“La casa del Dr. Navarro, seu actual de l’ajuntament”, de Antonio Gómez (2007)

[Programa de fiestas 2007, pàgina 19]

La casa del Dr. Navarro, seu actual de l’ajuntament

Per Antonio Gómez

Al número quatre de la plaça Sant Joan de Ribera d’Alfara del Patriarca, està situat l’Ajuntament de la població. Aquest edifici no sempre ha sigut ajuntament, es va concebre com a vivenda particular i va ser un encàrrec del Dr. D. Vicente Navarro a l’arquitecte valencià Antonio Gómez Davó l’any 1917. Les obres de condicionament de l’edifici per a ús com a actual ajuntament, van ser projectades per l’arquitecte Jorge Stuyck, als anys setanta.

L’obra d’adequació va ser molt respectuosa amb l’original existent i per això, ens podem fer una idea quasi exacta de com era l’edifici acabat de construir. A banda de redistribucions interiors per a poder adaptar l’edifici al seu nou ús, l’arquitecte va procurar respectar i restaurar les parts d’obra que es conservaven originals. Així l’accés i l’escala presenten el mateix aspecte i, pel que fa a la frontera, l’arquitecte simplement va afegir el balcó que ha de tindre tot ajuntament, per a la qual cosa va aprofitar els antics buits de finestra i els va convertir en portes, simplement degollant-los per la seua banda inferior, sense afegir res ni eliminar cap dels elements originals.

L’edifici és eclèctic, estil de difícil classificació que es va desenvolupar a Europa i Amèrica des de la primera mitat del segle XIX fins als anys cinquanta del segle XX aproximadament. I és de difícil classificació perquè consisteix a triar elements d’edificis de qualsevol període o civilització de la història de l’arquitectura i combinar-los de manera que el resultat siga un edifici d’aspecte bell o agradable. Açò dóna com resultat una multiplicitat d’aspectes diferents, quasi un per a cada projecte.

Dins de la família de tendències eclèctiques, l’edifici resulta nou a la València del seu temps. La tendència més estesa als eixamples de les ciutats espanyoles i la que s’impartia als alumnes de l’escola d’arquitectura, era la de l’anomenat “estil francés” o “internacional”. En canvi, l’edifici d’Alfara, primer projecte de l’arquitecte Gómez Davó, s’aparta de la línia general. El motiu té el seu origen en la recerca generalitzada, als diferents països i regions d’estils autòctons, és a dir, una manera de personalitzar el llenguatge eclèctic i treballar en un estil que s’adaptara a les peculiaritats del clima i de paisatge de cada lloc.

Gómez Davó, acabat de titular en 1917, estava impactat, sens dubte, per la ponència exposada al Congrés Nacional d’Arquitectes de Sant Sebastià de 1915, de l’arquitecte andalús Aníbal Gonzàlez i del càntabre Leonardo Rucabado. En ella, ambdós arquitectes proposaven una ruptura amb el “eclecticisme internacional” i animaven els arquitectes a què buscaren un llenguatge vernacle, d’acord amb el paisatge, les tradicions i el territori on estaven treballant.

A finals del segle anterior, ja s’havien definit els estils plateresc i neomudéjar com els més representatius de la tradició espanyola. Per la seua part, l’arquitecte català Elías Rogent havia suggerit que, pel que fa a l’arquitectura, Espanya era un mosaic de cultures, i era més apropiat buscar llenguatges regionals. A Catalunya se van inclinar pel gòtic, tractant de recuperar el passat medieval esplendorós de Catalunya. A València, en un primer moment, també es va optar per treballar amb aquest estil posant especial atenció en les peculiaritats diferencials dels edificis valencians.

