“Sobre el llibre de cor del Convent de San Diego d’Alfara del Patriarca”, de E. M. C. S (2005)

[Programa de fiestas 2005, pàgina 18]

Sobre el llibre de cor del Convent de San Diego d’Alfara del Patriarca

Per E. M. C. S.

En 1835 el convent dels franciscans observants de San Diego en Alfara del Patriarca va ser desamortitzat, acabant així una història que havia començat en 1599 amb la fundació del convent. Els terrenys i edificis van ser adquirits pels Moróder que van instal·lar allí la fabrica de mistos El Globo. Els béns mobles es van dispersar, entre ells els llibres que conformaven la biblioteca conventual o els que eren utilitzats en el cor i l’altar durant les cerimònies religioses. Per l’inventari que es va formar en aquell moment se sap que, entre altres efectes domèstics o del culte, hi havia 64 llibres.

Un d’estos llibres, un manuscrit amb les partitures gregorianes i els textos de diversos oficis religiosos, després de diverses vicissituds en el comerç d’antiguitats, va arribar al Connecticut College (EUA) per la donació d’un mecenes.

Que el llibre era del convent de Sant Dídac resulta evident del colofó del manuscrit que diu: “Este libro se hizo por orden del P. Fr. Patricio Berenguer Predicador, siendo Guardián del Convento de San Diego de Alfara en el año de g 1453 y le escribió el P. Fr. Francisco Juan Predicador”. Sobre la data, que és veu clarament que ha sigut manipulada, perquè no pot ser anterior a la fundació del convent, tornarem després. Sobre els noms dels pares franciscans, de moment no hem pogut esbrinar en quins anys va ser guardià, equivalent a superior o prior en l’orde franciscana, el pare Patricio Berenguer, ja que les llistes de què disposem són extraordinàriament incompletes. El títol de Predicador era un grau a què els frares franciscans podien arribar després d’un exigent examen. En el fet que le escribió el P. Fr. Francisco Juan cal entendre que va ser no l’autor en el sentit modern sinó el copista o, com a màxim, el compilador de textos dispersos en altres llibres.

El llibre és d’una grandària considerable com correspon a un llibre de cor les partitures del qual eren llegides simultàniament pels monjos o frares cantors. Mesura 58 per 39 centímetres i està enquadernat en pell sobre un suport de fusta. En el llom s’identifica el llibre com un saltiri, però el seu contingut no es correspon amb un saltiri ja que no conté cap salm. Té 65 folis de pergamí numerats per una cara, i està escrit en una bella cal·ligrafia, amb cent onze lletres majúscules, les corresponents a l’inici de les composicions, molt ornamentades, quatre amb miniatures de Sant Dídac, de la Inmaculada, de Jesús Infant i de la Beata Coleta i la resta amb decoració geomètrica o vegetal.

Encara que estrictament no té portada, pot considerar-se que les primeres línies de la primera pàgina constituïxen el títol del mateix: Líber qui continet oficia propria sanctorum nostri ordinis et alia. És a dir: Llibre que conté els oficis propis dels sants de la nostra orde i altres.

En efecte, el llibre conté els oficis o hores litúrgiques de les festes de Sant Dídac d’Alcalà (canonitzat en 1588), titular del convent, de la Beata Coleta de Corbie (canonitzada en 1807), de Santa Caterina de Bolonya (canonitzada en 1712) i de Sant Pasqual Bailón (canonitzat en 1690). És a dir sants franciscans, que no figuraven encara en els missals i llibres d’hores oficials, per ser de canonització més o menys contemporània a l’existència del convent i, en el cas de la beata Coleta que només podia tindre una veneració privada en determinats llocs. El normal és que en eixes festes s’utilitzara l’ofici comú dels confessors o de les verges, però els convents disposarien d’oficis propis compostos especialment per als sants de l’orde. És de suposar que els oficis propis d’altres sants fundadors com a Sant Francesc, Santa Clara o Sant Pere d’Alcàntera, a la reforma dels quals pertany el convent de San Diego, figuraren en altres llibres del cor.

El conjunt d’antífones i himnes de les distintes hores litúrgiques corresponents són composicions l’originalitat del qual caldria contrastar amb llibres semblants d’altres convents franciscans de l’època. En qualsevol cas la seua peculiaritat fa que no figuren en els breviaris actuals o en les edicions modernes del Liber Ussualis.

