El cant de l’Aurora (2023)

El cant de l’Aurora ha sobreviscut en Alfara amb aparent bona salut. Es canta tots els diumenges d’octubre i en la festa d’agost. En la festa del 21 d’agost d’enguany foren les Filles de Maria les encarregades de l’aurora [lletra i música d’esta altra Aurora es pot trobar en un text anònim publicat al programa de festes de 1993: “Una tradición musical”], mentre que a l’octubre són els clavaris del Roser de cada any els que assagen els tres cants que perviuen. Mentre en altres pobles ho mantenen grups de jubilats, en Alfara se’n fan càrrec colles de joves que afronten les matinades de diumenge amb humor i generositat, acompanyats d’un parell de dones amb més experiència. Este ritual és un bon aglutinant comunitari, especialment en temps en què els vincles van desapareixent al vent de la globalització, la modernitat i l’individualisme. Més enllà de les creences religioses, el cant de l’Aurora és una celebració de símbols comunitaris vehiculats per la tradició.

A continuació teniu un vídeo en què es poden veure i sentir els tres cants que sobreviuen. La gravació la vam fer en la matinada del diumenge 22 d’octubre de 2023.

Antigament l’Aurora es cantava en Alfara a capella, amb només una campaneta que encara s’utilitza per a tancar cada cant. Fins a fa unes dècades, era una festa a la que acudia molta gent. Una dona, dita “la Llola” assajava als cantants i duia la campaneta. Sobre el Cant de l’Aurora es va publicar al programa de festes de 2009 un detallat article sense signar (però escrit per Enric Cunyat Sesé) que recomanem molt: “El Cant de l’Aurora a Alfara del Patriarca”. Allí es deia que acompanyava als cantants un conjunt de quatre o cinc instruments de vent. En l’edició que hem gravat, el grup era d’una quinzena de persones i l’acompanyament de dos clarinets.

El repertori actual es limita a tres oracions (la tercera dividida en tres parts) en castellà que es poden sentir també en altres pobles de tot el territori espanyol (només cal fer una xicoteta cerca en Internet per a trobar-les, sovint amb nombroses variacions).

La primera cançó és la “Salve”, amb què es comença i s’acaba l’itinerari pel poble i que es canta també si es passa per davant de l’església. Esta Salve pareix derivada d’aquella de la sarsuela El molinero de Subiza, que va compondre Cristóbal Oudrid en 1870 i que es canta en altres àmbits amb la lletra original.

La següent és l’anomenada “De los Ángeles”, i la darrera el grup de tres cobles amb mateixa música que es canten separadament: “A la Puerta tenéis a la aurora”, “Allá arriba en el monte Calvario” i “San Francisco se perdió una tarde”. El cantant Paco Muñoz, nebot del senyor rector d’Alfara en guerra i postguerra, té una preciosa versió d’este cant de l’aurora que es pot trobar a la web, amb la mateixa música i lletra en valencia: L’Aurora (al disc Mirades, de 1999; la cançó es pot sentir completa en Spotify, per exemple).

A diferència d’altres pobles, no hi ha un ordre rígid en estos cants, ni tampoc un recorregut estable: sovint s’improvisa per passar per davant de les cases dels clavaris i clavariesses.

Al text esmentat sobre el “Cant de l’Aurora a Alfara”, s’aventura que en altres temps s’haguera pogut utilitzar com a estacions del cant els retaules ceràmics devocionals que es troben en diferents façanes del poble des de finals del segle XVIII, un d’ells precisament dedicat a la Mare de Déu del Roser, situat al número 18 del carrer Cavallers (la resta de plafons ceràmics devocionals la podeu trobar al text de Beatriu Navarro “La pintura ceràmica d’Alfara del Patriarca”, publicat al Programa de festes de 2009).

L’itinerari és molt senzill: acudim a la porta de l’església, i a les sis del matí eixim pel carrer de Sant Dídac al carrer Major, després trenquem per Sant Vicent i tornem per Sant Bartomeu. Finalment, per carrer de Sant Bonifaci Ferrer tornem a l’església, però seguim avant i acabem desdejunant al carrer de Ricardo Valero, davant de la casa d’una de les clavariesses. En total han sigut tretze parades durant poc més d’una hora, en què s’han alternat els tres cants. És una activitat bonica que es realitza amb bon humor i molt de respecte, a més de l’esforç musical que resulta molt digne i per al que porten assajant unes setmanes.

La gent més major recorda encara com un grup d’hòmens cantava l’aurora els diumenges. Hem trobat una estampeta menuda, de 6 cmm d’ample per 11 d’alt, publicada en 1924, amb la Mare de Déu del Rosari per una banda (“Regina Sacratissimi Rosarii, ora pro nobis”) i la lletra de la “Salve a Ntra. Sra. del Rosario” per l’altra. L’estampeta s’ha dipositat en l’Arxiu Municipal, i ací reproduïm anvers i revers:

El Cant de l’Aurora és una tradició que escampen els dominics des del segle XV, que va ser recolzada per Sant Vicent Ferrer i animada, més endavant, pel rei Felip IV. De tota manera, la popularització de les Aurores que coneixem es va produir al segle XVIII, des de confraries ja alliberades del control dels frares dominics. La major part de les confraries conegudes en l’actualitat ja són del segle XIX. També és possible que la major importància de les Aurores al segle XIX es produïra com a professió de fe oposada a l’anticlericalisme de bona part de les classes treballadores. Potser el carlisme tinguera part en la radicalització i la presència pública de manifestacions de devoció.

Don José María Serra Carsí contava en “Alfara a principios del siglo XX”, un text escrit per al programa de festes de 1984 (recollit en el número de 1987 de Materials d’història, pp. 47-50), que antigament hi havia un grupet d’homes cantants associats a la Confraria del Rosari que cantava l’Aurora els diumenges de matí, a més de resar el rosari diumenges de vesprada i quan hi havia un difunt. En l’actualitat, a Alfara només ha sobreviscut la festa i els clavaris.

Formalment les Aurores (segons l’etnomusicòleg Jordi Reig i Bravo en el llibre Cants de l’aurora. Fonoteca de materials –Recopilació sonora de música tradicional valenciana, vol. 28, 29 i 30. Institut valencià de la música, València 2001) són cants corals polifònics (generalment de huit, deu o més persones) amb abundància de melismes i sense rigidesa mètrica, que es canten al carrer per gent no professional, essencialment a capella, encara que poden tindre algun tipus d’acompanyament instrumental. S’interpretaven a la matinada per tal de convocar els fidels a la celebració del Rosari de l’Aurora (per cert, val la pena de llegir el text de Josep Marí “Verge, rosa celestial de fragantíssima olor…”, al programa de festes de 2010), i eren itinerants en atenció a tots aquells que per algun impediment físic no podien acudir a la devoció, o bé com una part integrant del mateix ritual. També acompanyen altres devocions.

No hi ha tipologies específiques per als distints tipus musicals: aurores, misteris, gojos, etc., comparteixen trets comuns, i la mateixa melodia es pot utilitzar en diferents moments del culte.

En aquest tipus de polifonia no es practica el contrapunt, és a dir, totes les veus fan el mateix disseny rítmic en paral·lel, d’una manera semblant als cants búlgars i sards, per tant —afirma Reig i Bravo— s’hi poden veure elements comuns a tot l’àmbit mediterrani.

I ací teniu de nou els textos de les cançons i finalment la partitura tal com circula entre els músics que acompanyen l’Aurora.