Milagros Granell Lluesma «la tia Cabella»: comare d’Alfara (1893-1967)

Milagros Granell Lluesma, “la tia Cabella”, nasqué a Alfara en 1893 i morí també al seu poble el 3 de desembre de 1967, vespra de Santa Bàrbara, després d’atendre un part.

En 2017 se li dedicà un carrer en Alfara, en un acte en què també es reconeixia al mestre Pedro Tortajada i al cronista oficial, Jose Ramon Molins.

Hem pogut parlar amb Paquita i Teresa Marí, netes de Milagros la Cabella –i també «Cabelles» de sobrenom– i hem confirmat la gran estima que es guanyà al llarg dels anys tant dins de la seua família com en tot el poble. Que un carrer del poble tinga el seu nom és un honor més que merescut.

Com s’explicava extensament a Moncadapèdia a propòsit de Pura Herrero i Pura Palacios –comares oficials de Montcada, i mare i filla–, i contràriament a la creença popular, des del segle XVI les comares oficials tenien formació i estaven obligades a passar un examen. La professió entrà en la universitat a principis del XIX i es mantindria com a exclusivament femenina fins a l’any 1977. Solien tindre relacions difícils amb els metges i obstetres, que històricament han tractat de guanyar terreny als parts i veien en eixe col·lectiu de dones formades una amenaça a la seua autoritat i sovint als seus ingressos.

No obstant això, el cas de Milagros la Cabella és una doble excepció. Sabem per les netes que no tenia estudis, que no cobrava per la seua tasca i que era companyia inseparable del metge don Emilio Ramon Llin. Per les actes dels plenaris conservades a l’Arxiu Municipal sabem que en Alfara hi havia una comare oficial que es deia Rosa Bonet Bonastre (acta de 27 de novembre de 1939), però no sabem durant quants anys va exercir o si va coincidir amb Milagros, ni tenim més notícia d’ella.

Després d’esta introducció de rigor, compartim ací la preciosa conversa que vam tindre amb Paquita i Teresa, les Cabelles, i en la que ens vam riure i ens vam emocionar coneixent la molt poc comuna vida de la seua àvia i el gran paper que tingué en el poble. Gràcies a les dos per compartir amb nosaltres l’estima i l’admiració per la tia Cabella.

Transcripció de la conversa amb les netes, Paquita i Teresa Marín -“Cabelles”-

Índex

Introducció i context
Sobre la faena d’atendre parts
Anècdotes familiars

Introducció i context

No sé si sabeu l’any que va nàixer.

Teresa Marí, la Cabella [neta].- Jo sí que ho sé, en 1893. Perquè estiguí jo mirant l’edat de l’auela Cabella i la de l’auela Jacinta. L’auela Jacinta en 1891 i ella en 1893. Tu compta, per a tindre més segur, si ella se muigué amb 74 anys, i se muigué en l’any 67.

Paquita Marí, la Cabella [neta].- El dia 3 de desembre faltà.

Teresa.- Són del segle XIX. Clar, en aquella època què vols, veges. Si teníem metge de milacre! [risses]. Teníem metge ací de milacre, perquè el poble què tindria, 1.000 habitants? No en tindria més.

Paquita.- Però entonces els poblets tots eren més pobrets de gent. És que tampoc ha augmentat molt Alfara, llevant dels estudiants. Ara són 3.000, no?; però vamos que pa’ls anys que han passat tampoc ha sigut ninguna gran cosa.

Teresa.- I moltes cases velles que estan encara ahí, si no s’han fet edificis.

Paquita.- Alfara és molt bon poble “mala gent, però bon poble”.

No, mala gent, xa!

Paquita.- No, és més tranquil.

Teresa.- Els carrers més amples i més bonicos. Carrers molt amples, molt llargs…

Paquita.- Hi ha cases molt bones. I això que ara les han destruït la meitat pa fer habitacions, que és una… jo això no ho haguera permitit. Que hagueren tirat pac allà o pac allà o pac a on hagueren volgut, però no el centro del poble, cases que són de fa dos-cents anys lo menos… Però en fin, cadascú busca la seua pesseta i au. I més hui. Més hui.

Ací hi havia practicant?

Paquita.- Sí, sí, don Francisco. Té un xiquet que està casat en una xiqueta d’ací que viuen en Elx crec. També tenia set o huit xiquets, o cinc. Però primer estigué Sanchis.

