Pilar Taroncher, les “oasines” d’Alfara

El papa Pius XII amb el grup de “oasines” espanyoles. Dretes, d’esquerra a dreta: Amparo Bigné, Pilar Taroncher, una xica de Madrid, el papa, María Albert, Marita Martínez i una altra madrilenya. Davant, agenollades: Carmen Albert i Amparín, una xica de Manises. Al darrere porta una inscripció: «Grupo de jóvenes “movimiento Oasis”. Audiencia con el papa Pío XII, Castel Gandolfo”, dijous 15 d’agost de 1957, festa de la Mare de Déu d’agost (un dogma que proclamà este papa en 1950). Un any després moriria Pius XII.

Quedàrem amb Pilar Taroncher Mora, dita “Pilarín la Rica” (1936, de la família dels Ricos, neboda de les Simones), en tres ocasions, a la seua residència, seu de l’Institut Secular Lumen Christi de València. Pilar és una de les set “oasines” d’Alfara, membres del Moviment Oasis (que entre nosaltres es deien “les de la FAC”: Fraterna Ajuda Cristiana), una de les invencions del Moviment per un Món Millor del pare Ricardo Lombardi. Es tractava d’un grup de xiques de la parròquia que va organitzar Mn. Juan Schenk per a que l’ajudaren en la intensa activitat pastoral que va mantindre en Alfara i més enllà, i que continuà com a Institut Secular des de València i per al món, amb comunitats a tot l’Estat i a Hispanoamèrica, activitat editorial d’alt nivell, i, en l’actualitat, una Fundació (Fundació Padre Juan Schenck) que continua el treball en l’àmbit internacional.

El contacte amb Pilar va ser molt senzill i la seua disponibilitat ha sigut en tot moment completa i modèlica. A banda d’esta entrevista, comptem amb una col·lecció de fotos relacionades amb Alfara que documenten perfectament nombroses activitats que van caracteritzar una època al nostre poble.

De Pilar només podem contar coses bones: com es pot vore, l’entrevista es va fer amb tota la cordialitat i el millor humor, i ens vam quedar amb ganes de més. És una dona amb molt bona memòria, que ha viatjat pel món, s’ha entrevistat amb diversos papes i cardenals, i que es va fer càrrec de l’editorial EDICEP [Editorial Cultural y Espiritual Popular], amb viatges, per exemple, a la Fira de Frankfurt —una de les més importants del món.

Que tota esta activitat tinguera inici i, en bona part, epicentre en Alfara, és un fet sorprenent que, per suposat, mereixia un espai en este arxiu.

Inés Sanchís en una fotografia de gran format pintada a mà en l’època del seu “regnat”, en 1909. Col·lecció Institut Secular Lumen Christi.

La vida de Pilar i de les seues companyes ha estat lligada a la de Juan Schenck (1926-2001, de qui es pot llegir una ressenya biogràfica ací). Mn. Juan era fill d’Inés Sanchís, que fou “reina de la bellesa” a l’Exposició Regional de 1909, a on va conèixer al seu home, un cuiner suís vingut per participar en la mateixa Exposició. Conten que era un gran pastisser, que feia galletes farcides als escolanets del seu fill.

L’activitat del jove capellà en Alfara (1955-1959) va ser frenètica: la Cruzada de la Bondad, el cine de diumenge per als xiquets, la tòmbola instal·lada a la plaça de l’Antic Regne, la Santa Misión [de la Santa Misión (de l’1 a l’11 de novembre de 1956) hi ha uns recordatoris a més del gran Crist en la Creu que només ha eixit una vegada en processó. Hi va haver una creu de fusta negra on ara hi ha el nou confessionari], la Mare de Déu de “les 10 avemaries” (que es duia de casa en casa i s’hi resaven deu avemaries amb assistència del retor), el Cristo del Perdón, les mises amb malalts, els berenars amb matrimonis, la creació d’una escola parroquial, els exercicis espirituals, els cursets de cristiandat, etc.

Hem optat per fer una transcripció fidel de l’entrevista, sempre amb els nostres criteris (uns criteris que devem a Josep Lacreu): que faça una descripció de la col·loquialitat, i que siga reconeixible per als coterranis.

