Cançoner II: 63 cançons gravades en 1977 per la tia Salomé

Esta publicació és la continuació natural –i molt més extensa– del Cançoner d’Alfara que compartírem fa uns mesos. Allí recuperàvem les cinc cançons recollides en Alfara per al llibre Cançons narratives valencianes (València: Lo Rat Penat, 2000), de la musicòloga Maria Teresa Oller. La seua inestimable informant fou Salomé Palanca Navarro –més coneguda com la tia Salomé– nascuda en Alfara en 1894.

El que hem tingut la sort de fer en esta publicació faraònica és escoltar i classificar més de quatre hores d’àudio que la tia Salomé gravà al voltant de 1977 –en una de les gravacions diu que té 83 anys– i que la seua família ha conservat. Pensem que el regal que la tia Salomé feu al poble, ja en els anys 70 quan decidí posar-se a gravar estes cançons, és més que incalculable. Al llarg de la història de l’etnomusicologia s’han arreplegat moltes cançons, però no és gens freqüent que una dona major decidisca gravar-se per si mateixa i dedique hores i hores a registrar en la intimitat, a una o fins i tot a dos veus. A vegades pareix que la tia Salomé canta amb una altra dona, però el seu net Vicente ens ha explicat que les dos veus són seues. El que feia era gravar-se prèviament fent una de les veus i després tornar a gravar mentre reproduïa eixa gravació inicial i cantava damunt d’ella. El resultat és un enregistrament a dos veus molt enginyós i meritori. A este mèrit s’hauria de sumar que ella no sabia llegir ni escriure, així que totes estes cançonetes les sabia estrictament de memòria. La tia Salomé treballà en la Fosforera fins que es casà, suposem que eixe ambient de dones amb moltes hores de treball per davant contribuiria molt al seu repertori cançoner. També hi havia ambient musical en la família, el seu nebot, el Manquet d’Alfara, cantava albades i molt més.

Salomé Palanca Navarro morí a l’octubre de 1988 quan li faltaven dies per complir els 94 anys. Estes gravacions han passat quasi quaranta anys ben guardades i agraïm infinitament al seu net Vicente Palau que ens haja fet arribar este regal per al poble. Esperem que el gaudiu tant com nosaltres.

Sobre l’organització

Al final d’una primera escolta amb transcripció, teníem un total de 123 cançons que, després de llevar repeticions s’han quedat en 63 peces definitives. Les repeticions han sigut de gran ajuda per assegurar-nos de per a on tallar al diferenciar cançons. També ens han vingut molt bé per millorar la qualitat, ja que en els casos en què teníem dos, tres o fins i tot quatre versions de la mateixa cançó, hem aprofitat per combinar-les creant la que pensem que és la versió que més li haguera agradat a la nostra –sense dubte– molt exigent informant. Hem seguit criteris com la millor qualitat de so i la inclusió de totes les estrofes i variacions possibles. És per això que, per exemple, la Mare de Déu del Patrocini té dos finals col·locats u darrere de l’altre.

Entre les cançons hi ha més o menys meitat en valencià i meitat en castellà, amb alguns casos mixtos. Des del punt de vista temàtic hi ha un poc de tot: referències a qüestions com l’ofici de rajoler o a Sant Joan de Ribera, tonadetes segurament apresses en romeries i altres actes religiosos, i molt més. Per últim trobareu algunes que potser venen ja de mitjans més massius com la ràdio o el cine, recordem que el material està gravat en els anys 70.

Precisament per esta diversitat, un dels reptes era decidir com classificar el material. Hem seguit parcialment la classificació de Maria Teresa Oller i hem afegit altres categories que pensem que poden aportar claredat a este cas específic. Finalment, esta publicació està dividida en les sis categories que teniu ací mateix a l’índex.

Trobareu que en alguns casos hi ha text en cursiva, si no s’indica una altra cosa és perquè correspon a moments en què la tia Salomé no canta sinó que recita.

ÍNDEX

Narratives
Romanç de Sant Vicent Ferrer (segles XIV-XV)
La fe fa milacres
Per Maria el rei Jaume I
El Puig té història sagrà
Mare de Déu Desemparats (I): Milacres
Papa León XIII (I): Si a León echan de Roma
Papa León XIII (II): Gloria, Gloria, María
Papa León XIII (III): Demanem-li que avive la fe
En Benissanó (finals del XIX)
Alfonso XIII (10 d’abril de 1905)
Madre del Patrocinio (1905)

Humorístiques (I): la Tarara, la Xumba, etcètera
L’ofici de rajoler
Tens els morros com a ous
En València corre un ditxo
Ma mare m’envia a escola
Toda mi vida en Tánger

Humorístiques (II)
En tota Alfara i tota Montcà
La pastora Manueleta
Les xiques d’este poble
Ole les xiques gracioses
El colom
Què tenen els rics

Religioses (I): Activitats
Anem a la doctrina
He comulgado
Apenas nace la aurora
Adiós, adiós
Romeros piadosos
Somos los nuevos cruzados

Religioses (II): Advocacions
Mare de Déu Desemparats (II): Ací tens una llauradora (poema)
Mare de Déu Desemparats (III): La Verge més bonica i milagrosa
Mare de Déu Desemparats (IV): Himne de València
Mare de Déu que ploga
Qué viva María
Mare de Déu del Cap, Burjassot Virgen, rosa celestial
Virgen Rosa celestial
Mare de Déu del Puig

Religioses (III): Crist
Cordero celestial Oración de la Samaritana
Oración de la Samaritana
Silencio, silencio
Tantes vegades alabances siguen dades

Religioses (IV): Sants
Arcángel San Miguel
Camina José a pedir posada
Lourdes de Francia
San Bartolomé iba por un camino
Gojos a Sant Joan de Ribera
Gojos a Sant Francesc d’Assis (I): Dadnos, Francisco, la mano
Gojos a Sant Francesc d’Assis (II): Serafín abrasado

Amoroses
Chiquitín enamorado
Tú recuerdas
Una mañanita fresquita de mayo
Una americana
Allá en la Habana
En una arenosa playa
La casita
Golondria mensajera
Ves aquel vapor

Altres
En los pinares de un jardinero
Ave María Purísima, sereno
Allà en Betlem
Mujeres toreras

Narratives

Romanç de Sant Vicent Ferrer (segles XIV-XV)

Este romanç és molt popular i el trobem en molts llocs amb algunes modificacions. Ja que la tia Salomé el recita en compte de cantar-lo, ací teniu un enllaç on podeu trobar una altra versió cantada per Pep Gimeno “Botifarra”. Com bé sabeu, Sant Vicent Ferrer és un sant amb molta devoció en tot el territori valencià.

A la Verge del Roser
demane favor i ajuda
perquè milacres diré
d’un àngel per criatura,
este és Sant Vicent Ferrer.

La seua vida és pasmosa
ja mai se pot explicar,
perquè és molt dificultosa
i m’hauran de perdonar
si els falte en alguna cosa.

Estant Constança embarassada,
açò sí que és cas pasmós,
la senyora, una vesprada
se sentí lladrar un gos
i es quedà tota assustada.

L’obispo fou sabedor
i a sa mare li digué,
no tinga vosté temor
que lo que tindrà vosté
serà un gran predicador.

Naixqué Vicent i es crià
sempre en el temor a Déu
per lo món va predicant,
diu “fills meus, temeu a Déu,
mireu que el juí vindrà”.

Anà el Sant a predicar
un dia a una població
i en casa particular
mentrestant digué el sermó
el burret se va deixar.

Uns estudiants que ahí hi havien,
se posaren a jugar
i entre risses i alegries
volien experimentar
la virtud que el Sant tenia.

Diu la u: “jo pujaré
dalt del burret, a cavall,
el manteu me posaré,
dos mil milacres faré
correguent amunt i avall”.

Molt content i amb molt d’afan
puja en el burro a cavall
i el burret com qui no ho fa
xac, el tira un bac,
i el deixà sense dir “ací em fa mal”.

Tots confusos se quedaren
al vore aquella desgràcia
i a Sant Vicent se n’anaren
parlant amb molta aplicàcia:

–Pare Vicent, un pobret
que està gelat com la neu
d’un bac del vostre burret.
Vinga, per l’amor de Déu,
i remedie este fet.

El Sant la cara girà
i al vore-los tan confusos,
de resposta els va tornar:
–I qui os mana tratar amb burros?
Jo no puc anar allà.

Aneu, porteu al burret
a on està el pobre difunt
i supuesto que ell ho ha fet,
li darà la vida al punt.
I altra volta… que estiga quet.

Ho varen experimentar
així com el Sant digué,
el burret varen portar
i amb la seua pròpia llei
el tornà a ressuscitar.

Pues és cas d’admiració
vore un burro fer milacres,
què més gràcia i què més do
lo que no faran els altres
si no és este Sant baró.

Dóna als estudiants memòria,
dóna cames als tullits,
a la justícia concòrdia
i aconsola als afligits
i als devots els du a la Glòria.

La fe fa milacres

Esta lletra parla de quatre reis: Jaume I el Conqueridor, rei de la Corona d’Aragó i comte de Barcelona (s. XIII); Ramir I, rei de Pamplona –més tard Regne de Navarra– (s. IX); Alfons X el Savi, rei de Castella i Lleó (s. XIII); i Joan II, rei d’Aragó i compte de Barcelona (s. XV).

