Fumerals. Fotografies, fou el títol de l’exposició de José Luis Palau Marías que recollia imatges fetes als rajolars d’Alfara entre 1995 i 1996. La va organitzar Enric Cunyat Sesé en els primer anys de la seua alcaldia (1995-2011).

José Luis Palau Marías realitzava en aquell temps una sèrie de fotos de fumerals de tota la geografia valenciana. En l’actualitat ens comenta el bon record que conserva de l’exposició d’Alfara, una de les primeres de la sèrie.

Conta que els rajolars s’havien abandonat intactes, de la nit al matí, i ens parla de la seua presència inquietant, fantasmal, una sensació d’irrealitat —augmentada per l’ús del blanc i negre—, que transmeten perfectament les seues fotografies.

El catàleg inclou una presentació de Josep Merita, membre de l’Associació Valenciana de Crítics d’Art (AVCA) i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA), titulada “Bajo el cielo”, i una introducció històrica del cronista d’Alfara, Josep R. Molins i Cabo: “Els rajolars i Alfara del Patriarca”; un i altre es poden llegir també ací baix. A més reproduïm les nou fotos del catàleg —que es pot vore complet en format PDF—, que inclou les seues dades (títol, mida de les reproduccions que s’exposaven…) i un resum biogràfic de l’autor en la data de l’exposició,

Pensem que estes fotografies complementen aquelles altres de la Col·lecció de fotos de Fernando Sanfrancisco, que també fixà el seu objectiu sobre el paisatge industrial i el seu patrimoni, hui desaparegut.

Agraïm a José Luis Palau Marías l’amable autorització per compartir el seu treball en este arxiu digital, com a patrimoni gràfic d’Alfara.

Bajo el cielo

Josep Merita, AVCA-AICA
València, verano de 1996

Bajo el cielo azul, camino de Alfara del Patriarca, sobre la carretera estrecha entre naranjos, se percibe la llegada a la población cuando sobre el horizonte recortado aparecen las chimeneas de “ELS RAJOLARS”. Muchos días de muchos años yendo por esos caminos y siempre aparecen como torres, faros o señales orgullosas las chimeneas apagadas.

José Luis Palau Marías nos presenta un trabajo fotográfico que nace de múltiples viajes a distintas fábricas de ladrillos. En un principio era una admiración por esas torres de ladrillos que conforman una chimenea, luego se ha ido sucediendo la seducción por la arquitectura del complejo fabril.

¿De dónde nace ese interés por las chimeneas? Las explicaciones pueden ser variadas. Se me ocurre proponer una. El silencio es absoluto, miramos hacia arriba hasta que la bisagra de nuestro cuello no dé más de si. Entonces un pequeño ruido -una vibración- y salimos corriendo. Ya a lo lejos vemos que la chimenea sigue en su sitio.

Estas fábricas ofrecen un contraste interesante entre el campo y la industria. La mayoría están localizadas cerca de tierras de primera calidad. Actualmente, la mayoría de estas chimeneas están en desuso. Se han convertido en los restos de un pasado, por su configuración espacial se convierten en auténticas esculturas, sobre todo cuando llega a desaparecer toda la fábrica.

Estamos ante un trabajo fotográfico de Reportaje, por el uso conjunto de sus dos niveles de catalogación y descripción. La mirada fotográfica de Palau Marías intenta no sólo recoger un catálogo de fábricas y chimeneas, sino también el lenguaje de las luces y sombras. Esa fascinación propia, esa seducción que plantea la visión multicolor ante la aparición monocromática en el papel. Dar vida, aunque sea fantasmagórica, a unos espacios la mayoría de las veces vacíos o abandonados. Un vaivén auténtico y arriesgado entre la descripción y la catalogación.

Estas imágenes fotográficas están inmersas en un pasado que arranca de nuestro presente. Si conocer está hecho de recuerdos, palabras y objetos cuyo origen están en el pasado, Palau Marías deambula con su cámara fotográfica por estos espacios con discreción. Parece como si la presencia discreta del fotógrafo fuera importante para realizar estas fotografías. Desde sus tiempos de Ayudante de Fotógrafo, Palau Marías ha ejercido esa discreción con eficacia. “Ese no estar”, pero que todo funcione. Una discreción que conjugue Memoria y Tiempo con rapidez y precisión.