Sinopsi

Pilar Taroncher Mora, “Pili la Rica” (1936), ens parla de la Cruzada de la Bondad a Alfara, de la seua història de vida i de don Juan Schenk (retor d’Alfara entre 1955 i 1959) i el Moviment Oasis, al que ella ha dedicat la seua vida, en l’actualitat des de l’Institut Secular Lumen Christi.

Transcripció

CONTINGUT

Sobre la «Cruzada de la Bondad»
Història de vida
Don Juan Schenk i el Movimiento Oasis

Sobre la «Cruzada de la Bondad»

…Un dumenge de vesprà anàrem a parlar amb el governaor, que era Jesús Posada Cacho [ho va ser entre 1956 i 1962] perquè era la Semana de las Autoridades [una de les quatre de la Cruzada de la Bondad], a la plaça del Temple: Tavernes de Valldigna, Montcà, Alfara i tots els pobles que la feren, i tots a la plaça del Temple, cada u amb la seua pancarta i cantant tots el himne. Quan isqué ell al balcó mos digué: “Es confortador ver un espectáculo como éste”. Però això ho deprenguérem perquè en la pel·lícula eixia tantes vegaes que ja li díem “Es confortador” [risses]. Casi tots els xiquets de la diòcesi que ho feren [la Cruzada] i tots amb les pancartes i cantant, i quan isqué ell al balcó les primeres paraules que digué van ser ixes, ja no me’n recorde de ningunes més [risses], però com ho féiem tantes vegaes, “es confortador”, al final a ell ja li díem “Es confortador” [risses].

Eren quatre setmanes que en la primera feien la inscripció, en el Cuartel General, no te penses que es qualsevol cosa [risses]! Però claro, primer a les escoles, a totes les escoles anava el retor a explicar-los que s’anava a fer una campanya molt gran. Después eren quatre setmanes, primer ahí a on estava la Falange posava “Cuartel General. Inscripción…”, per exemple de dimarts a dijous, perquè divendres i dissabte tenien que ensayar el himne, i tots a cantar el himne. I ademés dúiem la creu, que era la creu de Santiago. Pues els “agentes secretos” la duien amagà en la solapa, i quan veïen que un xiquet havia fet una cosa bona pues entonces dien: “toma…”, i en el carnet que tenien dien: “¿llevas el carnet? —Sí. —Ale, dus el carnet”, i li apegaven un sellet. I anaven omplin el carnet. Eren capaços de tirar a una dona a terra perquè tots volien dur-li la cistella [risses]. Bueno, pues en la Cruzada de la Bondad dúiem la creu amagà en la solapa pa que els xiquets no saberen: “a lo mejor te encuentra el agente secreto y te pega un sellito en el carnet”. El carnet estava doblat en quatre, quan s’obria primer posava “cruzado”, i el nom del xiquet —o de la xiqueta, que els díem a tots cruzados—. I una setmana se feu la cabalgata, aixina com anàrem una setmana a Montcà quan vingué l’obispo, que només anàrem els d’Alfara, però al governaor sí que anaren els de tota la diòcesis. Tots els que la feren. Anaren de Tavernes de Valldigna, que entonces estava de retor don Ricardo Carles [entre 1953 i 1967], que va ser el cardenal de Barcelona i està enterrat en la Basílica de la Mare de Déu. Ixe estava entonces de retor i tamé la feu. Era de Llíria. Molts pobles de la diòcesis que la feren, i claro, allí a la plaça del Temple, tots amb la pancarta de quin poble eren i tots cantant, pues imagina’t, quan el governaor isqué al balcó [risses]… I después anàrem al arzobispat, però ahí crec que només anàrem els d’Alfara i Montcà, que el arzobispo mos va recibir. I el obispo auxiliar tamé vingué un dumenge a Montcà, que anàrem els d’Alfara a Montcà i tamé mos parlà el obispo auxiliar, que era don Rafael González Moralejo. I don Marcelino [Marcelino Olaechea Loizaga] era l’arzobispo. O siga, va ser quatre setmanes: una setmana era la de la família, tenien que portar-se bé amb la família. I entonces era… tenien que arreplegar una foto del pare, i els xiquets… els féiem un diploma com una… aixina: “el cruzado tal, el dia tal, la fiesta de la familia”, i allí tenien que apegar els retratos, però que els pares no ho tenien que saber, i els xiquets regirant per tota la casa, i les mares: “però este què regira?”. I la u duia la foto quan son pare estava en la mili [risses]… Bueno, hi havia fotos de totes les maneres. Perquè tots els xiquets buscaven les fotos i conforme les trobaven pues les posaven. Què més volíem, dels xiquets d’ixa edat? Pues això. I… o siga, la Setmana de la Família. Después era la setmana de la Oración del Amor, que totes les vespraes anaven tots a la iglésia a fer la visita al Santíssim. Que claro, la iglésia… tots els crios… i al final se posà… els posàvem el sellet perquè havien anat i eren bons. O siga, vull dir, ahí hi hagué molt. Después férem una cabalgata que a lo millor la de Montcà sí que eixia.

