“400 Aniversari de la fundació del Convent de Sant Diego de Alcalà d’Alfara del Patriarca”, de Josep Ramon Molins i Cabo (1998)

[Programa de festes 1998, pp. 26 a 29]
[Programa de festes 1999, pp. 23 a 25]

Josep Ramon Molins i Cabo, cronista oficial d’Alfara, va publicar la seua recerca sobre els 400 anys de la fundació del convent de Sant Dídac en dos parts, dividits respectivaments als programes de festes de 1998 i 1999. Per facilitar la lectura hem ajuntat els dos textos en este únic espai.

400 Aniversari de la fundació del Convent de Sant Diego de Alcalà d’Alfara del Patriarca (I)

Per Josep Ramon Molins i Cabo, cronista oficial d’Alfara

EI senyoriu d’Alfara pertany durant el segle XVI a la família dels Cruïlles. Durant aquesta centúria, Gaspar Felip, Miquel Jerònim i Cosme Maties, són els succesius senyors del lloc. En 1595, després d’una fallida, l’Arquebisbe Ribera compra la població.

Durant aquest temps la població es diu Alfara dels Cruïlles i passa de quaranta focs cristians vells, segons la visita Pastoral de 1546, a 80 focs, segons el recompte de Muñoz (xifra excessivament elevada). En aquestes cases, justament en la ubicada junt a la carretera que unia el poble i València, vivia una família que es deia Jaca. Eren ciutadans de València però habitants en Alfara. En aquest segle estan documentats Bertomeu Jaca i Antoni Jaca en un cens de 1510, Gaspar Jaca, la seua muller Joana Àngela Borràs i el seu fill Gaspar Jaca en 1585 en una escriptura de venda de terres, i Gaspar Jaca i Antoni Jaca en la pressa de possessió del 17 d’agost de 1595 i en el 5 de juliol de 1604.

Eclesiàsticament, l’Església Parroquial de Moncada exercia la seua jurisdicció en els termes de Godella, Rocafort, Benifaraig, Massarrojos, Alfara i Montcada. No obstant, tant Godella com Alfara intentaran desmembrar-se. No ho aconseguiran en aquest segle, però com a compensació Alfara rebrà la Pila Baptismal en 1546. En Montcada estava l’església matriu al front de la qual estava el rector i els beneficiats i en cada església filial hi havia un vicari que podia ser temporal o perenne, segons el grau de consolidació de la comunitat cristiana.

En aquestes coordenades la documentació conservada en l’Arxiu del Regne diu que: Gaspar Jaca Idalgo, ciutadà de València i habitant d’Alfara era un home de molta hisenda, l’afició a la cacera del qual el feia desplaçar-se als Monts de Sant Esperit, que estan a 2 llegües d’Alfara, per practicar-la.

Bé siga per curiositat o bé perquè es refugiava en el Convent de Sant Esperit, quan feia plujós, s’aficionà Gaspar Jaca amb els frares del convent.

A poc a poc va concebre el projecte de crear un convent en les seues possessions d’Alfara. Els motius possibles pel naixement d’aquesta idea pogueren ser:

– pensar que l’acció seria més profitosa per les ànimes en Alfara, al ser un lloc més poblat que els monts de Sant Esperit;

– plànyer-se de les incomoditats que sofrien els religiosos de Sant Esperit, quan li donaven alberg a ell en temps de pluja;

– plànyer-se dels d’Alfara, que en les festes sols tenien una missa oficiada per un Religiós de Sant Onofre, i quan plovia no es celebrava missa, mentre que en Sant Esperit hi havia gran quantitat de misses els dies festius.

Amb aquest plantejament, Gaspar Jaca anà a parlar amb el Pare Provincial dels Franciscans i li exposà la seua idea de traslladar la comunitat de Sant Esperit a un nou convent en Alfara. El Pare Provincial, Francesc Ramírez, no acollí amb entusiasme aquesta idea, perquè abandonar Sant Esperit no li semblava bé, ja que l’havia fundat una Regina i la Seu Apostòlica l’havia enriquit amb molts privilegis, estava santificat amb les venerables cendres de molts sants varons, i els seus habitants no canviarien aquella soledat per cap altre paratge, encara que fóra més amé.

No obstant li digué que si persistia en la seua idea, li atorgaria religiosos de virtut i ciència per fundar un nou convent.

