“La desamortització a Alfara”, per Enric M. Cuñat Sesé (2019)

[Programa de festes 2019, sense numerar]

La desamortització a Alfara.

Per Enric M. Cuñat Sesé.

Les desamortitzacions realitzades a l’Espanya en el segle XIX per diferents governs van tindre efecte també a Alfara del Patriarca. La que es va dur a terme com a conseqüència dels decrets de Mendizábal (1835) va suposar la supressió del convent de Sant Diego, de franciscans observants, i l’alienació dels seus béns. El convent i una horta annexa de 9 fanecades en el camí de Carpesa, taxats en poc més de 77.105 reals van ser adjudicats per la Junta d’Alienació de Convents Suprimits al llaurador Pascual Sànchez que va pagar 2.313 reals anuals pel cens reservatiu. Dels béns mobles de valor cultural se sap que al convent del Temple, seu de la Junta d’Arbitris de la Desamortització, van arribar uns 60 llibres que van ser entregats al museu, Es tracta d’una quantitat xicoteta si es compara amb la d’altres convents de la província; tal vegada els frares exclaustrats o unes altres persones se’n van emportar algun volum de la biblioteca conventual. No tinc constància que arribara al museu cap imatge ni quadre procedent del Convent; en una col·lecció particular de València existeix una maqueta de fusta d’olivera i nacre de l’Església del Sant Sepulcre de Jerusalem que es diu que procedeix del convent d’Alfara.

El Real Col·legi del Corpus Christi o del Patriarca havia deixat de tindre jurisdicció senyorial sobre el lloc d’Alfara però continuava sent el propietari de diversos immobles amb les rendes dels quals es mantenia la capella i el col·legi seminari d’acord amb la voluntat del fundador, el patriarca Juan de Ribera. Com que no es tractava d’un orde religiós i era, en cert sentit, una institució benèfica i docent, no es va veure afectat pels decrets que van desenvolupar la desamortització de Mendizábal i d’Espartero. La coneguda com a desamortització de Pasqual Madoz en 1855, va ser més àmplia i ambiciosa perquè declarava béns de l’estat els del clergat, els béns comunals, obres pies i confraries. El col·legi en rebre la notificació per tal de fer una relació de tots els seus béns susceptibles de ser desamortitzats no solament es va negar a això sinó que va iniciar una sèrie de recursos i demandes legals que van allargar el procediment durant quinze anys. Les característiques del real col·legi seminari eren avaluades de manera diferent per les diverses instàncies perquè si bé hi havia col·legials, la veritat és que no hi havia càtedres ni professors i difícilment podia assimilar-se a les institucions públiques de beneficència encara que els seminaristes eren becats. Tot això va motivar una sèrie de recursos davant la junta provincial de vendes i la junta superior alhora que es desenvolupaven maniobres del que avui diríem lobby, gratificacions mitjançant, per tal de moure les voluntats dels qui havien d’adoptar alguna decisió.

En els comptes del col·legi hi ha una anotació amb la relació de despeses produïdes a fi de conservar l’administració dels béns en el qual destaquen els pagaments al prestigiós advocat i polític Rafael Monares per un dictamen en el qual recomanava acollir-se a un article de la llei que preveia l’excepció de qualsevol edifici o finca la venda de la qual no crega oportuna el govern per raons greus. Hi ha altres pagaments al comissionat de la junta de vendes, al comptador provincial d’hisenda i a uns altres pels seus treballs en la capital i cort de Madrid. En total quasi quaranta mil reals inclosa la compra de quatre caixonets de cigars per als que han afavorit al col·legi en aquesta demanda.

La demanda perquè s’exceptuaren els béns del real col·legi va ser desestimada per reial orde de 3 de gener de 1866 però la conflictivitat va continuar i les vendes van quedar suspeses fins a la solució definitiva. El col·legi va promoure entre altres coses que els ajuntaments d’Alfara i Burjassot, representats per l’advocat Ramon Vinader, recorregueren al Consell d’Estat el gener de 1867 a fi que es revocara l’esmentada reial orde declarant-se interessats encara que indirectament puix que molts dels béns radiquen en aquests pobles i es tenia dret a continuar treballant les terres d’acord amb les constitucions del patriarca. El tribunal suprem de justícia va dictar sentència el 8 de novembre de 1869 en la qual declara improcedent la demanda en la via contenciosa perquè no havien anat part en l’expedient anterior i haver-se presentat un any després d’haver-se resolt el cas.

L’altra iniciativa per a poder conservar els béns va ser promoure una llei en les Corts defensada pel diputat Linares el 19 de març de 1868 en la qual fundava els motius de l’excepció en la peculiaritat de la fundació del Collegi del Patriarca, en les seues constitucions i especialment en els drets dels llauradors que cultivaven les terres de Burjassot i d’Alfara. Cite uns fragments de la intervenció del diputat: “Millorarà, per ventura, venent-los, el cultiu d’eixos camps? No millorarà, perquè és immillorable. El que pujarà és l’arrendament, i fareu de colons quasi amos, colons quasi captaires. No vos dic més i tendria per desgraciat al que necessitara més àmplies esplicaciones per a assentir a les veritats que acabe de dir.” Aquesta proposta de llei i la seua defensa va ser objecte d’una publicació feta en l’antiga impremta Benito Monfort que ara es deia El Valenciano. El cost d’edició també va ser per compte del col·legi.

La llei no va prosperar, el govern provisional va tancar finalment tots els procediments que encara estaven vius i el Tribunal Suprem va dictar el 17 de desembre de 1869: tornava a declarar els béns del col·legi com a subjectes a la desamortització, ja que res, ni tan sols en les Constitucions del Real Col·legi permetien una consideració diferent. A partir d’ací se succeeixen les vendes mitjançant subhasta per part de la junta Provincial que va anar publicant els anuncis oficials als Butlletins Provincials o altres diaris: el juny de 1870 s’anuncia la venda del Forn al tipus de 1350 escuts. En juliol del mateix any la venda del molí, edifici i hort, taxat en 30.240 escuts, o siga 75.000 pessetes. I en març de 1871 es posa a la venda la casa castell, el que avui forma part de les cases de l’Ajuntament, valorat en 10.350 pessetes. La resta de propietats, no menys de 24 cases, anirien venent-se successivament. Amb això acaba la presència del Col·legi del Corpus Christi primer com a titular del senyoriu i després com a propietari d’immobles a Alfara del Patriarca.