La de Montcada està gravada [es pot vore el vídeo complet amb comentaris i fotos extractes a La «Cruzada de la Bondad», Moncada 1959].

La de Montcà està gravà? Si hi han fotos ahí, ja està. La cabalgata era tamé pa arreplegar algo de dinés, perquè ahí hi havia un gasto enorme, perquè els donàrem: primer el carnet, después cada setmana com una quartilla aixina i per darrere escrit ahí la insígnia i el lema de la setmana, i raere totes les obres bones que podien fer pa conseguir el fi ixe que era de la setmana. I cada setmana els entregàvem a tots, cada grupo als d’ells, un cartó d’ixos pa que ho tingueren i ho saberen. I entonces pues va ser… cada setmana tenia un color. Però la última setmana era la de “la bomba atòmica”, que diguérem: era el bombardeo. I allò era, coneixia don Juan a un capità d’aviació; crec que era el capità, no ho sé, no me’n recorde. I ixe tenia una avioneta d’ell en Manises, i entonces don Juan li diu: “es que tienes que hacerme un trabajo, porque los niños van a soltar un globo, los de este pueblo, del otro, del otro…”.

Sí, ho hem vist, també.

Ho heu vist? Amb els globos? I después el piloto els tirava caramelos i ells soltaven el globo. Però la anècdota es que ells posaven la dirección d’ells, “Soy cruzado de la bondad, Fulano de tal y de tal pueblo y tal sitio”. Alguns d’alguns pobles mos digueren: “han recibit contestació de no sé quin poble”. És que com estava… els inflàvem amb ¿hidrogeno era? Lo que pujava… Lo que entonces hi havia; jo sé que anàvem pel port buscant-ho. I ho lligaven en un palet i al final tenien que posar el lletrero de mensaje que volien, si algú el encontrava que li contestara. I d’alguns pobles sí que ens digueren que els havien contestat de altres pobles que ho havien recibit. Això va ser… oi, els xiquets!… Un avió tirant-los caramelos i ells soltant el globo, tots amb els globos allí. Els d’Alfara estàvem allí a la creu, els de Montcà en un atre puesto, però el capità este tenia que tindre el mapa de tots els pobles que tenia que recórrer, i era el mateix dumenge pa tots, que era el dia final. Ahí va ser… “la bomba atòmica”.

Nosaltres ens hem preparat unes preguntetes… per si vostè mos pot tirar una maneta i mos pot explicar algunes coses…

Pues vinga… Si puc…

Jo crec que la memòria d’estes coses…

Se perd. Se perd. Ara se viu d’un atra manera. Però recordar lo d’entonces si ho fas tu això continuarà, i si no se pedrà. Això és de veres. Jo dic: lo que hem fet, fet està; lo que no hem fet, pues se pedrà. I veus?, mira per a on, ha eixit. Jo dic: els quatre anys que ha estat don Juan en Alfara, que… tant que hem treballat mosatros!… Quatre anys [des de finals de juliol de 1955 a finals de 1959, ecònom de la parròquia de sant Bartomeu] estigué ell, i jo dic: els quatre anys… I don José Gea que estava en Montcà tamé, i don Jesús. Però don José Gea i don Juan eren els que més bé se duien. La u estava de vicari, l’atre de retor, però don José Gea i don Juan eren molt amics. I aixina és com ho férem. Però és que después, claro, com això isqué en totes les revistes i tot, pues… de molts pobles, ahí és a on se mos pergué la pel·lícula. Perquè mos demanaven la pel·lícula pa ells fer… Però claro, l’enviàvem, tornaven, l’enviàvem… i al final desaparegué.

