«El teatre: un fet i un espai». Exposició

Exposició al Palau de la Senyoria – (El Castell)
Ajuntament d’Alfara del Patriarca, de divendres 22 de desembre de 2000 a dimecres 10 de gener de 2001

Durant les festes de Nadal de 2000-2001 es va poder vore al Castell una exposició molt ambiciosa sobre el teatre a Alfara en el segle XX, que incloïa 24 panells, tres maquetes i molt de material gràfic i documental. Es va fer un treball previ de recerca que incloïa nombroses entrevistes a gent major, que bé havia fet teatre o bé en podia donar testimoni. Teatre o activitats parateatrals i un llarg etcètera que s’expliquen molt bé en els textos dels panells. També el concepte de teatre que es posava en joc era complexe i resultava una bona aportació al tema, i a més es feu en el moment de la recuperació de l’antic Casino Monàrquic, l’actual Teatret.

Fa temps que buscàvem els panells d’esta exposició per digitalitzar-la i evitar que seguira en l’oblit. Insistim que es tracta d’una material de moltíssim qualitat, realitzat amb tot el rigor i tot el respecte, i que és un bon patrimoni per Alfara.

En esta publicació trobareu la versió en PDF dels panells, podreu vore’ls individualitzadament i llegir els textos acompanyats de les seues fotos i reproduccions en gran qualitat. Lamentablement, la nombrosa documentació i les maquetes que s’exposaren ja no estan disponibles. El material es va tornar als seus propietaris i ara seria costós, per no dir impossible, reunir-lo de nou. Afortunadament, els dissenyadors dels panells van lliurar el material en format digital de molta qualitat, incloent un vídeo de l’exposició que podeu vore ací. D’ell hem tret algunes imatges que són l’únic testimoni visual del muntatge expositiu, de les tres maquetes de diferents escenografies, o de la mostra documental: publicitat, llibrets, manuscrits, cartells, etc., etc.

Estem molt contents que finalment esta exposició preciosa estiga de nou accessible a tota persona interessada en el teatre propi i en esta història singular del poble. Tot destacant que els panells es troben en bon estat i que seria senzill tornar a muntar l’exposició (amb les mancances apuntades).

Expo.PDF

Els 24 panells publicats en format PDF a manera de llibret digital, a més activat per a búsqueda per paraules.

El muntatge al Castell

Tres fotografies del muntatge expositiu original, construïdes enllaçant fotogrames del vídeo.

Els panells de l’exposició

Els 24 panells accessibles de forma individualitzada com a imatges de gran qualitat.

                                                                                  

Cartells, maquetes i documentació

Exposició documental (imatges construïdes enllaçant fotogrames del vídeo)

Textos i imatges

Hem desglossat el contingut de l’exposició per oferir-lo com a text (accessible a buscadors) i per facilitar la visió de les fotos i documents individualitzadament.

Contingut

EL TEATRE: UN FET I UN ESPAI
1. Un espai: EL TEATRET
LES PRIMERES REPRESENTACIONS
el teatret: LES PRIMERES REPRESENTACIONS
EL TEATRE DE F.E.T. Y DE LAS J.O.N.S.
el teatret: SALÓ D’ACTES
LES DARRERES ACTUACIONS
ELS JUNIORS
el teatret: SERVICIS
TEATRE I LLENGUA
2. Un fet: EL TEATRE
ACTIVITATS PARATREATRALS
GRUP 49 DE TEATRE
LES MONGES
REPRESENTACIONS ESPORÀDIQUES
LA CORAL
REPRESENTACIONS CONTINUADES
el públic
la recuperació del teatre

EL TEATRE: UN FET I UN ESPAI

L’exposició El teatre: un fet i un espai, vol ser una aproximació al fet teatral en la localitat d’Alfara del Patriarca i la importància que ha tingut en el seu desenrotllament, l’espai teatral conegut en el poble com el teatre i el teatret.

Per buscar les arrels d’este interés teatral, s’ha fet una xicoteta observació de les festes i activitats parateatrals que des de temps passats, han participat en la configuració d’esta part de la cultura popular d’Alfara.

Tanmateix es compta amb el testimoni inapreciable de la història oral, per centrar-nos en les diferents èpoques i activitats.

La mostra consta de fotografies de les diferents èpoques que conformen la història de l’escenificació teatral al poble. Des de les representacions de Betlem, les primeres que es feren a Alfara i per les que es va reformar el local que havia estat casino, fins les més pròximes als nostres dies, en un intent per revifar l’interés popular pel teatre, passant per la creació del grup semiprofesional Grup 49 d’Alfara, de reconeguda incidència en la formació del teatre valencià actual.