La combinació de la temàtica de conquesta religiosa i de l’esment d’estos reis, especialment de Jaume I, Alfons X i Joan II compleix una clara funció d’exaltació de la fe cristiana. En forma de cançonetes populars, esta xicoteta narració serveix com a recordatori de les accions d’estos reis en favor del cristianisme, front a altres religions presents en els seus territoris. Estes accions van des de la conquesta i expulsió, fins a la difusió de textos i de polítiques específiques.

La fe fa milacres
Espanya bé ho sap,
dos mil victòries
ho tenen provat.

Per Jaume, Ramiro,
Alfonso i Joan,
per la fe venceren
a mil musulmans.

Que ponent en fe,
en fe i religió,
antes quan el món
d’Espanya era tot,

la seua senyera
per terra i per mar,
la nostra senyera
portaven triunfants.

Per Maria el rei Jaume I

Per Maria el rei Jaume I
de València a l’infiel feu fogir.
I per ella la perla del Túria
d’Aragó la corona embellí.

Com a Déu consagrà mil iglésies,
i la fe en sus estats perillant,
el Senyor beneí ses empreses,
fent feliç i glòria a son reinat.

El Senyor beneí ses empreses,
fent feliç i glòria a son reinat.

El Puig té història sagrà

Albades al Puig i Jaume I.

El Puig té història sagrà
i ho diu en molta alegria,
i ho diu en molta alegria.

Té la típica Patà
i la Verge del Puig, Maria
reina del País valencià.

València només n’hi ha una
i d’Espanya és lo millor,
i d’Espanya és lo millor.

A on ressalta la senyera
del rei Jaume conqueridor,
i allí clavà la bandera.

Mare de Déu Desemparats (I): Milacres

Moltes d’estes cançons pareixen ser aproximadament de la mateixa època. Per donar una idea aproximada, la declaració oficial de la Mare de Déu dels Desemparats com a patrona de València es feu el 21 d’abril de 1885 i fou precisament el papa Lleó XIII, del que parlen les tres següents cançons, qui la feu efectiva. La seua coronació canònica tingué lloc el 15 d’octubre de 1921. Els moments de proclamació, de coronació, de bodes de plata i d’or són especialment inspiradors per a fer cançonetes, la qual cosa no impedeix que es tracte d’una lletra creada posteriorment.

Excelsa patrona dels Desamparats,
hui vos feliciten tots los valencians.
Tu eres la patrona del reine i ciutat,
tots els vostre amparo anem a demanar.

Arrendada estava una alqueria
i a una pobra viuda que l’amo li dia:
–Dos-mil reals me deus, buida’m l’alqueria,
i torna’m les claus en este mateix dia.

La viuda aflegida amb quatre angelets,
buida l’alqueria i se’n va corrent.
Entra en la capella, oix missa primer
prega que l’ampare a d’ella i als xiquets.

Ella a casa l’amo d’allí se’n va anar:
–Fa cosa a mitja hora a qui has enviat?
–Senyor, jo a ningú.
–Pues en qui has parlat?
–En la Mare de Déu dels Desamparats.
–Pues què gran milacre,
pues tot ho ha pagat.
Esta gran senyora tot ho ha completat:
els arrendaments també els pagarà.
Vés-te’n a l’alcria i les claus tindràs.

Tots s’agenollaren en tan gran fervor.
Les gràcies donaren per tan gran favor.
L’amo que era incrèdul tingué compassió,
s’arrepentí enseguida i feu confessió.

A un innocent reo van a ajusticiar,
entra en la capella i se posa a orar.
La Mare de Déu tres colps grans pegà:
–Eixe cavaller innocent està.

Papa León XIII (I): Si a León echan de Roma

A partir d’ací tenim tres cançons dedicades al papa Lleó XIII. El papa Lleó XIII (nascut Vincenzo Gioaccino Pecci el 2 de març de 1810) fou papa de Roma des del 20 de febrer de 1878 fins a la seua mort el 20 de juliol de 1903. La qual cosa vol dir que fou papa després de la unificació d’Itàlia (1859-1870) que suposà la desaparició dels Estats Pontificis. El seu predecessor, Pius IX, s’havia negat a reconèixer el nou estat italià –que s’independitzava del poder papal– i havia excomunicat el rei Victor Manuel II. Lleó XIII fou escollit com a pontífex, entre altres coses, per la seua postura moderada respecte del conflicte, així i tot, mai no va acceptar la unificació italiana i les grans tensions entre Itàlia i la Santa Seu es mantindrien, almenys, fins a la firma dels Pactes del Laterà en 1929.

Estes cançons formen part d’eixe context social de tensió en què s’estava disputant la independència de l’Estat italià i l’hegemonia pontifícia; i en el context valencià podem situar-les en el fervor carlista de l’època, que apostava per regnats totalitaris i sense separació església-estat.

Si a León echan de Roma,
María, dónde irá.
Si a León echan de Roma,
María, dónde irá.

Que venga a nuestra España,
su patria y su heredad.

Oh María, León XIII
espera tu protección,
haz que salga victorioso
de su gran persecución.

Si la espada usa el malvado,
y a ésta la cruz corta.
Si la espada usa el malvado,
y a ésta la cruz corta.
María y León XIII
la espada romperán.

Oh María, León XIII
espera tu protección,
haz que salga victorioso
de su gran persecución.

Firme la voz,
serena la mirada,
del mundo en paz,
cantemos nuestra fe.

De Cristo Dios,
la Iglesia Nuestra Madre,
de Roma el rey cautivo
es nuestro Padre,
antes morir
que separarnos de él.

El pueblo hispano, noble y leal,
haz que este grito siempre será:
Ruge el infierno, rabia Satán,
la fe en España no morirá.
¡No! ¡No!

Papa León XIII (II): Gloria, Gloria, María

Esta cançó té la particularitat de ser la primera d’este llistat de cançons que està cantada a dos veus –una en directe i una altra en diferit– per la tia Salomé.

Gloria, gloria, María, entonemos
del rosario arbolando el pendón,
y a la lid con esfuerzo volemos,
pues lo implora el gran Papa León.

Es la secta infernal orgullosa,
pretendiendo la fe sepultar,
intentó de María la hermosa,
la pureza divina empañar.

Cuán rindió del hereje los fuegos,
tremolando el rosario Guzmán,
salve Cristo los nuevos guerreros,
de la secta y las dos domarán.

Gloria, gloria, María, entonemos
del rosario arbolando el pendón,
y a la lid con esfuerzo volemos,
pues lo implora el gran Papa León.

No temáis, no temáis del impío la saña,
hijos bravos, hijos bravos, de Jaime y del Cid,
de María, de María y del Papa es la España,
y de Cristo su rey, repetir, repetir,
y de Cristo su rey, repetir, repetir.

Gloria, gloria, María, entonemos
del rosario arbolando el pendón,
y a la lid con esfuerzo volemos,
pues lo implora el gran Papa León.

Es la secta infernal orgullosa,
pretendiendo la fe sepultar,
intentó de María la hermosa,
la pureza divina empañar.

Papa León XIII (III): Demanem-li que avive la fe

[Inici incomplet] … el nostre Vicent
a València corrent se n’anem.

Antes del Cristo postrem-se,
plens de goig i d’entusiasme sant,
demanem-li que avive la fe
per l’Espanya i per totes les parts.
Que s’acabe la secta impia
i la iglésia recobre la pau.

Glòria a Jesús, sol de la fe,
vida, esperança del bon creient,
corona i palma dels escollits,
ditxa completa dels redemits.

Hui que al Papa veiem en cadenes
i a sueva dominant el error
ajuntem-se cristians i contem-se
que la fe i la unió pot en tot.

Avant, pues, en los nostres propòsits,
avant pues benvolguts valencians,
que tenim l’enemic dins de casa,
i es precís, molt precís, fer-lo anar.

Que tenim l’enemic dins de casa,
i es precís, molt precís, fer-lo anar.

En Benissanó (finals del XIX)

Sabem per la premsa històrica que a finals del segle XIX el marqués de Monistrol havia estat en plets per mantindre els seus drets senyorials sobre Benissanó, on era propietari del castell. Tant el marqués de Monistrol i Noya com el seu fill, el marqués de Monistrol i Aguilar, estigueren implicats en política dins del bàndol conservador. El fill pareix haver sigut diputat pel districte d’Olot (Girona) –no sabem des de quin any– fins que pergué les eleccions de 1896 contra el candidat carlista, el senyor Llorens.

El marqués de Monistrol i Aguilar, que pensem que pot ser a qui es refereix la següent cançó, formava part del Partit Conservador, en aquell moment dirigit per Francisco Silvela, raó per la qual en ocasions la premsa el descriu com “silvelista”. Durant la intensa campanya electoral va estar acusat de comprar vots, de trair la causa monàrquica presentant-se contra un carlista, de tractar d’utilitzar políticament el suport a la seua candidatura donat pel bisbe de Girona i d’altres greuges (El Correo: Año XVII Número 5876 _ 28/05/1896, p. 1; La Correspondencia de España: diario universal de noticias: Año XLVII Número 13992 – 1896 mayo 28, p. 4). El periòdic El Baluarte, tradicionalista, recull una llarga acta en què el Sr. Llorens explica en detall el que pensa de l’actuació del seu opositor, el marqués de Monistrol, durant la campanya electoral (El baluarte: periódico tradicionalista: Año IV Número 543 – 1896 junio 21, pp. 7-11). Amb tot, no hem trobat cap referència a la seua qualitat de diputat de Benissanó i a més a més Benissanó no és cap de districte, així que tampoc no podria presentar-se per ell. El que sí que hem trobat és que la família tenia costum d’estiuejar al poble i és possible que això fora prou perquè se li dedicaren cançons quan es presentà a diputat per Olot.

