“El Cant de l’Aurora a Alfara del Patriarca” (2009)

[Programa de festes 2009, pàgina 17 a 19]

El Cant de l’Aurora a Alfara del Patriarca

Sense menció a l’autor

La forma de celebrar la festa de la Mare de Déu del Rosari crida l’atenció perquè presenta alguns trets peculiars. Per exemple, és l’única advocació mariana de la festa de la qual s’encarreguen no les dones o les jóvens sinó un grup d’hòmens, tradicionalment pares de família, si bé és veritat que hui en dia també participen les esposes o nóvies al mateix títol que els clavaris. Una altra particularitat és que és l’única Mare de Déu a qui se li fa trasllat a la casa del clavari major. Igualment, cal recordar que la festa se celebrava coincidint amb la festa litúrgica en el mes d’octubre juntament amb la festa de la Mare de Déu del Remei. En la matinada dels diumenges d’eixe mes, almenys, i també el dia de la festa a l’agost, es canta l’Aurora pels carrers del poble.

Les persones majors podran recordar el cant del Salve, Virgen pura entonat per un grup de devots que recorrien el poble seguint un estendard o guió de Mare de Déu, que va desaparèixer probablement en els anys seixanta amb ocasió de la reforma de l’església parroquial, i il·luminant-se amb uns fanals de llautó daurat.

Hi havia una altra tradició, tal vegada vinculada a esta devoció i als seus organitzadors, que era la processó de Minerva. El nom té el seu origen en la basílica romana de Santa Maria sopra Minerva, construïda pels dominics sobre un antic temple dedicat a esta deessa. Consistia en una processó, anomenada també exercici, per l’interior de l’església i se celebrava un diumenge al mes, el tercer, abans de la missa dominical. En altres llocs esta processó de minerva era eucarística amb una custòdia o un cibori. Però a Alfara es duia en processó una icona o estampa de la Mare de Déu del Rosari. La tradició decau després de les reformes litúrgiques del Concili Vaticà encara que perviu simplificada en alguna parròquia com les de Massarrojos o Vinalesa entre els pobles pròxims.

Tots estos trets són testimonis, diguem-ne arqueològics, que permeten suposar l’existència d’una confraria estable, els orígens de la qual, la seua organització i funcions podrien reconstruir-se per mitjà de la comparació amb altres pobles on perviu amb més força. Són aquells pobles que tenen com a patrona a la Mare de Déu del Rosari o a la Divina Aurora i que són, principalment, pobles de la Valldigna, la Safor, o les Marines on estenien la seua influència els dominics del Monestir de Llutxent.

El rosari, com és sabut, va ser ideat, o fundat com es preferix dir, per Sant Domingo de Guzmán; i la seua difusió va tindre un impuls decisiu amb la institució pel papa Pius V de la festa de la Mare de Déu de la Victòria per a celebrar la victòria de l’aliança espanyola, veneciana i papal sobre el turc en la batalla de Lepant (7 d’octubre de 1571) La notícia de la victòria va sorprendre al papa suplicant intercessió divina i resant el rosari, als temps que en santa Maria de Minerva es feia una processó. Uns anys més tard el nom oficial de la festa passa a ser el de la Mare de Déu del Rosari.

La devoció del Rosari a Alfara pot tindré el seu origen en dominics del convent de Sant Onofre de Museros que durant algun temps van tindre cura d’ànimes en el nostre poble. Però més probablement serien els franciscans de Sant Dídac els que organitzarien la confraria i promourien el rés o cant de l’aurora. Són conegudes les disputes teològiques entre franciscans i dominics a propòsit de la concepció immaculada de Maria defesa amb vigor pels frares menors i posada en qüestió pels predicadors. Però els uns i els altres són propagadors del rosari, com a forma senzilla de l’ofici de les hores o dels salms, i ambdós sants, Sant Domènec i Sant Francesc figuren junt amb la imatge de la Mare de Déu del Rosario en moltes representacions i retaules. En el cas d’Alfara del Patriarca als peus de la Mare de Déu estan sant Domènec i santa Rosa de Lima (jo crec que santa Catalina de Siena, també terciària dominica), d’acord a una iconografia molt comuna que va ser popularitzada en l’estampa del llenç de la Mare de Déu del Rosari de Pompeia.