També es fa menció de les diferents activitats artístiques que han tingut relació amb el teatre com a fet o espai. Per donar una visió tridimensional d’este espai teatral, hi ha tres maquetes de diferents escenografies en moments claus de la història mostrada, i material gràfic que acompanyava les actuacions: programes, cartells, esbossos… Menció especial mereixen les entrevistes transcrites, que conformen la memòria oral de diferents persones d’Alfara del Patriarca. Elles, centren el recorregut per este fragment de la nostra història, ple d’enyor, afecte i esperances.

Alfara del Patriarca, 13 de desembre de 2000

1. Un espai: EL TEATRET

Estava el Casino de la Rajoleta. Després de la casa de la Manya ja no hi havia poble. Estava el rajolar i les drassanes. Allí hi havia com un magatzem que feia de casino i li deien: El de la Rajoleta. Estava en front de la casa de la Baronessa: la que després va comprar Don Emilio. Allí es feia ball.

Com ma tia Adela i mon tio Quereguilla estaven d’encarregats del casino, ma mare em deixava anar a soles a ballar i ella venia més tard. Després estava el Casino Monàrquic, que era allò que és hui el teatre. Allí també es feia ball. Una vegada aní al Casino de la Rajoleta on estava ma tia i vaig obrir el ball, i després me n’aní al Monàrquic i el vaig obrir allí. Ma mare ja havia arribat. Però m’agüela li deia: com pots anar a missa i anar a ballar? Fins que ma mare deixà d’anar, i jo com me posí a festejar, també deixí d’anar a ballar. El novio no sabia “pegar una patada”.

També estava el Casino Carlista, que després de guerra fou l’escola de Donya Marina, dalt del que hui és el bar Alfara, però allí n’anaven quatre. Al Monàrquic, abans de guerra, no feien teatre. Era un casino i feien ball. I en guerra, era on feien les reunions del Comité i es parlava i es discutia. D’una d’eixes reunions li vingué el malnom a Mercedes la dels Sisquilos. Pot ser en aquell temps li canviaren el nom i li digueren Casino Republicà, però jo no me’n recorde. Sempre li digueren el Monàrquic. Il després de guerra era el Teatre i no tenia nom.

Filomena Mollà

LES PRIMERES REPRESENTACIONS

Quan en Alfara volgueren fer Betlem, que va ser el primer teatre que es feu en Alfara, Antonio Sales vingué a ma casa per a que jo fera de Mare de Déu. No sé qui li hauria dit a aquell home que jo havia fet Betlem a Ibi, però vingué i m’ho demanà.

La Mare de Déu feia un parlament molt llarg. A mi em quedava molt bé i a la gent li agradava molt. Sant Josep era Miguel Català. Jo tenia quinze o setze anys i ell sis o set anys més que jo. La gent deia que féiem molt bona parella i després del Betlem, quan continuàrem fent teatre, Sales ens ajuntava en les obres que féiem. Vaig fer quatre anys de Mare de Déu, però a mi m’agradaven molt les pastores per que cantaven i ballaven i s’ho passaven molt bé i la Mare de Déu era molt sosa. Jo volia fer de pastora i a la fi aquell any, Sales em va posar de pastora. La Mare de Déu la feu la meua cosina que sempre havia fet d’arcàngel sant Gabriel, el de l’anunciació. Però en aquell temps no es feien retrats. No teníem màquina de retratar, no era com ara. Recorde que quan Glòria, que feia molt bé de sant Miquel, feu el quadro de l’àngel posant-li el peu damunt del cap al Dimoni Major, tots deien: quina llàstima no tindre una màquina de retratar. No, no era com ara.

Anna Serra

Canto del Infierno

Somos espectros heridos
la música infernal
y vibre en los ámbitos
la impía bacanal.
Pues hoy el mundo entero
esclavo ya se ve
del rey de los infiernos,
el vencedor Luzbel.

Canto de los pastores

Con mil amores,
vamos pastores,
que en el templo nos llaman.
Que una doncella,
muy pura y muy bella,
por ley divina se ha de casar.

Rey de los siglos, Dios inmortal.
Gloria a tu nombre, gloria eternal.
El frío arrecia que es un primor,
vamos adentro y serà mejor.

La tierra se alegra,
lo quiere el Cielo,
huyen las tinieblas,
bendito es el suelo.
Huyen las tinieblas,
bendito es el suelo.

Cantemos pastores
con grato placer,
que el Rey de los Reyes
nació ya en Belén.
Su rostro hechicero
serà un gran primor,
sus labios corales, sus ojos el sol.