Podem traure vàries dades: la cançó quasi amb seguretat parla del marqués de Monistrol i Aguilar, la qual cosa la situa al voltant del moment en què guanyaria les eleccions per Olot, és a dir, necessàriament abans de 1896.

Desconeixem el significat de la segona part de la cançó (Castanyes en les borxaques / no les ha pogut rosegar / el bou lligat a l’estaca / i no l’han pogut matar, etcètera) i la seua relació amb la primera, però sí podem confirmar que per a la tia Salomé anaven clarament juntes perquè no és fins a després d’eixos versets quan aclareix que la cançó tracta “d’unes votades que hi hagueren a Benissanó”. Pensem que aprendria la cançó d’alguna amistat d’aquell poble, potser coneguda en les romeries multitudinàries que s’estilaven en eixos anys i de les que vorem algun exemple de cançó en la secció “Religioses / Activitats”.

En Benissanó
tots volen al marqués,
perquè fa limosnes
a tots els pobrets.

A eixa zona puros
i en gran llibertat
i el senyor marqués,
sí, que isca disputat.

En Benissanó
tots volen al marqués,
perquè fa limosnes
a tots els pobrets.

A eixa zona puros
ja han alçat el crit,
que isca diputat, sí,
però tot lo distrit.

En Benissanó tots
volen al marqués,
perquè fa limosnes
a tots els pobrets.

A eixa zona puros
i en gran llibertat
i el senyor marqués,
sí, ha eixit diputat.

Castanyes en les borxaques
no les ha pogut rosegar
el bou lligat a l’estaca
i no l’han pogut matar.

Ja se l’hem begut,
no mos ha fet mal
perquè està beneït
el vi de barral.

Ja se l’hem begut,
no mos ha fet mal
perquè està beneït,
sí, el vi de barral.

Senyores, açó són unes votades que hi hagueren en Benissanó.

Alfonso XIII (10 d’abril de 1905)

Ací tenim un altre exemple de cançó cantada a dos veus.

El regnat d’Alfons XIII fou un temps delicat per a la monarquia espanyola. La primera visita com a rei a la ciutat de València, és a dir, després d’haver arribat a la majoria d’edat i suspenent així la regència de Maria Cristina, fou clau per al monarca. València era un territori complicat per als monàrquics en un moment de gran força del Blasquisme. Per als monàrquics era essencial donar bona impressió tant al monarca com a la ciutat, però també ell havia de deixar una bona empremta si volia ser reconegut com a tal pel poble valencià. Esta situació feia que la visita fora especialment important i, per tant, una excel·lent ocasió per a fer una cançó. Es pot trobar un resum més detallat de la visita a El Rey en Valencia: la primera visita “real” de Alfonso XIII.

El monarca Alfonso XIII
dijo allá en Madrid:
–“Como el reino de Valencia
no hay otro país”.
Nunca he visto tanto
lujo puedo asegurar.
Pregunté y me dijeron
que era el gran monarca,
iba a llegar.

Poco en después
retumbó el cañón,
y las campanas oí tocar,
cambió de aspecto la población,
y es que ya llegaba su majestad.

Cuando en palacio salió al balcón,
dijo: –Valencia del corazón
son tus valencianos carácter leal,
y tus valencianas tienen mucha sal.

El monarca Alfonso XIII
dijo allá en Madrid:
–Como el reino de Valencia
no hay otro país.
Ahí está todo lo bueno
y todo lo mejor.

Dijo el rey más de mil veces
“para mí Valencia es muy superior”.
Ricas naranjas, precioso arroz,
fruta distinta y mucha flor,
allí lo bueno todo lo es,
el paraíso Valencia es.

Cuando en palacio salió al balcón,
dijo: –Valencia del corazón
son tus valencianos carácter leal,
y tus valencianas tienen mucha sal.

Tuvo una entrada en la población,
que no esperaba por la razón
de que tenía de esta ciudad
malas indicias, es la verdad.

Pero Valencia le demostró
grande entusiasmo cuando lo vio,
dijo el rey más tarde:
–Se puede afirmar,
que Valencia es buena
y sabe respetar.

Dijo el rey más tarde:
–Se puede afirmar,
que Valencia es buena
y sabe respetar.

Quan el rei vingué a València
lo primer que feu
demanar un plat de callos,
però sense lleu.

A la fonda de la Sarieta
se n’anà a menjar,
li tragueren sang en ceba
polp en tinta i aladroc torrat.

I va ser tant lo que li agradà,
per quatre voltes s’ho demanà.
Digué el rei més tard “se pot afirmar
que València és bona i sap respetar”.

Madre del Patrocinio (1905)

En este cas hem ajuntat dos versions per a respectar els dos finals lleugerament diferents que canta Salomé en dos de les versions que tenim gravades. Hem indicat en el text quina part correspon a cada final.

En 1905 es va fer la Proclamació Pontifícia de la Mare de Déu del Patrocini com a Patrona de Foios, podeu llegir una explicació més detallada en la Foiospèdia: Col·lecció fotogràfica de les Bodes d’Or i de Plata de la Mare de Déu del Patrocini (1955). Esta és una cançoneta que narra la història de l’aparició d’una imatge de la Mare de Déu baix d’una campana i que és molt popular en tota l’Horta Nord. Per exemple, trobem una versió molt pareguda –encara que no exactament igual– en el recull de cançonetes fet en Montcada: https://youtu.be/9BkqTS1igOs?t=565

Oh, Madre del Patrocinio [ding, ding],
defensora de la España [dong, dong].
Del monte la encontraron [ding, ding],
debajo de una campana [dong, dong].

A mediodía,
que las doce daban.

El pastor se levantó [ding, ding],
pronto encontró la campana [dong, dong],
y al levantarla encontró [ding, ding],
nuestra reina soberana.

Cogió su ganado
y a Foyos marchaba,
le dio parte del cura
y se enteró Moncada.

Tuvieron grandes cuestiones [ding, ding],
la pidieron en Moncada [dong, dong].
Pero al fin la sortearon [ding, ding],
y les dieron la campana.

El pueblo de Foyos
que con fe os llama
darnos nuestro amparo,
reina soberana.

En el pozo de la ermita [ding, ding],
sacando agua cayó [dong, dong],
un niño que era pequeño [ding, ding],
la Virgen lo recibió.

Su madre llorando
llamaba a su hijo:
–Salvad, ay mi hijo,
mi Patrocinio.

El niño pronto responde [ding, ding],
cuando su madre lloraba: [ding, ding],
–No llores madre, le dice [dong, dong]
que no he llegado al agua.

Sacaron al niño
y no se mojó,
nuestro Patrocinio
fue quién lo salvó.

[Final 1]
Oh, Madre del Patrocinio, [ding, ding],
defensora de la España, [dong, dong],
hacer que nuestros devotos [ding, ding],
alcancen la gloria santa.

*

[Final 2]
Oh, Madre del Patrocinio [ding, ding],
defensora de la España [dong, dong],
en el monte la encontraron [ding, ding],
debajo de una campana.

El pueblo de Foyos,
que con fe os llama,
darnos nuestro amparo,
reina soberana.

Humorístiques (I): la Tarara, la Xumba, etcètera

A partir d’ací trobareu alguns exemples de cançonetes humorístiques en què els versets còmics s’acompanyen amb diverses tornades. Les més comuns són “la Tarara” i “la Xumba”, dos tonaetes molt populars i freqüentment lligades als rogles dels joves en Pasqua. La Tarara en particular ha arribat a ser enormement popular, el seu origen no està clar, però com a anècdota se sol contar que en 1931 Federico García Lorca va voler conservar-la i la va gravar amb la cantant Encarnación López, La Argentinita. Entre les cançons de la tia Salomé trobarem exemples d’ús només de la tornada: “la Tarara sí, / la Tarara no, / la Tarara, madre / que la bailo yo”. En qualsevol cas, com a curiositat, es pot escoltar la versió recollida per García Lorca ací.

L’ofici de rajoler

Comencem per una cançoneta breu però pensem que molt interessant per al nostre poble. La tornada de la Tarara acompanyada d’una lletra humorística directament lligada amb un dels oficis més importants d’Alfara. Per la seua singularitat, és un luxe que la tia Salomé ens l’haja fet arribar.

En l’hivern perquè fa fred
i en l’estiu que no hi ha terra,
l’ofici del rajoler
és un zero a l’esquerra.

La Tarara sí,
la Tarara no,
la Tarara, madre,
si lo bailo yo.

Tens els morros com a ous

Continuem amb una altra tonadeta humorística, en este cas amb la tornada “ai, xumba la que és carabassa”, també molt repetida i molt molt popular. La cançoneta ens pareix molt graciosa per la seua innocent maldat.

Tens els morros com a ous,
el nas xato com un gos,
i el monyo postís que portes
i el coll ple de costurons.

La teua boca pareix
una carxofa espigà
i el teu nas una botella
de posar la llimonà.

Ai, xumba la que és carabassa,
ai, xumba la que és polissó,
ai, xumba les xiques guapes
i les lletges a un rincó.

En València corre un ditxo

Esta cançoneta incorpora una altra tornada, “el ditxo”, que ací apareix com a cançó completa. Més avant la vore’m utilitzada entre versets diversos. La referència a la lliura com a unitat de pes ens dona una idea de l’antiguitat de la cançó.

