“El plànol d’Alfara del Patriarca de l’arquitecte Rieta (1931)”, de Savina Bellver Cardet (2008)

[Programa de festes 2008, pàgina 22]

El plànol d’Alfara del Patriarca de l’arquitecte Rieta (1931)

Per Savina Bellver Cardet

En primer lloc hem de definir el concepte de plànol entès com a instrument per a la previsió, desenvolupament i assignació dels diferents usos del sòl. Es tracta d’una representació gràfica i mètrica d’una porció de territori sobre una superfície bidimensional, generalment plana. El mapa o plànol té propietats mètriques, està dibuixat “a escala”, és a dir, que possibilita la presa de mesures, distàncies, angles o superfícies sobre ell per a obtindre un resultat exacte del territori representat. És l’instrument de treball d’arquitectes, enginyers, en fi de tot el personal que treballa al servici d’una societat ordenada de forma urbana.

Hui en dia, els mapes constitueixen una font importantíssima d’informació, i una gran part de l’activitat humana està relacionada d’una manera o d’una altra amb la cartografia. No hi ha dubte, per tant, que la societat té el deure de conservar el seu patrimoni cultural, pera així conservar la memòria.

Però, què és el Patrimoni Cultural? A este respecte convé recordar què diu la Llei 4/1998 d’11 de Juny, de patrimoni cultural valencià: “el patrimoni cultural valencià està constituït pels béns mobles i immobles de valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic, tècnic, o de qualsevol altra naturalesa cultural, existents en el territori de la Comunitat Valenciana o que, trobant-se fora d’ell, siguen especialment representatius de la història i la cultura valenciana. Esta Llei té com a objecte la protecció, la conservació, la difusió, el foment, la investigació i l’acreixement del patrimoni cultural valencià.”

Podem afirmar amb seguretat que el plànol d’Alfara del Patriarca és un bé moble que posseïx valor històric ja que marca una època concreta de la història local; valor artístic per la metodologia emprada; té valor etnològic en el fet que és mostra de costum i tradició, posseïx valor documental pel que representa pres directament de la realitat d’eixe moment: 1931; posseïx valor científic perquè té a veure amb les exigències de precisió i objectivitat pròpies d’esta metodologia científica, i finalment posseïx valor tècnic quant al sistema de representació. Òbviament, estos valors estan relacionats amb la projecció urbanística d’Alfara del Patriarca, que al cap i a la fi forma part de la nostra memòria, de la memòria de tots, de la memòria que hem de conservar. Per això convé detindre’s en l’Article 4 de la dita llei que encarrega a la Generalitat i a les distintes administracions públiques de la Comunitat Valenciana l’estreta col·laboració pera la millor consecució dels fins en esta Llei. En concret, les entitats locals, estan obligades a protegir i donar a conèixer els valors del patrimoni cultural existent en el seu respectiu àmbit territorial. Per això l’Ajuntament d’Alfara del Patriarca ha respectat la llei adoptant les mesures cautelars necessàries per a evitar el deteriorament, pèrdua o destrucció d’este bé del patrimoni cultural.

El procés va començar per la comunicació per part de l’Ajuntament d’Alfara del Patriarca a l’administració de la Generalitat de l’amenaça de deteriorament del pla i de les dificultats que tenia per al compliment de les obligacions establides en la Llei. Per això l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals va prestar assistència tècnica a l’Ajuntament d’Alfara del Patriarca posant el personal i els mitjans que van possibilitar la restauració íntegra del pla. La Direcció General d’Arxius, per la seua banda, va subvencionar el cost de la restauració.

Molts dels nostres lectors quan veuen les fotos del plànol, pensen que s’hauria “estalviat” fent una simple reproducció gràfica en suport digital… Pero a més de que el suport digital té una vida encara més curta que els altres suports gràfics usats al llarg de la història (uns 15 anys aprox.), sense l’original no podem “tocar” la història i ens perdríem matisos que no són perceptibles en una imatge digital, a més de faltar a la llei de patrimoni cultural valencià.

Va arribar al Laboratori de Conservació i Restauració d’Obra Gràfica i Material d’Arxiu de l’Institut Valencià de Conservació i Restauració (IVC+R) per a ser restaurat. El seu estat de conservació era molt roín, es trobava plegat en 16 quadrants. Esta continua sent una pràctica molt habitual entre els arquitectes i personal que treballa a peu d’obra, en compte d’enrotllar el pla, resulta mes còmode plegar-lo i portar-lo a manera de carpeta. D’altra banda, no dubtem que ells no pensaren tant en la conservació del document quant en el seu ús pràctic.

Els 16 quadrants estaven molt erosionats, a més, estaven units amb cinta adhesiva. Creguem que esta es va col·locar amb la intenció de reforçar les zones de plec, no obstant, el resultat al llarg dels anys no ha acompanyat. La cinta adhesiva s’ha després i el material adherent que esta posseïa ha migrat cap la superfície del dibuix, creant una empremta fosca de difícil eliminació.

El material amb què està fabricat el suport del pla no és paper, sinó una mena de tela de tipus loneta preparada amb una capa elàstica i transparent exprofés per a dibuixar amb tinta sense que esta es disperse en la superfície. Les tècniques gràfiques empleades per a dibuixar són de dos tipus. En restauració parlem de tècniques d’aplicació humides i tècniques d’aplicació seques referint-nos clar està a tintes (roja, blava i negra) i llapis de grafit respectivament. El departament d’analítica de l’IVC+R va realitzar un estudi del tipus de recobriment de la tela que va resultar ser midó. Este és un aprest molt encertat si es conserva el dibuix en condicions d’humitat relativa, temperatura i il·luminació adequades. D’altra banda, resulta molt inestable si eixes condicions no són les correctes i/o registra canvis bruscos de qualsevol d’estos paràmetres.

La primera labor que realitzem després d’un exhaustiu estudi fotogràfic previ va ser netejar la superfície amb mètodes “en sec” per a la major part de la superfície i per mitjà de dissolvents per a la zona adjacent a la cinta de zel. Este tractament es va realitzar tant per l’anvers com pel revers de la peça. A continuació vam procedir a la unió provisional del puzle per la part davantera amb cinta específica per a este ús. El motiu pel qual realitzem esta unió per la cara del dibuix és perquè no es moguera a l’hora d’emplaçar-ho al seu nou suport.

Tenint en compte l’extrema fragilitat del pla, vam haver de buscar un suport addicional perquè subjectara l’original. Hem de dir a manera d’incís, que conservar-ho enrotllat ja havia sigut descartada des del principi perquè el cos de la tela es trobava trencadís com una hòstia. A este procés de reforç se l’anomena reentelat i consistix a proporcionar un suport addicional i més estable. L’encolant triat ha sigut un de naturalesa termoplàstica i totalment inert.

Savina Bellver Cardet
Restauradora d’Obra Gràfica i Material d’Arxiu
Institut Valencià de Restauració i Conservació de Béns Culturals