Descansa Virgen dichosa,
flor del vergel celestial,
que es todo un dios quien reposa,
en tu seno virginal.

Dios de la Altura,
Dios eternal,
tu nombre alaba
todo mortal.
Pues de la nada
a todo ser diste
la vida por nuestro bien.

Corramos pastores
con grato placer,
a Cristo adoremos
que vimos nacer.
Humildes presentes,
emblema de amor
al punto ofrezcamos
al Dios Redentor.
Al Dios Redentor.

el teatret: LES PRIMERES REPRESENTACIONS

Les xiques del cor no eixíem al teatre. Estàvem darrere dels decorats i reforçàvem quan cantaven les pastores. D’eixa manera elles sempre quedaven molt bé encara que es mogueren i fins i tot, cantaren ballant. També féiem el cor dels àngels i altres coses.

Érem el cor de l’església. Cantàvem la missa, el Mes de Maria, la novena de la Puríssima, el Quinari de sant Francesc, els Set Diumenges de sant Josep i coses així. Quan feren el Betlem cantàvem, però amagades.

Després, en fer sarsuela, també ens digueren de cantar. Ací, alguna vegada sí que eixíem de cara al públic. Com en Los gavilanes, on Maria ens mostrava el regal que li havien dut d’América, mentre cantava i li féiem el cor. El cor de les espigoladores: Ay, ay, ay, qué trabajo nos manda el Señor... l aquell: Dicen que se va con otra… de Los claveles. I Marina i La Dolorosa… Maria tenia una veu molt bonica. I Sales i Barra, què bé cantaven!

Fina Mollà

Quan estava en el Col·legi dels Xiquets de Sant Vicent de València, em vaig afeccionar al teatre. Allí amb les monges, aní fent paperets i quan a les monges les enviaren a sa casa, jo me n’aní a la meua. Després de guerra, quan en Alfara començaren a fer Betlem jo em vaig apuntar. Feia de dimoni xicotet en companyia de … El Dimoni Major era el meu cosí Francisco i Miguel era sant Josep, que feia un quadro molt graciós amb Pepe Mollà, que era el Majoral dels pastors. Dirigia Sales, que era molt seriós i quan s’enfadava era molt recte. Ell ens mascarava amb suro cremat i una pintura de teatre que després se n’anava, però els xiquets ens pintàvem amb pintura de dones i llapis i després no hi havia qui s’ho llevara. I fregàvem i fregàvem. També es feia sarsuela. Los gavilanes, La Dolorosa, La alegría de la huerta, que era molt bonica i en la que jo eixia.

Miguel Igual

En l’any 1943, Alfara era un poble senzill, agrícola i que formava quelcom així com una gran família. En el fet cultural existia un gran estímul de superació. En l’art líric, va jugar un paper important el bondadós Don Paco Muñoz, el nostre rector. Tots els anys era esperat amb ansietat la representació teatral del Betlem. Ja des d’octubre començaven els assajos. Els xiquets ens enginyàvem de mil maneres la forma de colar-nos abusant de la paciència del Tio Norberto. Passat Nadal, començava la temporada de la sarsuela. Jo encara recorde, entre altres obres escenificades, La Dolorosa, La alegría de la huerta, Marina, Katiuska… A més de comèdies i sainets. Molts d’aquells artistes, tots del poble, ja van partir d’entre nosaltres- el pintor Sales, Pastor, Enrique el Paqués, Barra… Un ha deprés moltes coses, peró aquelles van modelar el nostre gust artístic per les coses bones.

Pare Vicente Taroncher. Agost 1977

EL TEATRE DE F.E.T. Y DE LAS J.O.N.S.

Després pararen de fer teatre però uns quants anys després tornàrem a començar. Jo ja era major.
Es feia teatre per a traure diners per a arreglar l’església i el cementeri i coses així. Mai cobràvem i si alguna volta anàvem d’excursió, cadascú es pagava el seu menjar i el viatge, que solia ser a la Magdalena en Pasqua o una vegada que anàrem a l’Albufera i pujàrem en barca.
I també féiem teatre per passar-se-ho bé. S’ho passàvem molt bé.
Assajàvem totes les nits, per que estrenàvem totes les setmanes i passàvem molta son. Alguna volta quan estava en la cadira per sopar feia cabotades. S’ho passàvem molt bé.
Jo feia sempre de galà jove amb papers graciosos, però Don Tomàs feu que interpretara un paper dramàtic en Una limosna por Dios.