En València corre un ditxo,
“no t’ho penses que caurà,
i si no tens qui t’ho plegue
i un gos te s’ho menjarà”.

En València tot ho saben,
i tot ho volen saber:
en una lliura de cireres,
¿quants pinyols poden haver?

Ma mare m’envia a escola

Ens pareix que estes cançons consisteixen en sumar, quant més millor. Ací tenim un preciós exemple que combina “la Tarara”, “la Xumba”, “el Ditxo” i afegir una altra tornadeta que també pot barrejar-se amb versets: “ma mare m’envia a escola”. A més és especialment curiós el vers sobre el marit gelós, una mostra de les costums de l’època, però també de que les dones sempre han sigut ben valentes per buscar solucions creatives col·lectivament.

Ma mare m’envia a escola
en un llibre sense tapes
i a la primera lliçó
arre burro que t’estaques.

Ai, xumba la que és carabassa,
ai, xumba la que és polissó,
ai, xumba les xiques guapes
i les lletges a un rincó.

Tens els morros com a ous,
el nas xato com un gos,
i el monyo postís que portes,
i el coll ple de costurons.

La teua boca pareix
una carxofa espigà,
i el teu nas una botella
de posar la llimona.

La Tarara sí,
la Tarara no,
la Tarara, madre,
que lo bailo yo.

En València corre un ditxo
“no t’ho penses que caurà,
i si no te’ns qui t’ho plegue
i un gos te s’ho menjarà”.

Ai, xumba la que és carabassa,
ai, xumba la que és polissó,
ai, xumba les xiques guapes
i les lletges a un rincó.

Si tens el marit celós
prepara-li una corbella
posa-li corda al cabàs
i envia-lo a segar herba.

Ai, xumba la que és carabassa,
ai, xumba la que és polissó,
ai, xumba les xiques guapes
i les lletges a un rincó.

Toda mi vida en Tánger

Tanquem este apartat amb una altre exemple de combinació quasi infinita de tornades diverses. Tenim una cançoneta de base que parla de Tànger, una clara referència a la guerra, protectorat i ocupació espanyola. Continuem amb un altre apartat de cançons humorístiques que –com totes les anteriors– també es cantarien una vegada darrere l’altra durant la Pasqua i festes de tot tipus.

Toda mi vida en Tánger
y no me cautivó el moro.
Y una vez que te he mirado
me han cautivado tus ojos.

Ai, xumba la que és carabassa,
ai, xumba la que és polissó,
ai, xumba les xiques guapes
i les lletges a un rincó.

Y en enero no hay claveles
porque los marchita el hielo
y en tu cara los hay siempre
porque los permite el cielo.

Ai, xumba la que és carabassa,
ai, xumba la que és polissón,
ai, xumba les xiques guapes
i les lletges a un rincó.

Y en Valencia fui francés
y en Francia fui valenciano,
y en Castilla aragonés,
y en Aragón castellano.

La Tarara sí,
la Tarara no,
la Tarara, madre,
que lo bailo yo.

En València corre un ditxo
“no t’ho penses que caurà,
i si no tens qui t’ho plegue
i un gos te s’ho menjarà”.

En València tot ho saben,
i tot ho volen saber,
una lliura de cireres,
¿quants pinyols poden haver?

Catalineta, què fas a fosques?
–Senyora, mare, aventant les mosques.
Catalineta, què fas a fosques?
–Senyora, mare, aventant les mosques.

Humorístiques (II)

Hi ha gran varietat de cançons humorístiques en el nostre cançoner popular. Com voreu, sovint l’objecte de la jugarota són les xiques i el festeig. Ací no trobem cap de “carabasses”, però és un altre tema recurrent.

En tota Alfara i tota Montcà

[En tota Alfara] i en tota Montcà
no hi ha una xica que a mi m’agrà,
son renyidores en lo marit,
acostrumbaes a eixir de nit.

Què dirà la carbonerita…

Eixe final de la carbonerita ens deixa amb dubtes però hem decidit mantindre’l per si algú ens pot donar raó. Pensem que potser era un altre vers que es podia cantar junt. En quasevol cas, tot i que falta un fragmentet de vers a l’inici, coneixem bé esta tonadeta. Tenim un altre exemple complet a un dels vídeos de la recopilació de cançons a Montcada: https://youtu.be/9BkqTS1igOs?t=524

La pastora Manueleta

Esta cançó l’hem trobada en algun lloc, per exemple a la web de Lo Rat Penat a l’apartat de Cançons de Nadal, on també apareix com a procedent d’Alfara.

La pastora Manueleta
en una post de pastissets
estropessa en lo gaiato
i els va fer tots a trossets.

Aquí, aquí bailaremos morena,
aquí, aquí que no hay polvo ni arena,
aquí, aquí bailemos al lado,
aquí, aquí que no hay polvo ni barro.

La pastora Manueleta
al Jesuset li ha portat
tres taronges de la Xina
i una pera confità.

Aquí, aquí bailaremos morena,
aquí, aquí que no hay polvo ni arena,
aquí, aquí bailemos al lado,
aquí, aquí que no hay polvo ni barro.

Les xiques d’este poble

Fa uns quants anys a Montcada es feu una xicoteta arreplega de cançons i entre elles trobàvem esta tonadeta: https://youtu.be/8YmTnQQ0vcI?t=161

Les xiques d’este poble
són altes i primes
pareixen les escaletes
d’aixecar-se les gallines.

La lletra d’esta versió és un poquet diferent, per adaptar-se a ser cantada per persones d’altres pobles. Després canten la tornada de la Tarara, un clàssic que es pot barrejar amb quasi qualsevol verset:

Les xiques d’Alfara
són altes i primes
pareixen les escaletes
d’aixecar-se les gallines.

La Tarara sí,
la Tarara no,
la Tarara, mare,
que lo bailo yo.

Just després canten l’inici d’esta altra cançó, però no recorden com continua:

El campanar d’Alfara
té quatre patetes
pa posar el perolet
[incompleta]

Ole les xiques gracioses

Ole per les xiques gracioses, boniques.
Ole per les xiques que es volen casar
i de por que tenen de quedar fadrines
alcomençarien ara a festejar.

Les xiques me diuen: –Toni!
perquè no porte barret,
jo en tinc una caixa plena
pa l’hivern quan faça fred.

–Sempre fent el tonto,
el simple i el bobo,
i en tots los rogles
m’encontre en lo mig.

I aquella pobreta
que a mi més me xoca
i aquella, pobreta,
jo l’unfle a pessics.

–Sempre fent-te el tonto,
el simple i el bobo,
i en tots los rogles
m’encontre en lo mig.

I aquella que és guapa
i a mi més me xoca,
i a aquella, pobreta,
jo l’unfle a pessics.

El colom

Ací tenim una de les cançons recollides a Salomé en el llibre de Maria Teresa Oller i en la publicació a Alfarapèdia. Allí cantada per Vicent Palau i Josep Marí, i ací amb la veu de la nostra benvolguda informant original, la tia Salomé.

–¿A on va tan corrent, tio?,
diu Nicolasa.
–A matar un colom
que hi ha en una casa;
i si el puc matar,
hem de tindre colom
hui en lo dinar.

Amartella i li tira
i li pega en l’ala,
i com era d’algeps
no es menejava.
I ara diu Samarra:
–¡Torna a carregar, Toni,
que el tens de l’ala!

Li donà de paraula
que no ho diria.
Per més amics que foren,
no ho contaria.
I ell com no està mut
ho ha dit per Vinalesa,
i per Gafaüt.

Caçadors que caceu,
assereneu-se;
pa tirar-li a una peça,
assegureu-se;
perquè no és raó,
per matar a un colom,
tirar un algepsó.

Què tenen els rics

Ai, mare, jo no sé què tenen els rics
que tots parlen d’ells,
davant es fan una planta
i raere parlen, parlen malament.

Ai, mare, què bo és el meu amo,
ai, mare, que quan ve Nadal
mos dóna una bona estrena
i mos convida a berenar.

Ai, mare, què bo és el meu amo,
ai, mare, que quan ve Nadal
mos dóna una bona estrena
i mos convida a berenar.

Ai, mare, què llàstima dóna,
ai, mare, què llàstima fa,
que Nadal només vinga
una sola vegà a l’any.

Ai, mare, què llàstima dóna,
ai, mare, què llàstima fa,
que Nadal només no siga
una sola vegà a l’any.

Ai, mare, jo no sé què tenen els rics
que tots parlen d’ells,
davant els fan una planta
i raere parlen, parlen malament
ai, mare, jo açó no ho entenc.

Esta cançó ens resulta especialment simpàtica pel que fa a les relacions entre “amos” i treballadores. Pareix que en el seu to humorístic s’amolle una miqueta de lluita de classes.

Religioses (I): Activitats

En este apartat hem agrupat les cançons que podem associar a activitats religioses específiques: a l’aprenentatge de la doctrina o catequesi, a l’acte de combregar, al cant de l’aurora i a les grans romeries que es feien en eixos anys.

Anem a la doctrina

Anem a la dotrina,
Anem!

Anem, xiquets, corrent,
corrent, corrent.

Anem a la doctrina,
i al cel aplegarem!

És Jesús que mos convida
a que entrem en el seu cor.

“Veniu, veniu” mos crida
la reina del amor.

Anem a la dotrina,
Anem!

Anem, xiquets,
corrent, corrent.

Anem a la doctrina,
i al cel aplegarem!

És Jesús que mos convida
a que entrem en el seu cor.

“Veniu, veniu” mos crida
la reina del amor.

