“La fàbrica de Monzó y Cortell (1941-1990)”, de Javier Contell i Lechón (2009)

[Programa de festes 2009, pàgina 26]

La fàbrica de Monzó y Cortell (1941-1990)

Per Javier Cortell i Lechón

He escollit parlar de la fàbrica dels meus avis perquè és un tema que m’està molt a prop, a més que de vegades, el meu pare o el meu avi m’han contat anècdotes de la fàbrica que em semblaven interessants així que tenia un xicotet interés per saber més respecte de l’antic ofici que hi havia en la meua família i perquè crec que els joves que no han conegut esta activitat podran tindre noticia d’ella i els majors avivar el seu record.

L’origen de l’edifici com a fàbrica (forn, fumeral i barraques) existia ja des de meitat del segle XIX, però en 1941 un empresari de la ciutat de València (Sr. Monzó) es va associar amb un treballador rajoler amb molta experiència en l’ofici (el meu besavi Ramon Cortell casat a Alfara però nascut a Marines Vell, més conegut com “el Maño” perquè com molts rajolers d’aquesta zona anava en els mesos d’estiu a treballar a les fàbriques de les terres aragoneses) varen unir el capital i l’experiència per a crear la fàbrica de rajoles Monzó y Cortell SL.

Es van buscar operaris (rajolers) i es van comprar cavalleries i carros per a tindre un mitjà de transport per a transportar la terra i les rajoles, tot fet a mà perquè encara no hi havia màquines especialitzades. Estàvem a la postguerra, hi havia una pobresa general per totes les pèrdues ocasionades per la guerra. Hi hagué un procés migratori de la població de les províncies de l’interior a les províncies més riques, tant en agricultura com en xicotetes i mitjanes empreses.

El fet que la gent es canviara de població, va fer que en els pobles d’acolliment es produïa un eixamplament del municipi. També hi havia una necessitat de treballar que juntament amb les encomanes de construir va produir una demanda que va impulsar a obrir noves fàbriques per abastir de materials ceràmics, concretament rajoles i teules. A la gent treballadora que volia fer-se les seues vivendes, se’ls va oferir la possibilitat de pagar, a poc a poc, les despeses produïdes per la compra, als rajolars, dels materials que necessitaven sense cap garantia ni contracte, sols amb la paraula donada de complir amb el pagament del deute. Les persones es caracteritzaven per ser humils, honrades i treballadores. La seua finalitat era treballar des que eixia el sol fins que s’amagava per poder estalviar i mantindre la seua família.

El rajolar, estava als afores del poble i afrontant amb el barranc del Carraixet, en una zona plana, sense desnivells geogràfics i amb una superfície de 26 fanecades, dos condicions molt importants, el tipus de sòl i la grandària del mateix.

La fàbrica constava dels departaments següents:

El fumeral. Media aproximadament uns 50 metres, tenia eixa altura perquè quant més alt més aspiració per als fums del forn. En la part més alta, tenia cinc anelles per a subjectar-la i un parallamps.

El forn. La part externa on estaven les portes per a entrar la rajola per a coure-la, donava un volta sencera rodejant-lo, ja que era per ahí mateix per on passaria el foc sense parar ni apagar-se, mitjançant un sistema d’obertura i tancament de l’aire (registres).

El pati. Havia d’estar molt net i pla, perquè els carros de tres rodes no s’inclinaren i caigueren les rajoles en cru o en cuit i s’espatlara la feina.

La barraca era un edifici baixet on s’emmagatzemaven les rajoles en cru per a secar-se a cobert, per en cas de pluges no endarrerir la feina.

El terrer. Era on s’emmagatzemava la terra i es feien les mescles. Hi havia una part coberta on es posava terra per a quan venien èpoques de pluja tindre bastant terra emmagatzemada per a no parar la producció, aquest constituïa aproximadament un terç de la superfície.

L’era. Una superfície descoberta que servia per a secar la rajola a l’aire lliure.

La bassa. S’omplia d’aigua de motor de rec, i esta abastia a tota la fàbrica mitjançant els vasos comunicants a un total de 21 basses més menudes repartides per tota la superfície.

A més hi havia altres construccions i dependències com les oficines, garatge per al camió, el tractor i les eines; menjador i dutxes per als treballadors; la casa del guarda i una fusteria per a fer i reparar les eines de fusta. La fàbrica tenia alguns cultius com tarongers, melonars, una figuera, palmeres… que servien com una xicoteta despensa per al consum de casa.

El procés de fabricació dels materials que allí es produïen començava de la següent manera: Des de la muntanya que teníem, anàvem mesclant amb determinades proporcions les distintes terres, i portant-les a un altre lloc que estiguera a cobert, per fer una altra nova muntanya, però que en cas de pluja, aquesta estiguera sempre seca i prop del triturador de terres i tamisador.

Com en tots els oficis, és molt important començar amb bon peu, estar segurs i això ens ho donava la selecció primer i el mesclat després de les terres als terrers.

Amb el triturat aconseguíem trencar els terrossos grans i començar a esmicolar la terra, i al passar pels distints tamisadors separàvem en les garbelles eixa xicoteta pedra que després tant de mal ens podia fer.

Esta terra ben triturada i tamisada passava mitjançant cintes transportadores a la “pastera” o “fanguera”, la maquinària que amb uns eixos centrals amb les seues hèlices o paletes, i amb la seua justa quantitat d’aigua, es pastava la terra aconseguint un fang, que després es premsava es ficava com embotit en una maquinària cilíndrica “galletera”, on perdia una part de l’aigua que portava el fang, (aconseguint una certa duresa mentre es pressionava) i en l’altre extrem, es posava el motle de la peça ceràmica que es volia traure en eixe moment, preferentment rajoles en els seus distints formats.