Els altres oficis a què es referix el títol són: la Festa de la Immaculada Concepció de Maria, inclosa una missa, la festa del Sant Nom de Jesús, la festa de Sant Josep i la del Patrocini de Sant Josep amb una missa especial. Estos oficis i misses clarament estan vinculats a les diverses congregacions franciscanes que mantenen i difonen estes especials devocions abans que siguen reconegudes amb caràcter universal per a tota l’Església.

És sabut que els franciscans van defendre la Concepció Inmaculada de Maria, molt abans que fora proclamat com a dogma de l’Església Romana en 1854. El manuscrit de Sant Diego arreplega amb tota probabilitat l’ofici Sicut Lillium compost per Sant Bernardí de Busti i empleat pels franciscans des de 1480 poc després que Sixt IV adoptara la festa el 8 de desembre per a tota l’església llatina. En 1863 el papa Pius IX, que va proclamar el dogma, va autoritzar un nou ofici de la Inmaculada i va abolir tots els altres oficis inclòs el Sícut lillium. Moltes de les antífones i altres cants d’este ofici i missa consten encara en els llibres oficials de l’Església. Fem notar no obstant, com a curiositat, que l’antífona Tota pulchra diferix de la que encara hui es canta en que, almenys en el llibre de Sant Dídac, no consta la paraula originalis. “Tota pulcra es Maria, et macula (originalis) non est in te”.

La peculiar devoció al Nom de Jesús va començar sent pròpia dels franciscans, a partir de la predicació de Sant Bernardí de Siena que utilitzava en les seues predicacions un estendard amb el monograma JHS i l’original del qual va poder veure sant Dídac en l’església de l’Ara Coeli a Roma. A l’inici de l’ofici d’esta festa hi ha en el manuscrit (f.26) una referència a un decret de 20 de gener de 1728 emés per Benet XIII pel qual s’establix la festa el dia 14 de gener. És de suposar que el llibre del cor de Sant Diego arreplega el nou ofici, comú a tota l’església i que variaria, en poc o en molt, de l’anterior ofici franciscà compost també per Bernardino de Busti. En l’actualitat la festa se celebra el diumenge que cau entre 1 de gener i el dia de l’epifania o, si no n’hi ha, el dos de gener.

A Sant Bernardí de Siena es deu també una especial devoció a Sant Josep. A més de la festa del 19 de març, els franciscans celebraven una altra festa de les esposalles de Sant Josep el 23 de gener. Encara que la festa del 19 de març era obligatòria des de 1621, a (‘ocórrer durant la quaresma, va ser tradició de carmelites i franciscans celebrar una nova festa passada la Pasqua dedicada al Patrocini de Sant Josep molt abans que Pius IX el proclamara patró de l’Església en 1870.

Estos últims oficis coincidixen bàsicament amb els actualment vigents. És a dir que, encara que estan en un llibre propi d’un convent de franciscans, havien de seguir el que era pràctica normal i autoritzada en la resta de comunitats de l’església. Vam dir al principi que la data de 1453 que consta en el llibre com la de la seua confecció ha sigut manipulada de forma un tant elemental. El bibliòfil britànic Seymur de Ricci, que va conéixer el llibre en una col·lecció americana, el va datar en 1653, corregint només la data de les centenes. Pel que hem vist, cal retardar la data de la seua escriptura a una posterior a les canonitzacions dels sants l’ofici propi de les quals conté el llibre i encara a una posterior al decret de Benet XIII sobre la festa del Nom de Jesús. La data límit de la seua escriptura seria la proclamació de la Beata Coleta com a santa que es produïx en 1807.

El canvi de la data, la nova enquadernació en cuiro repujat i la classificació com a saltiri es produirien, sens dubte, una vegada que el llibre va eixir al mercat de les antiguitats, ja que fent-ho passar com a un manuscrit del segle XV, es podria aconseguir molt més valor, especialment entre compradors no experts. En tot cas, i encara que es tracte d’un llibre del segle XVIII, no deixa de tindre interés. En primer lloc per a nosaltres, perquè és una mostra de l’activitat dels religiosos d’Alfara del Patriarca. Però també per als historiadors de la litúrgia, perquè esta conforma al llarg dels anys la tradició de l’Església i en este llibre pot estudiar-se com distintes devocions, algunes controvertides, van configurant la doctrina i l’espiritualitat cristiana. Els musicòlegs tenen també ací un document d’estudi sobre la permanència i variacions del cant gregorià. Els historiadors de l’art, en fi, poden trobar en les miniatures que conté el manuscrit testimonis de la difusió de certes imatges i tipus que, originats en composicions de major compromís o amb un altre propòsit, es repetixen en altres obres com a estampes, gravats, còpies o il·lustracions com les miniatures d’este manuscrit.

E.M.C.S.