He comulgado

Hoy tu corazón y el mío
el amor nos ha juntado.
Soy feliz, he comulgado,
Señor, ya puedo morir.

Soy feliz, he comulgado,
Señor, ya puedo morir.

Apenas nace la aurora

Esta és una aurora coneguda en el poble, que hui encara canten les Filles de Maria en festes. És una de les cançons que Vicenta la Llola les ensenyava a cantar.

D’altra banda, vam gravar el Cant de l’Aurora, 2023, a les clavariesses i clavaris del Roser. A més a més, Vicent Palau i Josep Marí ens van interpretar la Salve de la Mare de Déu del Roser, que hui no es canta, però de la que conservem la lletra gràcies a una estampeta de 1924.

[S’indiquen els tocs de campaneta amb (*)]

Apenas nace la aurora
sus rayos de luz se esparcen
y la nueva nos saluda,
desde el su nido, las aves.

Oh, Hermanas de María,
venimos a despertarte
anunciando el santo día
que es deber el celebrarle.

Por vuestra Virgen María,
nuestra cariñosa madre,
os rogamos a porfía
que hacéis una fiesta grande.

Despertad (*), hermanas mías,
y venid a la oración (*)
que María os espera
(*) que (*) sus (*) grandes
fiestas (*) son (*).

Viva, viva, María,
Santa Madre de Dios,
que roba a todos,
que roba a todos
el corazón.

Que roba, a todos,
que roba a todos
el corazón.

Que roba a todos
el corazón.

Adiós, adiós

Per l’esment a l’aurora hem decidit incloure esta cançó també ací, tot i que les referències són molt més ambigües i de moment no podem confirmar que s’haja utilitzat en el poble.

Adiós, adiós,
adiós luna sin eclipe.

Adiós, adiós
estrella brillante,
adiós.

Adiós, adiós,
aurora radiante.

Adiós reina incomparable
Adiós, adiós,
Adiós, adiós,
Adiós.

Adiós, adiós,
adiós hija de Dios Padre.

Adiós, adiós
madre de Dios verbo.

Adiós, adiós,
adiós reina incomparable.

Adiós, día más feliz.

Adiós, adiós,
Adiós, adiós,
Adiós, adiós,
Adiós, adiós,
Adiós, adiós,
Adiós, adiós,
Adiós.

Romeros piadosos

Les romeries com a eines religiosopolítiques es van popularitzar en el segle XIX com a reacció contra el liberalisme i l’anticlericalisme. A principis del segle XX encara eren freqüents en tota l’Horta: Montcada, El Puig, Foios… i també en la ciutat de València. Podeu trobar un text detallat en la publicació de Montcadapèdia “Romería valenciana a Moncada” (1904).

Esta cançó i la següent són bons exemples del tipus de cançons que acompanyarien aquelles marxes i del moment d’exaltació religiosa.

Romeros piadosos
corred presurosos,
la hora sonó.

Corred que hoy el día
de nuestra alegría
hoy amaneció.

Guardias a la cita,
la reina bendita
llamándonos está.

Venid presurosos,
y bienes copiosos
su mano os dará.

Corred peregrinos,
cruzad los caminos
de su estrella en pos.

Mirad, cien soldados
y fieles cruzados
que hoy siguen a Dios.

Viva la Virgen María,
nuestra madre muy amada,
la que siempre inmaculada
fue desde su concepción.

Ella siempre el fundamento
será de nuestra esperanza,
por ella el mortal alcanza
segura la salvación.

Somos los nuevos cruzados

En este cas hem partit de dos versions, una llarga en la que canta la tia Salomé a una sola veu i que conté quasi totes les estrofes, i una segona més breu en la que escoltem dos veus. Esta segona versió a dos veus té una estrofa més que, encara que està incompleta, hem volgut afegir a la versió llarga mitjançant edició. Concretament és la que diu “Ministros sagrados / de la santa religión”. L’hem col·locat en el lloc que pensem que li correspondria, ja que en eixa gravació la lletra continua amb “Nuestro empeño es procurarle / a la Iglesia la victoria; nuestro fin dar a Dios gloria, /nuestras armas la oración.”

En este cas hem decidit prioritzar la primera versió a una sola veu perquè pensem que té més qualitat, però podeu escoltar un altre exemple de cançó a dos veus, per exemple, en la d’Alfonso XIII d’esta mateixa col·lecció.

Quant al contingut: la marcialitat i les al·lusions a la guerra per la fe resulten inquietants.

[inici incomplet]
… as van en grupos,
por sendas y por caminos,
millares de peregrinos,
ansían ostentar su fe [ta ta tá],
su fe! [te te té],
su fe!

Puesta en marcha la columna
no nos amedrante el frío
ni la burla del impío
ni los ardores del sol.

Vistamos nuestras insignias,
comencemos nuestros cantos,
el Señor, tres veces santo,
bendiga la expedición.

[estrofa incompleta]
ministros sagrados
de la santa religión.

Nuestro empeño es procurarle
a la Iglesia la victoria;
nuestro fin dar a Dios gloria,
nuestras armas la oración.

La la la, la la rá, la la la la la la la la ra ra ra.

Somos los nuevos cruzados
de la católica España,
que en el llano y la montaña
salimos a pelear.

Ta ta ta ta ta ta.

Contra los modernos moros,
que nuestra vida insultaron
y los templos profanaron
con descaro sin igual.

Ta ta tan.

Nuestro general es Cristo,
nuestros jefes los prelados
y los ministros sagrados
de la Santa Religión.

Nuestro empeño es procurarle
a la Iglesia la victoria;
nuestro fin dar a Dios gloria,
nuestras armas la oración.

La la ra, la la ra, la la la la la la ra la ra la ra.

En los montes y en los llanos,
y junto a la mar bravía,
a la audaz masonería
nos proponemos batir.

Y demostrar ante el mundo
a toda clase de gente,
que somos descendientes
del rey don Jaime y el Cid.

Tremolemos con orgullo,
banderas, cruces, guiones,
estandartes y pendones,
de la Virgen y el Señor.

Y en nuestros pechos sustentan
medallas y escapularios,
crucifijos y rosarios,
sin vergüenza y sin temor.

Religioses (II): Advocacions

Mare de Déu Desemparats (II): Ací tens una llauradora (poema)

Respetable família, puesto que estan empenyats en que tots parlem algunes paraules i digam alguna coseta, jo els diré un vers. Perquè este vers… vostés diran “esta auela!”, és que este vers el diguí quan tenia 7 o 8 anys, i ara en tinc 83. Vostés me perdonaran per l’atreviment que tinc de dir el vers, però és que a voltes, senyores, de l’abundància del cor parla la llengua! Allà va:

Mare de Déu!
Ací tens una llauradora
sempre amb ganes de parlar,
desitjosa d’explicar
esta festa tan galana.

És la llengua castellana
molt dolça, rica, ja ho sé,
però quant més sucre té
nostra llengua valenciana!

No ho prengues, senyora meua,
que en valencià et parle hui,
perquè fon esta la llengua
que al vindre al món jo parlí.

Ai, mare, si en la innocència
d’aquella edat m’encontrara,
este vers que jo os dic ara
seria un pomell d’essència.

Però ja que no pot ser
que tornem al temps passat,
mira lo que he pensat fer,
Verge pura immaculà:

Te porte un ramell de clavells,
tan hermosos i tan fins
que no se’n troben com ells
en tots els nostres jardins.

Azucenes porte reu,
una cistella molt plena,
¿però què més azucena
que tu, la Mare de Déu?

He collit de matinà,
punxant-me els dits d’espines,
mare, mira què roses tan fines,
encara tenen rosà.

Jesús, Jesús, què bonico!
Açò pareix un jardí.
Tot ple de flors i corones,
roses, clavells i gesmils.

¿Qui serà la jardinera
de totes estes flors?
Dit i fet, Maria és,
la donzella immaculà.

El cor me pega uns botets…
com si en volguera volar,
que pareix un pardalet
quan acaba de plomar.

Maria, jo te done flors,
¿tu a mi què em donaràs?
Sé que tens coses molt dolces,
més dolces que el codonyat.

I sé que com a gran senyora
tens mando en la Glòria.
Pues allí, mare meua, volem anar.
Aguarda-mos un rinconet
pa que et pugam contemplar
i cantar les teues glòries
per tota una eternitat.

Viva la Verge Maria,
Mare dels Desamparats.

Mare de Déu Desemparats (III): La Verge més bonica i milagrosa

La Verge més bonica i milagrosa,
és la que coronem los valencians.
És el únic consol que a nostres penes
acullix la terra baix son mant.

Devem los valencians en este dia,
acudir als seus peus en petició,
petició,
de que és sabia la pàtria que afligida,
està necessitant sa protecció,
protecció.

Mareta,
Mareta,
Mareta protegix a nostra Espanya,
no l’abandones, Mare, per favor.

I fés que acabe prompte
la guerra de Marruecos,
que és la deshonra
de la nació. (x2)

Mare de Déu Desemparats: Himne de València

L’Himne de l’Exposició Regional de 1909 és una partitura del mestre Josep Serrano amb lletra de Maximilià Thous. Es declarà himne regional en 1925 i autonòmic en 1984. Ací el sentim amb una lletra distinta, dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats.

València hui t’oferix,
t’oferix, Verge prelada,
en l’alfombra dels perfums més fins,
pa que tu la xafes,
Madre idolatrada.

Mare de Déu i mare de València,
perla del Túria i de tot lo Llevant,
ampara-mos, Verge Santa bonica,
ampara-mos baix del teu mant.

