Treballadores d’Alfara: «Dones del Carraixet – Vol. I.»

Abans de començar a publicar les nostres pròpies entrevistes, històries de vida de persones i entitats d’Alfara, volíem fer-nos ressò d’un treball preciós fet per la Mancomunitat del Carraixet i l’empresa Equality Momentum, anomenat Dones del Carraixet https://www.youtube.com/watch?v=RyC9ku6wNUE. El primer volum del projecte consisteix en unes entrevistes en vídeo de prop de deu minuts, en què es parla de dones del nostre poble. Vicenta Murillo i Amparo Zamorano recorden a les seues mares, Carmen Lluesma Catalá i Vicenta Palanca Carlo, respectivament, i Conchín Arnau parla dels seus anys de treball en diferents fàbriques de la comarca.

Un treball molt necessari i molt bonic i emotiu de veure que es va estrenar entre les activitats pel Dia de la Dona de 2020.

A continuació vos oferim la transcripció de les entrevistes, incloent els títols que articulen la narració, que hem destacat en negreta.

Per a les transcripcions tenim dos criteris fonamentals: d’una banda ens interessa descriure la col·loquialitat com a riquesa, i de l’altra fer-la reconeixible als coterranis; uns objectius que seguim tant com sabem.

Transcripció

 Mancomunitat del Carraixet i Equality momentum presenten Dones del carraixet

Vicenta Murillo.- Eren actives i estaven unides. N’hi havia ahí una… encà que tingueren les seues coses, perquè naturalment tindrien les seues coses, y més en ixa època, no?

Amparo Zamorano.- Ma mare era una maravilla. Ma mare era Carmen Lluesma Català.

VM.- Ma mare era Vicenta Palanca Cardo.

Carmen i Vicenta van treballar durant anys a la fosforera d’alfara del patriarca. Ara, recuperem la seua experiència gràcies als records de les seues filles.

I. TREBALLAR ERA COSA D’HOMES

VM.- Mon pare… mon pare pues sí que volia que se quedara en casa, claro. A mosatros és que tenia que cuidar-nos algú. Entonces mon pare pues s’anava… mon pare anava en un carro, anava a les fàbriques de atovons i ell és el que treballava, però bueno… amb un sueldo assoles i amb tres fills pues tamé estava la cosa mal.

II. VAN ESTAR TEMPS DIFÍCILS

VM.- Ma mare jo recorde que minjàvem un dia a la setmana carn, perquè és que no en hi havia. Tamé hi havien famílies que tenien un poder més adquisitiu i entonces pues sí que menjaven, però la majoria del poble…

III. ELLES VAN FER FRONT INCORPORANT-SE A LA VIDA LABORAL

AZ.- Ma mare era caixetera, o siga que era ficar mistos dins de caixes. Contar…

VM.- Ma mare tamé.

AZ.- Era caixetera.

VM.- La majoria eren caixeteres.

IV. LES CONDICIONS NO EREN LES MILLORS, NI MOLT MENYS

AZ.- Eren molt medits amb que si arribaves tard a l’empresa no podies entrar, ixe dia te’l descomptaven. Quan anaves al quarto de bany estaven mirant si estaves cinc o deu minuts, pa agarrar i dir “t’ho anem a descomptar”…

V. ELLES TENIEN TREBALL DOBLE: DINS I FORA DE CASA

AZ.- Com ella contava a vegaes que n’hi havien dones que anaven a casa i tornaven a treballar amb un esmorzaret en la mà.

VM.- O no dinaven.

AZ.- Havien ficat el dinar a la família i tornaven amb un bocadillet, amb un trosset de pa. I no havien dinat.

VI. PERÒ SEMPRE AMB BONA ACTITUD

AZ.- Però jo… ma mare sempre recordà els anys en la fosforera com molt feliç, no ho recordà mai…

VM.- Sí, jo tamé.

AZ.- …no ho recordà mai amb amargura. Mai.

VII. VAN SER PIONERES EN MOLTS SENTITS

AZ.- Són les primeres dones que de per ací de la contornà, ma mare, que entrà en el any 39 i isqué en el 49, va cobrar el despido -cobrà despido, de les que se casaven per punts que dien. Els punts…

VM.- Sí, tamé recorde això dels punts.

AZ.- Te cases, per matrimoni… I ma mare tingué un pago de… jubilació per sou, va cobrar ja jubilació per haver cotitzat.

VIII.

VM.- Ha segut una dona molt activa. Ma mare si n’hi havia algú d’alrededor que s’havia mort, ella anava a vestir-lo. “Ai, Vicentica, vine”. Tenia un tio tamé que tenia càncer de orella pues ella anava és la que anava a curarla, ella és la que… O siga, que ha segut una persona molt activa en tot.