Però això continua fent-se, eh? En els anys 70 i pico jo ho he trobat per ahí, la Cruzada de la Bondad.

Pues sí, perquè… mosatros férem un llibre de la Cruzada de la Bondad.

I en Sudamèrica jo sé que en alguns llocs se fa encara Cruzada de la Bondad.

Claro, és que als xiquets els motives aixina, com a que són campeons i que són uns “cruzados”, però no com ixos soldats que van… no, aneu a fer la bondat, a ser bons. I de veres que feien coses maravilloses els xiquets, eh? Feien… veien a una dona carregà: “duga, duga, jo li passe el carrer, no se preocupe —No, que jo puc”. Escolta [risses] en un poble, hasta li trencaven els ous a una persona, perquè els dos… per si els veien els agentes secretos, perquè si mos veu fent una obra d’ixes mos apegarà el sellet [risses]. Ai, és que era molt bonico! Era molt bonico això, disfrutàvem molt, mosatros i… lo que haurem fet. Que se’n recordaran.

Història de vida

Pilar, l’any de naiximent mos lo pot dir?

Sí, el 36. Bueno sí… no, tinc… pues com jo nasquí en guerra, nasquí en octubre, però mon pare se pensava que… “en l’ajuntament no fa falta anar perquè ara no hi ha res de tot això”, i quan anà digueren: “com que no? En l’ajuntament està”. “I ara què fem?”. I digueren: “pues apuntar-la a l’última de l’any”. I oficialment jo en totes les documentacions i en tot en tot tinc el 31 de diciembre del 36 [risses]. Ai, l’atre dia no sé qui era que me preguntà… sí, una targeta d’ixes del banc o no sé què, que me preguntà… això que te pregunten apressa a vore si contestes: “fecha de nacimiento”, jo: “treinta y uno doce treinta y seis”. En tots els puestos tinc que dir lo mateix. Perquè quan vingueren a fer la targeta a Alfara de identitat entonces pugí, parlí amb el secretari, jo dic: “es que quiero saber la fecha exacta cuál es”. Entonces me digué: “olvídate de octubre”, que jo había nascut en octubre, recién alcomençà la guerra [va començar el 17 de juliol de 1936; al mes d’octubre ja no funcionava l’església]. Que tenien l’aigua benaïda i tot pa batejar-me, sí, don Emilio me batejà enseguida que nasqué [don Emilio Ramón Llin, metge d’Alfara].

Record de la Primera Comunió de Pilarín Taroncher, celebrada dijous 10 de maig de 1945, Dia de l’Ascensió. Les comunions en dijous d’Ascensió eren habituals, fins que es van traslladar a diumenge. Les imatges són el Bon Pastor i els atributs habituals en la Comunió: el Crist, la Sagrada Forma amb el calze, el blat i el raïm (el Pa i el Vi).Quant a la frase “Super aquam refectionis educavit me”, pertany al segon versícul del Salm 23, en la traducció al llatí de la Vulgata.

En ma casa se prepareren amb aigua beneïda, perquè com començaren a cremar sants i a cremar-ho tot pues se prepararen amb aigua beneïda, perquè sabien que anava a nàixer, i diu: “pues per lo menos la bategem i ja està”. I quan passà tot me dugueren a la iglésia, me fiu ma mare una bata blanca d’ixes frunzides que dúiem entonces [risses]. I jo entonces —què coses, eh?— me’n recorde quan isquí de ma casa de la maneta de la meua cosina, Maria Camps Taroncher, que era la padrina, i del meu germà de llet, Rafael Cervelló Cruz, “de Capellitos”, que era el padrí. Però me’n recorde només quan isquí de ma casa. En la iglésia ja no sé res, supose que me farien tota la cerimònia del crisma i de tot lo que hi ha que posar [risses]. Què coses, eh?, només me’n recorde del trocet quan isquí de casa, amb les sabatetes blanques, tota mudà [risses], i después no enrecordar-me de res, ni de la iglésia ni de res… Me batejaren el diumenge 23 de julio de 1939.