Miguel Igual

---

---

el teatret: SALÓ D’ACTES

---

Entrega de premis de betlems

---

Els “quintos” del 54 fan una actuació a benefici de Càritas

---

Actuacions individuals

LES DARRERES ACTUACIONS

El teatre sempre havia format part dels nostres records d’infantesa. Records de les representacions en aquell escenari que es transformava cada setmana i que ens omplia de fantasia i admiració, i també de la sorpresa al reconéixer pel carrer els actors i actrius que ens havien fet riure o emocionar.
Després vingueren les vesprades de cinema que feia el rector Don Juan Schenk.
Allí vam conéixer El Gordo y el Flaco i a Xarlot , i aquelles pel·lícules religioses tan tenebroses, no sé si per la fotografia o per la mala qualitat de la màquina projectora. Vesprades de diumenge plenes de crits, jocs, pols, suor i berenars amb formatge americà.
Però tots sabíem que darrere de la pantalla estava l’escenari, els decorats i el piano.
Així que, quan deu anys després se’ls va ocórrer fer teatre, el nostre referent era aquell teatre: l’edifici i allò que hi havíem vist escenificat. La idea vingué del rector del moment, Don Vicente Torres i també d’Emili Martí, que era l’ajudant.
Aleshores, l’edifici estava molt deteriorat però conservava tota la màgia del passat. Com que ja no hi havien decorats, solíem col·locar paper blanc continu del que utilitzen per a cobrir les taules als bars. De vegades pintàvem alguna cosa i d’altres no res: retallàvem una entrada que semblava una porta, i avant.
Solíem fer teatre el Dia de la Parròquia, que era uns diumenges després de Pasqua i també el dia de Reis, quan repartien els premis del concurs de betlems.
El pensament de: “teatre seriós i ben fet parlat en castellà” i “teatre de baixa qualitat parlat en valencià”, estava pressent, i encara que aleshores els estudiants del poble ja havien fet unes representacions de teatre sorprenents en la forma i en el text, nosaltres, que érem molt joves, volíem divertir-nos i reconéixer-nos en les expressions de la nostra llengua. Per això, encara que férem Alejandro Casona que eren sainets ben editats en castellà, acabàrem representant Peris Celda i el seu Nel·lo Bacora.

Josep Marí

---

LLANTO POR LA MUERTE DE IGNACIO SANCHEZ MEJÍAS, F. GARCÍA LORCA. 1968

A las cinco de la tarde.
Eran. las cinco en punto de la tarde.
Un niño trajo la blanca sábana
a las cinco de la tarde.
Una espuerta de cal ya prevenida
a las cinco de la tarde.
Lo demás era muerte y sólo muerte
a las cinco de la tarde.
El viento se llevó los algodones
a las cinco de la tarde,
y el óxido sembró cristal y níquel
a las cinco de la tarde.
Ya luchan la paloma y el leopardo
a las cinco de la tarde,
y un muslo con un asta desolada
a las cinco de la tarde.
Comenzaron los sones de bordón
a las cinco de la tarde.
Las campanas de arsénico y el humo
a las cinco de la tarde.
En las esquinas grupos de silencio
a las cinco de la tarde,
¡y el toro solo corazón arriba!
a las cinco de la tarde.
Cuando el sudor de nieve fue llegando
a las cinco de la tarde,
cuando la plaza se cubrió de yodo
a las cinco de la tarde,
la muerte puso huevos en la herida
a las cinco de la tarde.
A las cinco de la tarde.
A las cinco en punto de la tarde.

Un ataúd con ruedas es la cama
a las cinco de la tarde.
Huesos y flautas suenan en su oído
a las cinco de la tarde.
El toro ya mugía por su frente
a las cinco de la tarde.
El cuarto se irisaba de agonía
a las cinco de la tarde.
A lo lejos ya viene la gangrena
a las cinco de la tarde.
Trompa de lirio por las verdes ingles
a las cinco de la tarde.
Las heridas quemaban como soles
a las cinco de la tarde,
y el gentío rompía las ventanas
a las cinco de la tarde.
A las cinco de la tarde.
¡Ay qué terribles cinco de la tarde!
¡Eran las cinco en todos los relojes!
¡Eran las cinco en sombra de la tarde!

ELS JÚNIORS

El teatre, no és que ens importara massa. El fèiem perquè era una activitat més i perquè ens il·lusionàveu vosaltres, els monitors. Alguna volta, també per estar amb alguna xica que ens interessava. De tota manera, sempre va ser un teatre diferent, encara que també arribàrem a fer algun sainet, dels típics en valencià. Recorde un Betlem amb poemes d’autors clàssics castellans i fragments bíblics, un altre que les xiques trobaren en una revista i se prepararen elles a soles, una cosa de la bíblia que férem a l’església per dalt de l’altar, un teatre d’ombres al local del Club 49 amb una calor asfixiant, una espècie de ballet que feren les xiquetes al parc infantil, un desficaci que férem en el teatret tots i totes…
Sempre es feia quan donaven els premis del concurs de betlems i les vesprades de les primeres comunions, per donar les estampes de recodatori.
Crec que una vegada, per les festes d’agost, també férem un playback.