Teresa.- Sí, sí, Vicente.

Paquita.- Estos estaven i Sorní també punxava, però don Francisco Sorní era metge. Alfara és bonica, me referisc jo de la gent, a tots no caiguem en gràcia, açò és indiscutible, perquè –no sé qui deia– és que no som diners: com no som diners no agradem a tots; però vamos, és un poble que se viu molt bé. A ella li agradava molt. Ella això d’anar a les parteres…

Teresa.- Sí, sí, sí, era la seua vida. Veges si era auela, major, i encara anava a parts. Perquè… 74 i…

Paquita.- Ui, ella muigué en un part. Perquè ella se n’anà amb una dona que li anà mal en el part, vingué a les dos i mitja i a les tres estava de cos present, agarrà pulmonia allí.

Teresa.- En el hospital, sí. L’acompanyà.

Paquita.- El dia 3 de desembre, el dia de Santa Bàrbara l’enterraren.

Teresa.- O siga que muigué venint d’acompanyar a una partera en el hospital.

Paquita.- Que ma mare deia, però pa què l’han deixat anar, pa què l’han deixat anar. Perquè ja estava en la clínica, que la podien atendre millor que ella, però ella tenia que anar. Ella se n’anava amb les parteres i venia amb les parteres. O siga que era la seua vida.

Ara amb 70 anys una dona és jove.

Teresa.- Clar, hui en dia sí, però mira quin aspecte té ahí i muigué amb la meua edat. Mira si hi ha diferència. Perquè hui en dia se pintem, se fem el monyo, se’l tintem…

Paquita.- I no, que és una altra vida.

Teresa.- Antes se ficaven de negre i pareixien més majors.

Paquita.- És una altra vida molt diferent. O siga que…

Se vivia d’una altra manera perquè també ens han parlat d’altres dones del poble, Vicentica la Llola, per exemple. Que amortallaven…

Paquita.- A m’auela l’amortallà ella, perquè ella no sé si tenia cinc o sis xiquets i la va assistir sempre m’auela i el dia que faltà que ja li dic que era vespra de Santa Bàrbara i era diumenge, i abaixant jo de ma casa que jo visc en este carrer al final, ella que eixia de sa casa, que és en el carrer Sant Bertomeu, i jo anava corrent i diu “on vas tan corrent” i jo dic “m’auela que s’ha mort i me’n vaig a vore-la que l’acaben de dur ara” i tenia la paella en la taula i isqué i digué “apanyeu-se com pugau que jo me’n vaig a amortallar a la tia Cabella”. Diu, ella no ha vingut a assistir-me a mi als huit fills? Jo me’n vaig a amortallar-la, si volen dinar que dinen i si no que no dinen: Vicentica la Llola. Vicentica la Llola també era una dona que se mereixia més d’Alfara. També era una dona que també estava pa tot. Tu la cridaves i pa fer festes de dir “vaig a omplir este hueco i lo que siga”…

Teresa.- I disfrassar-se i de tot, sí, sí.

Paquita.- Una dona…

Teresa.- I l’Aurora de las Hijas de Maria. Saps?, ella sempre.

Paquita.- Una maravillosa pal poble. De teatre ella omplia on fora. “Que fa falta açò?” Ahí va Vicentica la Llola. Ací en Alfara hi ha hagut molt bones persones, més simpàtiques o menys simpàtiques, però bones persones. Ací en Alfara hi havia una dona, que hui no tindria cap valor, però ella sabia si vosté devia en el forn, si a vosté li feia falta un putxero, si a les seues filles li feien falta unes sabatetes. “No te preocupes, dona-li-ho, que jo vaig”. I l’home no li donava ni una aguileta i ojito que s’enterara de lo que jo feia, eh? Era una dona maravillosa. Perquè entonces hi havia moltes cases molt… Una tenia l’home borratxo, l’altra el tenia que no tenia faena… Perquè hi havia molts problemes. “Que fulano te deu algo? –Sí. –[Pagava] No li digues qui”. Jo ho sé per una persona que estava allí i ho sabia, perquè sempre té que haver alguna persona que s’entere de algo, però no era una persona que anara per ahí dient-lo. Però jo ho sé, seguríssim.

Pues Pili la Rica ens va parlar d’una dona també en estes condicions que vosté mos diu.