Només acabar-se la guerra.

Ui, i arreglar la iglésia, que allò com era el mercat tardaren molt en netejar-la i en fer-la, per això me batejaren en ixa fetxa. I después tinc la de la Primera Comunió, el dijous 10 de maig de 1945, Dia de l’Ascensió, i la de la Confirmació, el dissabte 21 de juny de 1947. Mos confirmaven en la visita pastoral de l’obispo, la confirmació la té que fer el obispo.

Pues el… des d’entonces a mi en tota la documentación i en tot, el naiximent: 31-12-36. Jo ho tinc clar [risses]. No, pa jubilar-me i pa tot, no en tinc atra cosa. Fija’t. Mon pare: “a estes hores no anirà ningú, no estan a l’ajuntament, que tal i que qual”. I quan anà digueren: “com que no? Hem anat inscrivint a tots. —Diu: i ara què fem?”, i entonces digueren: “pues apuntem-la l’última de l’any”. Com entonces feien les coses aixina [risses]… Pues ja està. Aixina és que en el últim el tinc.

Els seus pares eren d’Alfara?

Mon pare de Montcà, ma mare d’Alfara. Com és normal! En Alfara i Montcà [risses]… És aixina, perquè entonces no hi havia discoteques, no hi havien cotxes, entonces els que se coneixien eren d’Alfara o de Montcà, i de Benifaraig algú encara, però… poc perquè en Alfara n’hi havien moltes fàbriques i venien molts a treballar, però en Alfara i Montcà era lo que més, anaven a passejar a l’estació [risses].

Clar, està al mig.

Claro. Passejaven els dumenges a l’estació. Per això dic que… ahí el passeig es feia a l’estació.

Clar. I a la Magdalena també se trobaven. A la Magdalena eren de més pobles.

A la Magdalena eren de més pobles, la part de Rafelbunyol i Massamagrell i tots eixos. A la Magdalena anaven molta gent, a les festes de Pasqua “i encà mos queda el de la Magdalena”, que era después, a les Tres Avemaries. Ma mare feia: “tu?, com el tabalet i la dolçaina, tots els…”. Mira, alcomençaven per Massarrojos, que era en juliol, els Sants de la Pedra; después anava el Cristo de Benifaraig: a Benifaraig. Después eren les festes d’Alfara: a Alfara. Después eren les de Montcà: a Montcà. I encà quedaven les de Vinalesa, Sant Honorat, que encà anàvem a Vinalesa. Aixina és que ma mare: “però com…”. Les mares eren unes santes. Jo ho dic: ma mare és una santa per haver-me consentit eixir a tots els puestos, fer tot lo que he fet, i feia: “i la faena què?”.

I a escola a on anava, vosté?

Jo aní a la senyoreta antiga que anàvem tots entonces, que nomes féiem… i después aní al Sagrado Corazón de Godella. Ma mare después volia que anara al Sagrado Corazón de Godella, i aní… però entonces n’hi havia dos parts en el Sagrado Corazón, una part era de les riques, que tenien l’uniforme blau marino. Mosatros el dúiem gris, érem distintes, però mosatros, Glòria Landes… encara n’hi havíem algunes que anàvem d’Alfara i Montcà a d’ixa part. Aní después ahí.

A Alfara van arribar les Filles de la Inmaculada Concepción de Buenos Aires; vostés no tenien relació amb elles?

Sí, anàvem alguns dumenges, mos invitaven i anàvem a juar allí, tot això. Però después entrà allí… entraren dos o tres del poble, que se n’han quedat… dos me pareix que ja s’han mort i estan en Alfara: una és Rosario… Alós, serà? Sí, perquè era ‘la Manqueta’, Rosario ‘la Manqueta’, i l’atra és de les de Lluesma, de les de… Ixes dos continuaren, per casualitat… Rosario crec que la dugueren a Alfara i l’enterraren, que ella morí allà, però l’atra estava de vacacions i estava en Alfara, de ‘la Pentinera’, que era allí en el meu carrer, les de… com els dien…? Lluesma, serien.