Com la nostra patrona
no n’hi ha altra igual,
València hui t’oferix,
t’oferix, Verge prelada,
en l’alfombra dels perfums
més fins,
pa que tu la xafes,
Madre idolatrada.

Mare, Mareta Santa,
Verge divina dels Desamparats.
Per tu sols nit i dia,
sols en tu pensen els valencians.
Flota en los aires nuestra senyera,
glòria a la pàtria, viva València.

Viva, viva, viva València.

Mare de Déu que ploga

La Virgen ve, que en cielo está:
agua bendita nos enviará.

Sí que aguará su merced,
si lo pide el Domine.

Mare de Déu, que ploga,
Déu que t’oïsca Ramonet.

Mare de Déu, que ploga,
Déu que t’oïsca Ramonet.

La Virgen ve, que en cielo está:
agua bendita nos enviará.

Sí que aguará su merced,
si lo pide el Domine.

Mare de Déu, que ploga,
Déu que t’oïsca Ramonet.

Qué viva María

Que viva María,
que viva el Rosario
y Santo Domingo
y el quien la ha fundado.

Te quiero, María,
te quiero yo tanto,
y es todo mi encanto
tu amor nada más.

Haz que este dulce
placer del quererte,
ni aún en la muerte
te olvide jamás.

Mare de Déu del Cap, Burjassot

[Inici incomplet] …
que ta bondat implora,
concedisques salvació,
esperant ser compensats
i en ta glòria proclamar
Mare del Déu del Cap
no nos dixes desamparats.

Beneeix, solem senyora,
al poble de Burjassot,
que de ta bondat implora,
esperant ser compensat
i en ta glòria proclamar
Mare del Déu del Cap
no nos dixes desamparats.

Salomé: Ixa és la xiqueta de la meua Carmencín, la del meu Noraet.

Virgen rosa celestial

Virgen, rosa celestial,
de fragantísimo olor,
vos sois la rosa mejor
que destierra nuestro mal.

De gozos, penas y gloria,
¡Oh, Virgen, nos coronáis!
y a vuestros confrares dais
a luz, consuelo y victoria.

Siempre se encuentra en favor
de nuestro amor maternal,
vos sois la rosa mejor
que destierra nuestro mal.

De vuestro hijo a la diestra
sois Virgen y coronada,
sois nuestra dulce abogada,
vida y esperanza nuestra.

Y mostráis al Redentor,
vuestro pecho virginal.
Vos sois la rosa mejor
que destierra nuestro mal.

Mare de Déu del Puig

En lo Puig amanixqué
de l’Oriente clara Aurora,
de València protectora,
mare de qui el món sosté.

Per borrar la maldició
que llançà en la terra Déu,
per vos que no entra el dragó,
planta lo cru de la creu.

Si el rei Jaume vos tragué
vostra espasa triunfadora,
bona estrela el rei ne té.

En lo Puig amanixqué
de l’Oriente clara Aurora,
de València protectora,
mare de qui el món sosté.

Tu eres la morena bella,
flor del camp del gira-sol
tu color no és maravella
pugem preseguint lo sol.

De la vara de Josué
vareu ser l’empeltadora,
que en un betlem naixqué.

En lo Puig amanixqué
de l’Oriente clara Aurora,
de València protectora,
mare de qui el món sosté.

Per tornar al si del pare
deixà ell lo món sense sol,
i vos com la lluna mare
d’esta ausencia sou consol.

Sou llum que del cel vingué
per a nostra guiadora
quan Sant Jordi aparegué.

En lo Puig amanixqué
de l’Oriente clara Aurora,
de València protectora,
mare de qui el món sosté.

Viva la Morena bella,
graciosa, ressalà,
a l’hora de la mort,
Mare de Déu del Puig,
vingau a per mosatros.
¡Viva la Mare de Déu del Puig, Viva!

Religioses (III): Crist

Cordero celestial

Cordero celestial
que has nacido en Belén,
si no te como bien
me sucederá mal.

Sois todo piedra y mar
que atrae el corazón
de quien por mí adoración.

Oración de la Samaritana

Ací tenim una altra de les cançons recollides a Salomé en el llibre de Maria Teresa Oller i en la publicació anterior del cançoner. Allí cantada per Vicent Palau i ací recitada per ella mateixa.

Un viernes partió el Señor
a la ciudad de Samaria
con mucha sed en el camino
y era la sed de las almas
de aquel Cordero Divino.

Se asentó sobre el brocal
del pozo, donde llegó;
la Samaritana salió
con un cántaro en la mano;
Dios Eterno la aguardó.

Dijo la Samaritana:
el Redentor le pidió
una bebida de agua
y ella se la negó,
porque era Dios galileo
y ella era samaritana.

El Señor le respondió:
Dame una bebida de agua,
que otra yo te daré
que nunca más tendrás sed,
hermosa samaritana.

Se la dio y se la bebió:
-¿Y el agua que me has prometido?
El Señor le dice: -Aguarda,
anda y llama a tu marido
y ven con él de compaña.

Respondió: -No soy casada
ni nunca tuve marido.
-¡Dices bien, Samaritana!
Cinco galanes que tienes
dando escándalo en Samaría
y ahora sin ninguno te hallas.

-¿Eres Dios o eres profeta,
que mis verdades declaras?
-No soy profeta, soy Dios,
el Mesías quien habla.

Rompió el cántaro al momento
y arrojándose a las plantas
del Divino Redentor:
-Me habéis buscado, Señor,

no mires mis pecados,
mira mi arrepentimiento.
¡Cómo me pesa en el alma
sólo de haberos ofendido!

Silencio, silencio

Silencio, silencio,
mirad al Sagrario,
la puerta se abre
ya sale el Señor.

Silencio, silencio,
mirad al Sagrario,
la puerta se abre
ya sale el Señor.

Mirad sus semblantes,
respira alegría,
entremos en ella
con fe y sin temor.

Mirad esa llaga
que tiene en el pecho,
mirad cómo mana
dulzura y amor.

Entremos en ella
pues que nos convida
y allí nueva vida
el alma tendrá.

Entremos en ella
pues que nos convida
y allí nueva vida
el alma, el alma tendrá.

Venid hijos de Adán
a un convite de amor
que hoy nos da el Señor
de solo vino y pan.

De tan dulce sabor,
de tan gracia y virtud
que sana, harta
y da salud.

Tantes vegades alabances siguen dades

Mes de juny quantes estrelles
veus eixir com flors novelles
al jardí del firmament.

Tantes vegades alabances
siguen dades
al Santíssim Sacrament.

Univers quants pams de terra,
des del pla hasta la serra.
De Llevant hasta Ponent.

Tantes vegades alabances
siguen dades
al Santíssim Sacrament.

Quants ralls tens, oh, sol bellíssim,
qual la hòstia en el altíssim,
va saltant eternament.

Tantes vegades alabances
siguen dades
al Santíssim Sacrament.

Quantes flors, qual jardinera,
de l’hermosa primavera,
per mostrar al sol naixent.

Tantes vegades alabances
siguen dades
al Santíssim Sacrament.

Quantes brins d’herba té l’herbatge,
quantes fulles té el boscatge,
quan rumbós s’escampa el vent.

Tantes vegades alabances
siguen dades
al Santíssim Sacrament.

Quantes flors, qual jardinera,
té l’hermosa primavera
per mostrar al sol naixent.

Tantes vegades alabances
siguen dades
al Santíssim Sacrament.

Quants ralls tens, oh sol, bellíssim,
qual la hòstia en el altíssim
va saltant eternament.

Tantes vegades alabances
siguen dades
al Santíssim Sacrament.

Quantes són les ones totes
mar tant tes ones,
tanta estrela el firmament.

Tantes vegades alabances
siguen dades
al Santíssim Sacrament.

Religioses (IV): Sants

Arcángel San Miguel

Un príncipe,
¡Oh, príncipe glorioso!
Glorioso Arcángel San Miguel,
que con valor
que con valor dominas
al perdido Luzbel.

Sobre las pequeñuelas
ostentan en tu poder,
bendícelas, bendícelas, ¡bendícelas!
glorioso Arcángel San Miguel.

Auxilio préstanos
para decir “quién como Dios”.
Para decir “quién como Dios”
“quién como Dios”,
“quién como Dios”.
“quién como Dios”.

Camina José a pedir posada

Camina José a pedir posada,
para esta señora que es mi esposa amada,
el que me la dio no me la pudo dar
antes de las dos si a Belén llegar.

Lourdes de Francia

Y Lourdes de Francia
la Madre de Dios,
mirando a la España
que no abandonó.

Ave, Ave, Ave María.
Ave, Ave, Ave María.

La antigua serpiente
de rabia bramó,
pero su cabeza
su pie quebrantó.

Ave, Ave, Ave María.
Ave, Ave, Ave María.

Su santa pechina
cura todo mal,
es gran medicina,
es don celestial.

Ave, Ave, Ave María.
Ave, Ave, Ave María.

San Bartolomé iba por un camino

San Bartolomé iba por un camino,
encontró a Jesucristo
y Jesucristo le dice:
–¿Dónde vas, Bartolomé?
–Señor, yo con vos iré.
–Pues vente conmigo a los cielos,
que yo la gloria te daré.
Yo te daré un don bien dado
que a ningún varón le he dado,
en la casa que serás
tres veces nombrado
no caerá centella ni rayo,
ni mujer morirá de parto,
ni criatura de espanto,
ni entrará el demonio tentador.