Paquita.- Pues no sé si seria la mateixa, no ho sé. Perquè no és que estiga en boca de tots, però maravillosa.

Pues esta gent és la que fan els pobles.

Sobre la faena d’atendre parts

Paquita.- Però ja te dic que ella anava sempre incondicional amb don Emilio, a l’hora que fora. Quan li feren el carrer ací…

Teresa.- Que té un carrer m’auela! Vingué el meu germà també i la família a celebrar-lo i tot. I la veritat és que el meu germà feu un discurs de que…. bueno, de que m’auela a tots els puestos que hi havia… a bona hora ara… de matí, matinant, ploguent, nevant…

Paquita.- Igual, igual.

Teresa.- A tots, a tots.

Paquita.- Però entonces s’anava per amor a lo que venia.

Teresa.- Per ajudar.

Paquita.- I perquè… hi havia molta compenetració amb don Emilio en m’auela… O siga que… “Aneu i crideu a don Emilio que açò ja està ací”, perquè don Emilio era… pobre home, entonces “aneu a cridar a don Emilio que açò ja està ací” i venia, i ella parts assoles també n’ha fet. Molt atrevida, molt atrevida. No tenia por a res. Era molt valenta, molt valenta.

Teresa.- Sí, d’aquella època…

Paquita.- Era una dona que valia molt.

Perquè doña Pura… Doña Pura tenia la seua plaça, però era a Montcada, no era a Alfara.

Teresa.- No, no, no, Alfara no era.

Paquita.- Alguns parts també ha vingut doña Pura a Alfara.

Teresa.- Sí?

Paquita.- De gent que… sí.

Teresa.- Bueno, de gent que voldria que vinguera d’ella.

Paquita.- Que voldria a doña Pura. Però vamos, per lo general era m’auela.

De doña Pura vam entrevistar a la neboda Maria Palacios, i mos deia que ella i don Emilio no feien molta lliga.

Paquita.- Per això que no venia només que…

Teresa.- Algun cas especial, perquè fora amistat o conegut o algo.

Paquita.- Els casos que foren més particulars. Perquè m’auela anava a tots.

Teresa.- A tots, a tots.

Paquita.- Rics, pobres…

Teresa.- Ja te dic que parles amb qui parles nascut de l’any 67 cap allà… M’auela… una amiga meua agarrà una vegà un taxi en València parlant de que… i el taxista, Bartolo, diu “uh, pues si s’auela m’empomà a mi!”, “s’auela m’empomà a mi”, dic “bueno…”

Paquita.- Ui, l’alcalde que li va fer el carrer, Llorens, l’empomà m’auela. Als quatre. Bueno, als quatre no, als tres, a Sonia ja no.

Teresa.- Tots d’ixa edat, ja te dic que abans del 67 han nascuts tots en les seues mans, jo també. La meua germana també i el meu germà també.

Paquita.- Tots. Era molt popular la tia Cabella.

Sí, sí, sí. Sabem que antes d’ella hi havia una dona que li deien Rosa Bonet Bonastre que era comare titular, digam, que després de guerra en els papers que hi ha a l’ajuntament, que hem trobat… Però no sabem el temps que va estar ni res.

Paquita.- No l’he sentit. Jo la que sí que també ha anat a algun part, però vamos… era la mare de Miquelet, un home que tenia la tenda allà dalt. Miquelet que eixia en el teatre també. És el xic, el fill, no ella. Eixa, la tia Amparo, també algun. O siga que eixa dona també me’n recorde jo d’algun… o bé de la família d’ella o això, me’n recorde, que me sona, però vamos, en la mà se podien contar. Perquè érem tots, perquè als farmacèutics de hui a tots els empomà m’auela; a Mari Carmen la Valentina… o siga, els rics, el de més poderio, que no hi havia distinció, a on anava don Emilio anava la tia Cabella, a on anava la tia Cabella anava don Emilio.

Teresa.- Sí, sí, eren inseparables pals parts. Tin en compte que antes totes les dones parien en el poble, no anava ningú a l’hospital. És a partir de finals del 67, 68, 69 ja en el 70 quan comença tota la gent a anar als hospitals a parir. Però antes parien en casa.

Paquita.- I ara ja és quasi obligat. Si don Emilio volia que anara jo i jo deia “jo? Tenint ahí a m’auela vaig a anar jo? Nada”. I ja després anava, lo menos deu… perquè entonces els batejaven…

Teresa.- Molt prompte.