Els rajolars i Alfara del Patriarca

Josep R. Molins i Cabo
Croniste d’Alfara del Patriarca

Des de la dècada dels setanta els pobles han iniciat la tasca de trobar la seua pròpia personalitat. Aquest camí de retrobament de les senyes d’identitat ha cristal·litzat en llibres, estudis, recuperacions de tradicions, exposicions, etc.

Alfara del Patriarca tenia, en el món de les rajoles, una llavor privilegiada. Tan sols havia de esperar a que algú es decidira a recórrer el camí. Al fi Josep Lluis Palau s’ha decidit a iniciar el treball i ha utilitzat un medi modern com ho es la fotografia. Contemplar a l’Alfara rajolera, que és l’obra ací exposada, és un exercici de recuperació històrica.

Recuperació històrica que es materialitza en el propi nom del poble. El topònim Alfara té una etimologia discutida. A més de la interpretació minoritària de “la vora del riu” (Nicolau P Gómez), els investigadors s’aqrupen en torn a dues alternatives. Per a un grup, encapçalada per M. Asín Palacios, el topònim vindria de l’àrab, de “Al-fajjar” que significa “l’olleria”. Per a l’altre grup la paraula ve de l’árab, de “al-hara”, que significa “el carrer” (Bocthor) o “el barri” (Slane).

El poble no sols té topònim sinó que a més a més té un especificatiu que s’ha mudat durant el pas dels anys. Actualment és, com tots saben, “del Patriarca”, però en alguns moments ha segut “dels Rajolars”. No obstant això este nom apareix per primera vegada a un escrit datat en 1897, signat per F. Tarín Juaneda a l’almanac de “Las Provincias”.

Però si la documentació dels segles XIV, XV i XVI no recull l’especificatiu de “Rajolars”, estes mateixes fonts escrites fan constants referències a l’existència de rajolars a la població.

El 22 de marc de 1587 en una escriptura s’indica que el rajolar del lloc d’Alfara està situat al secà en la partida del camí de Sant Onofre.

A la famosa escriptura de compra d’Alfara pel sant Patriarca apareix el rajolar com una regalia (monopoli) del Senyor i en la donació que fa Joan de Ribera del Senyoriu al seu Col·legi dels Corpus Christi s’esmenen els rajolars de Piquer i de la Senyoria junt al camí que va a Moncada.

Per a la centúria del sis-cents, els professors Andrés i Peset han estudiat l’evolució econòmica del rajolars. Comença el segle essent el rajolar una regalia del Senyoriu. Es conserven les sèries d’arrendaments fins a l’any 89 encara que hi ha períodes de crisi. En 1637 “ho te Pere Verdet per a que no estiga parat, dóna un poc d’obra de tant en tant”. Però la crisi s’accentua i poc després està “encomanat per no haver qui l’arrende”.

Un rajolar, en aquella època, era un forn que es construïa sobre un clot obert en terra de prou profunditat i d’uns deu metres de diàmetre. Hi es col·locaven ordenadament les fileres de rajolers. Mitjançant una escala construïda sobre la mateixa terra es baixava a la part inferior del forn on estava la llar, on s’amuntegaven els feixos de llenya i les branques de pins. Acabada la cocció, es deixava gelar i es descarregava el forn. Era un mecanisme molt lent i paregut als actuals forns de calç o als forns moruns de ceràmica. En Alfara se’ls nomenava “atarasanes”.

A finals de segle el rajolar és venut a debitori, l’explotació ja no es realitza a canvi de diners sinó que es divideix entre diversos propietaris -de dotze a catorze- que s’obliguen a lliurar anualment al Col·legi 250 teuIes i 250 rajoles cadascú. Cap fer-se la pregunta de ¿Cóm es pot vendre un monopoli que normalment es caracteritza per la seua exclusivitat? L’única explicació possible a l’actualitat és que els rajolars han deixat de ser objecte de monopoli.

Durant el segle XVIII el pes específic dels rajolars disminueix al poble front a l’expansió dels conreus agrícoles. El Cens de Floridablanca tan sols senyala sis obrers dedicats a la fabricació de rajoles. Poc després en 1795 Cavanilles diu que la major part de les rajoles i teules que s’utilitzen en València, procedeixen de l’excel·lent argila de les terres que rodegen a Alfara.