Kyrie eleison, Christe eleison.

Gojos a Sant Joan de Ribera

Sant Joan de Ribera és titular de la seua parròquia a Burjassot. Cap a 1940, Mn. Félix Senent Belenguer va escriure la lletra d’estos gojos que musicà Domingo Mas y Serracant. El díptic que es publicà per fer-los públics es pot veure a Todocolección, però també els arreplega, per exemple, la pàgina Gogistes valencians, fins i tot es pot sentir una versió coral al compte de Youtube del Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi. És normal que els gojos arribaren al nostre poble, que comparteix amb Burjassot la devoció a Joan de Ribera.

A Jesús sacramentado,
el cual vos amar pudiera,
por ser de Dios tan amado,
sálvanos Juan de Ribera.

Sevilla ambició tu cuna,
vio Salamanca tu ciencia,
acordes cantan a una
Badajoz y tu Valencia.

Siendo el mejor prelado
que jamás España viera.

Siendo el mejor prelado
que jamás España viera,
por ser de Dios tan amado,
sálvanos, Juan de Ribera.

Consejero de los reyes
y de los concilios norma,
de Valencia vuestras leyes
cooperaron la reforma.

Cuando a ser virrey nombrado
todo criminal huyera
por ser de Dios tan amado,
sálvanos Juan de Ribera.

Gojos a Sant Francesc d’Assis (I): Dadnos, Francisco, la mano

Hem trobat diverses versions impreses d’estos gojos en la Biblioteca Digital Hispànica de la Biblioteca Nacional Espanyola. El text és idèntic en totes elles, així que hem triat una que ens ha agradat i que està impresa en la impremta Laborda de València: Gozos al seráfico padre S. Francisco de Asís. La Biblioteca Nacional la data entre 1830-1864 utilitzant com a criteri el període d’activitat de l’impressor.

Tenint el text complet hem reordenat les estrofes que canta la tia Salomé i n’hem afegit algunes que no estaven en la cançó –es poden diferenciar perquè estan en cursiva, són les estrofes 4, 5, 7 i 8.

Sant Francesc d’Assis ha tingut històricament molta devoció en València, així que podria haver arribat a Alfara simplement per proximitat, però també tenim la hipòtesi que tinguera que vore amb la presència de monjos caputxins al poble. A estos gojos de Sant Francesc d’Assis acompanyen els següents, també dedicats al sant.

Pues con Dios tanta cabida
tenéis padre soberano.
Dadnos, Francisco, la mano, la mano,
para imitar vuestra vida.

Vuestro nacimiento santo
causó con igual porfía,
da al mundo eterna alegría, alegría,
como al infierno dio llanto:
el cielo ansioso por tanto,
en un pesebre os convida.
Dadnos, Francisco, la mano, la mano,
para imitar vuestra vida.

Cuando llegasteis a echarte
a la nieve, Santo mío,
no tuvisteis miedo al frío, miedo al frío,
y a todos haces temblar:
y pues no disteis lugar,
a la pasión atrevida.
Dadnos, Francisco la mano, la mano,
para imitar vuestra vida.

En una zarza, a mi ver,
De cambrones penetrantes;
Oh Francisco! Queréis antes
Arrojaros, que caer:
y la que espinas fue ayer,
Hoy de tenerlas se olvida.
Dadnos, Francisco, la mano, la mano,
Para imitar vuestra vida.

En apariencias de dama
Os tentó el demonio, y luego
Para apagar aquel fuego,
De otro fuego hicisteis cama:
vuestra fervorosa llama
fue del infierno temida:
Dadnos, Francisco, la mano, la mano
Para imitar vuestra vida.

Herido mi Padre fiel,
de manos, pies y costado,
de Cristo crucificado, crucificado,
hacéis un vivo papel.
Y pues sois a la de aquél
imaginen tan parecida,
dadnos, Francisco la mano, la mano,
para imitar vuestra vida.

Entre resplandores bella,
Dejo el mundo vuestra alma,
A gozar dichosa palma
Se fue como clara estrella:
y pues del lugar de aquella
Dio Lucifer su caída.
Dadnos, Francisco, la mano, la mano,
Para imitar vuestra vida.

En pie quedo, como es cierto,
Oh divino Serafín!
Vuestro cuerpo, porque al fin
No tuvo en que caer muerto:
y en la esfera en que os advierto,
Sois de pobres acogida.
Dadnos, Francisco, la mano, la mano
Para imitar vuestra vida.

Entre resplandores bella,
Dejo el mundo vuestra alma,
A gozar dichosa palma
Se fue como clara estrella:
y pues del lugar de aquella
Dio Lucifer su caída.
Dadnos, Francisco, la mano, la mano,
Para imitar vuestra vida.

En pie quedo, como es cierto,
Oh divino Serafín!
Vuestro cuerpo, porque al fin
No tuvo en que caer muerto:
y en la esfera en que os advierto,
Sois de pobres acogida.
Dadnos, Francisco, la mano, la mano
Para imitar vuestra vida.

Y vos sois pastor y guía,
de quien busca vuestro amparo,
dadnos, Francisco la mano, la mano,
para imitar vuestra vida.

Gojos a Sant Francesc d’Assis (II): Serafín abrasado

La versió més pròxima que hem trobat és esta còpia dels “Gozos de nuestro seráfico padre San Francisco” impresa en la impremta de la Viuda Roca, Barcelona en 1830. Així i tot tenen poc en comú, més enllà de la referència a “Serafín abrasado” i de semblances temàtiques que d’altra banda són inevitables perquè el sant és sense dubte el mateix.

Sabio, tú, Serafín abrasado.
Viva imagen del hijo de Dios.
A tus plantas tus hijos postrados
hoy cantemos un himno en tu honor,
hoy cantemos un himno en tu honor.

Salve, Salve, seráfico Padre,
escogido por Dios al eterno,
para ser el terror del infierno
y de Cristo la copia más fiel.

Y por eso en un pobre pesebre
tu naciste en armónicos cantos
que entonaron los ángeles santos.

Como el niño ha nacido en Belén.
Como el niño ha nacido en Belén.

Sabio tú, Serafín, abrasado.
Viva imagen del Hijo de Dios.
A tus plantas tus hijos postrados,
hoy cantemos un himno en tu honor.

Hoy cantemos un himno en tu honor.

Tú criaste a los frailes menores,
a las hijas de Clara fundaste,
a la Orden tercera formaste,
porque a todos quisiste salvar.

Y por estas tres órdenes santas
aplacaste la marcha del mundo,
que corría furioso al profundo,
al profundo abismo infernal,
al profundo abismo infernal.

Sabio, tú, Serafín abrasado.
Viva imagen del hijo de Dios.
A tus plantas tus hijos postrados
hoy cantemos un himno en tu honor.

Salve, Salve, seráfico Padre,
escogido por Dios al eterno,
para ser el terror del infierno
y de Cristo la copia más fiel.

Y por eso en un pobre pesebre
tu naciste en armónicos cántos,
que entonaron los ángeles santos.

Como el niño ha nacido en Belén.
Como el niño ha nacido en Belén.

Amoroses

En este apartat trobareu una sèrie de cançons de temàtica amorosa. La majoria pareixen més bé modernes, però en pocs casos hem pogut identificar la cançó original.

Chiquitín enamorado

Chiquitín enamorado,
dueño de mi corazón,
dulce hechizo de mis ojos,
por ti yo muero de amor.

–Yo le quiero más.
–Más le quiero yo.
–Yo digo que sí.
–Yo digo que no.

–Yo le quiero más.
–Más le quiero yo.

–Yo le quiero más.
–Más le quiero yo.

Oh Dios qué tierna disputa
hemos tenido los dos.
Dilo tú, niño chiquito,
a quién prefieres más de los dos.

–Yo digo que sí.
–Yo digo que no.

–Yo le quiero más.
–Más le quiero yo.

–Yo digo que sí.
–Yo digo que no.

–Yo digo que no.

Tú recuerdas

Tú recuerdas,
un día en un tiempo
de pena deshecho
amor te pedía.

Y en vez de dar remedio
a mis males,
me dabas echares
de noche y de día.

Mas las cosas
por fin cambiaron
y en él se juntaron
en premio a mi duelo.

Mientras yo
me iba consolando
tú estabas llorando
de ira y de celos.

Las iras de Dios desatan
aquel que traición hiciera
pues todo el que a hierro mata
bien sabe que a hierro muere.

Tú recuerdas que a la pobre de mi madre
la ofendiste sin tener razón,
de mi parte ya estás perdonado,
la de un padre no la perdono yo.

Me engañaste hace tiempo,
ya tu mirar no me halaga,
y ahora sufres tú el tormento,
amor con amor se paga.

Una mañanita fresquita de mayo

Una cançó molt coneguda. Hem trobat moltes versions en les que comença amb “una tarde fresquita de mayo”, però també alguna altra en la que parlen d’una “mañanita”, per exemple la que pot escoltar-se en el següent enllaç i que arreplegaren de Quicena (Osca): GONZÁLEZ SANZ, Carlos et al. Archivo oral. Somontano de la sierra de Guara. Inventario inédito, Instituto de Estudios Altoaragoneses, 1998.

En este cas tenim una única gravació i just coincideix en una casete que pareix tindre alguns problemes de so, així que té un poquet menys de qualitat que altres cançons.

Una mañanita fresquita de mayo
cogí mi caballo
me fui a pasear.

Por la senda más acostumbrada
donde mi morena
solía pasar.

