“Arquitectura i poder. La Casa de la Serena”, de Miquel del Rey (2003)

[Programa de fiestas 2003 sense numerar]

Arquitectura i poder. La Casa de la Serena

Per Miquel del Rey

També podeu consultar el text en la web de l’autor: “La casa de la Sirena en Benifaraig“, en Arquitectura rural valenciana, que inclou moltes més fotografies; i una versió més breu publicada en El País: “Una Alquería renacentista en la huerta de Valencia”, El País, abril 2002.

El conjunt format per la Casa de la Serena i els seus annexos: palau, jardí, cases, edificis d’usos agraris i cavallerisses, forma un tot indissoluble i ès un exemple palés d’un moment particularment interessant de l’arquitectura valenciana. Podem observar en el conjunt dels seus edificis, pati i horts, una manera de colonitzar el territori i d’entendre l’arquitectura en la València de finals del S. XVI i dels inicis del S. XVI, un període atractiu i no excessivament documentat de la nostra història, on cal incloure aspectes socials, artístics i polítics, en el que es materialitzen unes particulars relacions entre art i poder en l’època de la Contrareforma.

Fachada principal.

El conjunt es compon d’un palau rural de traça molt singular que respon a un moment de canvi radical en l’arquitectura oficial valenciana, dins de les grans transformacions que es produïren en l’Imperi dels Àustria. Un edifici de volumetria sòlida, construït en rajola, rematat per una galeria superior i flanquejat en un dels seus angles per una esvelta torre de traça renaixentista amb cridaner chapitell. La seua planta es desenrotlla entorn d’un pati, amb un traçat incomplet, de manera que solament es van acabar dos dels seus costats, tancant-se la resta per un cos d’una sola planta, que delimita el pati interior i relaciona este edifici amb els cossos annexos, amb l’hort-jardí que se situa a la part de migdia, o amb els edificis d’ús econòmic i d’habitació de colons o administradors de les terres.

L’edifici central alberga tres altures, de manera que en la primera se situa la vivenda principal, hui molt desfigurada per les diverses variacions en la distribució de l’espai intern realitzades al llarg del temps; variacions que han tingut el seu reflex en les transformacions dels buits de fatxada, es quals, mentres no hi haja estudis més detallats d’estratigrafia murària, considere que corresponen a intervencions vuitcentistes. La resta dels buits i la volumetria general correspon perfectament amb la proposta d’origen, inclús en el seu acabat incomplet, però perfectament clar, de la seua proposta de casa-pati i en la empremta iconogràfica de l’edifici.

La resta d’edificis del conjunt se separa decididament de l’arquitectura que ací descrivim, en part perquè es tracta de peces menors, alienes a l’arquitectura del poder en la que s’emmarca esta interessant Casa de la Serena, o per la seua referència directa al món agrari, als seus cànons estètics d’utilitat i sistematització contrastada de l’ofici de construir, condició que marca decididament estes arquitectures rurals. També pel fet que possiblement no van ser construïts en la mateixa època.

És interessant constatar l’existència de l’hort jardí, tal com ens indica Maria Teresa Santamaría en el seu treball “Evolució del concepte de Jardí en l’Horta de València”, tant per verificar l’existència d’este tipus de jardí annexe a les cases de l’aristocràcia, com pel tipus de jardí a què fa referència este espai tancat, de reminiscència tardomedieval, tan pròxim, en canvi, al gust per la naturalesa, al plaer de viure que el renaixement proclama. Un Hort-jardí del qual ens queda solament part de la traça, prou com per a ser comprés i inclús restaurat a partir de les seues últimes configuracions, potser d’època més pròxima que la d’aquell renaixement d’origen, però que conserva part de seu antic esplendor, com podem observar en el conjunt de palmeres, en els arbres de les línies perimetrals i, per descomptat, en la traça de quartells que el definixen, amb una glorieta central i uns no excessivament alts murets que el tanquen.

Des de la perspectiva de la seua declaració com Bé d’Interés Cultural, convé ressaltar que en este edifici és recognoscible aquella condició que ha de reunir el monument quan se’l considera des dels criteris moderns, perquè la Casa de la Serena ens mostra i definix formes, espais materials i tècniques úniques i insubstituïbles per a comprendre l’esdevindre de la nostra història. En este sentit farem ara una particular anàlisi de la seua arquitectura.

