“Sant Vicent en Alfara”, d’Enric M. Cuñat Sesé (2004)

[Programa de fiestas 2004 sense numerar]

Sant Vicent en Alfara

Per EMCS (Enric M. Cuñat Sesé)

És sabut que Bonifaci Ferrer va adquirir el lloc d’Alfara en 1388 i que des de 1394 va exercir el senyoriu jurisdiccional, amb certes limitacions, i l’administració dels assumptes que afectaven els seus veïns. Pot suposar-se que residira, almenys durant algunes temporades, a la Casa Senyorial o Castell i que visitara el seu hort i altres propietats de què obtenia les seues rendes.

Aquest és un fet capdal en la nostra història i en un primer esborrany del que podria ser l’escut municipal, que es va presentar a la Reial Acadèmia de la Història, figuraven les armes dels Ferrer en reconeixement que foren els primers autèntics senyors del vell poblat. El recordat cronista oficial Josep Ramon Molins encara proposava en 1988 alguna modificació en l’escut municipal que arreplegara aquesta referència a Bonifaci Ferrer i alguna altra referent a la precisió del capell episcopal per tal que és poguera veure millor que era un capell patriarcal i, concretament, del Patriarca Ribera.

Sense forçar massa la imaginació, pensem que el germà del senyor feudal Bonifaci Ferrer, el Pare Vicent, va passar en alguna ocasió a visitar la família i que va poder allotjar-se en alguna habitació de la casa senyorial o en alguna casa del poble. No hi ha documentació que ho corrobore, excepte una tradició que així ho sosté, i el fet que l’habitació de la primera planta de la torre del Palau de la Senyoria, que manté encara una decoració antiga al sostre i una sanefa en tres de les parets amb la inscripció ET DATE ILLI HONOREM QUIA VENIT HORA IUDICII EIUS, va ser un oratori dedicat al Beat Vicent on hi hauria una imatge o un llenç del sant on començaria el lema vicentí TIMETE DEUM en una filactèria o inscripció.

Enric Chiralt, que ha dedicat a l’estudi de la història d’Alfara les seues millors investigacions acadèmiques, ha indagat l’origen de la festa de Sant Vicent Ferrer a Alfara del Patriarca i la vincula a la constitució en 1667, d’una confraria de sant Vicent, els membres de la qual teníen el privilegi de ser enterrats, sota l’altar del sant en l’església, “en el vas de Sant Vicent”, i la garantia que se celebrarien misses en sufragi de les seues ànimes. Estes misses, anomenades Trentanari de Sant Vicent consten en moltes disposicions testamentàries de veïns d’Alfara que el professor Chiralt Bailach ha pogut estudiar en arxius valencians.

Faltaria per explicar la pervivència d’aquesta festa, després de la desaparició de la confraria i la prohibició de soterrar dintre dels temples, i la seua celebració fonamentalment pels xiquets que fan la seua primera comunió.

Una hipòtesi, que caldria desenrotllar, és que, en coincidir, la majoria de vegades, la festa de Sant Vicent amb la Quaresma, la celebració litúrgica es va traslladar al segon dilluns després de Pasqua, temps en què era obligatori combregar d’acord amb el manament de l’Església, combregar per Pasqua Florida. De fet, aqueix dia se celebrava el combregar d’impedits en què, solemnement i molt de matí, es portava la comunió als malalts perquè pogueren complir el precepte eclesiàstic. Que foren els xiquets que prenien la primera comunió els encarregats de la festa va ser un pas més, i prou natural, si tenim en compte que a la Ciutat de València eren sobretot els xiquets els que celebraven la festa de Sant Vicent amb la representació dels seus miracles, especialment per part dels interns en l’Imperial Col·legí d’Òrfens de Sant Vicent del qual hi havia a Alfara encarregats de recaptar almoines.

Miracles de Sant Vicent a Alfara.

Des de fa uns anys també es representen els miracles de Sant Vicent a Alfara del Patriarca. I enguany amb la novetat que s’ha escrit un text especialment per a l’ocasió, en què s’ha imaginat una predicació i un miracle succeïts a Alfara l’estiu de 1394, el dia en què Bonifaci Ferrer va prendre possessió del senyoriu. L’obra, Sant Vicent i els Dimonis, escrita i dirigida per Josep Marí Mollà, es representarà en el Castell, la Plaça i l’Església Parroquial, els llocs on van poder succeir els fets reals o imaginaris que es relaten. L’obra actualitza la tradició dels miracles i sobretot vol reviure el passat d’Alfara amb imaginació, però també amb cert rigor i veritat poètica.

Seria bo que en els propers anys, aquesta representació, amb les variants necessàries, es convertira en un episodi central de les nostres festes d’Agost en què tota la població poguera traslladar-se a un dia de finals del segle XIV i reviure el moment en el que per primera vegada, el lloc d’Alfara es constituïa amb certa independència en senyoriu amb regles de convivència particulars. D’alguna forma seria la celebració del nostre naixement com a poble.

EMCS (Enric M. Cuñat Sesé)