El primer a treballar d’aquesta manera a València, aplicant-ho a arquitectura no religiosa, va ser arquitecte municipal Francisco Mora, en el seu projecte per al Palau Municipal que va dissenyar per a l’Exposició Regional Valenciana de 1910 i que està situat a l’actual plaça de Galícia de la ciutat de València. Este edifici, en la seua decoració, pren elements d’edificis gòtics valencians com la Llotja o el Miquelet. A aquest edifici del Palau de l’Exposició , van seguir altres de vivendes, a com ara el primer edifici per a “Equitativa” en la confluència de l’actual carrer de Correus amb la plaça de l’Ajuntament en la ciutat de València.

En aquest context no ha de sorprendre que l’arquitecte Gómez Davó, acabat de titular, proposara al seu client l’ús d’aquest llenguatge medieval, que va utilitzar només en esta ocasió. La resta del seu exercici professional va intentar desenvolupar un estil valencià associat a l’arquitectura barroca.

El solar on s’ubica l’edifici ocupa una posició cantonera, donant la seua frontera lateral al carrer Juan Gironés (l’actual carrer Bonifaci Ferrer), i la principal a la plaça de l’Església. En esta última, centre del poble, està el palau del Patriarca Sant Joan de Ribera. És un edifici molt senzill, amb un volum compacte i contundent del que només sobreïx una torre d’escasa altura. El palau domina la plaça del poble ja que es desenvolupa en tot el seu costat major. L’arquitecte dissenya un volum semblant al de l’edifici existent i el visteix amb elements neogòtics que realitza l’artesà local José Sesé Domínguez. Estos elements són bàsicament grotescos i motlures agrupats al voltant dels buits, quedant els llenços o panys muraris totalment nets, la qual cosa dóna a l’edifici un cert parentiu amb edificis gòtics valencians com la Llotja de la capital.

El programa que resolia la vivenda per al Dr. Navarro era el següent: S’accedix a l’edifici per planta baixa, ingrés que s’ha respectat. En esta planta estaven únicament situades les peces corresponents a la zona de dia de l’edifici, a saber: Vestíbul, sala, cuina, menjador, avantsala de menjador i dos rebosts, un més gran situat a un costat de l’accés i un altre menor entre menjador i cuina. A l’accés estaven també l’escala per a pujar a les plantes superiors i, darrere d’ella, el bany i l’excusat, situats en compartiments separats.

A nivell funcional, la sala està separada de la resta del programa de planta baixa i a l’esquerra de l’accés. Amb claredat, està concebuda com un despatx o sala per a rebre i per això directament relacionada amb l’exterior. Esta sala es conserva en la seua ubicació. Les altres habitacions es plantegen a la dreta de l’accés. Són més privades que la sala i estan ben relacionades entres elles. El menjador i la cuina es comuniquen a través d’un corredor on es trobava el rebost xicotet. Es podia accedir directament a aquest corredor des del vestíbul, que repartia les circulacions a la sala, el corredor de cuina, l’avantsala de menjador, el corral, l’escala i l’excusat. D’aquesta manera el vestíbul es configura com un distribuïdor que aconseguix que no s’encreuen circulacions i que l’accés a cada zona siga directe i sense interferir en el funcionament de les altres peces. En la primera planta estava situada la zona de nit, destinada íntegrament a dormitoris (set unitats) i un excusat i tocador (separats), un corredor repartia les circulacions als dormitoris. L’escala es desenvolupa fins a la planta segona destinada a cambra. Des d’aquesta planta s’accedix a la xicoteta torre.

En resum, esta mansió era un edifici còmode per a habitar, amb l’espai separat en zones de dia i de nit, sense intrusions. Ben distribuït i amb totes les peces ventilades directament a l’exterior, d’acord amb els plantejaments higienistes desenvolupats en el segle anterior i que l’arquitecte coneixia bé. L’edifici està ben concebut i magníficament executat pels seus constructors, només cal veure el seu grau de conservació per a fer-se una idea de la solidesa i bondat constructiva.

Una peça que han recuperat les corporacions municipals d’Alfara, restaurant-la i donant-li un ús, que farà que l’edifici romanga com una peça del patrimoni històric de la comarca.

Antonio Gómez
Arquitecte