Lluesma, hi havia una Lluesma, sí.

Pues ixa i ‘la Manqueta’, que era “Marqués Alós” de cognom [coneguda en religió com sor Juana de Ribera, l’altra era Conxa Gisbert Lluesma. Peró oblida a Francisca Sambartolomé Palanca (Alfara 1933- Abetxuko 2013), en religió sor Agustina, que deixà el convent i es va casar a Vitoria Gasteiz on va ser un personatge conegut i respectat pel seu activisme social (hi té un carrer dedicat). Enric Cunyat Sesé va fer una publicació al Facebook ‘Gent d’Alfara’. A més hi va haver dues joves d’Alfara que entraren al conven i s’ho deixaren sense fer els vots perpetus: Emilia Chiralt i Carmen Belmonte eren els seus noms].

Sí, pues mosatros els dumenges anàvem a juar allí, però jo anava al col·lege del Sagrado Corazón de Godella. .

Don Juan Schenk i el Movimiento Oasis

Vosté era una de les “oasines”.

Sí, el Movimiento Oasis, era quan el papa Pío XII promulgà el Mundo Mejor, entonces el padre [Ricardo] Lombardi i el padre [Virginio] Rotondi vingueren a La Granja a donar uns cursillos, i anà don Juan. I d’ahí vingué la iniciativa de la Cruzada de la Bondad; después anàvem a cosir pa fer coses pals xiquets que nasqueren i coses d’ixes, i féiem algo i dixàvem sempre una cadira i déiem que ixa era pa que s’assentara Jesús el Nostre Senyor. I érem un grupo de xiquetes. Bueno, entonces de xiques, jo ja era més major, ja anàvem…I entonces de labor féiem coses d’ixes pa donar-les después als que no tenien… que naixien, i els donàvem pues lo primer que tenien que donar.

Vostés estaven vinculades a la parròquia…

Vinculades a la parròquia, claro.

Però anava més enllà, perquè don Juan estava en expansió.

I después ja va ser quan vingué don Juan i entonces ahí vingué el Oasis. I entonces ja va ser quan formàrem el Movimiento Oasis. I después del Movimiento Oasis ja va ser quan ell se desvinculà… no podia dur la parròquia i anar a donar cursos: anà hasta Lisboa, anà a molts puestos, ja no podia. I entonces ell li demanà a l’arzobispo que el liberara d’un puesto o de l’atre. I el arzobispo digué: “pues bien…”, va ser quan el deixà lliure. Pues entonces els féiem cine els dumenges als xiquets i tot això. I después ja d’ahí va ser quan el arzobispo per fi nombrà a don Vicente Aranda que crec que és el primer que vingué darrere de don Juan, i mosatros set se n’anàrem a montar tot açò que he anat explicant, tot això, pues ahí en la Gran Vía, en el 44 alquilàrem un piso i se’n vinguérem ahí. I después ja d’això va ser quan anàrem al Papa —ahí hi han fotografies, ara les voràs, del papa… jo en tinc des de Pío XII. Después ne tenim ahí una de Juan Pablo II que és quan anàrem… que ja estàvem amb el padre Javierre, que ja mos endosa tota la… açò, i anàrem… I entonces Juan Pablo II quan mos va recibir digué, dice: “bueno, ustedes serán de algún instituto o de alguna cosa. —Pues no, Santo Padre, somos libres, estamos entregadas a la Iglesia y trabajamos por la Iglesia. —Dice: no, no, no, no. Tenéis que contar con la Iglesia”, i d’ahí mo n’anàrem a parlar amb don Miguel Roca, que estava d’obispo—ahí tenim la foto—, estava de arzobispo ací en València. I quan anàrem a dir-li-ho digué, dice: “ah, menos mal que os lo ha dicho el Papa, porque si no tenía que habéroslo dicho yo”. Anàvem don Juan i mosatros, i digué: “si no, estas personas ¿cuándo me van a invitar? ¿Cuándo me van a pedir algo?”, digué. I a partir d’ahí va ser quan li diguérem de fer l’institut secular. Diu: “porque es que vosotras habéis nacido seglares, y hoy en día están los institutos seculares, que podéis entrar ahí como seglares pero dentro de la Iglesia”. I entonces diguérem… i José María Javierre, que va ser un tro allò, digué, diu: “Piñero os hace los estatutos enseguida”, i don Miguel Roca digué: “ah, pues yo os los apruebo. ¿Qué día queréis? ¿Qué fechas para vosotros? —I diguérem: señor arzobispo, pues el día de San Bartolomé es el primer día que nos reunimos para comer juntos”, fija’t tu, se n’havíem anat a Alfara, amb caixons de San Diego, havíem dut tots els llibres i tot, i allí dinàrem per primera vegà i quedàrem juntes. Anàrem a Alfara, a casa, i alcomençàrem ixe dia a dinar juntes. I después ja va ser quan per fi don Miguel Roca digué: “Juan, lo siento mucho, no os los puedo aprobar porque tienen que ir a Roma primero, pero de todas formas os hago lo mejor que puedo hacer, os hago la consagración de vírgenes a vosotras”, i mos ho feu en el Patriarca la consagració de vírgenes, a mosatros set. I después ja va ser quan alcomençàrem a fer l’Institut, quan ja mos l’aprovaren, i tot això.