Acceptà Gaspar Jaca la suggerència i per la fundació del nou convent oferí deu fanecades de terres del lloc d’Alfara. El terreny estava situat al costat de la Real Sèquia de Montcada i posteriorment s’afegiren tres fanecades i més tard una… també hi havia en el terreny una casa o alqueria. Es demanà llicència eclesiàstica a l’Arquebisbe de València, que la concedí amb data de 5 de març de 1595. El convent era el que feia trenta-nou dels franciscans observants en les comarques de la província de València.

El primer problema que sorgí fou l’escassesa de recursos econòmics, per superar aquesta dificultat el Pare provincial posà un memorial al Rei demanant-li una almoina per la construcció del Convent ja que posseïen terreny però no edificis dignes.

El rei, en una extensa carta datada en Sant Lorenzo, el 27 de setembre de 1595, concedeix llicència motivat per la seua devoció a Sant Francesc i a Sant Dídac d’Alcalà. També concedeix una almoina de 500 lliures, moneda de València, que devien obtindre’s per l’exportació de mercaderies a Argel. Dóna també en la carta extenses normes sobre com deu ser i fer-se tal exportació de productes i sobre els mariners que deuen dur-les.

Per fi, el 7 de març de 1599 es celebra la primera Missa, disposant-se en l’entrada de l’alqueria un lloc per a l’església, la qual va beneir el mateix Pare Provincial Frare Esteve Giner; digué la primera Missa el pare Bernardí Carrascosa, que també fou el primer Guardià del Convent.

El Sanctíssim Sagrament es reserva el 23 d’abril d’aquest any en una gran festa amb molta assistència de públic, diguent la missa el Pare Provincial i la predicació estigué a càrrec del Pare Cristòfor Moreno.

Prompte començaren Sant Francesc i Sant Dídac a mostrar el seu gust per la fundació del Convent i així Joana Àngela Borràs i de Rupert, tia de Gaspar Jaca, des de feia molt de temps baldada, sanà inesperadament en dur-la per la seua devoció a aquesta fundació. Als primers dies de la fundació, la pluja es feu intensa i quedaren en casa de Gaspar Jaca, el Provincial, el Secretari i diversos pares, en total uns trenta. Passaren tres dies, durant els quals no pogueren moldre gra i tanmateix s’alimentaren de la farina que treien d’una gerra xicoteta, en la que hi havia només un barcella.

La construcció del Convent fou lenta i subjecta a les almoines oferides pels devots i els Patrons. Per fi s’aconseguí una bella església, claustres molt graciosos i tres bonics dormitoris, en un edifici fort i coronat per un ferm campanari.

EL PATRONATGE

Gaspar Jaca fou elegit com a Patró. Tenia al seu càrrec el Presbiteri i l’Altar Major i pagava 10 lliures el dia de Sant Dídac d’Alcalà i quinze lliures i cinc arroves d’oli el Dijous Sant, també tenia obligació de posar cadafal i respons el dia de Tots Sants i el de Difunts així com fer la festa de Sant Dídac i dir missa tots els anys en la Capella i Altar de Sant Antoni de Pàdua.

Gaspar Jaca en el seu últim testament deixà hereu al seu fill Melcior Jaca amb l’encàrrec de fer el Retaule Major i algunes altres obligacions.

A Melcior Jaca no li anaren bé les coses i anà a menys, per la qual cosa l’1 d’agost de 1663 renuncià a aquest Patronat i als seus drets.

Després, el patronatge el varen exercir diversos membres de la família Coll, el primer dels quals feu construir un retaule pel seu compte, fins la mitat del segle XVIII.

En l’any 1825 existeix un deute del Convent respecte a la Senyora Subsíndica Anna Maria Trenco de 5.728 reals de velló, contraguda feia uns anys. A poc a poc es foren pagant fins que el dia 20 d’agost de 1831 es liquida el seu deute, per condonació de 860 reals de velló fet per aquesta Senyora Subsíndica i pagant la comunitat les restants 3.140 lliures.

LES FUNDACIONS PIES

El Convent de Sant Didac també tenia les seues fundacions. Les feren gent que per la seua devoció als Sants o per mostres d’agraïment deixaren una certa quantitat al Convent per que celebrara misses per ells. Als arxius hem pogut rastrejar-ne des de 1660 fins a primers del segle XIX.

Molts d’aquests aniversaris no es pagaren com es dedueix pels comentaris que hi ha en el Llibre de les Fundacions del Convent de Sant Dídac. Altres es feren amb càrrec al Cens per cases o finques.

Una altra forma de guanyar-se la vida els Religiosos de Sant Dídac era la celebració de Misses en els dies festius en altres pobles. Així consta que en Almàssera, el Senyor Conde funda una festa amb sermó i missa, devent ser els oficiants del Convent de Sant Dídac. En Vinalesa, Vicent Salvador funda una festa el 8 de desembre al qual devien assistir quatre religiosos (un per a predicar, un altre per a revestir-se i dos per a cantar).

