“Al-hāra, l’Alfara musulmana. Orígens del topònim, orígens de l’horta”, per Francesc Granell Sales (2019)

[Programa de festes 2019, sense numerar]

Al-hāra, l’Alfara musulmana. Orígens del topònim, orígens de l’horta

Per Francesc Granell Sales, Investigador en Formació a la Universitat de València

Uns materials essencials que els especialistes de l’edat mitjana usen per a entendre els fets del passat són els documents escrits, molts dels quals no han aplegat fins els nostres dies. En qualsevol cas, a través d’ells es pot mamprendre una anàlisi vàlida per a fer Història, però, clar, hem de saber llegir-los i açò exigix el coneixement de les paraules i de les grafies medievals.

L’estudi de la cultura àrab valenciana anterior a la conquesta de Jaume I té estos dos inconvenients i, a més, més accentuats: els documents que conservem d’esta època en són ben pocs i la lectura dels conservats no es pot fer sense saber àrab. És per això que s’ha de recórrer a uns altres mètodes si es volen conèixer els fets dels andalusins, els fets dels musulmans que van viure en la península Ibérica.

Recentment, Ferran Esquilache, professor de la Universitat Jaume I i membre del Grup Harca, ha revelat els orígens andalusins de l’horta de València mitjançant una tècnica d’estudi del paisatge històric, l’arqueologia hidràulica. La seua aportació és important per a la història dels musulmans en València perquè, entre altres coses, determina la qüestió dels orígens de l’espai agrari i establix certs paràmetres per a comprendre l’estructura de la societat andalusina.

La paraula “Alfara” és l’adaptació que feren els cristians del terme àrab al-hāra, que vol dir “el barri”. No sabem si este era el nom que usaven els andalusins per a referir-se a la zona del nostre poble, però sí que es pot deduir que al-hāra era el concepte que el designava. Per tant, Alfara era un barri, però d’on? Dependent de què? De Montcada? De Benifaraig? No, no depenia de ninguna zona de poblament.

La qüestió és que és cert que hi havia una agrupació de diversos nuclis d’habitatge, però l’organització del poblament no estava basada en un nucli principal envoltat per una sèrie de nuclis menors, com si es tractaren de les pedanies actuals de València. Separats entre ells, cadascun dels barris estava en les mateixes condicions d’igualtat, bé disposara de grups de cases més grans o més xicotetes.

Estem parlant d’una societat tribal formada per diferents grups de llauradors que vivien en pobles amb unes dimensions que depenien de l’espai irrigat. Estos grups van col·laborar conjuntament per a construir un gran sistema hidràulic, l’horta fluvial. Un treball que degué ser molt pesat però que els convenia, ja que el fet d’estructurar l’horta comportava la possessió d’unes terres autònomes per a construir espais d’habitatge i de treball separats entre ells.

Sempre s’ha suposat que l’horta és una herència de la cultura andalusina, però ara ja es pot afirmar categòricament gràcies a les últimes investigacions. De la mateixa manera es pot confirmar l’origen àrab del topònim del nostre poble. A diferència de Montcada que és d’origen llatí (per això hauria de mantindre la “t”; de fet, Montecathenus és un cognom prou citat en els documents), Alfara prové d’al-hāra, un barri que pertanyia a una agrupació de nuclis andalusins associats en la construcció del paisatge de l’horta. Segles després, ja en època cristiana, Alfara va ser comprada per l’arquebisbe de València, sant Joan de Ribera, qui com a propietari va afegir el seu títol: “Alfara, del Señor Patriarca”.