Paquita.- Als huit o deu dies es batejaven. Entonces m’auela anava allà a les parteres hasta eixe dia. El dia del bateig s’acabava i a no ser que tingueren alguna coseta més… Ella hasta que els caïa el melic anava. Quan la meua filla naixqué, ma mare feia “mare, a esta xiqueta no li cau el melic”. Que normalment als set o huit dies els caïa. “Pues ja li caurà!”. “Mare, a esta xiqueta no li cau el melic. –Xica, ja està bé! Ja li caurà”. I alplega un dia que m’auela li diu: “és que no li fique alcohol perquè no vull que plore”. I per això no li caïa el melic. Ella no volia que plorara la seua besnéta. No te cregues tu que…

Teresa.- També llavaven als xiquets i tot. Però m’auela deia “este xiquet el peuet mal”, quan naixien, o “este xiquet… algo…”, tat?

Paquita.- Sí.

Teresa.- “Algo li falta”.

Paquita.- Sí, era…

Teresa.- “Este xiquet no està bé”.

Paquita.- I pobreta no sabia ni llegir ni escriure.

Teresa.- “Este xiquet no està bé”. Sí, ho detectava. “Este xiquet…”. “Este xiquet el peuet…” o “este xiquet… –o xiqueta”, que notava enseguida la deficiència de la criatura. M’auela és que tingué quatre fills, no?

Paquita.- Cinc. Dos xiques i tres xics: Elies, Voro, Miguel, Maria i Milagros.

Teresa.- Cinc fills tingué ella.

Paquita.- Cinc fills. I si els deixava i tenia dos de mala seguida. Tenia dos fills… uno vingué de la mili mal…

Teresa.- De tuberculosi.

Paquita.- … i després ho agarrà la xica, la filla.

I al poble a les embarassades les controlaria a totes, sabria per a quan…

Teresa.- Ho atinava. La que estava prenyà i la que no estava prenyà. Perquè ma mare això encara ho tenia perquè jo encara no sabia que estava en estado i ma mare meu digué. Ma mare no conegué al meu fill perquè… Però ma mare tenia algo de m’auela, perquè ma mare me veu i me diu “tu estàs prenyà, Tere”, jo dic “no, no”. Diu “sí, sí i va a ser un xiquet”. I tinguí un xiquet i estava embarassà i no ho sabia jo. Això ve de genètica.

Paquita.- M’auela a mi no se va atrevir mai a dir-me lo que duia. I un dia venint pel carrer dels Senyorets venia per a casa i estava el camió de la bassura. I me fa “senyora, senyora, senyora”. I dic “me diu a mi? —Diu, sí. Diu: vostè sap lo que porta?”. I jo dic: “no, senyor. —Diu: pues du una xiqueta”. I vaig i li ho dic a m’auela. Dic “uela, tu no m’has dit mai lo que duia i este home mira lo que m’ha dit”, diu “sí que la portes”. Però ella no se va atrevir mai a dir-m’ho. I este senyor en el camió de la bassura [risses]… sempre me’n recordaré.

Teresa.- I m’auela el seu fill era director de Viajes Meliá de Catalunya, o siga que m’auela haguera pogut dir: “jo me’n vaig a Barcelona i a viure en casa del meu fill”. Però ella no volgué anar-se’n mai d’Alfara. Mai. Ahí en el carreró, ahí vivia [carrer de San Diego]. Que haguera pogut anar-se’n i desocupar-se de tot, però ja te dic que…

Paquita.- I “quan se’n va?” o “quan bé?”. Com anava a muntó vegades a casa del fill… I “tia Milagros, vosté quan se’n va? Ai, no se’n vaja perquè a mi me toca el mes que ve” –perquè tenia un fill en Barcelona– i feia “no se’n vaja, tia Cabella, perquè jo hasta tant… –Bueno, pues me n’aniré més tard”. Ella s’esperava… O siga que era molt…

Teresa.- M’auela, única, sin par. És que és única, sin par. No se repetirà en la vida.

Paquita.- No, i que ha hagut qui ha fet molt de bé però ha cobrat i m’auela i don Emilio anaven a la pàlpala, sense ni un duro. Tu imagina’t que don Emilio anava en el cotxe i duia una cistelleta, que era un descapotable que li se caïen les portes, molt pobret. I una visita li donava tres ouets, a don Emilio, eh? Un meló…

I tenia que dur la cistella pa dur-s’ho.