ELS FRANCISCANS

El Convent d’Alfara tenia de guardiania 18 llocs en l’horta de València amb un nombre irregular de frares. Al principi, el nombre depenia de les vocacions que sorgien en la societat, però més tard el govern s’arrogava la designació del número de religiosos. Així en 1768 s’assignaren 25, en 1735 tenia 20 religiosos. En 1768 per una ordre del Capità General es taxaven en 22 religiosos. A partir de l’1 de maig de 1824 podem saber anualment el número i nom dels religiosos segons la documentació conservada.

Dels darrers anys coneixem que la comunitat franciscana es dividia entre pares, llecs, donats, coristes i novicis. Dins dels pares estaven els guardians, definidors, visitadors, vicaris, lectors, predicadors i llicenciats. Els coristes eren els encarregats del Cor. Entre els llecs i els donats estaven els frares dedicats a les labors auxiliars de porteria, rellotger, hortolà, almoiner, sagristà i cuiner. De vegades, alguns pares exercien la vicaria en els pobles dels voltants. Almenys Manel Rodríguez signa les partides com a Vicari de Massarrojos entre 1831 i 1835.

La llista de membres de la comunitat del Convent de Sant Dídac es suprimí l’1 de setembre de 1835 i estava formada per: Josep Mir, Joan Baptiste Bayló, Antoni Lluch, Agustí Santa Maria, Joaquim Sivera, Josep Pau, Josep Orta, Vicent Benet, Fèlix Vives, Vicent Ferrando, Vicent Costa, Josep Sol, Patrici Abaria, Joan Baptiste Beneyto, Ferran Garcia, Francesc Beltran, Francesc Server. Per a aquests monjos s’habilitaren 5.413 lliures per pagar la nòmina del darrer trimestre de 1835.

Una curiositat era constatar si en el convent hi havia frares naturals d’Alfara. La investigació és difícil i pel moment deixa la possibilitat de que Peregrí Sànchez, vicari de Massarrojos en 1823, i Francesc Server, llec en 1835, fóren d’Alfara. També era d’Alfara el Pare Joaquim Antoni, destinat a l’arxipèlag filipí i d’allí destinat a la Xina, però el clima xinés resultà perjudicial per la seua salut i tornà a Filipines dedicant-se a la cura d’ànimes. Morí en Divicalan, prop de Palamán, en l’illa de Luzón, el 14 de desembre de 1756, als 32 anys, 11 d’hàbit i 4 d’apostolat.

Al Convent de Sant Dídac d’Alfara es celebraren diversos Capítols Provincials dels Franciscans Observants. En ells s’escollia al Pare Provincial i es dialogava sobre els assumptes propis de l’Ordre.

El primer va tindre lloc en l’any 1747, el 4 de febrer i en ell fou escollit Provincial el Pare Agustí Pujol, religiós de mèrit per la seua literatura i altres egrègies qualitats que li adornaven. Aplaudit per tots, conclogué el seu govern en el capítol celebrat el 29 de novembre de 1749 en el mateix Convent de Sant Dídac. En aquesta ocasió fou escollit Provincial el Pare Miquel de la Casa, que anteriorment ja havia sigut Provincial. Solament afegí que després dels vespres es diguera el Tota Pulcra amb totes les antífones i versos dels patriarques Sant Domènec i Sant Francesc; i després de completes, les commemoracions de la Santíssima Trinitat, del Santíssim Sagrament, de la Immaculada Concepció, de l’Arcàngel Sant Miquel i de les llagues de Sant Francesc.

El dos de maig de 1778, novament era el Convent d’Alfara el lloc on es celebrava el Capítol Provincial i en aquesta ocasió fou el Pare Joaquim Company, Lector Jubilat i Definidor General, qui fou elevat a la suprema dignitat de la Religió. Home de gran vàlua, arribà ser Arquebisbe de Saragossa i després fou traslladat a la Seu Arquebisbal de la seua València natal.

En total set capítols són els celebrats en Alfara principalment en el darrer quart del segle XVIII.

Els superior dels Franciscans en cada Convent rep el nom de Guardià. Alguns dels guardians coneguts de Sant Dídac són: Bernardí Carrascosa (1599), Josep Fenollar (1666), Joan Solsona (1735), Tomàs Royos (1769), Gil Antoni (1791), Miquel Savalla (1817), Manel Andreu (1821), Joaquim Sivera (1822), Vicent Añó (1824-26); Josep Blanquer (1826-28); Agustí Franco (1828-29); Antoni Peris (1829-30); Josep Gascó (1830-31); Bernat Hervàs (1831-33); Josep Mir (1833-35).