Modest Sanfèlix

el teatret: SERVICIS

I fou ací, en Alfara, on, només acabar la carrera, establírem, la meua senyora i jo, l’Acadèmia Lepanto, en el Teatret del carrer del Doctor Navarro, gentilment proporcionat per l’aleshores alcalde D. Santiago Santarrufina. Posteriorment l’acadèmia passà a anomenar-se Col·legi Ramon y Cajal. El col·legi ha estat ubicat en diversos punts fins el definitiu actual.

En aquest mig segle han ocorregut moltes coses en el nostre país i en el món, que han canviat costums i la nostra vida profundament, incloent l’ensenyament que ha sofert moltes modificacions i innovacions a les que hem procurat adaptar-nos, encara que sempre tenint com a referència la nostra primitiva concepció del que deu ser un ensenyament lliure, plural i democràtic, que tan bons resultats ens ha donat al llarg dels anys. El nostre agraïment a tots aquells que confiaren en nosaltres, tant d’Alfara, com de Montcada, Benifaraig, Benaixèver, Massarrojos i Vinalesa.

José Otero
Programa de Festes 1999

La Sección Femenina, tiene como función principal, la formación de la mujer en especial y su labor relacionada con el hogar, y, sobre todo, preparando a esta para que ocupe un lugar importante en la sociedad, y luego la rehabilitación de los Coros y Danzas, que nos demuestran la belleza de los distintos caracteres de nuestra Península.
A esta gran obra se ha unido, también, Alfara, en la que estamos queriendo conseguir una Sección Femenina lo más perfecta posible, y entre otras actividades se ha comenzado el Grupo de Coros y Danzas, que ya está haciendo algunos progresos, gracias a la colaboración de los jóvenes que en ello participan y al esfuerzo de nuestro jefe local.

La Presidenta
Programa de Festes 1969

TEATRE I LLENGUA

La nostra llengua, marginada com ha estat durant tants anys, ha tingut però determinats àmbits on es podia utilitzar: la família i el poble. Per ser una llengua familiar i íntima era acceptada, també, per a fer versos i jocs florals o al·leluies del dia de Pasqua. Per ser una llengua de poble ens han fet creure que era pueblerina i servia com el andaluz o el baturro, entre els castellans, per a fer riure. La llengua fina, la llengua de l’escola i dels pensaments importants era l’altra, la llengua en la que s’escrivien els diaris de la capital, la que parlava el mestre i el rector.

Es per això que per a fer riure en el teatre, hi havia que posar al pobletà, el llaurador que davant de la senyoreta parlava malament o parlava incorrectament el valencià. La definició: teatre valencià, vol dir per a molts, una comèdia per a riure. Mai no han pensat que es pot fer teatre dramàtic en valencià. Teatre valencià vol dir massa sovint: sainet i joguet.

-Un teatre, per altra part, molt estimable pel que té de testimoni d’una època, d’una manera d’entendre les coses. També pel que té de prova de la submissió que ha sofert el valencià, llengua i poble, des de que la classe dirigent va preferir assimilar-se als costums dels senyors de Madrid-. Les coses però, estan canviant. D’un temps ençà els valencians estem recuperant els nostres senyals d’identitat, la llengua, la història. Intel·lectuals, obrers, professors i artistes estan tots plegats treballant per a recuperar la nostra cultura. Dins del mateix corrent, el teatre valencià també ha canviat. El teatre dona a la llengua la dignitat que li pertoca i els hòmens i les dones que la parlen són hòmens i dones amb problemes i desitjos que volen fer-los públics per a resoldre els problemes i compartir els anhels.

El nou teatre valencià parla per això de la nostra història, cerca en ella l’origen, les arrels dels problemes. Parla del nostre present conflictiu i ple d’esperances de futur. I ho fa, a més a més, amb la plena consciència de la relativitat del teatre que és tan sols un dels mitjans de normalització de la llengua i de la societat valenciana.