Els 36 volumns de la »Historia de la iglesia». Sobre la llibreria, una fotografia del papa Joan Pau II rebent un dels volums de la col·lecció de mans de don Juan Scheck.

I entonces ja va ser quan se posàrem tamé a fer la editorial… bueno, la editorial ja la dúiem: EDICEP [Editorial Cultural y Espiritual Popular, editora, entre moltes altres coses, dels 36 volums de la Historia de la iglesia: de los orígenes a nuestros días, una empresa monumental, com una catedral de la història cristiana, amb participació de grans historiadors i un mercat internacional]. Pues ahí ja va ser… i jo tots els anys he estat… Bueno, anàrem a Santo Domingo, a México… Però tota la faena d’editorial i tot, la dúiem ací en València. I estàvem pues… Isabel se n’anà a México, i después de México a Santo Domingo. I después de Santo Domingo ja va ser quan se’n vingué mala i ja morí, pobra. I María és la que se quedà ací de directora, que tamé morí, està tamé en Alfara enterrà, i después ja… Jo dic: al final ho tinc que contar jo perquè si no ho conte jo… sólo quede jo per a contar-ho [risses]. Jo dic: si no ho conte jo se perd tot. I aixina és que… Ací està tamé Berta, que és mexicana però que ja està vint-i-tants anys ací. Amb els meus germans i tot quan li parlen en valencià ella els contesta en valencià [risses], i ella tan tranquil·la. I ahí va ser ja tot, perquè morí don Juan, se quedàrem mosatros duent la editorial i unes en México, les atres en Santo Domingo, ara queda en Santiago de Compostela, tamé n’hi ha una que és de Cuenca i és la llibreria Egeria, que està enfront de la catedral, a la part de darrere. Baix del seminari de Santiago, ahí té la llibreria, tenim la llibreria, que es diu Egeria. I allí està, és a on està tot.

Què història més bonica!

Pues la història és ixa. Alguien tiene que dar [testimonio]. Jo dic, Senyor, a vegaes li dic: “pa què m’has deixat ací?”. Jo dic: serà pa contar-lo o què? [risses]

Sí! Entre atres coses!!

No, per lo menos pa resar i pa demanar per la Iglésia, que hui en dia fa tanta falta. Molta falta, molta oració. Jo només dic: tenim… d’ací hasta allà a la paret és la capella. Jo ací me passe els ratos, perquè ja no puc fer res. Pues bé.