LA DESAMORTITZACIÓ

Amb la labor dels governs liberals del segle XIX van suprimint-se les ordres monacals, convents, etc… i així amb data d’1 de setembre de 1835 es suprimia el Convent de Sant Dídac d’Alcalà d’Alfara.

El 17 de setembre, i segons el Reial Decret del 12 d’agost de l’any 1835, es procedeix a formar inventari de tot l’existent en aquest convent. L’inventari el realitza En Josep Bailach com Alcalde d’Alfara, En Joan Cuñat com Comissionat i el Pare Josep Albiol per part de l’Ordre. Es troba el següent:

Mobles; seixanta-quatre llibres; un belló de bronze; una tovalla de color; sis llençols; quatre mantells; deu tovalloles; dos tapets; sis gots; sis màrfegues; sis llits; cinc cadires; un tinter; dos poals; dos cullerons de cobre; una pala vella; una gerra mitjana; quatre rentamans; deu salers; un quadre xicotet; una cassola de bronze; un encensari; dos cafissos complets; cinc albes; sis corporals; dotze purificadors; set mantells d’altar; una tovalla; una roqueta; una tàlem de seda; dotze casulles de diferents colors; quatre copes; una campana gravada; una altra més xicoteta; un crucifix; un altre mitjà; huit candelers de fusta; una imatge de Sant Dídac; una altra de Sant Benet; una altra de Sant Vicent; quatre làmpares; quatre faristols; cinc confessionaris; un faristol; dos taules; un armari; un quadre de rogatives; un fanal; un tabernacle; tres cadires; una creu de processons.

La Comunitat tenia un hort de nou fanecades poc més o menys. A favor del Convent hi havia un Cens de 45 escuts el qual paga Maria i Vicenta Montoliu.

La resta de la història és més coneguda. Deixem per a una altra ocasió la descripció de l’església i altres anècdotes relatives al convent. Hui sols hem volgut recordar que fa quatre-cents anys es feu la primera missa en este convent que fou per al poble una institució capital.

[Programa de festes de 1999]

400 Aniversari de la fundació del Convent de Sant Dídac d’Alcalà d’Alfara del Patriarca (i II)

Per a contribuir als actes de commemoració del CD aniversari de la Fundació del convent Franciscà de Sant Dídac d’Alcalà d’Alfara del Patriarca publiquem la segona part del treball del Cronista d’Alfara del Patriarca sobre dita efeméride.

El convent de Sant Didàc posseïa una església amb nou capelles i campanar.

Segons el llibre de les fundacions del convent de Sant Dídac el nom d’altars i capelles així com els seus titulars eren:

Sant Dídac

A més de les capelles ressenyades també hi ha notícies d’un altar a Santa Bàrbara, d’un altre a Santa Isabel en la mateixa capella que Sant Antoni i també hi ha un altar al Sant Crist.

Pedro Brutes, historiador, fa un croquis de l’Església del convent de Sant Dídac i assenyala les següents capelles:

Sant Dídac

Com se veu hi ha dos capelles que diferixen en els seus sants. La de Sant Judes Tadeu és substituïda per Nicolàs Factor, franciscà home de gran virtut, que va merèixer l’honor de ser Beat.

La capella de Sant Joan Baptista es convertix en la de Sant Basili. També és possible que amb el temps algunes capelles canviaren d’invocació, com inclús que una capella tinguera dos sants i el nom diferent que se’ls menciona es deuria al sant que prengueren de referència. No obstant això és digne de destacar que al fer l’inventari de les imatges existents al convent en 1835 només s’anomena les imatges de Sant Dídac, Sant Benet de Palerm i Sant Vicent. De la resta de les imatges res no es diu. No hi hauria imatges o se les haurien portat abans. El curiós és que mai no s’havia citat abans una imatge o capella de Sant Vicent.

De cada capella o altar s’encarregava una família o persona. Així del Presbitero i Altar Major amb la imatge de Sant Dídac d’Alcalà pertanyien al patró que havia de pagar les ja citades 10 lliures del dia de Sant Dídac i 15 lliures i 5 arroves d’oli del Dijous Sant.

La capella de la Comunió era dels Trenco. Pagaven 5 arroves d’oli cada any, el dia de Tots els Sants. A partir de l’1 d’agost de 1817 es permet les 5 arroves d’oli per 4 lliures de cada una anualitat segons l’escriptura rebuda eixe dia per D. Josef Mir, escrivà Real de Moncada.