Yo la vi que cogía una rosa
yo la vi que cogía un clavel
yo le dije “jardinera, hermosa
me da usted una rosa
y le daré un clavel”.

“Esa rosa que usted me ha pedido,
esa rosa, yo se la daré
si me jura que nunca ha tenido
flores en sus manos de otra mujer.”

“Si me jura que nunca ha tenido
flores en sus manos de otra mujer.”

Una americana

Com passava en el cas anterior, la versió que tenim té alguns sorolls. A partir d’ací tenim unes quantes cançons relacionades amb amors separats: per la immigració, per les guerres o per altres motius. Els “vapors” són un tema central en estes lletres.

Esta i la següent són habaneres molt simpàtiques.

Iba yo por mar y tierra,
vi una luz que pasó
y era una americana
que de mí se enamoró.

Y ella con sus caricias,
con sus caricias,
me preguntó
si de la rica España,
la noble España,
viniera yo.

Yo le dije que sí
y ella me contestó
que para los españoles
ella tenía mucho valor.

–Ven, habanera de la mi vida,
ven a mis brazos con alegría.

Ven a mis brazos, ten compasión,
qué dolor, si no de pena muero de amor.

Allá en la Habana

Allá en la Habana
un barco león (?)
tuvo un choque con otro vapor
y la camarera un grito exclamó:

“¡Ay, Virgen del Carmen,
ay, Virgen del Carmen,
nuestra salvación!”

En una arenosa playa

En una arenosa playa
a una hermosa niña vi
y al ver su amante embarcado,
en altamar engolfado
se lamenta y dice así,
se lamenta y dice así:

–Pilotos y marineros,
los que al barco dirigís,
no perder de vista el norte
ni el navío ni el transporte,
que es mi amante el que va ahí,
no padezca el infeliz.

Pero a un hombre que yo adoro,
es militar, ay de mí,
me lo quitan, se lo llevan,
me lo quitan, se lo llevan,
y a una batalla a morir,
y a una batalla a morir.

Las que no tenéis amores
ni padecéis ni sufrís,
ni el amor os tiraniza,
ni el amor os tranquiliza,
tranquilas podéis vivir,
tranquilas podéis vivir.

La casita

Una cançó popular mexicana de 1924, que han cantat en diverses versions artistes com Pedro Infante (1949).

Tengo yo una casita
tan graciosa y tan bonita,
allí abajo en un trigal.

Una casita chiquita
para la mujer bonita
que me quiera acompañar.

En el portal hay una parra
donde canta la cigarra
y alegre se pone el sol.

En el jardín una hamaca,
en el corral una vaca
y dentro mi perro y yo.

Bajo el techo que nos cubre
la Virgen de Guadalupe
que está en la sala de entrar.

Que me vela cuando duermo,
me cuida si estoy enfermo
y me ayuda a cosechar.

Necesito una chiquita
tan graciosa y tan bonita,
más o menos como usted.

Que le ponga agua al canario,
ponga la ropa en el armario
y aprenda lo que yo sé.

Si usted quiere la convido
a que visite aquel nido,
allá abajo en el trigal.

Una casita chiquita
para la mujer bonita
que me quiera acompañar,
para la mujer bonita
que me quiera acompañar.

Golondria mensajera

És una cançó molt coneguda, que ja es popularitzaria a través de la ràdio i la televisió. La versió de Salomé té alguns canvis, però hem trobat esta informació sobre la versió que pareix ser la primera: l’origen és espanyol, parla sobre la immigració espanyola a Amèrica i més concretament a Argentina –en estrofes que no apareixen en la versió de Salomé–, la lletra és de José Morales i Andrés Olmedilla, i la música de Tomás Sanmartín. La primera versió pareix ser este vals interpretat per Los Xey de 1957, encara que també la cantà Lolita Sevilla, per exemple.

Qué bonitas, qué bonitas,
que son las olas del mar,
cuando voy con mi barquita
unas vienen y otras van.

Los luceros y la luna
que reflejan en el mar
yo voy siguiendo las olas,
todos al mismo compás.

Golondrina, tú que vas
a la tierra que habita mi amor
dile, dile, si piensa él en mí,
que yo le amo con loca pasión.

Golondrina, de verdad,
golondrina, díselo, por Dios,
si no de pena yo muero de amor.

Qué bonitas, qué bonitas,
que son las olas del mar,
cuando voy con mi barquita
unas vienen y otras van.

Los luceros y la luna
que reflejan en el mar,
yo voy siguiendo las olas,
todos al mismo compás.

Ves aquel vapor

La història d’este popularíssim valset és molt curiosa: es tracta d’una cançó del mexicà Juventino Rosas, composta cap a 1887, titulada Sobre las olas, de la que s’han fet moltíssimes versions (també Pedro Infante, per cert).

[Repetir completa]

Ves aquel vapor
que cruzando
los mares se va.

Ves allí, mi amor
que directo
a la América va.

Quién pudiera ser
golondrina
y díselo por Dios.

Y un vuelo extender,
las alas
encima del vapor.

Altres

En este últim apartat hem ajuntat totes aquelles cançons que no encaixaven del tot en les categories anteriors. Entre elles trobem vàries relacionades amb la família, algunes potser per a xiquets i una última sobre la presència de les dones com a toreres.

En los pinares de un jardinero

Esta habanera és popular i l’hem trobada recollida en el poble d’Oix, de Jaume Pujol i Surroca –un home nascut en 1900– en el projecte Càntut i en Cançó popular en una gravació inèdita de Josep Palomero (1979) d’Artanapèdia.

En los pinares de un jardinero,
donde mi madre me abandonó,
me abandonó,
una vecina que allí vivía
me conocía y me recogió.

En los pinares de un jardinero,
donde mi madre me abandonó,
me abandonó,
una vecina que allí vivía
me conocía y me recogió.

Ay, qué placer,
ay, qué placer,
sentía yo,
sentía yo.

Cuando en el muelle
sacó el pañuelo y me saludó.

Poco en después,
poco en después,
vino hacia mí,
vino hacia mí.

Me dio una abrazo
y en aquel acto pensó
en morir.

Ave María Purísima, sereno

Esta és una cançó de sereno de la que encara no hem trobat la font. Pareix una jota, potser d’alguna sarsuela. El primer que ens crida l’atenció és el parlament de l’inici que, a més a més, pareix ser una gravació prèvia que reprodueix la tia Salomé i sobre la que després procedeix a cantar. Esta simpàtica introducció dóna una idea clara de la intenció de fer pública i comuna tota esta compilació de cançons. Hem indicat els tocs de campaneta amb un (*).

Fills, passeu avant tots i no tingau reparo, que açò s’ha fet pa tots els del poble, quan s’acabe ja s’ha acabat. Passeu avant.

Ave María Puríssima!
Sereno, las once.

Tipitipitín (*), duerme niña hermosa,
tipitipitín (*), duerme sin recelo,
tipitipitín (*), que las once han dado,
tipitipitín (*), tipitipitín (*),
nublado está el cielo.

Tipitipitín (*), duerme niña hermosa,
tipitipitín (*), duerme sin recelo,
tipitipitín (*), que las once han dado,
tipitipitín (*), tipitipitín (*),
nublado está el cielo.

Allà en Betlem

Dubtàvem entre classificar o no esta cançó com a religiosa i finalment l’hem inclós ací, darrere de les altres dos cançonetes relacionades amb la família. Pareix una tonadeta per a cantar als xiquets xicotets. En este cas ens ha paregut simpàtic triar la versió en què Salomé canta amb molta gràcia a dos veus.

Hem trobat una altra versió d’esta cançó en el disc La Valldigna canta nadales de Ximo Caffarena (podeu escoltar-la ací), en la que diuen “assonetes”, però pensem que l’«ajonetes» de la tia Salomé és més coherent, almenys en la nostra zona, on com sabreu és un gest de fer jugarotes o festetes als xiquetes.

D’altra banda, sense ànim de posar en qüestió els professionals que han fet el disc, trobem que la tia Salomé, especialment en la seua versió a dos veus, té una gràcia i una frescor difícils d’aconseguir en un cant més “formal”. Sí que hem optat, d’altra banda, per adoptar el mateix títol per si facilita la trobada en el futur.

En un portal, junt a un pessebre
havia un home pobre i alegre
i una matrona que era sa mare
agenollada en un estable.

El xic plorava
fent-li festetes i li torcaven
les llagrimetes.

Ajonetes, toca manetes,
toca-les tu que les tens xicotetes.

Ajonetes, toca manetes,
toca-les tu que les tens xicotetes.

Mujeres toreras

Esta última cançó ens ha paregut bastant particular, no hem pogut reconèixer l’origen ni esbrinar res més sobre ella, però la lletra ens ha cridat l’atenció.

El hombre ya no va [leo, lea] sólo en esta nación,
porque hay mujeres de gran serenidad
que matan a los toros con valor,
luciendo buenos trajes [ole, a]
en medio del redondel,
y en tocando “Pan y toros” al salir,
ay, ay, padre San Miguel,
cuando van a salir
y el público está de gozo palpitante
de ver la serenidad
y con humildad de esta alineadora.

Aplauden sin cesar y con humildad
a esa señora, por su cuerpecito sereno
y ¡viva lo bueno!; me gusta a mí.

El hombre ya no va [leo, lea] sólo en esta nación,
porque hay mujeres de gran serenidad
que matan a los toros con valor,
luciendo buenos trajes [ole, a]
en medio del redondel,
y en tocando “Pan y toros” al salir,
ay, padre San Miguel.