Enric Cunyat
Programa de Festes 1979

2. un fet: EL TEATRE

Abans les processons eren més lluïdes. Cada sant tenia la seua confraria i la seua anda i anaven tots els sants a totes les processons. La darrera anda era la del sant al que li feien la festa i així en cada processó es lluïen tots.
De vegades venien els gegants i el cabuts que anaven davant i ballaven. (A les cavalcades d’octubre també vingueren alguna volta.) També anava a la processó el Sol i l’Aguelo Colomet i en la de santa Bàrbara feien el quadro de la santa tots el anys.
Santa Bàrbara anava de blanc amb capa i corona de reina i portava una torre en les mans. Als costats duia dos guàrdies amb llança. Darrere anava son pare que era malcarat i portava una espasa de moro molt gran en la mà i caminava amenaçant-la amb ella, i si la gent li deia alguna cosa, també els amenaçava.
Quan feia un tros de camí fent-li unes quantes amenaces, que ells haurien comptat, santa Bàrbara es girava a son pare i s’agenollava en terra i son pare li tirava colp amb l’espasa. Aleshores, els guàrdies que estaven als costats creuaven les llances davant d’ella i l’espasa pegava entre les dues, ¡xas! Ja estava feta la mort de santa Bàrbara.
Després continuaven caminant pel mig de la processó fins arribar a un altre carrer i allí tornaven a fer-ho. Era com teatre, però sense parlar.
També s’estilava vestir als xiquets de sant o d’angelet i traure’ls a la processó.

Amparo Mollà

ACTIVITATS PARATREATRALS

A primera hora del matí, el guió de la Mare de Déu i dos angelets que li porten les borles, acompanyats pel senyor Rector, l’Ajuntament i els Mestres del poble, recorren els carrers d’Alfara arreplegant els xiquets i les xiquetes que han de combregar. La banda de música anuncia l’arribada.
Quan el guió aplega a la casa del combregant, el xiquet o la xiqueta ixen al mig del carrer i saluden amb una inclinació de cap la Mare de Déu, col·locant-se al lloc que tenen designat en la desfilada. Des de l’any 1903, la Mare de Déu i de tots, conduix els seus fills a combregar per primera vegada.

Les doctrineres d’abans

Des de la vespra de Reis de l’any 1960, Ses Magestats venen a Alfara rememorant una història de fa 2000 anys. Omplin d’alegria i il·lusions tots els xiquets i xiquetes i donen més d’una sorpresa als adults.

 

Però la ruta processional no subposa pes l’únic espai adornat de la ciutat: ans bé, tota ella esdevé un ostentós decorat de festa. Convents i parròquies, les muralles, edificis oficials i cases notables també es guardonen i es cobrixen d’espectaculars lluminàries. L’emmascarament de les façanes de les cases particulars… convertix definitivament la ciutat en un gegantesc escenari pel qual els seus habitants i els forasters que hi venien transitaran a manera d’actors.

Victor Mínguez

---

Gabriel, el nunci, revestit d’una gran esplendor va entrar i va saludar la Mare de Déu en la seua habitació: Regina coeli, laetare, alleluya. iQuina alegria la seua!
I prompte vingué Crist amb tots els sants patriarques i àngels nobles i gloriosos, dient: ¡Pax vobis! I la Mare de Déu agenollant-se i plorant d’alegria, besava les nafres resplendents de Jesús.
I Crist la va besar a la boca, perquè mai no cap fill va amar tant sa mare, dient-li: ¡Set feliç! Des d’ara per Mi no us vindrà més que alegria i ventura…

Sermó de sant Vicent Ferrer

També s’estilava vestir els xiquets de sant o d’angelet i traure’ls a la processó.

Al s. XV per commemorar les estades del reis a València es celebraven torneigs, balls, mascarades, momos i desfilaven “entramessos”, és a dir grups escultòrics (després van ser formats per persones) que, plaçats sobre les roques i amb acompanyament musical i poètic, desenvolupaven alguna al·legoria referida a la religió, la moral o la casa reial.
L’aspecte literari d’aquestes festes era reduït, el que no volia dir que no seguiren un “argument” ben fixat o que estigueren desproveïdes d’una normativa.
La música i la poesia feien, a més, el seu paper no sols als “entramesos” sinó també als momos, balls de disfresses al·legòriques i que seguien un argument, incloent de vegades alguns diàlegs.

Josep Lluís Sirera
Passat, present i futur del teatre valencià.