És molt sorprenent que tot açò nasquera un poc a partir d’Alfara, que és un poblet…

Com és possible que hagem fet tot això? Pues mira, a América ara és la Fundació Padre Juan Schenk. La Fundació Padre Juan Schenk que, quan ja tancàrem digué: “açò se té que acabar?”. I estem… hem enviat un milló de llibres ja. Un milló. Però a tot el món. A tot el món. El arzobispo, don Enrique [Benavent Vidal], ja ha anat… perquè l’atre anà a despedir-se, però ara don Antonio Belloch és el que ho du, diu: “a don Enrique té que vindre tamé i té que vindre pa firmar-mos el llibre que fa el milló que ix d’ací, de la Fundació”. I firmà una bíblia que era el llibre que feia un milló que eixia de la Fundació. Però tot és gent voluntària. No se paga a ningú. Ningun sueldo. Tot tot tot gent voluntària. Ha fet fred, ha fet calor, ha fet lo que haja segut i allí ha tingut a tots. Ha plogut a on ha anat, pa que no entrara l’aigua, pa netejar-ho tot i fer-ho tot. Tot ho han fet gent voluntària, res més. Què bonico! Pues quanta gent ne hi ha que fan obres que no es donen cómpter. Lo que és alplegar… I a don Enrique li digueren… perquè don Enrique diu: “açò no és lo que em pensava. Açò hi ha que vore-ho!”, pa que ho vegen, perquè els de La Salle deixaven tot el local que tenien de la editorial d’ells, sense pagar res ni res, pa poder-ho tindre i manejar-ho, i quan entrà don Enrique digué, diu: “açò hi ha que vore-ho, açò no t’ho poden contar per molt que diguen”. Pues amb gent voluntària. I gent que a lo millor s’ha jubilat, i gent intel·lectual d’ixos de bancs i coses que diuen: “si te jubiles ara te… no sé què…”, pues són jóvens, s’encontren jóvens i a la Fundació que van a treballar tots els dies. I tu saps lo que és enviar a tot el món… però és que han buscat: del Col·lege Alemà, del Col·lege Francés, de tots els col·leges internacionals, llibres pa poder arreplegar. Igual que novel·les, però novel·les que antes passen per censura. A Santo Domingo, a la càrcel de Santo Domingo, hasta pa les càrcels han enviat. Tenen temps, la gent! I si envies una novel·la, que s’enfrasquen ahí, però que no… és sana, que no té res, pues entonces això, pues hasta a càrcels hem enviat llibres des de la Fundació.

Pues sí, això és tot lo que ha fet el Nostre Senyor valent-se de mosatros, perquè res més, no som mosatros els que ho hem fet. És impossible, és impossible que hagem fet tot això, i que seguisca amb gent voluntària. Perquè quan acabàrem la editorial jo dic: “i estos llibres se tenen que anar enviant, primer als autors, el que el vullga gratis li’ls enviem, o a baix preu, però el que no vullga volem la firma, perquè claro, pot vindre u que te diga… Tots mos contestaren “muy bien”, perquè és una cantitat de llibres enorme, i ho tenim tot tot tot arreglat, hem tancat la editorial però seguix la Fundació. Perquè allí està duguent de moltes parròquies, molts retors que s’han mort i tenien biblioteques bones, que hui en dia ixos llibres d’ixe nivell no en hi han, entonces se poden enviar ixos llibres a seminaris, a parròquies, a col·leges, hasta pupitres i ulleres han enviat a un col·lege. Que els xiquets quan entraven —al arzobispo li ho contaven els voluntaris—, diu: “és que quan recibixes la foto, l’alegria que els xiquets recibixen quan tenen els pupitres —perquè no tenien res, en l’escola—, l’alegria que ixos xiquets recibixen, això no té preu”. Lo que estem fent, quan veiem això, és que no té preu. No hem fet res i vore l’alegria d’ixos xiquets, que tenen cadires, pupitres, llibres, de tot, llapiceres… Ahí, de papeleries que han tancat, ho han enviat tot; de parròquies, de… ja te dic, aixina de capellans que la família no dóna valor a ixos llibres, i tenen un valor perquè són d’autors famosos… Pues… jo ara els llig i dic, ai, els llig al millor en [la revista] Ecclesia, Yves-Marie Congar, no sé cuántos, coneixes a tots els autors, i dius: bueno… [risses]. Ha segut… Bueno, lo que Déu ha volgut. S’hem entregat a d’ell i res més.