Paquita.- Sí, perquè no podien pagar-li, no podien pagar-li a l’home. Entonces cada u a bonament, i ell tot ho feia bo, ell tot ho feia bo, don Emilio. Són persones que volien ser metges, que són metges, que era metge. Que era… la vocació d’ell era metge.

I quan anava a un part a les tres del matí qui l’avisava, el sereno?

Teresa.- Pues seria el sereno.

Paquita.- El sereno o el familiar.

Teresa.- Els hòmens…

Paquita.- Perquè entonces no hi havien telèfonos ni hi havia res. Ploguent, fent aire, fent calor… Anaven a don Emilio: “vés i crida a la tia Cabella i quan la tia Cabella te diga m’avises”.

Teresa.- “Primer que baixe la tia Cabella”. I allí anava m’auela a les hores que foren.

Paquita.- Ací en este carrer va fer un part amb pales. M’auela. El dia que inauguraren el Patronato de Montcà [estiu de 1954], que estava don Emilio allí. I claro, se complicà de tal manera la cosa que vingué, se n’anà, se’n tornà a anar… Sí, sí, tingué un part molt roïn eixa xiqueta, molt roïn. I amb ventoses n’ha fet un muntó, m’auela. Amb don Emilio, però a vegades també s’encontrava en moments que feia “ara vinc” o “ara torne” o “ara…”. Li feia molta companyia a don Emilio. O sea don Emilio tenia molta confiança en ella, aixina que… i gràcies a Déu, pues tot li anava bé.

Teresa.- Tot li anà bé, mai en la vida tingué… I mira que portà xiquets al món, tots els d’Alfara, ja te dic.

Paquita.- Ací no hi havia penicil·lina entonces.

Ella viuria quan arribà la penicil·lina.

Paquita.- La penicil·lina ja vingué tenint jo hui o nou anys. Perquè me’n recorde jo que la germana caigué mala i tingué que vendre un camp per poder-la comprar, la penicil·lina, que entonces era pagant.

Era de contrabando a vegades…

Paquita.- Era pagant. I després anava tots els dies a la fàbrica de gel a comprar-li turrón helao perquè tenia que prendre tots els dies turrón helao. No sé per què.

Per rebaixar un poc la inflamació o qualsevol coseta.

Paquita.- Tots els dies. Sí que ha canviat la cosa, sí. Però mira, m’auela, m’auela… I més coses que no venen al cap, perquè no te…

Teresa.- Era molt lista i molt bona.

Paquita.- I molt valenta.

Teresa.- No ha tingut par.

Paquita.- I antes de guerra, madre mia. Antes de guerra, ella.

Teresa.- No ha hagut una com ella, però en tot. Ella se plantava… bueno, era molt valenta. No tenia por a res. Ella eixia, ja veus tu que en aquella època… eixia a les tres del matí assoles amb el manto pac amunt i pac avall, als gitanos, açò, allò… Ella assoles, no tenia por a res.

Paquita.- I també era molt volguda, la tia Cabella.

Teresa.- Ací en Alfara la recorden tots en molt de carinyo. Però és que ademés era molt oberta, dia lo que pensava. Jo quan era xicoteta me pegaven molt, sempre me pegaven, i me n’anava correguent sempre a plorar-li a m’auela al carreró. I m’auela me veia i feia “qui t’ha pegat?” i jo feia “m’han pegat” i diu “agarra una pedra i mata-los!” [risses].

Paquita.- Ha sigut una dona que no ha tingut res, que ho ha fet tot a voluntat, tot a voluntat.

Teresa.- Pa’ls demés. És digna de tindre un carrer i més encara, perquè ha sigut inigualable, no té par. Una dona… d’eixes dones que hi ha que per lo que siga se n’ixen de lo corrent. En tots els sentits. I no tenia por a dir: “pues mira, xica, jo per què tinc que arreglar este peu si jo no sé ni de què”: “tu vine que jo te’l fregaré i…” i se n’anava caminant. Ella ahí amb una maceta de morter i una safa, el feia treballar i després l’enrotllava i ja caminava.