IX. ALGUNES COSES NO HAN CANVIAT COM CALIA ESPERAR ENTRE GENERACIONS

VM.- …busques treballs en els quals tu pugues combinar-ho amb la casa, amb els fills i amb això. Jo me fiquí a netejar, a anar a una empresa de neteja, i quan ja vaig poder, que tamé… és que era entonces però és que hui en dia, per lo menos a la… a la meua època passava igual: si tenies fills tenies que quedar-te en casa. Entonces amb un sueldo assoles era poc, después ja te busques algo que pugues tu el… el aportar algo i el poder eixir un poquet en estes… si tens molts de família. Entonces t’ho combines: pues anar a netejar, anar a lo que siga però que pugues passar el mes i que no vinga a mitan de mes i que no tingues res.

X. LES MAJORS LLIÇONS DE VIDA SÓN SEUES

AZ.- Perquè sempre anar amb sensibilitat als demés, i ja està.

No les oblidarem mai. Carmen i Vicenta van ser dues de les moltes Dones del carraixet. Aquest també és el cas de Conchín Arnau.

Conchín Arnau.- Pues jo alcomencí a treballar i no tenia… encà no alplegava… tenia tretze anys. I ma mare anava a fer faenes al metge del poble, d’ací Alfara. I va i un dia aní jo a vore a ma mare i vaig i li dic: “Senyoret —que va ma mare i me digué: què descarà eres, filla— i jo li dic: vosté no me buscaria faena?”. I me fa don Emilio, que era el metge, fa: “xiqueta, però tu vols treballar? —I jo: jo sí senyor. —Quina edat tens? —Dic: tretze anys”.

Així va començar la seua vida laboral. Treballava matí i vesprada a la conservera per 6 pessetes. La faena depenia de les campanyes: bajoqueta, pimentó, albercoc… I tomata

Que mosatros dúiem en carret, dúiem la tomata, i la tiràvem allí a on estava la dona treballant, la dona la pelava i la posava en els pots de mig quilo. No havien pots de cinc quilos. Els posaven, i quan tenien el pot ple anaven apartant, i mosatros anàvem agarrant els pots i els posàvem en el carret i els dúiem a l’almacén, i a l’almacén una màquina posava la tapaora i tapava.

Des d’aleshores no va parar. Als 16 anys va canviar de lloc.

Jo volia treballar pa ajudar-li a ma mare. I entonces anava una colleta, anàvem a Foios a treballar. Que no… que no te diré que a Foios, un hora a peu… Tira… tira-li garrofes! En el mes de juliol i en el mes d’agost a les dotze del dia que se n’anàvem, perquè entràvem a la una i n’hi ha un hora de camí, pos se n’anàvem. Quan anàvem a la matinà s’alçàvem a les tres i mitja del matí.

5 anys després va aconseguir entrar en la fàbrica de sacs de Vinalesa.

Ahí teníem uns telers, uns telers, que hi havien telers de metro i hi havien telers de metro i mig. Si no quan me posaven en un teler de metro i mig jo no me veia. I quan… allí tenies, al costat allí tenies un contaor que quan més metros feies més cobraves.

El seu marit no volia que continuara treballant, però així ho va fer fins que…

I va i plogué i aní jo esvarí i caiguí. Caiguí i va i me senyala el cos, i estava de dos faltes. Ai, el meu home se tornava loco: “Què? Tu no tornes a treballar. I procura no perdre el fill, eh?”.

Malgrat que no era la seua voluntat, va deixar la fàbrica, que no el treball, perquè a casa s’encarregava de cuidar a tota la família: la seua mare, que tenia càncer, el seu germà, el seu marit i els seus quatre fills. No obstant això, tots eixos anys en actiu no es van traduir en una merescuda jubilació.

…en un camí me digueren: “com no tens els deu anys cotitzaes no pot cobrar la jubilació”. Ai, quin disgust més gran agarrí jo. Tota la vida treballant des dels tretze anys!

Però Conchín sempre ha tingut molt clar allò que volia fer.

Jo tota la vida he volgut treballar, tota la vida. Jo en casa no volia estar. Jo volia treballar perquè veia que en ma casa feia falta.

Per això mateix no es penedeix de res, de fet…

…pa ajudar als meus fills ho tornaria a fer. I he patit molt, fill. Fam i misèria, tot. Ho tornaria a fer. Si fóra pa salvar als meus fills i donar-los una cosa millor ho tornaria a fer demà.

Ella tan sols demanaria una cosa si poguera tornar enrere.

Si ara me trobara amb tretze anys aniria a escola. I dependre més de lo que sé, que no sé res, eh? Si pose el meu nom, de milacre.

Forta, valenta, honesta, generosa, treballadora, Conchín és una de les moltes dones del Carraixet de les quals hem d’aprendre. Gràcies a ella, gràcies a Vicenta Murillo i a Amparo Zamorano per compartir la seua memòria. Gràcies també a totes les persones que han aportat documentació. #niunpasenrere