GRUP 49 DE TEATRE

L’any 1968 es va fundar a Alfara el Club 49. Se li donà el nom de 49 perquè en aquell moment tenia quaranta nou membres. Llogaren un local, en el carrer Calvo Sotelo que ara és Bonifaci Ferrer, i crearen una junta per a gestionar-lo a la que pertanyien, l’actual alcalde, Enric Cunyat, Nati i Juan Collado… Al voltant d’eixa junta estaven Pep Igual, Jose Bosch, José Luis Núñez, Lluna, Maria Robi, i també va ser molt important per al seu naixement la figura d’Ismael Blasco, que estava en aquell moment de mestre en el poble. Al País Valencià, el 49 va ser el primer club juvenil independent que s’autofinançava totalment. El club, en aquell temps de dictadura, va començar a organitzar activitats amb un clar caràcter aperturista: conferències, recitals de poesia, ball, concerts de grups de rock i de folk i representacions de teatre per membres del propi grup juvenil.
Les primeres representacions, Los fusiles de la madre Carrar, foren en les festes del poble i es feren en el pati de l’actual ajuntament. Després ja es va utilitzar el local propi on es va fer un escenari xicotet.
Quan amb el pas del temps, es cregué convenient concloure les activitats del club juvenil com a tal, l’interés pel teatre s’havia fet tan gran que es va decidir continuar amb les persones interessades, en una mena d’escola teatral.

Manuel Molins

LES MONGES

Les monges estigueren en Alfara 23 anys. Molta gent quan vol llevar-li valor a alguna cosa diu: és cosa de monges. Però en Alfara deguem d’estar-los molt agraïts.
S’ha pensat què hauria passat amb el Castell si no l’hagueren comprat elles en els anys quaranta? La casa del doctor Navarro s’hauria conservat perquè era prou nova i es podia viure en ella, però el Castell que estava vell i no massa bonic… Mireu el que va passar en el que hi havia a Vinalesa.
Elles el conservaren molt bé. Potser per que havia estat casa de sants, però el conservaren. I si feren arreglets de monja i afegits, mai va ser transformant la casa que tenia valor històric. I no entraré en si en el seu col·legi ensenyaven molt o poc, però en educació sí que feren un treball important.
Il quantes mares els deixaven els xiquets per anar a treballar! Les monges feren una guarderia, quan encara en el poble no sabien el que era això.
És de veres que les xiquetes cantaven l’himne d’Espanya i pujaven bandera tots els dies, però va ser en el col·legi de les monges on per primera vegada es va posar la música i el teatre a l’escola com una cosa normal, encara que en les altres escoles se’n rigueren. I les altres escoles també cantaven el Cara al sol i resaven el rosari.
Carmen Lluesma i Amparo Zamorano

REPRESENTACIONS ESPORÀDIQUES

¿Por qué no un local?

Una afición histórica (preguntad a los que vieron actuar a los cuadros de teatro y zarzuela, dirigidos por Sales, hace pocos decenios), las representaciones teatrales, (vodeviles, piezas valencianas, sí, pero més tarde el público ha sabido apreciar el valor de un Condenado por desconfiado, teatro clásico, o la escenificación de unos poemas de Federico García Lorca); y otra afición, la musical, como lo demuestra el hecho de que todos los años, aunque sea sólo por fiestas, disfrutamos de un espectáculo coral, sinfónico, etc.
Alfara, pueblo sin muchos recursos, paga su buen dinero al cabo del año en las taquillas de Valencia, Burjasot, Godella o Moncada: nuestro dinero se va a otros bolsillos, nuestra afición no puede proliferar, desarrollarse, crecer o, aun suponiendo que crezca, no encuentra su verdadera dimensión: la de crear, ejecutar y representar sus propios espectáculos. Todo ello debido, principalmente, a la carencia de un salón de actos, acomodado a nuestras actuales disponibilidades, para hacer cine —espectàculo perenne y bastante seguro—, intercalando sesiones de Cine-Forum, teatro, recitales, concursos, conciertos y cuantos espectáculos puedan realizarse.
Ese es el problema. Y hasta aquí la sugerencia: ¿por qué no construimos un local?