Paquita.- És que ací tots, els del 57 per amunt, els que no s’han mort, però els que queden tots han nascut en les mans de m’auela. Perquè antes no s’anava a hospitals. Una dona molt humilde, molt senzilla, que haurà fet coses bones i n’haurà fet males, també.

Teresa.- Bueno, males jo no li’n conec ninguna.

Paquita.- Dona, no ninguna maldat sinó alguna cosa de que no cau en gràcia. Perquè tots ne tenim. Però te vinc a referir que…

Teresa.- Pa tots, ella vivia pa tots, pa donar ajuda a tots.

Paquita.- Era una dona molt gran.

Teresa.- En aquella època, la importància d’aquella època era que tot era per amor a la persona, perquè per açò [diners] no era.

Sense cobrar.

Teresa.- Mai en la vida. I no tenia pensió. I no tenia pensió, entonces no tenia pensió de viuda, la mantenia mon tio Miguel el de Barcelona i ma mare, els fills.

Paquita.- L’auela no alplegà a cobrar, la tia Maria sí.

Teresa.- La tia Maria sí, però l’auela no.

Paquita.- La tia Maria és que anà a la Conserva o…

Teresa.- A la fàbrica de sacs, anà.

Clar, si no havien cotitzat…

Teresa.- No, m’auela no havia cotitzat mai en la vida. I no tenia pensió, se mantenia pues del fill, de l’altre fill i de la filla. I ja te dic, quan vivia l’home la mantenia l’home, però després quan enviudà pues va ser… mantindre-la els fills. Ma mare –Milagros la Cabella, filla– també tingué una temporà (d’anar a atendre parts), però a ella no li agradava.

Paquita.- Ella sufria, era més passional, sofria molt i digué que no.

També en els anys 70 la gent ja anava als hospitals.

Paquita.- Quan jo tinguí el meu fill la gent ja se n’anava. Lo que passa és que jo volia estar en el llit, en ma casa.

Teresa.- Tenia a l’auela comadrona i a la mare també mig comadrona, pues veges.

I les comares és una figura que quasi va desaparèixer. Ara no, ara s’ha tornat a llançar… I les de Montcà ho fan molt bé.

Paquita.- M’auela anava a Carpesa i a Vinalesa i a Foios. O siga, els que eren fills d’ací que estaven per ahí repartits… La tia Cabella, a buscar a la tia Cabella. Que la coneixien. No és que la coneguera a Vinalesa, sinó que se n’anava u a viure allí i feia “jo vull que vinga la tia Milagros la Cabella.

Teresa.- Sí, sí, la buscaven, la buscaven. I allí anava m’auela! Era molt popular la tia Cabella, en invierno y en verano. Fred i calor, i plou…

Paquita.- I li feia don Emilio: “ací no hem de cobrar, però ací hem de vindre perquè és precís, mira-la, pobreta”. Als gitanets.

Teresa.- Tots els gitanets han nascut en mans de m’auela. Tots els majors de 57 anys…

Jo sabia que anava don Emilio, però no sabíem…

Teresa.- Sí, sí, era la mà dreta de don Emilio en els parts, per la confiança que tenia, pues voria que la dona ho feia molt bé molt bé molt bé i que anava tot de categoria, diria: “pues esta dona…”

Paquita.- I que no deia que no, ella se tirava al riu.

Quina generositat!

Paquita.- M’auela sempre deia que “al bon part, la gata és comare”. M’auela sempre ho deia “en el bon part no fa falta ningú, el xiquet mateixa espenta i ix i tal i ja està”. I després deia “hasta les formiguetes parixen”.

I ací les dones que tenien problemes, no hi havia un hospital? Anaven a La Cigüeña o…?

Teresa.- Sí, a l’Hospital, a General Sanjurjo sobretot perquè no estava l’Arnau, no estava La Fe. Que hui dia és Peset, General Sanjurjo.

És que ens havien dit que si anaven a La Cigüeña.

Paquita.- Però això era més tard, això és ja un altre temps. I ahí anaven las hijas de papá, digam.

Teresa.- Les que tenien molts diners.

Paquita.- Perquè tindre un crio valia molts diners i ací no costava res. La voluntat… de la falla.

Anècdotes familiars

Paquita.- Ella era de por, ella era de por. Ella era de por en tots el conceptes. Ella tenia que anar per davant.