Rural i urbà en arquitectura són episodis complementaris d’una mateixa història i oferixen perspectives que permeten comprendre, valorar i disfrutar el nostre patrimoni, les seues formes, espais, fàbriques, textures, ombres, transparències, massa… en fi, l’arquitectura. Rural i urbà entreteixixen un relat que augmenta d’atractiu a mesura que és llegit en tota la seua riquesa i complexitat, sobretot quan és observat com formant part d’un paisatge social, humà i físic que, amb el temps, es transforma i deixa empremtes, claus, missatges, que permitixen reconstruir la història, no per a reviure-la però sí que per a entendre-la. L’Alqueria o Casa de la Serena, ens mostra un palau rural de l’última dècada del segle XVI valencià i ens oferix un bell exemple de com era una d’eixes cases de l’aristocràcia del regne en l’esplendor de l’imperi després de la mort de Felip II. Es tracta d’una d’eixes peces clau del nostre patrimoni, un element important per a entendre el concepte d’alqueria i la seua transformació en el temps.

La portada

El seu interés radica en dos aspectes molt distints. El primer ens acosta a la seua arquitectura, a la forma de palau rural en esta època de grans canvis socials i polítics, a les relacions entre la casa i l’espai físic llindant, entre casa i naturalesa, amb una interessant proposta d’hort jardí tancat. Ens parla de referències tipològiques, de formes arquitectòniques, de llenguatges estilístics, dels materials que construïxen les seues fàbriques.

El segon ens mostra les relacions entre arquitectura i poder. Podem observar com la seua arquitectura es decanta cap a un determinat llenguatge, però sobretot podem confirmar el rebuig d’alternatives formals d’una forta tradició en l’arquitectura rural de la Corona d’Aragó, propostes que s’abandonen per a acollir-se al cànon estètic de l’Imperi: el classicisme.

La Casa de la Serena utilitza elements de l’arquitectura àulica, tan del gust de l’aristocràcia de la València de la Contrareforma i que influïxen decisivament en la resta de les arquitectures que es construeixen en el camp valencià a partir d’eixe moment. Una casa constituïda per un gran cos compacte on domina l’horitzontal, estructurat, com hem comentat, a través d’un pati i contraposat a l’esvelta i elegant torre situada en un dels seus extrems.

Zona lateral esquerra i jardí.

La casa es construïx després de la consolidació del poder dels Àustria en la societat valenciana, ja en l’època de Felip III. La seua arquitectura està en línia no sols amb allò que en eixe moment està construint Guillem del Rey en el del Corpus Christi per al virrei Joan de Ribera, edifici amb el qual té tantes similituds formals, sinó també amb l’arquitectura que la cort de Madrid imposa des del regnat de Felip II; una arquitectura pròxima als tractadistes de l’època on és perceptible un cert gust pintoresquista.

La torre de la serena substituïx als antics tipus de torre que trobem en les terres de la Corona d’Aragó, una torres prismàtiques, acabades en terrat pla o be amb coberta a una o dues aigües, com la que ens mostra abundantment la iconografia de l’època i que van ser tan abundants en tota la nostra geografia. La seua torre, la primera amb estes formes que en l’Horta de València podem trobar i datar certament, serà la referència iconogràfica de les torres, torretes i miramars rurals a partir d’eixe moment. El chapitell que la cobrix ens recorda, dins d’una solució amb teules, les torres de Valsain, les torres del cantó del palau del Pardo, aquells palaus que mamprén la corona dins d’una política d’estat on l’arquitectura és una peça més, encara que molt important, de la imatge que pretén oferir la monarquia. Una arquitectura on el rei albira els perfils flamencs o les referències a les plantes de Serlio que tant agraden a la cort i que l’aristocràcia difon al llarg del regne en les seues construccions, seguint fidelment les consignes estètiques del renaixement triomfant que el rei proclama.

La galeria superior sobre una imposta i traçada amb arcs de rajola de mig punt ja és coneguda en la ciutat en els seus palaus i convents, i en les cases pairals de camp, com ens mostra A. Winjgaerden en les imatges de València que a mitjan segle dibuixara per a Felip II. Tots els requisits d’eixa nova arquitectura estan presents en este edifici primerenc, coetani de Sant Miquel dels Reis i de l’edifici de l’Ajuntament de Llíria amb el que manté una semblança evident, com podem vore en la seua porta equilibrada i ben construïda tot seguint els cànons clàssics.

La Casa de la Serena és una de les peces importants del nostre patrimoni arquitectònic i una anella clau en el procés de canvi, transformació i consolidació de la nostra arquitectura i de les articulars relacions entre art i poder en la societat valenciana del renaixement. La seua pèrdua seria irreparable; un conjunt a l’espera d’una protecció decidida per part dels responsables de la nostra cultura.

Miquel del Rey
Universitat Politècnica

Dibuix de E. Mira. Geografía Valenciana