Vicente Gisbert
Programa de Festes 1968

LA CORAL

A Alfara sempre ha hagut una tradició coral. Era en principi el cor de la parròquia: el que donava solemnitat als actes religiosos. Després va ampliar la seua dedicació a les representacions de Betlem i més endavant als cors de sarsuela. Més tard, quan ja no es fa teatre líric, el cor torna a limitar-se als actes religiosos però amplia la seua formació i ja no està format sols de veus blanques. En aquell temps, també canta en actes religiosos d’altres pobles.
Cal recordar el treball didàctic dels professors fills del poble, Pasqual i José Sanchis, directors dels diferents grups al llarg del temps. Quan l’any 1963 es va formar la Coral Juan de Ribera, fou degut a les peticions dels components del cor parroquial d’aquell moment, que consideraren que amb la direcció dels estudiants del seminari que els dirigien, podien arribar a molt més del que havien fet fins aquell moment. Emilio Guillem, Alonso, Chilet i sobretot Salvador Doménech, foren els que feren possible el projecte i els que fomentaren la il·lusió amb el vist i plau del rector Vicente Torres.
Foren anys de molta activitat, en els que la coral era present en cada acte local que es considerava important, actuava en diferents localitats i commemoracions i participava en recitals i certàmens polifònics.
Quan en 1977, José Sanchis assumeix la direcció de la coral, aquesta era quasi inexistent. S’incorporen xiquets i xiquetes i se revitalitza la seua activitat en la parròquia i en encontres polifònics.
Els anys 80 torna a estar dirigida per Salvador Doménech, participant en celebracions i oferint concerts amb una trajectòria semblant a la del seu inici.
En la següent dècada, novament va esmorteint-se la seua activitat, encara que mai no deixa de mostrar la seua presència, tant en actes religiosos com en celebracions populars.
Està dirigida en l’actualitat per Vicente Palau.

REPRESENTACIONS CONTINUADES

Después de varios lustros de inmovilización del teatro en Alfara, un grupo de jóvenes de nuestra localidad, llevados de la mano de un gran veterano en este arte, don Honorato Navarro Porter, decidieron formar hace cosa de dos años una pequeña compañía de teatro para crear alguna actividad cultural en nuestro pueblo de las que tan escaso está.
La modesta compañía de Alfara empezó a representar sainetes y pequeñas comedias en valenciano, destinando los beneficios a la reconstrucción de la fachada de nuestro Templo Parroquial.
Este año, la compañía se presentó al II Concurso de Teatro Aficionado en Valenciano de Moncada, obteniendo el 2º premio entre 13 grupos. La Junta Local de Fiestas y los Clavarios de San Bartolomé han organizado para estas Fiestas Patronales un Concurso de Teatro para ayudar a la promoción de estas pequeñas compañías de aficionados y del teatro en valenciano en general.

Un aficionat.
Programa de Festes 1976

el públic

---

la recuperació del teatre

L’edifici que popularment coneixem com EL TEATRET va ser construït cap a 1920 a iniciativa de la família Moròder i va ser destinat a seu de la Societat Casino Agrícola d’Alfara del Patriarca. Constava d’una planta baixa destinada al conserge i a magatzem i una planta, sense distribució, per a sala de café i billar.
En 1924 va ser adquirit per D. Salvador Peiró Marqués que va arrendar, de nou, a la mencionada societat la planta primera. Amb este ús de café va estar al servici de distintes societats empresarials, cíviques o polítiques. Conegut com a Café Monàrquic, als anys trenta va ser seu de la Derecha Liberal Valenciana i d’altres, i, a partit dels quaranta, de FET y de las JONS i administrat per la Junta Local del Movimiento.
Per cessió municipal, l’any 1950 s’estableix una acadèmia d’educació primària i secundària, l’Acadèmia Lepanto, de la que el Col·legi Ramón y Cajal és continuador, després d’un intent anterior que no va reeixir. Este ús no era nou perquè durant els anys de la revolució i guerra del 36-39 també va ser utilitzat com a aules escolars.
Després de construir un escenari, en este edifici es van representar nombroses obres de teatre i festivals musicals tant per grups del Frente de Juventudes com de la parròquia, especialment representacions del Betlem, joguets còmics i drames d’èxit.
A la planta baixa es va instal·lar un taller de fusteria. El cessament d’esta activitat i el poc d’ús com a teatre va fer que l’ajuntament, que ja disposava de nous edificis, renunciara als seus possibles drets i tornà al seu propietari.

En 1984, amb ajuda econòmica de la Diputació Provincial, va ser adquirit per l’Ajuntament d’Alfara del Patriarca per a destinar-lo a centre de cultura. Després de distints intents, en 1998 van poder iniciar-se les obres de rehabilitació i adaptació com a establiment educatiu cultural, que es complementaran en els pròxims mesos amb l’ampliació destinada a l’escenari i servicis escènics, amb els solars que a l’efecte va adquirir l’ajuntament amb l’ajuda de la Generalitat Valenciana.
Estes obres, les que s’han fet i les recentment iniciades, han comptat amb ajudes de la Diputació de València, de la Generalitat Valenciana i de la Unió Europea.

La recuperació d’este edifici per a usos culturals, vol animar també a recuperar el pont cultural que un poble modern mereix: crear i gaudir de béns culturals en condicions d’igualtat com a factor d’integració i participació ciutadana.

El teatret després de la restauració de l’edifici