La peça de fang motlada passava per una guillotina on es tallava a la mida de la rajola, aquesta s’apilava a mà damunt dels palets per transportar-lo en els carrets de tres rodes a les barraques, a l’era (descobert), o si hi havia lloc a les cambres, que tenien una peculiaritat consistent en una espècie de corredor aeri per on es tirava aire calent arreplegat del forn per que se secara més ràpid.

Setmanes més tard, fins i tot mesos, quan la rajola ja estava seca, es traslladava al forn on dos operaris (enfornadors), manualment ho arreglaven de porta a porta per a coure-ho.

Aquest forn es composava de 12 portes, per on s’entraven les rajoles que estaven seques, es pegava la rodà al foc (al revés que les agulles del rellotge). Les portes s’havien de tapiar amb rajoles i enfangar-les per que no isquera el foc. Quan acabava de rodar passava per la rajola que estava cru. El material se coïa aproximadament a uns 850-875 °C.

A la setmana i mitja, després d’haver-se cuit les rajoles i que s’hagueren refredat un poc, s’havia de trencar els barandats, i es treia amb l’ajuda de tres operaris (desenfornadors) i aquestos ja els apilaven als palets d’una manera organitzada amb el mateix nombre d’unitats segons el format i la mida.

Més tard es banyava, primer en mànega, més tard s’instal·là un ascensor que submergia en una bassa durant 1 minut les rajoles, i s’aconseguia així, donar més consistència i resistència als productes.

Finalment es passava al pati on s’emmagatzemava o s’estocava per a poder mostrar-se als clients i carregar també els camions per a distribuir-los per les obres. La principal matèria primera és l’argila i la terra. Aquesta es buscava amb les qualitats que cada una pot aportar de cada lloc, per aconseguir un producte ceràmic de bona qualitat. Les argiles provenien de les muntanyes pròximes de Llíria, Pedralba, Casinos, Segorbe i és d’allí d’on havien de portar-les, primer en carros terrers arrossegats per forts i nobles cavalls, i després en grans camions. Estes argiles de molt bones qualitats (greixosa, rogenca, sense pedra xicoteta) se mesclaven amb xicotetes quantitats de terra procedents del barranc, de camps agrícoles que es buidaven per a l’extracció de la terra, i d’una xicoteta quantitat que venia també dels garatges subterranis que es feien a la capital, i s’anaven emmagatzemant, creant la seua pròpia muntanya en la fàbrica, ocupant aproximadament una tercera part de la superfície.

Les primeres produccions (fins al 1955) es feien en rajoles massisses del 2, del 3, del 5 i del 7 (cm de grossor) i tots tenien la mateixa amplària (12 cm aproximadament) i una llargària de 24 cm. Després amb la modernització, es començà a treballar amb màquines que produïen les rajoles buides, aconseguint un lleugerament del seu pes. Es fabricaven rajoles, teules, revoltons, bards, etc. amb les seus distintes grandàries i formats.

Les rajoles es classificaven per números, hi havie del 3, del 4, del 7 i de l’11, segons el grossor. Els productes més comuns eren: la rajola buida del 3 (per a les revoltes de les escales); la rajola del 4 i del 7 (per a la tabiqueria interior); la rajola del 9 (tabiqueria exterior i sobretot murs per a la instal·lació d’ascensors); la rajola de l’11 (murs de tancament exterior, i les sèquies de regadiu); els panals del 9 (tancament exterior i les caixes dels ascensors); rasila (1 cm de grossor, que s’utilitzava per a empisar les terrases); els bards (per a l’encofrat del sostre).

Un producte un tant especial però de poca durada, va ser el violí que era un tipus de rajola que es gastava per a fer bigues quan les bigues prefabricades encara no existien. La fàbrica està feta de violins. Un violí al costat de l’altre travessats per una vareta de ferro formaven el que ara seria una biga.

Pels anys 1940 hi havia una plantilla de 45 treballadors (coedors, enfornadors, desenfornadors, tractoristes, etc..). A partir dels anys 1960, en la instal·lació de noves màquines es va reduir la plantilla a 25 treballadors, però en els últims anys (1975/78) es quedà una plantilla necessària de 19 treballadors.

Hi havia una relació quasi familiar que es demostrava a l’hora del dinar, quan entre els treballadors i els amos, s’inventaven desafiaments molt curiosos com: qui es menjava més plàtans en un minut o qui encertava llançant ous des de la porta de barraca a la porta del forn, demostracions de força i equilibri, i al meu avi, li encantava la de jugar a veure qui menjava més meló en un temps determinat.

Monzó y Cortell es va caracteritzar de ser pioners en crear una bona relació entre altres fàbriques de la zona per a intercanviar mètodes de producció, cocció i també eines que podien necessitar. Sobretot el poder-se passar algun tipus de material que no tinguera cuit i disponible per a la venda, i així poder abastir els clients i no perdre’ls. En compte d’haver-hi una competència, hi havia un agermanament entre els fabricants, formant així una associació de rajolers a València.

Es va tancar en desembre de 1990 faltant un més per a complir 50 anys de vida de la societat mercantil Monzó y Cortell SL. Un tancament totalment pacífic i acordat amb els 19 treballadors fins el punt que l’empresa els proposà, i quasi tots acceptaren, un contracte en altres rajolars pròxims a Alfara. Després del tancament, tant els treballadors com les seues famílies, continuaren una bona relació d’amistat amb els amos.

Javier Contell i Lechón