Teresa.- Pues sí. Que ella hauria pogut anar a ser a Barcelona, i haver dit “me’n vaig a casa del meu fill, visc com una senyora i m’oblide de tot”, però no, no, no. Ella estigué tota la vida així en Alfara. Vivia amb una germana també viuda, eh? Vivien les dos. La germana, Maria, que era viuda des de sempre, se casà i enseguida quedà viuda i vivien les dos juntes ahí. I ma tia Maria agranava i m’auela anava per raere i tornava a agranar. Ma tia Maria escurava i anava m’auela per raere i tornava a escurar [risses]. Era tremenda. I a més era molt catxonda, perquè un dia de tormenta, t’ho vull dir jo pel caràcter que tenia, mira si era bona pa tots, a la germana la duia… Una tormenta, uns trons… I ma tia Maria tenia molt de por als trons. I estava, una en una habitació i m’auela estava en l’altra habitació, les dos gitades, per la vesprada, i ma mare i jo estàvem en el carrer, no podíem eixir de l’aigua. I ma tia Maria: “Santa Bàrbara bendita, Santa Bàraba bendita…”, vinga a resar ma tia Maria. I m’auela des de l’altre quarto “ore, ore, ore, ore, ore, ore, ore, ore, ore!” [risses], i se burlava. Ara, no sabia… “a on està Maria?”, ma tia se n’anava a comprar i ja necessitava a la germana al costat, no podien fer res sense una i altra. Estaven juntes i lo que feia una: “xica, però si ja he fregat. –No ho has fregat bé”, tornava a fregar-ho. “Mira com has fregat!”, tornava a fregar-ho.

Paquita.- I devantal, sempre amb devantal. M’auela pa anar-se’n a Barcelona se feia els devantals, que li’ls feia una dona d’ací que estava curreta i li’ls feia amb vainicas rodant, negres, igual que la tela, però a màquina. I ella se n’anava a Barcelona i se n’anava amb el seu devantal.

Teresa.- És que antes era la indumentària.

Paquita.- Ella anava de poble, de lo que era. Sí, sí, sí, sí.

Teresa.- Conta-li… No va ser una vegà quan anà a Viajes Meliá que se n’anà en el tren i arribà a l’agència i mon tio ja era director i tot. Se veu que va ser una de les primeres vegades que anà a l’agència i ella preguntà: “Miguel Benlloch?”, i li digueren: “ah, pues ahora le avisaremos, siéntese ahí”, i m’auela no digué: “Miguel Benlloch és el meu fill”, com la veieren una aueleta i una dona de poble que és dir: “que esta dona què voldrà d’este home?” i quan la veu mon tio: “¡si es mi madre!”. Això ho contava m’auela “però si és ma mare!”, com dient “la que teniu ahí és ma mare!”. Per com anava, que no anava de postin.

Paquita.- N’ha fet de Jaimito.

Teresa.- Ella tot menos presentar-se ella i dir: “és que Miguel Benlloch és el meu fill”, presumir del fill. No: “Miguel Benlloch està? –Ai, pues sente’s, ahora la llamaremos”. No dir “és que jo sóc sa mare”, no, no, no.

I anava assoles a Barcelona.

Paquita.- Ella sí, no tenia cap problema.

Teresa.- Anava en el tren xurro que se deia.

Paquita.- I anava amb mi, jo sempre anava amb ella. Me’n recorde quan me pujava per la ventanilla pa que agarrara asiento, que entonces no hi havia reserva els primers viatges. Eixies a les huit del matí i alplegaves a les huit de la nit a Barcelona, tot lo dia. Después ja venia amb reserva, ja era diferent, ja anàvem en l’autobús de Meliá… Però ella no tenia por a ningú. Ja te dic que era una dona molt normal, molt plana.

Teresa.- I quan anàvem a Barcelona mon tio tenia un xalet en Gèlida, perquè ells vivien molt bé, tenien hasta sirviente en aquella època i tot. Amb criada interna, tenia xofer i tenia tot.

Era una de les empreses importants.

