses porten un ramellet en el ciri. Ens explica Josep que el costum era molt antic: «sembla que en un principi la Mare de Déu del Remei era molt important en este poble —ara ja no ho és perquè totes les modes canvien—. Aleshores les dones no eixien a les processons. La festa era de les xiques: les xiques ho arreglaven tot i eren les que duien la d’això, però per a eixir en la processó buscaven xics, i a canvi li donaven un ramet de flors. I entonces eixia el xic amb el ramet de flors. Al pas dels anys les dones ja van anar a les processons i tal i ja no és això, però queda el costum de les clavariesses donar-los un ramet als acompanyants. Cada clavariessa du dos acompanyants i els dóna un ramet a cada u. És una festa primaveral, perquè és el dia de Pasqua, que és quan fan l’Encuentro… el dia de Pasqua, i después és en octubre, el segon diumenge d’octubre. Les dos primaveres: primavera d’hivern i primavera d’estiu. És una festa primaveral. S’ha perdut: ara ja altres marededéus són més importants [risses]». Ens diu que li ho contà fa ja molts anys Fernanda Lloris, una veïna del carrer Major, ja vella, d’una família llauradora.

El fotògraf de la dreta és E. Feliu, de qui estem rebent tantes fotos.

*****

L’any en què fou clavariesa Filomena, la mare de Josep. La festa de la Mare de Déu d’agost la feien les dones casades, organitzada per carrers que anaven rodant per a que tots participaren. Açò és la vespra, les alfàbegues van davant de la comitiva, després les llauradores i les organitzadores. Al xic amb ulleres de la dreta li diuen Ricardo; darrere de la llauradora Estrella; Filomena és la dona de més a l’esquerra, de qui va agafada una desconeguda. Davant d’elles la Prades i un altra dona; de blau cel una desconeguda amb Milagritos. Algunes d’elles són veïnes de la punta del carrer Major, a on vivien. Van acompanyades d’una banda de cornetes; cada festa -cada carrer- es llogava els seus serveis.

*****

Com hem dit, davant de la comitiva de la foto anterior anaven estos tractors carregats amb les grandíssimes alfàbegues. Les alfàbegues es passegen pel poble i es porten a l’església. El resultat és un poble perfumat, una festa sinestèsica, per a tots els sentits. El xic de l’esquerra és Prades.

*****

En esta foto veiem a les clavarieses de la punta del carrer Major davant d’una banda -possiblement, la de Montcada-. Són Conxín, Pilar —la clavariessa major—, i Filomena de nou, molt elegant. Les tres eren veïnes.

*****

De nou les clavariesses del seu tros de carrer Major, totes juntes davant de la Mare de Déu de l’Assumpció, que jau entre flors. Com s’ha dit, havien d’estar casades, encara que hi havia molta diferència d’edat.

Des de la dreta, la Prades, Carmencín, Barbereta, un altra desconeguda, Pilar -la clavariessa major-, Carmen, Filomena -mare de Josep-, una desconeguda, Conxín i una última desconeguda. Els ciris que porten estan molt ornamentats; suposem que els vestits s’estrenarien per a l’ocasió, i sovint també la teja i la mantellina.

*****

Filomena, clavariessa del carrer Major per les festes de la Mare de Déu d’agost amb familiars. En esta foto es veuen molt clarament les exuberants alfàbegues.

*****

La família a la porta de casa: Ricardo fill, Ricardo pare, Filomena, Salvador (fill de Mariano) i Josep, el nostre informant. Josep conta que ell estava en el campament i que va anar aposta per estar a la festa de sa mare; d’ahí va tornar al campament, al pantà de Benaixeve. Estan a la porta de sa casa, a la vora d’on en l’actualitat està el Bar Silvestret.

*****

Josep treballant en el tablís, és a dir, en la taula de joier, el seu primer ofici. Sobre la taula veiem els burils, té la peça en la mà i un buril que no es veu. Conta que ja s’havia canviat per anar-se’n quan van arribar a fer unes fotos, així que es va seure a treballar per a la fotografia però sense l’equipament. Com es veu tenien molta llumenària i damunt mateix.

*

1 resposta
  1. Yo no escribo en valen ciano, pero si leo, he reconocido en las fotos a Feliu, a guzmán, la que estaba casada en Fama, el meu nom es Francisco Catalá ibalez
    Yo no escribo en valen ciano, pero si leo, he reconocido en las fotos a Feliu, a guzmán, la que estaba casada en Fama, el meu nom es Francisco Catalá ibalez says:

    Me han encantado las fotos, y he reconocido a varios

    Respon

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.