L’oli el pagava Mariana Baylach, dona de Vicente Trenco, segons la divisió de l’herència feta per son pare Diego Baylach.

La capella del nostre Seràfic Pare Sant Francesc és de la Confraria de Cordó.

La capella de Sant Miquel és dels Alberts.

La capella de La Mare de Déu dels Àngels, segons escriptura rebuda per Joseph Ximénez, escrivà de València, el 12 de març de 1642, s’assigna a Bartolomé Valle, llaurador del lloc de Moncada, amb diferents càrrecs i obligacions, entre elles el de fer la festa de La nostra Mare de Déu dels Àngeles amb dos lliures d’almoina, posar llums el dia d’Àngels i d’Ànimes, i celebrar un aniversari el dia de les ànimes a deu sous d’almoina.

La capella de Sant Judes Tadeu la cuida Francisco Guillem i fa la festa del Sant amb 1 lliura i deu sous d’almoina.

La capella de la Puríssima pareix que és cuidada pels Palau, els Molins i Juliana Ballester, viuda de Francisco Montalt.

La capella de Sant Antoni de Pàdua és dels Marqués i celebra la festa Vicente marqués, casat amb Feliciana Lluch del terme de Carpesa. Amb data 22 de maig de 1652 s’assigna esta capella en la que també estava Santa Isabel, a les germanes de la 3a Ordre, segons l’escriptura feta davant de Francisco Palau per Vituriano Pascual. La Tercera Ordre, té obligació de cuidar i netejar, encendre llums el dia de Tots els Sants i Ànimes, fer cantar una missa el dia d’Ànimes i celebrar la festa de la Santa.

L’Altar de Sant Benet de Palerm ningú no el posseïa. Es conserven dos edicions dels gojos que se cantaven en este convent a este sant franciscà. Els gojos estan compostos per un quartet que fa de tornada i dotze estrofes de nou versos amb rima A-B-B-A-A-C-D-D-C. Sant Benet era natural de la ciutat siciliana de Palerm. La seua festa se celebra el 3 d’abril. Era fill de pares moros encara que cristians. Va abandonar el mundà i es va fer pastor buscant el silenci de la solitud. Poc després pren l’hàbit de l’observança. Se li atribuixen múltiples miracles i és protector de les dones amb parts perillosos, sords, cecs, paralítics, contrafets i cuidador de malalts de pigota i gota. A més a més els alfarencs desitjaven la seua empara contra els rajos, trons i la temuda pedra, perill secular de les comunitats agràries. Esta protecció a Alfara es compartia amb Santa Bàrbara i Sant Bartomeu.

L’Altar de Santa Bàrbara no tenia gent fixa, sinó que anaven nomenant Clavaris d’Alfara i ells feien la festa, possiblement este va ser el germen de la Festa actual de Santa Bàrbara.

La capella de Sant Joan Ballàs la cuida voluntàriament Pascual Trenco.

La capella de Sant Joan Baptista la cuida voluntàriament i fa la festa del Sant, Tomàs Lluesma i la seua dona Antonia Guillem.

Fins ací tot el que ens ha arribat relatiu a Altars, capelles i festes del convent de Sant Dídac.

LES RESTES ACTUALS

En l’actualitat queden les següents restes del convent: CLAUSTRE de reduïdes dimensions, quadrat amb arcs de mig punt, volta de mig canó a les ales i vaïdes als angles, els arcs descansen sobre les columnes. Encara es veuen motlures d’algeps en l’intradós dels arcs. ESGLÉSIA de nau única amb volta de canó i arcs feixassos, amb cinc trams. Capelles laterals de voltes vaïdes entre els contraforts, el primer i l’últim dels trams han sigut redós. En l’última capella de la dreta, cúpula. Està construïda de rajola i maçoneria, la decoració s’ha perdut i pel seu destí actual manca d’imatgeria, no obstant això el seu estat de conservació és bo. TORRE CAMPANAR està als peus de la nau, a la dreta. Té tres cossos, sòcol de cadiratge i en el tercer cos estan els buits de mig punt sense campanes. El segon interior, encara practicable, s’il·lumina per saeteres.

A l’exterior de la fàbrica queda la façana dels peus de l’església, en la que està engranada la torre. Té un arc de mig punt de rajola, ara cegat.

També es conserva la campana amb què la Comunitat cridava a l’oració.

JOSEP RAMON MOLINS I CABO
Cronista d’Alfara del Patriarca