A la sorprenent carta geogràfica d’Alfara del Patriarca de l’any 1828, es grafia el rajolar dividit en catorze porcions i situats des del carrer actual de N’Emili Ramon-Llin (antic carrer de “Tejares”) cap al Nord. Els propietaris dels esmentats rajolars eren: Josef Garcia, Diego Ferriols, Miguel Aguilar, Gregorio Aguilar, Casimiro Chapa, Vicente Chapa, Miguel Chapa, José y Francisco Chapa, Francisco Casaña, Vicente Casaña, Manuel Bosch, M. Verdeguer i Vicente Verdeguer, i curiosament el Clericat de Moncada.

Madoz en 1845 ens ofereix la dada de que entre 50 i 60 famílies es dedicaven a la fabricació de rajoles i teules així com al seu transport per mig de l’arrieria.

A finals del segle passat desapareixen els vells forns i es construixen els actuals anomenats fàbriques o màquines. Són uns edificis llargs, no massa amples, de grosses parets, dues altures i coberts. El pis inferior té dues canals rectes paral·lels units per uns canals curvilinis. A l’exterior hi ha diverses comportes per a la introducció i l’extracció de les rajoles. A la volta superior hi ha diverses comportes per a la introducció i l’extracció de les rajoles. A la volta superior hi ha una sèrie de xicotets forats per on es tira el combustible i que poden tapar-se i destapar-se segons les necessitats. Els canals es poden dividir mitjançant parets en distints compartiments per realitzar la cocció en conjunt o per sectors. A la par inferior front a les obertures d’entrada de les rajoles hi ha uns conductes que recullen els fums i els reuneixen en un conducte central que ix a l’exterior per les ximeneres, de les quals aquesta exposició i el poble ofereixen moltes varietats. Els fumerals són característics, encara que no privatius d’Alfara, i pregonen la indústria típica y secular alfarera.

A principi de l’actual segle ja es comptabilitzen les fàbriques de Rodríguez Condesa, Francisco Sorni, Narciso Bosch, Crescencio Chapa, José Llorens i Bonet.

Al projecte de la construcció de la línea férrea de València a Bétera el recorregut inicial creuava la sèquia de Moncada i els camins de Moncada a Massarrojos, Badia i l’Ermita.

En contrast amb açò l’estudi de la Societat Valenciana de Tramvies (S.V.T.) reconeix que en Alfara hi ha 18 fàbriques (rajolars, molí, fosforera, etc.) amb una exportació de 2.111 tones i una importació de 1.221 tones. L’eixida als productes de la industria d’Alfara del Patriarca i el número de viatges previst des de Moncada decidiren a la S.V.T. a establir l’estació en terrenys moncaders encara que molt prop a les indústries alfareres. Acert que corroborà el temps perquè en 1917 la C.T.F.V., explotadora de la línia, establia dues ramals des de la dita estació fins a l’interior de cinc rajolars per a millorar el transport dels materials ceràmics. Aquest servici va estar funcionant fins a 1917, data en què es va suprimir el transport de mercancies als ferrocarrils per F.E.V.E.

Per a apreciar la importància de la industria rajolera d’Alfara bastarà saber que la companyia de Tramvies i Ferrocarrils transportava a València cada any (1920), huit milions de rajoles per terme mig, el que suposa 14.000 tones, a més de les transportades per un gran número de carros, xifra que augmentarà a la dècada dels trenta fins a alcançar els dotze milions de peces.

Naturalment als rajolars els arribà el progrés, els nous combustibles, l’electricitat, la modernització i també la crisis. Poc a poc anaren tancant o es modificaren de tal forma que pergueren eixa pàtina d’antics i hui ja són arqueologia industrial, això sí, segueixen cautivant als qui els contemplen.

La desaparició dels fumerals, la cultura no ho permeta, privaria a Alfara d’una ornamentació externa que configura un paisatge arquitectònic molt arrelat a l’Horta Nord.

Ampliació.

*****

Simetria.

*****

Sol.

*****

Cel.

*****

Túnel.

*****

Solar.

Dos barres.

*****

Fumeral.

*****

Tiraut.

*