Teresa.- Sí, la va fundar mon tio, mon tio Miguel, el fill d’ella, amb don José Meliá. Que se conegueren en el port. Don José Meliá i mon tio, el fill de m’auela, se conegueren en el port de València, perquè mon tio era comerciant i don José Meliá també i entonces va ser quan fundaren l’agència pa transportar… va ser després de la guerra, pa passar persones que s’havien quedat en una comunitat a una altra, tot això. I muntaren una agència pa portar a tota la gent d’un puesto a un altre. I ahí començà Viajes Meliá. Pues quan anàvem a Gèlida en estiu, que mosatros érem més pobrets [risses], m’auela estava allí i ella tenia obsessió de que jo menjara, perquè jo menjava molt poquet. I anava a la nevera, aixina amagà, amagà i me feia: “l’animal de ta mare no te fa mai butxaques, no te fa mai butxaques”, me volia amagar fruta, com si ma tia Emilia, la dona de mon tio, no volguera que jo agarrara una fruta. Pues ella anava a tientas a tientas a la nevera, agarrava una fruta i me feia: “minja-te-la, minja-te-la”. I ix ma tia i diu “¿pero qué hace, madre? –Res, res, donant-li a la xiqueta un… –¿Que ella no puede cogerse lo que quiera? Mujer, déjela que coja…”. Però ella tenia obsessió de que jo menjara i era aixina, era aixina ella. “Que menge, que menge”. I me ficava les coses en la butxaca. I feia “l’animal de ta mare no ficar-te ni una butxaca en les bates!”, perquè ma mare me cosia les bates.

Paquita.- Omplia on anava, omplia on anava.

Teresa.- “Pero si ella puede comer lo que quiera, madre”, perquè li deia “madre”, la volia a muntó, tat que sí?, la tia Emilia volia molt a l’auela, molt. I la tractaven molt bé allí quan anava. Se passava els estius allí.

Paquita.- Anava dos o tres vegades a l’any a passar-se un mes. I jo amb ella.

Teresa.- Ai, una altra cosa molt graciosa.

Paquita.- Són coses que… ella ne feia… de bolero, de bolero. Li venia al cap. Era lo que li venia. Els nets preferits érem Manolo i jo.

Teresa.- Li traïen tot lo que volien a l’auela.

Paquita.- Ahí en el cantó hi havia una tendeta que se deia Pistoles. I duien el xocolate este de pastilleta normal de quadrets, que valia tres quinzets. Me’n recordaré sempre. I jo li deia a ma mare “mare, jo vull xocolate blanc. –Jo no te puc comprar xocolate blanc. –Pues ara el tindré el xocolate blanc!”, me n’anava a plorar-li a m’auela. Jo li traïa el xocolate blanc. Ningun net… era Manolo i Paquita. Érem els dos. Però és que era… Però jo també era amb ella, en tots els sentits, no cal dir-lo. Però sí, jo li traïa. Jo quan ningú duia espardenyetes, jo les duia Bamba, perquè me les comprava m’auela. Però m’auela me feia “Paquita, ves a casa fulana i tal i cobra-li un sac de quereguilles”. I jo feia “Jo no vaig. –Ves, cobra-li un sac de quereguilles que t’auelo no vol anar. –Pues que vaja m’auelo!”, jo encara podria anar a cobra-ne uns quants, si no a d’ells als fills o als nets. Però eren bons auelos.

Teresa.- I tanto.

Paquita.- Eren dos persones molt bones de sentiments. I a on sabien que hi havia un d’això, pues un sac de quereguilles, un sac de cebes, o “ves-te’n a espigolar aquell camp que jo ja l’he plegat”. Diners no, però de bons sentiments sí, eren bones persones. Jo ahí a on jo vaig sempre dic: “Paquita la Cabella, Paquita la Cabella”, ho porte per bandera.

No sabeu d’on ve, no?, Cabella?

Paquita.- De Montcà.

Però el sentit.

Teresa.- No mos han dit mai per què. Cabella, no sé per què seria.

Paquita.- M’auelo Tatay. I m’auela Jacinta de Marines.

Teresa.- De Marines el vell.

Paquita.- I l’auelo Marino de Vinalesa. També molt bones persones. M’auela Jacinta també anava a l’estraperlo… Molt treballadors, molt pobrets, molt treballadors en aquell temps. Tenia sis fills també, que no se crega que… I rajolers, que quan plovia no treballaven i no cobraven.

Teresa.- Pues ja sabeu casi tota la vida de m’auela. I tota la vida amb el topet, eixe que porta ahí [en la foto], i de negre, tota la vida. En aquella època tots de negre, tots de negre. Clar, pareixien més majors. Perquè ja te dic que ella se muigué de la meua edat, 74.

*