Qui vullga, però tindrà que demostrar-ho, veurà en la devoció a Maria com a divina aurora un transsumpte del culte a la deessa grega Eos, de ruboritzats dits, romanitzada com a Aurora, les llàgrimes de la qual quan varen assassinar al seu fill són la rosada del matí i que era també deessa dels mars i dels ports. Al meu parer l’advocació de la Divina Aurora té la seua arrel en la predicació a la gent illetrada per mitjà d’imatges i exemples en què la Mare de Déu, com l’aurora, anuncia el Sol de Justícia, el Sol de la Veritat i els camins de pau tal com poden glossar-se el vers 6 del Cantar dels Cantars o en Càntic de Zacaries de l’evangeli de Lluc.

Crec que, si s’accepta que el rés del rosari és la forma senzilla de la litúrgia de les hores, en la que 150 avemaries substituïxen la lectura o cant dels salms i que este rés ha sigut difós per congregacions religioses, com els dominics o els franciscans, no serà difícil d’acceptar el rés coral o en grup, de la mateixa manera en què en els convents se celebren les hores litúrgiques, per part de gents organitzades en confraries.

És versemblant per tant la hipòtesi que a Alfara del Patriarca va existir una confraria del Rosari o de l’Aurora i que la festa i els clavaris serien l’única pervivència que ens resta.

Esta confraria seria creada per religiosos dominics o franciscans i celebrarien actes al llarg de l’any. Les oracions que es canten en l’aurora d’Alfara són en castellà i no són diferents de les que es canten en altres parts, encara que hi haja xicotetes variants tant de lletra com d’entonació. No són originals i corresponen a un període en què la llengua oficial i l’eclesiàstica en les nostres terres ja era el castellà.

L’origen de la festa en la victòria sobre el turc i l’aliança hispana amb el papat es reflectix en l’himne conegut a Alfara com el Repetid, que es canta en acabar la processó, en el que les al·lusions als impius i heretges o el to patriòtic de ressonàncies m’atrevisc a dir que carlines (Hijos bravos de Jaime y del Cid, de María y del Papa es España y de Cristo su Rey, repetid) és manifest.

En l’actualitat es coneixen tres càntics, el De los Ángeles; tres estrofes o cobles d’un altre cant, la més coneguda de les quals és el San Francisco se perdió una tarde i una Salve (per a després de l’oració) que recorda molt la Salve Marinera de l’Armada espanyola, encara que es canta en un to menys marcial i en cant altern. Esta Salve Reina de los Mares, tot i estar més vinculada a la Mare de Déu del Carme i al món mariner, es pot deure al fet que és a la vora de la mar on les llums de l’aurora són més sublims.

No existix hui un orde precís d’estos cants, ni itineraris o llocs fixos on cantar-los; els clavaris de cada any tracen la processó de manera que passe pel domicili de tots ells.

En els pobles on la tradició perviu més sencera, el repertori dels cants és molt més extens i variat. Cada estrofa es canta en un lloc precís i pot haver-hi variacions segons l’època de l’any: Nadal, Quaresma o després de Pasqua amb el que es reforça el seu caràcter litúrgic.

No és menyspreable la idea que certs panells devocionals en ceràmica del carrer de Cavallers o Major marcaren els punts o estacions del cant de l’Aurora.

Normalment es cantava a capella i només s’utilitzava una campaneta per a tancar les estrofes. Hui en dia, el cant ve acompanyat per un conjunt de quatre o cinc instruments de vent.

Els clavaris manegen, a manera de consueta, tres fotocòpies realitzades en 1991 quan alguna persona previsora va decidir posar per escrit els cants que es recordaven i que fins llavors s’havien transmès de forma oral. Esta forma de transmissió ha fet que s’hagen introduït variacions en les lletres fins al punt que s’han fet incomprensibles i incorrectes gramatical i conceptualment, sobretot en la Salve.

A continuació s’arrepleguen els cants que perviuen, amb alguna correcció (deixant entre parèntesi les paraules corregides).